Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carrers. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carrers. Mostrar tots els missatges

Sotarrament del Metro a Les Tres Torres

L'Exposició estaba distribuïda en una serie de seccions separades per mampares de fusta adecuadament il·luminades i decorades.

El seu contigut era:

Gràfics de les línies de transport urbà amb fotografíes dels models de vehícles empleats. Simplement com a plà d'informació en el que es podia apreciar l'exsistència de nuclis urbans sense mitjans de comunicació. Amb el mateix carácter informatiu es van exposar gràfics de la red general de desaigües i del estat del paviments dels carrers i les places de la ciudad.
Exposició durant el "Día del Urbanismo".
De major actulitat i per el seu interés per el públic resultaren les fotografíes de les obres de la transformació en subterràni del Ferrocarril de Sarrià i el projecte d'urbanització de la Via Augusta en el tram comprés entre els carrer Muntaner i Anglí de les cuals les seves caraterístiques eren:

Perfil transversal asimètric amb una calçada de 15 metres, andanes del costat mar de 5 metres d'amplada i de 10 metres del costat de montanya, per donar lloc a la formació d'un passeig amb arbolat. Separació de la calçada de tràfic amb les andanes mitjancant feixes verdes de 2,5 metres d'amplada. El problema que planteja la diferència de resants existent entre els edificis situats de la part de mar als oposats s'ha resolt projectant els passos de peatons a diferents nivells i salvant, doncs, amb trams d'escala situadas dins de la feixes verdes de protecció el desnivell variable existent amb relció a la calçada de tràfic.
Projecte original.
Amb aquesta situacio en resulta el perfil transversal de la Via Augusta que en aquest tram  de la forma que s'indica en el gràfic adjunt, utilitzant-se el desnivell existent entre el pas de pesatons i el carrer de servei per a situar els "vestíbuls" de l'estació de "Les Tres Torres" del ferrocarril de Sarrià i locals per a petits comerços o "tendes" de flors i petits comerços propis de la zona.

Projecte d'una carretera desde Sarrià a Barcelona.

El dos d'Agost de l'any 1843 el llavors Ajuntament de Sarrià va encarregar un projecte de carretera als arquitectes Ramon Molet, Josep Mas i Vila, i Francesc Renart i Arús que no es va dur a terme a causa de les crocumstàcies polítiques que aleshores vivien Barcelona i el seu entorn.

Llavors l'enginyer Idelfons Cerdà projectà i dirigirí l'execució d'aquesta carretera de 3757,63 canes de Burgos.
El trejecte projectat
Aquesta carretera figura com acabada a mitjan 1850 substituint l'antic camí medieval estalviant 564 canes de recorregut. Tenia quatre fileres d'arbres que formaven una calçada central de 24 peus d'ample destinada al pas de carruatges i dos passeigs laterals pe a vianants de 15 peus d'amplada. El traçat és quasi recte des del Portal de l'Àngel fins a enllaçar amb el Carrer Major de Sarrià.

El pressupost de l'obra puajava a 306657,54 rals de billó, i incloïa 7 clavegueres i un pontó per salvar la riera de Margalló. És la primera obra de Idelfons Cerdà per a Barcelona que no seria respectada en el seu projecte d'Eixample de l'any 1859. Aquesta carretera, que ara porta el nom de Avinguda de Sarrià, actualment conserva el seu traçat des de la cruïlla dels carrers del Compte Urgell i de París fins a l'entrada del Carrer Major de Sarrià, i en desaparagué la restaen portar-se a terme el ja citat Eixample de Barcelona.
El trajecte actual
Actualualment mes del 50% del trajecte d'aquella carretera está interroput per la graella o cuadrícula d'illes de cases projectades per Idelfons Cerdà. El trajecte doncs d'ara va del Carrer París fins a la Plaça Prat de la Riba lloc d'enllac amb al Passeg Sant Joan Bosco que aquest conecta amb l boca del Carrer Major de Sarrià just a on es trova la Placá d'Artós.

CARRETERA DE SARRIÀ (S.XIX - 1960's)

L'actual avinguda de Sarrià -que arrenca des de la cruïlla Urgell/París cap amunt- va ser abans carretera i el canvi de nom no va representar simplement una modernització del nomenclator de carrers, sino que pot visualitzar-se com el pas decissiu envers la definitiva i ja irreversible integració en el teixit urbà d'aquesta via, que en el passat travessava camps i finques, tot connectant la part més meridional de Les Corts amb el poble de Sarrià.   
Josep Maria Espinàs va escriure als anys 1960's algunes cròniques (recollides en el seu llibre Quinze anys de cafès de Barcelona. Dopesa. 1975) sobre la metamorfosis d'aquest carrer en les que, a més de palesar que a ciutats com Londres les Roads (carreteres) han tingut continuitat mantenint el seu nom original sense esdevenir oficialment Avenues (avingudes), en el cas de Barcelona el criteri (tenyit de provincialisme) ha estat ben diferent i ha conduit a l'inexorable canvi de denominació. 
La carretera de Sarrià era a finals del segle XIX, juntament amb el Camí Vell de Sarrià (que avui encara subsisteix en un tros minúscul de carrer al costat dels jardins de Joan Altisent), la via natural de pas des del pla de Barcelona cap a la vila de Sarrià. Camí comú de carros, diligències i dels primers vehicles a motor en arribar el segle XX, la seva evolució va quedar altament condicionada en la seva part superior per la construcció del camp de l'Espanyol el 1923 i pel desplegament del complex Piscines i Esports que va sobreviure fins ben entrats els anys 1980's.
La part més inferior fou trajecte de tramvies, que giraven per enfilar la Travessera de les Corts allà on hi hagué el canòdrom Loreto o seguien amunt per travessar la Diagonal camí de Sarrià. L'obertura de l'ampla Infanta Carlota Joaquima (avui Josep Tarradellas) el 1951, li va donar l'aire suficient per ser acabada d'edificar abans d'abandonar la condició  de carretera. 
A partir dels anys 1950's, la carretera de Sarrià va esdevenir en una de les artèries principals d'allò que anomenaren barri xino perfumat amb proliferació de bars i barres americanes i fins i tot d'alguns nuclis de prostitució de carrer, que van arribar a subsistir fins a finals del segle (cas del de la cruïlla Buenos Aires-Borrell).
L'esmentat treball de Josep Maria Espinàs ens il·lustra sobre aquesta evolució de carretera a avinguda, tot incloent un valuosíssim inventari de bars que a principis dels 1960's poblaven aquesta via  des de benzinera del seu punt de partença cap amunt. En aquest itinerari s'hi trobaben el petit i triangular Ven y Ven,  l'antiga taverna Viña Rosa (després esdevinguda bar i finalment restaurant), les barres americanes i altres locals de porta opaca i neons intermitents com el Club Galápago, Arachu, Las Vegas, Bali, Napoli i Gessamí (que encara subsisteix), la taverna Jaime, el bar Infanta contigu al cinema del mateix nom (que després va ser Aquitania i més tard la Filmoteca), el popular i modest bar Cantón, Las Flores de Mayo i ja arribant al camp dels pericos el restaurant La Manigua.  
Una ullada exhaustiva a hemeroteques i publicacions ens portarà fàcilment a concloure que fou a mitjans dels 1960's quan aquesta via abandonà progressivament la condició de carretera i començà a ser coneguda i reconeguda com avinguda. Probablement com apunta l'Espinàs, "carretera quedava massa pagès i avinguda resultava molt més fi".

Llegeix l'artícle original: aquí