Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arquitectura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arquitectura. Mostrar tots els missatges

L'edifici del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona

La junta presidida pel Dr. Trias de Bes acordà el 1964 la construcció d’un nou edifici col·legial. Els espais al Casal del Metge, la casa gran de la medicina catalana des del 1931 a la Via Laietana, eren insuficients per als serveis professionals i de lleure dels més de 5.000 metges col·legiats.

L’adquisició d’un solar al passeig de la Bonanova fou objecte de controvèrsia entre els col·legiats, més per la llunyania del centre i la fidelitat al significat del Casal que no pas pel finançament de l’obra, que es féu mitjançant crèdit i no aportacions col·lectives dels metges.
L'edifici en construcció.
El concurs fou guanyat el febrer de 1965 pel projecte presentat per Robert Terradas Via, director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i Jordi Adroer Iglesias, catedràtic a la mateixa escola. Influïts per la revolució estètica dels seus mestres racionalistes, Terradas Edifici del COMB en construcciói Adroer afegiren al seu projecte la vanguàrdia constructiva europea del moment.

L'edifici en l'actualitat.
El resultat arquitectònic fou singular en aquell context d’aïllament i desinformació del franquisme. La sintaxi arquitectònica es mostra en un joc de volums que va més enllà de la funcionalitat interior que l’edifici referma. L’edifici s’ennoblí amb la incorporació d’un mural del pintor Joan Vila Grau realitzat pel ceramista Jordi Aguadé Clos.

El Xalet Barby

L'enginyer francés Philippe Barbry es va establir a Barcelona a començaments del segle XX i va arribar a presidir la companyia Central Catalana de Electricidad, empresa fundada el 1896 que, a partir de 1912, un cop fusionada amb Gas Lebon S.A, passaria a ser la Catalana de Gas y Electricidad.
Vista lateral de la mansió.

A l'any 1910 Barbry va encarregar els plànols d'un xalet per a la seva familia a Sarrià, que posteriorment construiria al Passeig del Bisbe Morgades (actualment de la Bonanova) sobre un terreny que arribava fins al carrer Cuyàs (avui Dalmases). La façana principal de la mansió quedava encarada cap al carrer Cuyàs i darrera del xalet hi havia un ampli jardí amb una altra entrada des de passeig de la Bonanova.

Plànol, signat per l'arquitecte Josep Masdeu, de la façana principal del xalet, any 1910.
Aquest xalet va ser una víctima més del procés de destrucció, pràcticament generalitzada, d'aquest tipus d'habitatges que va patir el passeig de la Bonanova a partir dels anys 1960's, quan l'especulació i els negocis immobiliaris van aixecar tota mena d'habitatges de luxe a la zona.
Emplaçament del xalet de Philippe Barbry en un plànol dels anys 1930's.

Can Comella

Construida el 1912 segons un projecte de l'arquitecte vigatà Josep Maria Pericas i Morros (1881-1966), aquesta casa ocupava la cantonada entre els carrers Nena Casas i Milanesat davant de la petita Plaça del Carril, tocant a Via Augusta, al barri de les Tres Torres.
Imatge de Can Comella en els seus últims temps, quan el rètol de la Comunitat de Propietaris Promsa ja anunciava el seu imminent enderrocament. Any 1971.
Emplaçament de Can Comellas prop de l'estació de les Tres Torres de la línia del carril de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Any 1933.
Pericas, que un any després va projectar el monument a Jacint Verdaguer, va rebre l'encàrrec d'aixecar la casa de part de l'industrial de Vic Jacint Comella i Colom (1860-1930), que havia estat soci del seu pare en els negocis de producció i distribució d'electricitat. Els seus elements més singulars eren la torre que s'enlairava a la part del darrera entre els dos cossos de l'edifici i l'arc de la porta d'accés situada al bell mig de la cantonada i que evocava l'estil romànic.
Vista aèria de Can Comella. Anys 1960.
Malauradament va ser enderrocat entre el 14 i el 19 de juny de 1971 quan al Col·legi Oficial d'Arquitectes s'estava tramitant el seu expedient per a catalogar-lo com a monument historicoartístic.
Edifici que es va construir al solar alliberat per l'enderrocament de Can Comella. (Font: GoogleEarth). Any 2004.

Una petita casa ja desaparegura del carrer Escoles Pies, 58

Avui us presento una petita casa unifamiliar ja desapareguda. Es trobava al carrer de les Escoles Pies, al número 58, de Barcelona.

El propietari era Manuel Llambrichs i el seu autor el mestre d'obres Josep Graner Era d'una modernisme tardà, de l'any 1917, època en la qual ja manava el noucentisme.

