Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle XX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle XX. Mostrar tots els missatges

Reforma i Ampliació del Col·legi Oficial d'Enginyers de Camins, Canals i Ports

La seu del Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins ocupava un habitatge unifamiliar aïllat en un solar molt petit situat al barri de Les Tres Torres. La reforma i ampliació de la seu es va plantejar amb una exigència que condicionava de manera determinant el projecte. Aquesta era la construcció d’una sala d’actes amb capacitat per 150 persones.





Donades les dimensions de l’edifici a ampliar i del solar, l’única solució possible era la d’ubicar dita sala en planta soterrani ocupant el subsòl del pati frontal de l’edifici existent. Per tal de resoldre de manera funcional els accessos a la sala i donar una  resposta adequada a les necessitats d’evacuació es va dissenyar la reforma i ampliació eliminant l’escala de l’edifici existent. Aquesta es va desplaçar a la nova construcció conjuntament amb l’ascensor i els servies higiènics de cada planta. D’aquesta manera, s’alliberava de circulacions verticals l’edifici vell destintant-lo a zona noble de planta baixa, i a oficines la resta de plantes.




Els tancaments exteriors responien a una plantejament inicial de respecte a l’edificació existent, mantenint el revoc, pintura i fusteries originals, excepte en el cos central, en el que la modificació radical va fer necessari un tractament d’alumini. L’edificació nova es va resoldre amb obra vista de totxo premsat agafada amb morter de cal.


Els paviments escollits fores el marbre travertí en el zona de la nova construcció, el parquet de tarima clavada de fusta d’Iroko en les zones nobles i el sintètic de PVC en les oficines.

L’estructura de la sala d’actes soterrada es va resoldre mitjançant una volta de formigó armat subjectada pels murs laterals de contenció de terres. La volta es va deixar de formigó vist utilitzant per l’encofrat planxes de canyís.



Construcció de 4 baixos cantonada Rosales-Calatrava

L'any 1931 es concedía el permís per a la construcció d'uns cuatre baixos i una tanca just a la cantonada del que ara és el carrer Calatrava i el carrer Rosales.

El projecte original plantejava cuatre vivendes en renglera d'una sola planta (baixos) i una de elles en xamflà.

Actualment i per sort aquest conjunt, (que està "abraçat" per una nau industrial d'aquells temps, any 1911"), constructiu encara es conserva i forma part del programa de protecció arquitectònica tal i com estipula el POUM de Barcelona i PGM aprovat inicialment l'any 1976.

No ens podem imaginar com seria el nostre barri si altres consjunts o cases aïllades com aquestes haguèssin passat a formar part del programa de protecció arquitèctònica ja que si el barri ara és bonic i tranquil encara ho seria molt més.

ACTUALITAT







ANY 1931



Concertante

Després de 25 anys d’experiència pedagògica i 10 anys d’experiència professional en organització de cursos, concerts, concursos i festivals dels seus fundadors, obre la CORCERTANTE Barcelona.

Academia Internacional de Música, d’acord amb la seva llarga trajectòria professional. L’acadèmia ofereix la possibilitat de viure la música com un tot unificador, que fusiona  el llenguatge musical i la pràctica. Els alumnes desenvoluparan les habilitats musicals i les personals i, així, es facilita la unió entre el perfeccionament, l’exercici, les destreses individuals i la praxis musicals. D’aquesta manera, els alumnes podran iniciar-se, educar-se, especialitzar-se i, sobretot, viure amb la música.



Raúl Giménez i Assunto Nese s’uneixen en aquesta experiència pedagògica amb la intenció de fer una escola de música que ofereixi una formació completa als seus alumnes. D’un costat, a aquelles persones que s’inicien en l’estudi de la música i de l’altre, a professionals que necessiten perfeccionar-se.

Raúl Giménez, tenor argentí amb més de 30 anys d’experiència professional del cant i que ha actuat en els teatres més prestigiosos del món, s’uneix a Assunto Nese, amb 20 anys d’experiència com a pedagog i instrumentista, per crear una acadèmia internacional on l’art de la música estigui a l’abast de tothom.


