Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ronda general mitre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ronda general mitre. Mostrar tots els missatges

L'Edifici Mitre, buscant la modernitat...

Hi ha una bona part de l'arquitectura moderna de Barcelona, prèvia a les grans operacions urbanes que es realitzarien en les últimes dècades del segle passat, que cal analitzar en el seu context original per poder entendre les grans virtuts que s'amaguen després del tràfic generat per les infraestructures. Sens dubte hi ha el cas de l'Edifici Mitre, un emblema de l'arquitectura moderna a Barcelona, que entronca amb les idees corbusianas i altres projectes anteriors com la Casa Bloc, amb la qual inaugurem el nostre camí del Bloc fa pocs mesos. En aquesta ocasió ens anem a la Barcelona de finals de la dècada de 1950, de la mà del mestre Barba Corsini i l'esperit d'una ciutat moderna i funcional, o almenys l'intent.
Façana lateral vista desde la plaça Prat de la Riba.
L'Edifici Mitre és el resultat de dos condicionants principals: d'una banda el terreny estava dividit en parcel·les de diferents propietaris, el que va aconsellar la divisió de l'edifici en diverses unitats o cases independents. D'altra banda hi havia el plantejament econòmic, per ser habitatges de renda limitada, va obligar a estudiar una planta d'habitatges de superfície notablement reduïda. Així, partint de l'anterior, es va establir com a fi social del projecte el millorar l'estàndard normal en els habitatges de superfície semblant a les projectades, dissenyant uns habitatges petites, elàstics, fins i tot combinables, i organitzant en forma comuna per a tot l'edifici aquells serveis que no poden existir en habitatges de renda reduïda.

En l'època en què diversos promotors es van unir per a realitzar l'Edifici Mitre, l'emplaçament consistia en una zona suburbana, allunyat del centre bulliciós i de qualsevol avinguda de gran importància. El pla general urbanístic de l'època determinava el futur pas d'un cinturó (l'actual Ronda General Mitre) que passaria per la part posterior de l'edifici, permetent una façana principal tranquil·la, que s'obria a la panoràmica de tota la ciutat, i en la que es van plantejar terrasses per a cada un dels habitatges. El mateix Barba Corsini, en un text inclòs en Mitre, FJ Barba Corsini, publicat pel COAC, assegura que d'haver sabut que la ronda finalment passaria per la part frontal de l'edifici, segurament no hauria incitat al grup d'inversors a realitzar l'edifici .
Plantes amb diferents propostes d'apartaments o "studios".
Barba Corsini continua explicant que l'esquema final adoptat va ser el d'un bloc doble amb dos cossos paral·lels, un al llarg de Mitre i l'altre al llarg del carrer Buïgas, separats per una zona central on hi ha les caixes de les escales, els ascensors i els patis, que proporcionen llum i ventilació a la part posterior de les cèl·lules. Es tractava de projectar habitatges de lloguer i, us ho puc assegurar, llavors era difícil fer-ho de manera que funcionessin bé econòmicament. Per poder adaptar-se a les regulacions que estipulava la llei, s'havien de dissenyar habitatges de la mínima superfície permesa per la llei. Així va resultar l'esquema de petits apartaments, de 46 metres quadrats, que s'adequaven a la situació del mercat. L'objectiu era treure el màxim partit d'unes condicions legals determinades, però intentant millorar l'estàndard de vida al qual s'accedia habitualment en pisos tan petits. Per aconseguir-acordem disposar una sèrie de serveis comuns per a tot l'edifici i, a més, donar un màxim d'elasticitat dins de l'habitatge.

Mig segle ha passat des que els fullets de promoció del projecte anunciaven l'adaptació dels models dels països més avançats per tal d'oferir a la mestressa de casa tots els serveis necessaris per al seu confort. Es presentava no com un bloc d'habitatges, sinó com una petita ciutadella on es podien trobar serveis complementaris, bugaderies comunals, guarderia, un centre d'organització de serveis domèstics i tot un centre comercial.
Façana principal.
Xerrem amb alguns inquilins de l'edifici, uns temporals i d'altres que porten més d'una dècada, i ens expliquen que encara que ja no funciona com es va anunciar, si té prou vida de barri. És com un veïnatge. Felipe Ariza, arquitecte i veí de l'edifici per gairebé una dècada, comenta que era molt amic de la carnissera, de la fornera, amb qui xerrava sobre diversos temes. Coneixia diversos amics que vivien en el mateix edifici, veïns d'almenys uns 7 apartaments, amb els quals mantenia xerrades de passadís abans d'arribar a casa. A propòsit del disseny de caràcter avantguardista comenta que el millor és la flexibilitat dels apartaments. Tot i que tots són de la mateixa mida hi ha de moltíssims tipus: de dues habitacions, d'una, oberts (tipus loft), dividits, amb estudis o sense, units, d'alt standing o més populars. Des del principi van ser pensats així i considero que això va ser un encert.