La caseta presentava ferros amb filigranes modernistes, trencadís al damunt de les obertures, decoració floral i era asimétrica.

Josep Graner és amb tota seguretat l'autor més prolífic del modernisme i així ho recollo en el meu Inventari General del Modernisme, té obres no tan sols a Barcelona, sinó també a Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona i localitats tan llunyanes com Saragossa (on va ser un dels introductors d'aquest estil) i Palma de Mallorca. A més, té signats els plànols de la casa que va projectar Francesc Berenguer a Xixon.

El projecte del 1917
Graner, a banda del modernisme, va treballar en tots els altres estils de l'època: neoclassicisme, eclecticisme, noucentisme, neogòtic i també va projectar panteons.

Les seves obres més conegudes són la Casa de la Papallona al carrer Llançà de Barcelona, la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i Rocafort i els magatzems del carrer Ortigosa.

Moltes de les obres que ell signa (entre modernistes i la resta existeixen més de 1000 projectes signats per aquest autor) no eren d'ell: ell era tan sols el que les signava, ja que eren projectades per arquitectes sense títol (Berenguer) o encara estudiants d'arquitectura o pels arquitectes municipals (aquest no podien bastir obra civil en les zones on exercien el seu càrrec i quan ho feien per legalitzar els plànols se servien de "firmons").
Escoles Pies Nº58 en l'actulitat
El projecte adjunt es troba en l'Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

L'Edifici Mitre, buscant la modernitat...

Hi ha una bona part de l'arquitectura moderna de Barcelona, prèvia a les grans operacions urbanes que es realitzarien en les últimes dècades del segle passat, que cal analitzar en el seu context original per poder entendre les grans virtuts que s'amaguen després del tràfic generat per les infraestructures. Sens dubte hi ha el cas de l'Edifici Mitre, un emblema de l'arquitectura moderna a Barcelona, que entronca amb les idees corbusianas i altres projectes anteriors com la Casa Bloc, amb la qual inaugurem el nostre camí del Bloc fa pocs mesos. En aquesta ocasió ens anem a la Barcelona de finals de la dècada de 1950, de la mà del mestre Barba Corsini i l'esperit d'una ciutat moderna i funcional, o almenys l'intent.
Façana lateral vista desde la plaça Prat de la Riba.
L'Edifici Mitre és el resultat de dos condicionants principals: d'una banda el terreny estava dividit en parcel·les de diferents propietaris, el que va aconsellar la divisió de l'edifici en diverses unitats o cases independents. D'altra banda hi havia el plantejament econòmic, per ser habitatges de renda limitada, va obligar a estudiar una planta d'habitatges de superfície notablement reduïda. Així, partint de l'anterior, es va establir com a fi social del projecte el millorar l'estàndard normal en els habitatges de superfície semblant a les projectades, dissenyant uns habitatges petites, elàstics, fins i tot combinables, i organitzant en forma comuna per a tot l'edifici aquells serveis que no poden existir en habitatges de renda reduïda.

En l'època en què diversos promotors es van unir per a realitzar l'Edifici Mitre, l'emplaçament consistia en una zona suburbana, allunyat del centre bulliciós i de qualsevol avinguda de gran importància. El pla general urbanístic de l'època determinava el futur pas d'un cinturó (l'actual Ronda General Mitre) que passaria per la part posterior de l'edifici, permetent una façana principal tranquil·la, que s'obria a la panoràmica de tota la ciutat, i en la que es van plantejar terrasses per a cada un dels habitatges. El mateix Barba Corsini, en un text inclòs en Mitre, FJ Barba Corsini, publicat pel COAC, assegura que d'haver sabut que la ronda finalment passaria per la part frontal de l'edifici, segurament no hauria incitat al grup d'inversors a realitzar l'edifici .
Plantes amb diferents propostes d'apartaments o "studios".
Barba Corsini continua explicant que l'esquema final adoptat va ser el d'un bloc doble amb dos cossos paral·lels, un al llarg de Mitre i l'altre al llarg del carrer Buïgas, separats per una zona central on hi ha les caixes de les escales, els ascensors i els patis, que proporcionen llum i ventilació a la part posterior de les cèl·lules. Es tractava de projectar habitatges de lloguer i, us ho puc assegurar, llavors era difícil fer-ho de manera que funcionessin bé econòmicament. Per poder adaptar-se a les regulacions que estipulava la llei, s'havien de dissenyar habitatges de la mínima superfície permesa per la llei. Així va resultar l'esquema de petits apartaments, de 46 metres quadrats, que s'adequaven a la situació del mercat. L'objectiu era treure el màxim partit d'unes condicions legals determinades, però intentant millorar l'estàndard de vida al qual s'accedia habitualment en pisos tan petits. Per aconseguir-acordem disposar una sèrie de serveis comuns per a tot l'edifici i, a més, donar un màxim d'elasticitat dins de l'habitatge.

