Plànol, del any 1864, de la antiga Carretera de Sarrià i en els terrenys de "Can Poc Oli".
SARRIÀ) " 1864." TITLE='" ANTECEDENTES REFERENTE A ESTA SECCIÓN: ( CARRETERA DE SARRIÀ) " 1864.'> " ANTECEDENTES REFERENTE A ESTA SECCIÓN: ( CARRETERA DE SARRIÀ) " 1864.
La trajectòria d'aquest edifici modernista conegut com a Casa Urrutia i construït l'any 1905 és tot un misteri | Després d'anys d'abandonament, els nous propietaris convertiran l'immoble en pisos de luxe.
 |
| La Casa Urrutia del barri de les Tres Torres en una imatge de principis del segle XX. |
Barcelona, 1905. Mentre la capital catalana s’obria al mar amb la construcció de la Via Laietana, que culminaria tres anys després connectant el centre de la ciutat amb el litoral, en una zona a la perifèria de Sant Gervasi començava a erigir-se al carrer del Rosari, 44, la Casa Urrutia, un edifici d’estil modernista que passaria a la posteritat per haver albergat suposadament l’antic casino de les Tres Torres. Amb els anys, la finca on està ubicada la casa acabaria flanquejada per les línies de ferrocarrils de Sarrià i, posteriorment, per l’actual Via Augusta, quedant la seva història esborrada i reduïda a una petita menció dins del catàleg municipal de patrimoni.
La majestuositat de l’edifici original té poc a veure amb l’actual aspecte decadent i desangelat que presenta la façana. Només la malla de color verd que penja del sostre i un cartell d’una promotora immobiliària semblen indicar que la casa no està abandonada. De fet, res més lluny de la realitat, ja que pròximament començaran les obres de reforma per convertir la finca en pisos de luxe. Aquests primers indicis d’activitat a la casa després d’anys sense moviment han estat precisament els culpables que diverses persones comencessin a moure fils per esbrinar la història que amaguen les gruixudes parets de pedra i el per què de la protecció com a Bé d’Interès Urbanístic (BIU) que ostenta l’immoble, tal com figura al Portal d’Informació Urbanística (PIU) de l’Ajuntament de Barcelona.
 |
| Una fotografia recent de la Casa Urrutia que mostra el seu estat de semiabandonament. |
La recerca en aquest particular paller la va iniciar l’any 2022 el despatx d’arquitectura Àgora, la companyia contractada pels nous propietaris dels terrenys per dur a terme la reforma de l’edifici. Amb l’ajuda de l’enginyer Artur Rojas i del Taller d’Història de Sarrià, l’empresa encapçalada per Jose Luis Cisneros i Joan Casals va començar a investigar els antecedents i recopilar documentació sobre la Casa Urrutia i la seva història. El procés, però, no va ser bufar i fer ampolles. “No sabem per què, però pràcticament no hi ha informació al respecte. Sabem que es va construir el 1905, que durant molts anys hi va viure una família a la planta principal i que la resta de l’espai el subarrendaven“, explica Cisneros en una conversa amb el TOT Barcelona.
Les gestions amb la Direcció de Patrimoni de l’Ajuntament i les visites a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona van permetre contrastar aquests primers indicis recavats, però, davant la sorpresa de l’equip d’arquitectes, no van permetre posar llum als múltiples clarobscurs de la història de l’edifici centenari. “És com si l’arxiu mai hagués existit. Potser algú se’l va emportar i no el va retornar“, cavil·la Cisneros, que no recorda haver-se trobat abans en una situació d’aquestes característiques. Un dels pocs documents als quals va tenir accés el despatx d’arquitectura és un contracte d’arrendament que va signar l’aleshores propietari amb Lope F. Martínez de Ribera, un periodista i escriptor de 34 anys natural de Valladolid que volia llogar un dels baixos de l’immoble per un any i que anys després faria carrera com a crític cinematogràfic en diversos mitjans barcelonins.
 |
| Un dels únics documents que es conserven del passat de la Casa Urrutia. |
 |
| Les vies del tren de Sarrià per la Via Augusta en una imatge de principis del segle XX. |
 |
| La Casa Urrutia del barri de les Tres Torres en una imatge de principis del segle XX. |
 |
| Una fotografia recent del pati de la Casa Urrutia, on es podria construir una nova edificació. Fotografia de Artur Rojas. |
Imagte del desaparegut Can Batllera.