No obstant això, continuant la nostra xerrada amb Ariza, puntualitza que molts detalls de l'edifici, en la seva opinió eren un mer esforç per semblar modern i que poc responien a la funcionalitat racional d'aquest moviment. Balcons falsos per aconseguir una composició de façana desitjada, igual que finestres altes i longitudinals que són pràcticament inaccessibles; els envans de fi espessor no aïllen prou o que la majoria de portes interiors han deixat de funcionar.
Interior d'un apartament recentment, llavors, ianugurat.
En qualsevol cas, donada l'especulació actual de l'habitatge, ens sembla interessant tornar la mirada a aquest projecte que, amb els seus 298 habitatges, continua sent un dels majors edificis d'habitatges de Barcelona. La flexibilitat de cada apartament, sumat als serveis comuns que complementaven el conjunt, és potser un dels primers exemples de bloc autosuficient que després s'han anat repetint en les seves múltiples variables fins als nostres dies.

Col·legi Santa Teresa-Ganduxer

El Col·legi Santa Teresa-Ganduxer realitza una missió d’església en el barri de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona des del 1886.
La configuració de l'escola com a comunitat educativa es manifesta sobretot en la comunió de criteris en el treball conjunt i en la participació corresponsable de tots els estaments en la tasca educativa i la gestió del centre. Aquesta comunitat educativa vol ser una comunitat cristiana, al servei de la persona i de la societat on viu.
Les germanes Teresianes, dedicades per vocació a aquesta tasca de l'educació, formen part de la comunitat educativa , i animen l'acció educativa de l'escola teresiana.

IDENTITAT DE L’ESCOLA TERESIANA

"A l'escola eduquem educant-nos des de la real itat que som i vivim, abraçada en la seva pluralitat i complexitat, i col·laborem en la seva transformació deixant-nos transformar, segons el projecte de Jesús. Eduquem per a una convivència pacífica, no violenta, des de la perspectiva local i planetària, promovent relacions de reciprocitat i corresponsabilitat entre homes i dones; despertant la consciència d’interdependència, formant-nos com a subjectes de trobada, capaços de col·laborar en la construcció d’una nova ciutadania democràtica, intercultural, incloent i solidària."
Proposta Educativa Teresiana pàg76

Estil educatiu de l'Escola Teresiana

L'Escola Teresiana es constitueix en comunitat que aprèn i vol fer viva aquesta afirmació: eduquem educant. Creu en la força transformadora de l'educació.
Volem ser:
  1. Escola en Pastoral: valors cristians, educació per a la transcendència, ensenyament religiós escolar, celebracions i festes religioses, Quart d'hora d'oració, animació pastoral de nens / es com Amics de Jesús.
  2. Escola oberta: inserida en el context sociocultural que li és propi, fomenta el desenvolupament integral de la persona, és acollidora i va més enllà de l'horari i matèries curriculars.
  3. Escola que opta per la persona a través de:
    • L'atenció a la diversitat, com a distintiu de l'Escola Teresiana.
    • L'acció tutorial, com a mitjà privilegiat per a l'atenció personal i / o grupal.
    • L'orientació educativa, acompanyant la tasca docent de les persones implicades en l'escola, la prevenció de problemes, la renovació pedagògica...
  4. Escola de qualitat:
    • Amb un tasca pedagògica que parteix de la pedagogia de la trobada i de l'aprenentatge cooperatiu que proposa la Proposta Educativa Teresiana (PET).
    • Que cuida la selecció i formació del personal en l'àmbit professional, en el sentit educatiu i en la identitat teresiana.
    • Que fomenta l'avaluació entesa com a procés de millora contínua.

nuevo-edificio

A l'Escola Teresiana es cuiden especialment la selecció, l'acompanyament i la formació de tots els educadors / es per aconseguir la vinculació de tots /es al Projecte Educatiu.
L'organització i gestió educatives estan en funció dels fins de l'Escola Teresiana, aprenent en col·laboració. El Projecte Educatiu està animat per equips cohesionats, identificats i compromesos amb el desenvolupament de la missió de l'escola a través de projectes que posen en marxa les línies educatives del Centre.