El Plà Parcial de la Zona Nord de la Diagonal de l'any 1959

L'ordenació a la postguerra de la part alta de la Diagonal, a més d'una operació especulativa fou també de prestigi. Es volia una entrada a Barcelona ben espectacular i propangandìstica. Primer s'instal·là la Ciutat Universitària a Pedralbes (primera expulsió dels estudiants del centre de Barcelona), i després s'ordenaren, per a la futura residència de l'alta burgesia i del sector terciari més dinàmic, els espais més representatius.

Però al mateix temps, aquest pla serví per a il·luestrar el significat d'aquest sistema de gestió urbanística que és pròpiament tot pla parcial, el qual serveix per a la legalització de les irregularitats comeses. De 41 plans parcials aprovats i existents fins a l'any 1971 a Barcelona, el 25 per cent foren relitzats per legalitzar l'existència d'uns edificis, una zonificació o una trama de carrers, que ja eren relitzats amb interioritat a la redacció dels plans esmentats o que contràriament el Pla General o Comarcal, o bé per incrementar el volum edificable. El 60 per cent dels plans parcials esmentats aprovats augmentaven el volum edificable. En conjunt aquells 41 plans parcials mutiplicàven per a tot Barcelona el volum edificable per 1,8 de tal manera que si, segons el Pla General del 1953, Barcelona podia arribar fins als 2.400.000 d'habitans, amb els nous sostres permesos arribarà als 4.300.000.

Part d'aquest Pla General afectà el nostre barri el que llavors era Can Ràbia, és a dir l'Estadi de l'Espanyol que llavors consistia, segons la proposta en una "super" illa. Actuament en son sis i concretament afectava el que ara son els carrers de Ronda General Mitre, Carrer de Can Ràbia, Passeig Doctor Flèmig, Carre de Santa Fè de Nou Mèxic, Carrer de Bori i Fontestà, Av de Sarrià, Carrer de Ricard Zamora i Ricardo Villa.

Plan Parcial de Ordenació de la Zona Norte de la Avda. del Generalísimo Franco entre las Plazas de Calvo Sotelo y del Papa Pio XII y del Barrio de las Corts, Ajuntament de Barcelona.

El Pla en l'actulitat


El naixement del barri

Plàno d'alinecions dels principals carrers i plaçes del barri de Les Tres Torres de l'any 1902.
"Plano que acompaña la solitud suscrita de los Sres D. Clemente Mas, D. Manuel Romaní y D.Pedro Romaní para la petición de alineaciones y rasantes" firmat per l'arquitecte municipal J.Anselm Capdevila al setembre de 1902.

Entre altres curiositats es pot veure les propietats afectades i amb futures expropiacions que es van duu a terme seguidement de la seva urbanització. Es a partir d'aquestes alineacions que serugeix l'atual barri partit en dos per la Via Agusta pero degut a les alineacions de carres en cuadricula permeten la cohesió de les dos parts separades.

Clínica del Dr. Reverter

A tocar del baixador de Les Tres Torres, la gran mansió del carrer d’Anglí, 1, acollia la clínica que prestava serveis de cirurgia urinària a càrrec de Josep Maria Reverter i Girona, i de cirurgia general i ginecologia en mans del doctor Sixte Pérez i del Castillo. Reverter havia tingut un consultori de cirurgia urològica al carrer del Carme, 42 (1918).







Permís per a una lletería per a Pere Cardona Miquel

En Pere Cardona Miquel, que llavors vivía al carrer Gelabert, 28 de Barcelona demanà permís per a la instal·lació d'un local, als baixos del llavors anomenat carrer Adolf Blanch, 5, per a la venta i suministrament de llet.

El local el cual va poder obtenir el permís de lleteria estava situat a l'actual carrer Milanesat, 5 just a la plaça, llavors dita "de Llevant", Joaquim Pena.

L'edific en l'actualitat

El Sr Pere Cardona i Miquel va demanar els serveis d'un topògraf per que aquest demostrés que la seva nova lleteria estava com a mínim a 100 metres de cualsevol altra, tal i com deia la llei en aquell temps.

El topògraf va demostrar que realment la futura lleteria del seu client, en Pere, estava a uns 180 metres d'una altre existent situada al carrer Rosari i a uns 600 d'una altre lleteria.

No cal dir doncs que el permís li va ser favorable.

Curiositats del barri ben singulars que volem compartir amb tots vosaltres. Adjuntem els documents en format PDF trobats al Arxiu Municipal de Barcelona.