Imatge de la matança del porc a Can Batllera del 31 de Gener de 1894. Era una diada significativa en el calendari de pagès. Era freqüent que aquell dia els propietaris anessin al mas, on se soliaaplegar molta gent.
VIDEO: El rellotge aturat del consolat de Mèxic.
Al Consolat de Mèxic hi ha un rellotge que marca l’hora en què els valors republicans van quedar aturats en el temps.
Al passeig de la Bonanova 55, a la Casa Muley Afid, hi ha el consolat de Mèxic. Dins hi ha un rellotge que l’any 1939 va quedar aturat en el temps. Mèxic aliat de la república
Mèxic i el seu president, Lázaro Cárdenas, van jugar un paper molt important en la defensa del govern republicà. Després de la guerra, va ser un dels països que va acollir més exiliats espanyols. En van ser més de 20.000: des dels coneguts “Nens de Morelia”, nens del Vallès i del Raval que van anar a aquesta població durant la guerra, fins a grans polítics.
Mèxic, de fet, mai no va reconèixer el règim franquista. L’ambaixada que representava a Espanya a Mèxic era la republicana. Als anys 50, Josep Tarradellas va ser proclamat president de la Generalitat en una sessió celebrada a l’ambaixada de la República d’Espanya a Mèxic.
El gener de 1939, les tropes franquistes van entrar per la Diagonal. En aquella època, el consolat de Mèxic estava situat a la confluència entre la Diagonal i el passeig de Gràcia. El personal del consolat mexicà va abandonar el país de seguida. El conserge de l’edifici, però, va decidir conservar algunes coses de valor perquè no caiguessin a mans dels franquistes. En aquell moment, pensava que les hauria de custodiar per un període breu, d’uns sis mesos, fins que es reobrís el consolat. Però Mèxic no el va reobrir en tot el període franquista.
L’any 1978, un cop recuperada la democràcia, Mèxic va tornar a obrir el consolat a Barcelona. Un dia es va presentar al consolat un noi amb una furgoneta carregada d’objectes. Es va presentar com el fill de l’antic conserge, ja mort. El seu pare li havia fet prometre que el dia que el consolat tornés a obrir, tornaria aquell llegat.
L’any 2003, el consolat de Mèxit es va traslladar a la casa Muley Afid, un edifici encarregat per un soldà marroquí exiliat a Puig i Cadafalch l’any 1914. El cònsol d’aquell moment, l’escriptor Sealtiel Alatriste, va voler posar en valor el paper que Mèxic havia jugat durant el franquisme, i va veure que aquell rellotge aturat a les dues de la tarda d’un dia del gener del 1939, reflectia molt bé els valors republicans aturats en el temps. Des d’aleshores, el rellotge aturat presideix la sala d’actes i reunions del consolat.
Francesc Roig Tot de Barcelona la va comprar a mitjans del segle XVII, despres va passar a mans del seu hereu Marià Alegre Aparici, Baró de Castellet ( 1756-1831) que estava casat amb Paula Duran Cerdà. La vidua, al morir ho va deixar a l'Hosiptal de Sant Pau, que en va ser propietari entre 1835 i 1860.
Duran l'epidemia de 1854 s'hi va instalar la casa de maternitat.
El 22 de setembre de 1860 la va comprar Lambert Fontanellas, Marques de Fontanellas, que a 1864 va crear una societat amb els seus germans que va acabar arruinada i amb les finques embargades.