Mig segle ha passat des que els fullets de promoció del projecte anunciaven l'adaptació dels models dels països més avançats per tal d'oferir a la mestressa de casa tots els serveis necessaris per al seu confort. Es presentava no com un bloc d'habitatges, sinó com una petita ciutadella on es podien trobar serveis complementaris, bugaderies comunals, guarderia, un centre d'organització de serveis domèstics i tot un centre comercial.
Façana principal.
Xerrem amb alguns inquilins de l'edifici, uns temporals i d'altres que porten més d'una dècada, i ens expliquen que encara que ja no funciona com es va anunciar, si té prou vida de barri. És com un veïnatge. Felipe Ariza, arquitecte i veí de l'edifici per gairebé una dècada, comenta que era molt amic de la carnissera, de la fornera, amb qui xerrava sobre diversos temes. Coneixia diversos amics que vivien en el mateix edifici, veïns d'almenys uns 7 apartaments, amb els quals mantenia xerrades de passadís abans d'arribar a casa. A propòsit del disseny de caràcter avantguardista comenta que el millor és la flexibilitat dels apartaments. Tot i que tots són de la mateixa mida hi ha de moltíssims tipus: de dues habitacions, d'una, oberts (tipus loft), dividits, amb estudis o sense, units, d'alt standing o més populars. Des del principi van ser pensats així i considero que això va ser un encert.

No obstant això, continuant la nostra xerrada amb Ariza, puntualitza que molts detalls de l'edifici, en la seva opinió eren un mer esforç per semblar modern i que poc responien a la funcionalitat racional d'aquest moviment. Balcons falsos per aconseguir una composició de façana desitjada, igual que finestres altes i longitudinals que són pràcticament inaccessibles; els envans de fi espessor no aïllen prou o que la majoria de portes interiors han deixat de funcionar.
Interior d'un apartament recentment, llavors, ianugurat.
En qualsevol cas, donada l'especulació actual de l'habitatge, ens sembla interessant tornar la mirada a aquest projecte que, amb els seus 298 habitatges, continua sent un dels majors edificis d'habitatges de Barcelona. La flexibilitat de cada apartament, sumat als serveis comuns que complementaven el conjunt, és potser un dels primers exemples de bloc autosuficient que després s'han anat repetint en les seves múltiples variables fins als nostres dies.

El projecte de L"Illa Flemming"

La urbanització dels voltants del vell estadi del Real Club Deportiu Espanyol en el barri de
Sarrià de Barcelona va alliberar una gran superfície de terreny edificable en una zona
privilegiada de la ciutat. El projecte s’ubicava entre l’avinguda del General Mitre i els carrers Dr.
Fleming i Can Ràbia, en una parcel·la trapezoïdal de gran impacte visual en el barri.
Soterrani "sales de cinema", parking...
L’àrea edificable de la parcel·la es concentrava en el seu perímetre, de forma semblant al tipus
d’edificació de la zona de l’Eixample, però aquesta solució no semblava la més adequada en
un barri de blocs aïllats i en una parcel·la situada en el centre de tota una sèrie de visuals que
volíem mantenir. Així doncs, es va concentrar l’edificació en dues torres i un bloc a la mateixa
alçada, situats en el perímetre del solar deixant un espai ajardinat en la seva part central.