IMATGES DEL DOCUMENT DEL PERMÍS FAVORABLE


Pàgina 1


Pàgina 2


Pàgina 3


Pàgina 4: Plànol demostratiu


Pàgina 5


Pàgina 6

Casa Ribas ara Col·legi Major Universitari Sagrat Cor

Es tracta de una de les finques més antigues de les situades fora del nucli de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres. Ja es citada en una relació de 1791 on només parla de les finques Sentmenat, Gardenyes i Palacios. Inicialment tenia una extensió de 20.000 m2. Era propietat de la família Ribas que eren els marquesos d’Alfarràs.

El títol de Marqués d’Alfarràs va ser concedit a 1702 per felip V a Pere de Ribas Boixadors, originari Camprodon. Casat a 1671 amb Teresa Granollachs.

El segon marqués va ser el fill, Pere Ribas Granollachs casat a 1702 amb Esperança Castellvell.
El tercer marqués va ser el fill, Jeroni Ribas Castellvell casat a 1737 amb Ignasia Olzinelles.El va succeir la filla Teresa Ribas Olzinellas quarta marquesa d’Alfarràs, que va morir a 1796. S’havia casat l’any 1769 amb Joan A. Desvalls Ardena (1740-1820) que ja era marqués de Poal i Llupià. Aquest es qui va fer construir el Laberint d’Horta, l’any 1791.

Durant la seva vida va ser conegut com marqués d’Alfarràs, títol que mai va tenir doncs la marquesa era ella. Vivien a Barcelona al carrer Dormidor de Sant Francesc en una gran casa amb una biblioteca de més de 1.500 llibres.

Cal suposar que en construir a la finca del Laberint ja van perdre l’interès en la finca de Sarrià.A l’any 1865 ja ens apareix com a propietari de la finca en Josep Martí Fàbregas que amplia la casa i fa diferents obres. L’any 1896 el fill Josep Oriol Martí Ballús, demana permís per a obres millora, i a 1920 la filla Dolors Martí vda. de Ramon Albó es queixa de l'expropiacio de part de la finca per a ampliar l'estacio del tren.

Al 1917 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per adquirir una finca on volia fer l’escola de cecs i sords. Només es va presentar una proposta; la casa ribas de Sarrià.Va haver-hi moltes negociacions fins a 1919 en que estava a punt per a firmar els documents. No sabem perquè es va deixar córrer. Al final l’any 1922 l’Ajuntament de Barcelona va comprar a Ramon Miralles la finca de Vallvidrera, Villa Joana.(on havia mort Verdaguer)
 
Nuria Albó ens parla de la finca de Casa Ribas,al seu llibre: “Quan xiula el tren”. “El col.legi havia estat una casa senyorial que un matrimoni sense fills havia regalat a les monges del Sagrat Cor per que la dediquessin a hostatjar noies sense recursos que volien ser mestres. Després de la guerra també hi van fer batxillerat i van afegir-hi tota una ala on hi havia els dormitoris. L’avinguda dels plàtans donava a la antiga porta que ja no s’obria mai, i a la dreta hi havia una part del jardí, on només es podia anar els dies de festa, segurament per que era perillós a causa de la paret de tancament que per la part del jardí tenia nomes mig metre, però per la part de fora s’enfonsava profundament fins les vies del tren de l’estació de Sarrià. El col.legi era una antiga torre cedida a les monges. Era damunt l’estació de Sarrià, a l’altre banda de les vies, encara descobertes, i calia travessar un pontet de ferro.”

Tenia un pont de ferro per accedir al poble que travessava per sobre les vies del tren.
 
Tornat a la casa Ribas consta que a 1925 va passar a mans de les monges del Sagrat Cor, que la van utilitzar de diferents maneres: des del començament va ser pensionat, de 1961 a 1969 hi ha haver llar d’infants, de 1965 a 1976 formació professional, de 1966 a 1978 segona ensenyança, i a partir de 1965 fins avui Col.legi Major.

Imatges de l'estat actual del recinte.

L'Orgue de la Parròquia Francesa del carrer Anglí nº15

Aquest orgue, construït als anys 80, es trova en els baixos del carrer Anglí nº15, d'un edifici que exteriorment sembla el típic edifici plurifamiliar aïllat d'obre vista.

