Can Balasc

Una llarga cadena de fets atzarosos, batelles judicials i sucosos negocis immobiliaris ha salvat Can Balasc de l’enderroc. Avui, però, sobreviu, ben restaurada, a sobre de les sales de cinema Cinesa Diagonal com a restaurant de la cadena Burger King.


Segons el llibre “Masies de Les Corts”, es té constància de l’existència de la masia des del segle XVII. Com totes les masies, es va anar reconstruint diverses vegades. És probable que l’edific que veiem sigui de 1706. 308 anys allotjant una franquícia de menjar ràpid.
DSCN3399
Avui en dia, la masia forma part del districte de Sarrià – Sant Gervasi, però fins l’any 1897 pertanyia al municipi de Les Corts. Can Balasc es troba entre dos torrents; el de Ballescà, al sud, i el de Magòria, al nord. Precisament aquest últim feia de frontera, des de 1835, entre Sarrià i Les Corts. Avui, la riera de Magòria ha desaparegut al seu pas per aquesta zona i la frontera entre els dos districtes ha passat a l’Avinguda de Sarrià.



Can Balasc formava part d’una antiga barriada, el Raval de Can Ràbia. El raval i la masia i l’hostal de Can Ràbia van desaparèixer als anys 1960 amb la construcció del Camp de Sarrià, que també va ser enderrocat als anys 1990. Avui, només un petit carrer porta el nom de Can Ràbia, tot recorrent blocs de pisos de luxe.



L’any 1903, moria Joan Fisas i Balasch. En el seu testament va intentar de totes les maneres possibles assegurar que la masia quedés en la família. La inauguració del Turó Park, l’any 1913, llavors un gran parc d’atraccions, va fer que pugés molt el valor dels terrenys de Can Balasc. El 1917, s’arrendava la finca al Real Polo Hockey Club de Barcelona. És aquí on va començar el projecte Piscines i Esports; un gran recinte dedicat a l’esport, que tindria piscines, pistes de polo o futbol.
les corts, 1921
L’any 1988, l’Ajuntament va deixar-se vendre la finca, que llavors era propietat seva, per a construir-hi un complex d’oci i esport privat, i que avui inclou els cines Cinesa Diagonal, cinc cadenes de menjar ràpid i un DIR. L’operació immobiliària va desencadenar un llarg litigi judicial i un moltes crítiques ciutadanes. Només una part va seguir sent d’accés públic per convertir-se en el parc Piscines i Esports. Can Balasc però, es va mantenir dempeus, però ara del tot fora de context.


La privatització ha salvat algunes masies de Barcelona de ser enderrocades. Però també ha fet que moltes es restaurin amb molt poc respecte, que es dediquin a usos molt diferents al del conreu o que sovint no estiguin oberts al públic.



Si avui aneu a Can Balasc, no trobareu cap referència a la història de l’edifici. Tampoc trobareu cap informació de la masia al web de l’ajuntament ni en les guies i rutes històriques editades pel consistori. Haureu d’anar a una altra masia de Les Corts, Can Rosés, que avui acull una biblioteca pública. Allà hi trobareu el llibre “Les Masies de Les Corts”, amagat darrere d’un taullel del segon pis, gairebé inaccessible. Publicat l’any 1993 és una de les millors obres sobre la història de Les Corts. Com era d’esperar, fa anys que ja no està a la venta i no s’ha reeditat mai.



A la pàgina 485 hi trobareu, finalment, el nom i la història de Can Balasc, una  part de l’oblidada memòria rural de Les Corts.

Llegeix l'artícle original: aquí

CARRETERA DE SARRIÀ (S.XIX - 1960's)