Planta Baixa
Les dues torres, de planta quadrada, disposen dues vivendes per replà, de tipus convencional,
mentre que el bloc conté diferents apartaments per a persones grans, amb serveis comuns en
planta baixa (menjador, neteja, enfermeria,...). Sota el nivell del carrer, el programa es
completa amb una sèrie d’espais comercials, magatzems, aparcaments, multicines,... als que
s’hi té accés a través d’una plaça coberta per una gran pèrgola que flota entre el bloc
d’apartaments i una de les torres, emfatitzant el caràcter públic de l’espai i marcant la principal
cantonada del solar. Sobre aquest dens programa públic, aliè al bullici soterrat de l’activitat
comercial, es despleguen uns jardins privats orientats a sud, i protegits del soroll de les vies de
circulació que rodegen la parcel·la.
Vàries façanes i detalls
L’elevada densitat que la ordenança permetia es contraposa en l’expressió material de les
façanes, de marcat caràcter lleuger i livià que desdibuixa la massa d’allò edificat. El mateix
plantejament constructiu s’aplica als tres edificis, tancant la seva façana nord amb un aplacat
de pedra tallat per unes obertures marcadament horitzontals. La resta de les façanes es
composen d’una doble pell: un estucat vermell dividit per unes obertures verticals de terra a
sostre en la seva part interior, mentre que per fora, separada 60 cm de l’anterior, uns pannells
de lames de fusta es mouen aleatòriament depenent de l’activitat canviant dels seus habitants
al llarg de tot el dia. Això proporciona un espai exterior al voltant de totes les vivendes que
allarga virtualment l’espai interior, ampliant-se en arribar a l’espai de la sala d’estar per a crear
una terrassa que tant pot entendre’s com un interior o un exterior depenent de la posició dels
pannells.
Façanes Nord
A l’alçada de les primeres plantes dels edificis, una gran pèrgola d’acer coberta de vidre
translúcid protegeix la plaça d’accés als multicines disposada lleugerament sota el nivell del
carrer. Aquesta estructura es recolza en tres punts, separant-se lleugerament de les façanes
per a donar un aspecte de lleugeresa que sorprèn per les seves dimensions. Per la nit, la
pèrgola actua com una gran làmpara sobre la plaça, creant un joc d’il·luminació que es
contraposa a la llum que es filtra a través dels pannells de lames de fusta que recobreixen
gairebé completament els tres edificis.

El Cementiri de Sarrià

Fins al segle XIX era costum enterrar els morts en els llocs sagrats o prop d’ells. Sabem que a Sarrià les famílies Angle, Puig Guiant, Cors, Pedralbes, Feu, Llanza, Corominas, Cuyàs, Rosès, Negrevernis, Piera, Molins, Casas, Canet, Viñals de la Torre, Modolell del Puig, Baxeras, Castelló, Nanot i Planes tenien la seva tomba dins l’antiga església gòtica, mentre que el fosar ocupava un espai al costat de l’edifici, com podem veure encara en algunes esglésies rurals antigues.

La situació dels cementiris fora dels nuclis urbans va començar al segle XIX impulsat per les epidèmies de còlera. L’any 1833 es produí a Espanya la primera epidèmia que causà la mort a milers de persones. Només a Barcelona i la seva rodalia entre el setembre i el novembre de 1834 van morir 2.042 afectats.
Imatge aèria del cementiri de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres.
L’Ajuntament de Sarrià, conscient del perill que representava per a la salut pública el fet que els cadàvers s’enterressin a les esglésies, va decidir enterrar els morts en un lloc lluny del nucli urbà, d’acord amb les normatives de sanitat. Es tractava d’uns terrenys que l’Ajuntament de Sarrià adquirí el 7 d’abril de 1835 als propietaris Mateo Sanges i Jaume Artigas. Els primers enterraments es produïren el 1835, però les primeres construccions, segons el projecte de l’arquitecte Francesc Renart i Arús, són de 1840.

Amb el pas del temps el recinte original resultà insuficient i el cementiri va haver d’ampliar-se fins a la superfície actual, de 4.560 m2.

El cementiri de Sarrià és, juntament amb el d’Horta, un dels més petits de Barcelona. Entre les sepultures destaquen les dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, l’ex-alcalde de Sarrià Ramon Miralles Vilalta i, naturalment, les de les famílies que han estat estretament lligades a Sarrià, com les Margenat, Mumbrú, Alós, Anzizu i Llança. Un dels primers panteons que es van construir fou el del farmacèutic Joan Margenat, síndic de l’Ajuntament, que morí assassinat per les forces de la Jamancia el 5 de setembre de 1843.

Sotarrament del Metro a Les Tres Torres

L'Exposició estaba distribuïda en una serie de seccions separades per mampares de fusta adecuadament il·luminades i decorades.

El seu contigut era:

Gràfics de les línies de transport urbà amb fotografíes dels models de vehícles empleats. Simplement com a plà d'informació en el que es podia apreciar l'exsistència de nuclis urbans sense mitjans de comunicació. Amb el mateix carácter informatiu es van exposar gràfics de la red general de desaigües i del estat del paviments dels carrers i les places de la ciudad.
Exposició durant el "Día del Urbanismo".
De major actulitat i per el seu interés per el públic resultaren les fotografíes de les obres de la transformació en subterràni del Ferrocarril de Sarrià i el projecte d'urbanització de la Via Augusta en el tram comprés entre els carrer Muntaner i Anglí de les cuals les seves caraterístiques eren:

Perfil transversal asimètric amb una calçada de 15 metres, andanes del costat mar de 5 metres d'amplada i de 10 metres del costat de montanya, per donar lloc a la formació d'un passeig amb arbolat. Separació de la calçada de tràfic amb les andanes mitjancant feixes verdes de 2,5 metres d'amplada. El problema que planteja la diferència de resants existent entre els edificis situats de la part de mar als oposats s'ha resolt projectant els passos de peatons a diferents nivells i salvant, doncs, amb trams d'escala situadas dins de la feixes verdes de protecció el desnivell variable existent amb relció a la calçada de tràfic.
Projecte original.
Amb aquesta situacio en resulta el perfil transversal de la Via Augusta que en aquest tram  de la forma que s'indica en el gràfic adjunt, utilitzant-se el desnivell existent entre el pas de pesatons i el carrer de servei per a situar els "vestíbuls" de l'estació de "Les Tres Torres" del ferrocarril de Sarrià i locals per a petits comerços o "tendes" de flors i petits comerços propis de la zona.

Edifici per a oficines al carrer Tres Torres nº7.

Aquest edifici es va construïr dins de la llavors anomenada zona calificada com "Especial de la Bonanova, sobre un solar en forma de L que donava als carrers de Tres Torres i Nena Casas.
Plànol de l'anomenada "Zona Especial de la Bonanova".
Estàva envoltat de velles edificacions entre mitgeres i en aquell temps fora de la ordenció vigent de la zona, i mentres aquest circumstància no es modifiqués, les prespectives del edifici, desde cualsevol punt de vista, tindríen un camp visual molt reduit.
Façana de carrer Nena Casas.
La necessitat que era de aprofitar al màxim el sòl, dins del programa establert, l'especial fora del solar i les normes d'edificació, van configurar la planta i la volumetria del edifici.

La construcció es va destinar a seu per a oficines d'una societat comercial.

Descripció de l'edifici

L'edifici projectat i pertant l'actual, ja que es conserva, té dos plantes sota resant i cuatre i àtic sobre el mateix. L'última planta, junt amb l'atic, constituiexen una vivenda en "dúplex" per a l'utilització dels directius de la mateixa empresa.
Fitxa de l'edifici.
Pràcticament tot el acabat exterior i part del seu interior es va realitzar amb aplacats de màrbre blanc del país i els tancaments exteriors i particions interiorsamb fusta i vidre fumats.
Plànol catastral.
L'aqrquitecte principal d'aquest edifici fou Francesc Galí i Casademont. Els col·lavoradors fóren Joan Esteve i Alías i Carles Oliver i Cornet, tots ells, aparelladors.


CAN PAVANA. VILLA PROVENCE. Sarrià. (S XVIII - 1959)

Sobre l'indret de avui s'estén la plaça d'Artós, existia una antiga casa rural que amb el temps quedaria integrada dins el casc urbà de Sarrià. La masia era coneguda com a Can Pavana i tenia la façana principal al capdamunt del passeig de Sant Joan Bosco.
Fotografía de l'any 1959.
A principis del segle XX la casa va ser objecte d'una profunda reforma que li va donar una aparença més de torre residencial i va passar a ser coneguda com a Villa Provence, nom que li va posar el ciutadà francès René D'Aulignac que n'era el propietari.
Plànol de Can Pavana.
L'any 1959 la casa va ser enderrocada i part del seu jardi es va conservar per urbanirzar l'actual plaça Artós.

CAMP DE FUTBOL DE SARRIÀ. RCD Espanyol. (1923-1997)