L'any 1968 la subhasta es va adjudicar a Ana Bauces Llatasa, esposa de Joan Casamitjana Constans. Hi va haver litigis fins 1871 en que el Tribunal Suprem va confirmar la propietat de Ana Bauces.
L'any 1873 es demana la urbanització que no va ser aprovada fins 1881.
La part del nord, més amunt de l'actual Ronda de Dalt es va urbanitzar a 1908.
El limit en color groc es la part urbanitzada l'any 1881, te el limit sud al Passeig de la Bonanova, i el nord a l'antic camí a Sant Gervasi. En color vermell es el total de la finca que s'endins dins del nostre barri fins l'actual carrer Emancipació.
La familia Roig es una saga d'argenters reconvertits en comerciants i propietaris de Barcelona. Consten les seves compres de joies, pedres precioses, diaments i relotjes a Genova.
Més tard les compres son de teles, guarnicions, capells, mocadors brodats en or, etc..a diferents llocs com Lió, Marsella i Holanda.
Al carrer Pomaret hi van viure, entre altres, Salvador Paniker i Josep Carner quan es va casar amb Carmen de la Ossa.
Des de l'any 1838 existia un contracte com a masover a nom de Gervasi Amat, amb la obligació de pagar 120 lliures a l'any i plantar 100 garrofers als marges del torrent. El repartiment de fruits es a la vinya una tercera part i les garrofes a mitats.La conservació de la casa aniria a càrrec de l'Hospital que es reservava l'ús del primer pis.
Hi ha altres contractes d'algunes peces de terra a nom de:
joan amat 2 mujades
josep nanot 2 mujades
valenti xatart 1 quartera
salvador gelbert 2 mujades
 |
| Can Negre l'any 1951. |
Dª Raimunda Castellnou Solicitando Permiso para Urbanizar unos Terrenos de Su Propiedad Conocidos por Casa Nena-casas Formando Varias Calles.
 |
| El camp de l'Espanyol es va inaugurar l'any 1923. L'any 1939 es va convertir en un camp de reclutament. Fotografía de Robert Capa. Imatge del Gener de 1939. |
 |
| Fotografia signada per Joan Vilagut - col. Jorge Àlvarez. Imatge de l'any 1912. |
 |
| Alçat i secció. Plànols signats per el arquitecte Arnau Calvet l'any 1910. |
 |
| Imatge publicada a la revista "L'Arquitectura Moderna" de l'abril 1913. |
 |
| Retrat de Dorotea de Chopitea on en el fons apareix el paisatge amb l'edifici "Can Prats" seu fundacional de les "Escoles Salesianes". |
 |
| Tomba de Dorotea de Chopitea a l'església de la Parroquia Maria Auxiliadora. |
 |
| L'edific en l'actualitat |
 |
| Pàgina 1 |
 |
| Pàgina 2 |
 |
| Pàgina 3 |
 |
| Pàgina 4: Plànol demostratiu |
 |
| Pàgina 5 |
 |
| Pàgina 6 |
 |
| Al 1917 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per adquirir una finca on volia fer l’escola de cecs i sords. Només es va presentar una proposta; la casa ribas de Sarrià.Va haver-hi moltes negociacions fins a 1919 en que estava a punt per a firmar els documents. No sabem perquè es va deixar córrer. Al final l’any 1922 l’Ajuntament de Barcelona va comprar a Ramon Miralles la finca de Vallvidrera, Villa Joana.(on havia mort Verdaguer) |
 |
| Tenia un pont de ferro per accedir al poble que travessava per sobre les vies del tren. |
 |
| Imatges de l'estat actual del recinte. |
 |
| Vista lateral de la mansió. |
 |
| Plànol, signat per l'arquitecte Josep Masdeu, de la façana principal del xalet, any 1910. |
 |
| Emplaçament del xalet de Philippe Barbry en un plànol dels anys 1930's. |