L'actual avinguda de Sarrià -que arrenca des de la cruïlla Urgell/París cap amunt- va ser abans carretera i el canvi de nom no va representar simplement una modernització del nomenclator de carrers, sino que pot visualitzar-se com el pas decissiu envers la definitiva i ja irreversible integració en el teixit urbà d'aquesta via, que en el passat travessava camps i finques, tot connectant la part més meridional de Les Corts amb el poble de Sarrià.   
Josep Maria Espinàs va escriure als anys 1960's algunes cròniques (recollides en el seu llibre Quinze anys de cafès de Barcelona. Dopesa. 1975) sobre la metamorfosis d'aquest carrer en les que, a més de palesar que a ciutats com Londres les Roads (carreteres) han tingut continuitat mantenint el seu nom original sense esdevenir oficialment Avenues (avingudes), en el cas de Barcelona el criteri (tenyit de provincialisme) ha estat ben diferent i ha conduit a l'inexorable canvi de denominació. 
La carretera de Sarrià era a finals del segle XIX, juntament amb el Camí Vell de Sarrià (que avui encara subsisteix en un tros minúscul de carrer al costat dels jardins de Joan Altisent), la via natural de pas des del pla de Barcelona cap a la vila de Sarrià. Camí comú de carros, diligències i dels primers vehicles a motor en arribar el segle XX, la seva evolució va quedar altament condicionada en la seva part superior per la construcció del camp de l'Espanyol el 1923 i pel desplegament del complex Piscines i Esports que va sobreviure fins ben entrats els anys 1980's.
La part més inferior fou trajecte de tramvies, que giraven per enfilar la Travessera de les Corts allà on hi hagué el canòdrom Loreto o seguien amunt per travessar la Diagonal camí de Sarrià. L'obertura de l'ampla Infanta Carlota Joaquima (avui Josep Tarradellas) el 1951, li va donar l'aire suficient per ser acabada d'edificar abans d'abandonar la condició  de carretera. 
A partir dels anys 1950's, la carretera de Sarrià va esdevenir en una de les artèries principals d'allò que anomenaren barri xino perfumat amb proliferació de bars i barres americanes i fins i tot d'alguns nuclis de prostitució de carrer, que van arribar a subsistir fins a finals del segle (cas del de la cruïlla Buenos Aires-Borrell).
L'esmentat treball de Josep Maria Espinàs ens il·lustra sobre aquesta evolució de carretera a avinguda, tot incloent un valuosíssim inventari de bars que a principis dels 1960's poblaven aquesta via  des de benzinera del seu punt de partença cap amunt. En aquest itinerari s'hi trobaben el petit i triangular Ven y Ven,  l'antiga taverna Viña Rosa (després esdevinguda bar i finalment restaurant), les barres americanes i altres locals de porta opaca i neons intermitents com el Club Galápago, Arachu, Las Vegas, Bali, Napoli i Gessamí (que encara subsisteix), la taverna Jaime, el bar Infanta contigu al cinema del mateix nom (que després va ser Aquitania i més tard la Filmoteca), el popular i modest bar Cantón, Las Flores de Mayo i ja arribant al camp dels pericos el restaurant La Manigua.  
Una ullada exhaustiva a hemeroteques i publicacions ens portarà fàcilment a concloure que fou a mitjans dels 1960's quan aquesta via abandonà progressivament la condició de carretera i començà a ser coneguda i reconeguda com avinguda. Probablement com apunta l'Espinàs, "carretera quedava massa pagès i avinguda resultava molt més fi".

Llegeix l'artícle original: aquí
Anualment el Polo organitzava des de 1908 el concurs hípic de Barcelona. L'any 1913 el Real Polo Club i el Jockey Club es varen fussionar i constituiren el Real Polo Jockey Club.
Als anys 1920's el Polo va tenir al seu club genets de gran prestigi, mentre que en categoria femenina l'amaçona Matilde Foix va ser la més destacada.

L'any 1910 l'aleshores anomenat Real Polo Club va adquirir uns amplis terrenys a l'indret de Can Ràbia contigus a la carretera de Sarrià, i situats entre la Diagonal i els terrenys on uns anys després s'aixecaria el camp de futbol del RCD Espanyol. Aquesta fou la primera seu social estable amb instal.lacions esportives pròpies de l'actual Reial Club de Polo fundat el 1897. El parc esportiu de Can Ràbia va ser inaugurat el 1911 i comprenia bàsicament una pista hípica amb graderies, un camp de gespa per a la pràctica del polo, un altre d'hoquei herba, a més dels serveis de quadres, casetes pels esportistes, un àmpli aparcament de carruatges i cotxes i uns espais socials al voltant d'un magnífic passeig ben ajardinat. Amb els temps s'hi afegiren també algunes pistes de tennis.
 *1933.- Plànol topogràfic de l'Ajuntament de Barcelona on es pot veure el recinte que integrava les instal·lacions esportives del Real Polo Jockey Club amb l'accés des de la carretera de Sarrià.  (Cliqueu a sobre per ampliar. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)´.
Finalment, l'any 1932 el club (que havia perdut el titol de Real a conseqüència de l'adveniment de la República) va abandonar les instal·lacions de la carretera de Sarrià i es traslladà als terrenys situats al final de la Diagonal on avui encara es troba establert. El parc esportiu de Can Ràbia va evolucionar fins convertir-se a partir de 1935 en Piscines i Esports 
 
Llegeix l'artícle original: aquí.

CINE SPRING. Passeig de la Bonanova (1911-1939 i 1955-1985) / CINE MURILLO (1939-1955)

Aixecat l'any 1911 per l'arquitecte Joaquím Font i Pedrosa (1871-1934), el cinema Spring del passeig de la Bonanova 103 va comencar a funcionar el 1911 amb un aforament per 770 espectadors
Arribada la dècada dels 1920's va ser reformat i ampliat fins assolir una capacitat de 1.250 butaques. En acabar la Guerra Civil, com molts altres cinemes, va tenir que canviar el nom. Spring no sonava gaire espanyol i li van posar el nom de Cine Murillo a partir del 7 de maig de 1939. La patriòtica denominació va romandre fins el 1955 any que va recuperar el seu nom de tota la vida. Durant la primera etapa del franquisme oferia sessions els dijous, dissabtes, diumenges i festius.
A finals dels 1970's, la sala va ser reconvertida en un cinema de repertori amb el nom de Cinestudio Spring, que projectava pel·lícules d'autor. Aquest últim periode va durar fins el 1984 quan va ser venut i enderrocat l'any següent. En el solar que ocupava s'hi construiren habitatges de luxe.

Llegeix l'artícle original: aquí.