El 18 de febrer de 1923, l'Espanyol va inaugurar el seu camp a la carretera de Sarrià en un indret envoltat d'arbres i conegut com la Manigua de Ca'n Ràbia. La iniciativa de construir un camp propi havia estat promoguda pels germans De la Riva, destacats espanyolistes. La primera pedra s'havia col·locat l'últim dia de l'any 1922 i, per tant, el recinte es va construir en un temps rècord sota la supervisió de l'arquitecte Matías Colmenares. La previsió inicial d'aforament era de 40.000 espectadors, però l'empresa constructora va fer fallida i la capacitat de les graderies va quedar en només 10.000. El partit inaugural disputat contra el Sants acabà amb victòria blanc i blava per 4-1.
En els primers anys l'estadi era conegut com Ca'n Ràbia i va compartir veïnatge amb les instal·lacions esportives del Real Polo Jockey Club que eren una mica més avall en direcció a Barcelona. Després van ser substituides pel complex esportiu de Piscines i Esports.
Després de la guerra civil l'Espanyol va viure el recolzament del règim franquista que el veia amb més bons ulls que no pas el FC Barcelona que representava el catalanisme. El 1948 el club va poder comprar la propietat del camp, que encara pertanyia a la família De la Riva, per cinc milions de pessetes. El recinte es va anar ampliant poc a poc fins a convertir-se en un estadi. El 1951 va ser enderrocat el xalet que hi havia al gol sud i fou construida una nova graderia. El 30 de setembre de 1956 es va inaugurar la tribuna que donava a la banda de la carretera de Sarrià i uns anys després les torres d'enllumenat artificial.
La dècada dels seixanta va veure com en aquest estadi hi jugaven plegats en el mateix equip dues de les més grans estrelles que ha donat el futbol mundial: Laszlo Kubala i Alfredo Di Stéfano.
L'any 1973, sota la presidència de Manuel Meler, l'estadi es va completar amb la nova tribuna lateral de Piscines i Esports fins a assolir un aforament total de 41.000 espectadors.
Durant el Mundial de Futbol de 1982, Sarrià va viure els millors partits del campionat amb la presència de les seleccions d'Itàlia, Brasil i Argentina.
El 21 de juny de 1997 el vell estadi espanyolista va viure l'últim partit de la seva història. L'Espanyol s'imposà al València per 3-2. Tot seguit, el solar va ser venut a una promoció immobiliària prèvies les corresponents requalificacions i el club va poder sanejar la seva economia. Sarrià fou enderrocat mitjançant un sistema d'explosions controlades. Tot seguit, els pericos van passar a  disputar els seus partits a l'Estadi Olímpic de Montjuïc en règim de lloguer a l'Ajuntament, fins que finalment l'any 2009 l'Espanyol es va traslladar al seu nou estadi de Cornellà-El Prat.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original.

Ca N'Orlando

De la finca de Ca n´Orlondo, també coneguda com Can Urblonda, se'n té notícia de la seva existència des de l'Edat Mitjana. Ocupava una superfície de més de sis hectàries en la zona que avui delimiten l'Avinguda de Sarrià, la Diagonal i els carrers Bori i Fontestà i Ganduxer. Va ser propietat dels marquesos de Castelldosrius i en la seva ultima etapa hi van residir els Sentmenat.

La casa, situada al límit muntanya de la finca, contigua als terrenys que primer ocupà el Real Polo Jockey Club i després Piscines i Esports, era una construcció de planta baixa i dos pisos. S'hi accedia des d'un camí central des de la Diagonal que creuava una frondosa pineda de la que avui encara se'n poden veure alguns exemplars. L'obertura de la Diagonal més enllà de l'actual plaça de Francesc Macià, ja va obligar a l'expropiació d'una llesca considerable de terrenys de la finca. La casa però, no seria enderrocada fins a l'any 1949. El terreny continuà sense edificar fins ben entrats els anys 1960's.
Localització de Ca n'Orlondo (cercle vermell) cap a mitjans dels anys 1930's. La nova urbanització (en verd) de la Diagonal (aleshores Avinguda 14 d'abril), havia restat superfície a la finca. Al costat es veu l'accés principal als camps d'esport del Reial Polo Jockey Club i el carrer Anglesola, que aleshores creuava la Diagonal i arribava fins l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).
Fou aleshores quan els serveis immobiliaris de La Caixa de Pensions hi van aixecar un complex de pisos de luxe amb habitatges duplex envoltats d'una zona ajardinada i distribuits en diversos blocs, dels quals el més alt, dissenyat en forma de Y, supera les 15 plantes, i amb façanes formades per blocs de pedres compactades. El conjunt és obra dels arquitectes Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages, els mateixos que projectaren la Facultat de Dret de Pedralbes (premi FAD 1957). Es va construir per fases entre 1963 i 1967 i es completà el 1977 amb un últim bloc de menor alçada quan es va perllongar el carrer Bori i Fontestà fins a l'Avinguda de Sarrià.
Llegeix l'artícle original: aquí

CINE SPRING. Passeig de la Bonanova (1911-1939 i 1955-1985) / CINE MURILLO (1939-1955)

Aixecat l'any 1911 per l'arquitecte Joaquím Font i Pedrosa (1871-1934), el cinema Spring del passeig de la Bonanova 103 va comencar a funcionar el 1911 amb un aforament per 770 espectadors
Arribada la dècada dels 1920's va ser reformat i ampliat fins assolir una capacitat de 1.250 butaques. En acabar la Guerra Civil, com molts altres cinemes, va tenir que canviar el nom. Spring no sonava gaire espanyol i li van posar el nom de Cine Murillo a partir del 7 de maig de 1939. La patriòtica denominació va romandre fins el 1955 any que va recuperar el seu nom de tota la vida. Durant la primera etapa del franquisme oferia sessions els dijous, dissabtes, diumenges i festius.
A finals dels 1970's, la sala va ser reconvertida en un cinema de repertori amb el nom de Cinestudio Spring, que projectava pel·lícules d'autor. Aquest últim periode va durar fins el 1984 quan va ser venut i enderrocat l'any següent. En el solar que ocupava s'hi construiren habitatges de luxe.