Cal indicar doncs que tot l'edific pertany a la Parroquia Francesa de Nostra Senyora de Lourdes i que pertant no es el que sembla si es veu des del carrer.

En la planta baixa es trova l'església i en els el nivells superiors altres dependències depenents de la parroquia. Aquest orgue pel lloc a on está instal·lat el converteixen en un cas ben curiós sense parlar d'orgues particulars que també es troven en residencies dins de edificis siguin plurifamiars i o aïllats o no.

Un cas ben curiós i original del barri de Les Tres Torres de Barcelona.




Enllaços


Casa al carrer Nena Casa, 15, any 1919.

Construir casa compuesta de planta baja y un piso en solar cuyo permiso para cercarlo tiene concedido y hecho el correspondiente depósito para construcción de la acera.


Aquest text és l'astracte d'un arxiu que hem trobat recentment al Arxiu Municipal de Barcelona on fa referencia al permís d'obres majors per a la construcción d'una casa unifamiliar aïlada situada actualmente al carrer de Nena Casas, 70 just al començament del xamfrà amb el carrer de Rosario.

Es tracta d'un edifici amb dos plantes, baixa i primera, d'estil modernista i diseñada per l'arquitecte Josep Sabadell.


Documentació gràfica, any 1919.
Actualment en l'amplaçament del desaparegut edifici s'erigeix un blog plurifamiliar edificat l'any 1965. Un altre testimoni del ric i desaparegut patrimoni arquitectónic del nostre barri.


Localització del desaparegut edifici al carrer de Nena Cases, 70 i/o 72, any 2015.

El Xalet Barby

L'enginyer francés Philippe Barbry es va establir a Barcelona a començaments del segle XX i va arribar a presidir la companyia Central Catalana de Electricidad, empresa fundada el 1896 que, a partir de 1912, un cop fusionada amb Gas Lebon S.A, passaria a ser la Catalana de Gas y Electricidad.
Vista lateral de la mansió.

A l'any 1910 Barbry va encarregar els plànols d'un xalet per a la seva familia a Sarrià, que posteriorment construiria al Passeig del Bisbe Morgades (actualment de la Bonanova) sobre un terreny que arribava fins al carrer Cuyàs (avui Dalmases). La façana principal de la mansió quedava encarada cap al carrer Cuyàs i darrera del xalet hi havia un ampli jardí amb una altra entrada des de passeig de la Bonanova.

Plànol, signat per l'arquitecte Josep Masdeu, de la façana principal del xalet, any 1910.
Aquest xalet va ser una víctima més del procés de destrucció, pràcticament generalitzada, d'aquest tipus d'habitatges que va patir el passeig de la Bonanova a partir dels anys 1960's, quan l'especulació i els negocis immobiliaris van aixecar tota mena d'habitatges de luxe a la zona.
Emplaçament del xalet de Philippe Barbry en un plànol dels anys 1930's.

Joaquim Pena i Costa

Joaquim Pena i Costa (Barcelona, 1873 - Barcelona, 1944) fou un musicòleg i crític musical. És un dels principals ideòlegs de la modernitat musical a Catalunya.

Biografia

Estudià Dret però mai no va exercir aquesta professió, ja que molt aviat es dedicà a la música, sobretot a la crítica musical. Inicià la seva carrera com a periodista a El Correo Catalán, on va fer publicacions tan importants com, per exemple, la crítica de l'estrena de Tristany i Isolda al Gran Teatre del Liceu.

Va ser fundador i crític musical de la revista Joventut setmanari editat entre el 1900 i 1906, publicant crítiques i comentaris sobre el festival de Bayreuth i contribuint altament en el debat sobre els principals corrents estètics europeus de principis del segle XX, per la qual cosa la revista va esdevenir una de les publicacions periòdiques més importants del modernisme català. Allà hi defensà apassionadament l'obra de Richard Wagner.

Va viure i morir a l'antiga plaça de Llevant, a Sarrià - Sant Gervasi, actualment dedicada al musicòleg.

Joaquim Pena i Richard Wagner

El 1901 fundà l'Associació Wagneriana de la qual va ser president entre l'any de la seva fundació, juntament amb Felip Pedrell, musicòleg, i el 1904. Va ser propietari molt actiu del Gran Teatre del Liceu, des d'on reivindicà la representació de les òperes wagnerianes amb tota dignitat i denuncià les irregularitats de la junta del moment.