Com ho fem

  • Animem un projecte evangelitzador que integra tot el que es fa al Centre: acadèmicament, socialment, festivament, culturalment, ... religiosament.
  • Oferim una manera organitzada i sistemàtica d’educar en comunitat educativa que treballa en equip, afavorint la cooperació de tots en un clima de diàleg i transparència.
  • Compromesos a que l’escola eduqui per a la vida i que la vida entri a l’escola, preparant els nostres alumnes per a la participació activa en la vida pública i cultural.
  • Busquen en tot la qualitat educativa mitjançant la competència professional i l’actualització dels docents, receptius a la vida i atents als progressos pedagògics.
  • Afavorim en l’alumnat el desenvolupament de l’autonomia personal i la responsabilitat, de manera que el rigor en el treball afavoreixi una constant millora dels resultats acadèmics.
  • Estem oberts a dialogar i a donar respostes a la problemàtica social.
  • Impulsem la implicació i el compromís del Personal de la Comunitat Educativa en el Projecte educatiu, i en la direcció i la gestió del Centre.
Com escola de la FUNDACIÓ ESCOLA TERESIANA volem oferir una escola cristiana de qualitat, inserta en la seva realitat i al servei de tots el homes

El projecte de L"Illa Flemming"

La urbanització dels voltants del vell estadi del Real Club Deportiu Espanyol en el barri de
Sarrià de Barcelona va alliberar una gran superfície de terreny edificable en una zona
privilegiada de la ciutat. El projecte s’ubicava entre l’avinguda del General Mitre i els carrers Dr.
Fleming i Can Ràbia, en una parcel·la trapezoïdal de gran impacte visual en el barri.
Soterrani "sales de cinema", parking...
L’àrea edificable de la parcel·la es concentrava en el seu perímetre, de forma semblant al tipus
d’edificació de la zona de l’Eixample, però aquesta solució no semblava la més adequada en
un barri de blocs aïllats i en una parcel·la situada en el centre de tota una sèrie de visuals que
volíem mantenir. Així doncs, es va concentrar l’edificació en dues torres i un bloc a la mateixa
alçada, situats en el perímetre del solar deixant un espai ajardinat en la seva part central.

Planta Baixa
Les dues torres, de planta quadrada, disposen dues vivendes per replà, de tipus convencional,
mentre que el bloc conté diferents apartaments per a persones grans, amb serveis comuns en
planta baixa (menjador, neteja, enfermeria,...). Sota el nivell del carrer, el programa es
completa amb una sèrie d’espais comercials, magatzems, aparcaments, multicines,... als que
s’hi té accés a través d’una plaça coberta per una gran pèrgola que flota entre el bloc
d’apartaments i una de les torres, emfatitzant el caràcter públic de l’espai i marcant la principal
cantonada del solar. Sobre aquest dens programa públic, aliè al bullici soterrat de l’activitat
comercial, es despleguen uns jardins privats orientats a sud, i protegits del soroll de les vies de
circulació que rodegen la parcel·la.
Vàries façanes i detalls
L’elevada densitat que la ordenança permetia es contraposa en l’expressió material de les
façanes, de marcat caràcter lleuger i livià que desdibuixa la massa d’allò edificat. El mateix
plantejament constructiu s’aplica als tres edificis, tancant la seva façana nord amb un aplacat
de pedra tallat per unes obertures marcadament horitzontals. La resta de les façanes es
composen d’una doble pell: un estucat vermell dividit per unes obertures verticals de terra a
sostre en la seva part interior, mentre que per fora, separada 60 cm de l’anterior, uns pannells
de lames de fusta es mouen aleatòriament depenent de l’activitat canviant dels seus habitants
al llarg de tot el dia. Això proporciona un espai exterior al voltant de totes les vivendes que
allarga virtualment l’espai interior, ampliant-se en arribar a l’espai de la sala d’estar per a crear
una terrassa que tant pot entendre’s com un interior o un exterior depenent de la posició dels
pannells.
Façanes Nord
A l’alçada de les primeres plantes dels edificis, una gran pèrgola d’acer coberta de vidre
translúcid protegeix la plaça d’accés als multicines disposada lleugerament sota el nivell del
carrer. Aquesta estructura es recolza en tres punts, separant-se lleugerament de les façanes
per a donar un aspecte de lleugeresa que sorprèn per les seves dimensions. Per la nit, la
pèrgola actua com una gran làmpara sobre la plaça, creant un joc d’il·luminació que es
contraposa a la llum que es filtra a través dels pannells de lames de fusta que recobreixen
gairebé completament els tres edificis.