Llegeix l'artícle original: aquí.

Francesc Mariné i Martorell

Tècnic municipal de Sarrià, l’Hospitalet de Llobregat i Granollers. La seva obra més important són les Escoles Pies de Sarrià (1891-93), bé que els plans —a causa de la incompatibilitat— són signats per Eduard Mercader i Secanella. Altres obres seves són el Pla d’Alineacions de Sarrià (1888), la casa Martínez, al passatge d’Isabel, a Gràcia (1890), el xalet Sabater, a Sant Gervasi de Cassoles (1890), el cafè Alhambra, al passeig de Gràcia (1900), i la casa Tintoré, als carrers de Bailèn i Mallorca, a Barcelona (1901).


Planol de l'any 1896, troç corresponent al que es avui el barri de les Tres Torres.

La casa del sultà (Muley Afid)

El sultà Muley Adif, fill de Hassan I i califa de Marraqueix, en 1908 va entaular una lluita fratricida per ocupar el tron del seu pare. Perduda la batalla, es va exiliar a Barcelona i després de viure un parell d'anys en el desaparegut Hotel Oriente, el 1911 va decidir establir-se definitivament a la ciutat i va encarregar a l'arquitecte Puig i Cadafalch, un dels més destacats del modernisme català que li construís una casa a la part alta de la ciutat, en l'actual Passeig Bonanova núm 55; és a dir en ple camp / muntanya ja que el Passeig de la Bonanova no es va inaugurar fins a 1942.

El 1914 la casa va quedar acabada i el sultà bandejat es va traslladar a viure-hi; però la seva estada va durar poc, dos anys més tard, el 1915, el sultà i la seva parella es van traslladar a França i la casa va ser tancada. A partir d'aquest moment només s'obria durant els escassos mesos d'estiu o hivern que passaven a Barcelona, ​​que cada vegada van ser menys.
 
Aquesta casa, bastant desconeguda per als barcelonins que no siguin de la zona, és un edifici aïllat i envoltat d'un petit jardí, organitzat segons una complexa volumetria, amb terrasses i miradors prominents i amb una torre amb coronament agut que domina el conjunt. Exteriorment, les parets blanques es complementen amb l'ús del maó com a element decoratiu aplicat puntualment, juntament amb les teules vidriades de color verd i els plafons esgrafiats damunt les obertures, especialment a la tribuna decorada amb columnes salomòniques de maó.

Al saló del pis superior hi ha un alt fris, que envolta tota l'habitació, amb imatges de nens jugant, gent a la platja, nois jugant a futbol, escenes d'equitació, carreres de cotxes i motos, caceres, avions volant, un gran billar, o pagès amb barretina fugint no se sap de què. Aquestes pintures han estat atribuïdes a Ricard Opisso, les figures a la fresca són de temàtica costumista i reflecteixen la vida quotidiana dels habitants d'aquells anys.
Al final de la seva vida, Muley Afid es va voler amb gratular amb la ciutat per haver-la abandonat per anar-se'n a residir a França i, en una altra de les seves excèntriques decisions que van ser moltes al llarg de la seva vida, va donar aquesta casa al Zoo de Barcelona per que cuidés com a una princesa a l'elefanta Júlia.

El 2002 la casa va ser completament restaurada pels arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas i actualment és la seu del Consolat General de Mèxic a Barcelona.
 
Al segle XVII en el terreny que ocupa la Torre de Sarrià hi havia una masia sobre la qual, durant el segle XIX, es va construir l’actual torre modernista. Aquesta torre, juntament amb altres dues, formava part de les Tres Torres que van donar nom a aquest barri de Sarrià.
Va ser adquirida per la Congregació de Religioses Filipenses l’any 1915.

Alguns anys després, l’arquitecte Sr. Ignasi Adrover va dirigir la construcció d’un edifici de planta rectangular, adossat a la torre, que intentà mantenir una unitat amb tot el conjunt. Aquest nou espai va ser destinat a capella, i a sales i dormitoris d’ús de la Comunitat.

L'edificació actual, situada al mig d'un extens terreny enjardinat, és el resultat de l'ampliació d'un edifici anterior. La majoria d'elements usats són de llenguatge modernista (tant per les formes com per l'ús dels materials, com el maó vist, els elements vidriats, l'estuc...). En sobresurt la torre-mirador, amb una complicada solució de coberta i la fusteria i les vidrieres de les obertures principals.
Durant la Guerra Civil es va confiscar tota la propietat i es va destinar a hospital. Molts anys després d’acabada la guerra, a mitjans dels anys 50, la torre de Tres Torres va tornar als seus propietaris, la Congregació de Religioses Filipenses.

Fins als anys 1973–1974 aquesta propietat es va destinar a Casa General i Noviciat de la Congregació. Des d’aleshores ha estat residència de germanes grans. L’any 2006, la Congregació, atenta a les necessitats de la societat actual i bevent de les fonts del propi carisma institucional, va creure important dedicar la major part de l’edifici a Casa d’Espiritualitat, mantenint una part com a residència de les germanes grans.

TORRE GIRONELLA (COl·lEGI SANTA DOROTEA)

Construcció escolar desenvolupada en dos edificis ben diferenciats i amb un jardí del quals es conserven encara elements de la finca original. Un dels edificis és l'adaptació de l'antiga Torre Gironella mentre l'altre, alineat al carrer, ja fou edificat per a l'ús docent i s'hi produeix una modulació dels elements plens i buits.

Cal destacar la façana sud de l'edifici original que, tot i les modificacions realitzades, manté la simetria i la composició neoclàssica del cos central amb el porxo, les pilastres adossades i el coronament amb un element decoratiu ceràmic.

CASA URRUTIA (ANTIC CASINO DE LES TRES TORRES)

Edificació de planta baixa (desdoblada en semi-soterrani i entresòl), planta pis i coberta planta a la qual s'accedeix des d'un torreó emmerletat.

És una construcció de llenguatge modernista amb una clara definició de l'accés mitjançant el recurs d'introduir una tribuna central sobre la porta principal. Les obertures del semi-soterrani estan contingudes en l'element que actua de sòcol de l'edificació i les altres dues plantes queden emmarcades per una franja horitzontal que destaca de la resta de tractament de la façana (d'estuc imitant pedra). La barana del terrat no és original.
Imatge de la façana lateral on s'observa el torreó
Es troba a la cantonada entre Àngel Guimerà i el carrer Rosari, tocant a la Via Augusta. Al Catàleg del Patrimoni de l'Ajuntament n'ofereixen molt poca informació, excepte informar entre parèntesi que era l'antic Casino de les Tres Torres. Pista que a mi, per ara, no m'ha conduït enlloc. La veritable Casa Urrutia és un d'aquells casalots amb un petit jardí posterior que semblen escapats d'una novel·la de Mercè Rodoreda.

PARRÒQUIA DE MARIA AUXILIADORA (ESGLÉSIA ANTIGA I CAN PRATS)

Església dissenyada en un particular llenguatge neogòtic en què tant les estructures com els elements ornamentals han estat reelaborats a la recerca d'un llenguatge propi. A la nau única amb capella, cal destacar la sorprenent estructura de coberta a dues vessants sobre complexos i ornamentats arcs diafragma de fusta que descansen a través de columnates exemptes en permòdols de pedra.
La façana s'organitza a manera de torre quadrada flanquejada per campanarets vuitavats; en la primera, s'hi ubiquen, de baix a dalt, l'accés geminat, la imatge de la titular sota dosser, finestrals, rellotge, galeria i coronament.

La torre Mariano Farriol

La casa que ens ocupa es troba entre la Via Augusta i el carrer dels Vergós, 35. Era la torre propietat de Mariano Farriols, edificada el 1914 però projectada al 1908 i de la qual no se'n tenen plànols. Fa poc ha estat restaurada.
Si comparem aquesta torre amb el plànol de la desapareguda casa que Antoni Castanyer va fer edificar a la Carretera de Vallvidrera, podem observar que tant la forma de les obertures com les ornamentacions vegetals de les finestres són pràcticament iguals. Aquest fet em fa suposar que van ser projectades pel mateix arquitecte, és a dir, per Alfred Paluzie.

Paluzie va ser arquitecte municipal d'Olot, ciutat on va desenvolupar gairebé tota la seva millor obra modernista.

Aquest edifici, actualment en ús de bar, va ser bastit com a segona residència a la urbanització que va créixer al voltant del baixador de Tres Torres dels FFCC, prop del poble de Sarrià. S'inclou en els corrents modernistes de l'època, encara que amb una formalització classicista prou evident.

En l'actualitat manté bastants elements originals, tot i que l'habitatge ha estat molt transformat interiorment i amb alguna nova aportació formal a l'exterior, motivada per la transformacióde l'habitatge en el bar ''Dos Torres'' .

També s'ha de destacar la tanca de tancament i el templet situat a la cantonada de la Via Augusta i el carrer Vergós.