Ca N'Orlando

De la finca de Ca n´Orlondo, també coneguda com Can Urblonda, se'n té notícia de la seva existència des de l'Edat Mitjana. Ocupava una superfície de més de sis hectàries en la zona que avui delimiten l'Avinguda de Sarrià, la Diagonal i els carrers Bori i Fontestà i Ganduxer. Va ser propietat dels marquesos de Castelldosrius i en la seva ultima etapa hi van residir els Sentmenat.

La casa, situada al límit muntanya de la finca, contigua als terrenys que primer ocupà el Real Polo Jockey Club i després Piscines i Esports, era una construcció de planta baixa i dos pisos. S'hi accedia des d'un camí central des de la Diagonal que creuava una frondosa pineda de la que avui encara se'n poden veure alguns exemplars. L'obertura de la Diagonal més enllà de l'actual plaça de Francesc Macià, ja va obligar a l'expropiació d'una llesca considerable de terrenys de la finca. La casa però, no seria enderrocada fins a l'any 1949. El terreny continuà sense edificar fins ben entrats els anys 1960's.
Localització de Ca n'Orlondo (cercle vermell) cap a mitjans dels anys 1930's. La nova urbanització (en verd) de la Diagonal (aleshores Avinguda 14 d'abril), havia restat superfície a la finca. Al costat es veu l'accés principal als camps d'esport del Reial Polo Jockey Club i el carrer Anglesola, que aleshores creuava la Diagonal i arribava fins l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).
Fou aleshores quan els serveis immobiliaris de La Caixa de Pensions hi van aixecar un complex de pisos de luxe amb habitatges duplex envoltats d'una zona ajardinada i distribuits en diversos blocs, dels quals el més alt, dissenyat en forma de Y, supera les 15 plantes, i amb façanes formades per blocs de pedres compactades. El conjunt és obra dels arquitectes Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages, els mateixos que projectaren la Facultat de Dret de Pedralbes (premi FAD 1957). Es va construir per fases entre 1963 i 1967 i es completà el 1977 amb un últim bloc de menor alçada quan es va perllongar el carrer Bori i Fontestà fins a l'Avinguda de Sarrià.
Llegeix l'artícle original: aquí

CAN NEGRE. Carretera de Sarrià (Segle XVIII-1956)

Can Negre era una de les antigues masies dels afores de Sarrià, camí de Barcelona. El seu emplaçament coincideix amb l'actual cruïlla de l'avinguda de Sarrià amb la Ronda del General Mitre, sobre l'illa triangular on hi ha la benzinera.
*1954.- El mas Can Negre pocs anys abans de la seva desaparició (Foto: B. Batlle Piera. Arxiu Històric de Les Corts)
Aquest mas era de superfície rectangular amb planta baixa i dos pisos i una façana en la que es distingien uns esgrafiats geomètrics formats per línies i cercles d'aparença molt senzilla. Les terres pertanyents al mas ocupaven una superfície de quatre mujades regades amb aigües procedents de Sarrià. Tot el terreny era perimetrat per una tàpia senzilla i austera. Els primers propietaris coneguts van ser la família Prats. Amb el pas dels anys la finca anà perdent superfície progressivament a causa de la creixent urbanització de la zona i dels nous carrers que s'hi obrien. En els darrers temps en quedava pràcticament només la masia sobre l'actual carrer de Ricard Zamora. La construcció de la tribuna principal del desaparegut estadi de Sarrià l'any 1956 i la reordenació de l'entorn van suposar l'enderrocament i desaparició definitiva de Can Negre.

La masia de Can Negre es situava entre Sarrià i Les Corts, més concretament en la finca número 13 de l’avinguda del General Mitre. La construcció del mas era una casa-torre de planta rectangular i dos pisos coberts amb teulada que mostrava en la façana uns senzills esgrafiats geomètrics a base de tires i cercles. Era el centre d’una explotació que originàriament comprenia quatre mujades de terra, voltades per una paret de tàpia i que estaven regades per un cabal d’aigua procedent de Sarrià. Finca d’origen desconegut; els primers propietaris dels quals hi ha la notícia era la família Prats al 1778. Va ser adquirida i enderrocada pel Reial Club Esportiu Espanyol, en ampliar el seu estadi l’any 1956.