Són molt conegudes les seves traduccions al català de les obres escèniques de Wagner, adaptades de tal manera que també podien ser cantades en aquest idioma. També va traduir algunes de les òperes de Gluck, Spontini, Mozart, Mússorgski, Rimski-Kórsakov, o de les cançons de Beethoven, Schubert, Schumann, Fauré i Bach, entre altres exemples.

Publicà reduccions per a cant i piano de Lohengrin (1906), Els mestres cantaires de Nuremberg (1907), Tannhäuser (1908), Tristany i Isolda (1910) i Parsifal (1929). Traduí els assaigs wagnerians La música del futur i Art i revolució.

A sota podem veure la descripció que li feia Josep Pla en la seva sèrie de retrats periodístics Homenots:

"L'altra persona seriosa era Joaquim Pena, crític musical wagneròman de formes rígidament ortodoxes, en el sentit que creia que en l'obra de Wagner, en l'estètica wagneriana, l'element bàsic era la poesia i subsidiàriament la música, importantíssima, certament, però no tant com la poesia, que constitueix el substràtum de la superestructura musical. L'estètica de Wagner havia convertit Joaquim Pena en un obsés ombrívol, sever, greu i separat".

Crític musical

Exercí la crítica a La Publicidad (1916-1918), on publicà cada setmana, a la secció Hojas musicales, els seus treballs musicològics. Fou el 1938 quan la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya li dedicà un homenatge per publicar el Cançoner selecte, una col·lecció de lieder traduïts al català. També traduí obres teòriques de Richard Wagner com la Música del pervindre. Quan Joaquim Pena deixà la crítica a La Publicidad, l'encarregat de substituir-lo va ser Jaume Pahissa.

Orquestra Pau Casals

Fou secretari de l'Orfeó Català i secretari del patronat de l'orquestra Pau Casals (1920-1939). "Heu's ací l'origen de l'ORQUESTRA PAU CASALS. Tot just fa quatre mesos, tantost tornant de sa darrera excursió artística, cregué arribada l'hora de convertir en obra sa trascendental pensada i comunicar-la als seus íntims [...] començaren tot seguit els treballs preparatoris". El fet que posseïssin l'Orfeó, la Banda Municipal i l'Orquestra Casals feia que Pena fos un gran engrescador de projectes per poder plantar cara a les grans capitals europees. Els programes de mà i les traduccions eren, quasi sempre, de Joaquim Pena.
La Plaça Joaquim Pena
Una selecció de les seves crítiques i treballs fou recollida al Llibre en honor de Joaquim Pena. També va escriure la biografia Enric Morera (1937) i va dirigir el Diccionario de la Música Labor (1940-1944).

Una petita casa ja desaparegura del carrer Escoles Pies, 58

Avui us presento una petita casa unifamiliar ja desapareguda. Es trobava al carrer de les Escoles Pies, al número 58, de Barcelona.

El propietari era Manuel Llambrichs i el seu autor el mestre d'obres Josep Graner Era d'una modernisme tardà, de l'any 1917, època en la qual ja manava el noucentisme.

La caseta presentava ferros amb filigranes modernistes, trencadís al damunt de les obertures, decoració floral i era asimétrica.

Josep Graner és amb tota seguretat l'autor més prolífic del modernisme i així ho recollo en el meu Inventari General del Modernisme, té obres no tan sols a Barcelona, sinó també a Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona i localitats tan llunyanes com Saragossa (on va ser un dels introductors d'aquest estil) i Palma de Mallorca. A més, té signats els plànols de la casa que va projectar Francesc Berenguer a Xixon.

El projecte del 1917
Graner, a banda del modernisme, va treballar en tots els altres estils de l'època: neoclassicisme, eclecticisme, noucentisme, neogòtic i també va projectar panteons.

Les seves obres més conegudes són la Casa de la Papallona al carrer Llançà de Barcelona, la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i Rocafort i els magatzems del carrer Ortigosa.

Moltes de les obres que ell signa (entre modernistes i la resta existeixen més de 1000 projectes signats per aquest autor) no eren d'ell: ell era tan sols el que les signava, ja que eren projectades per arquitectes sense títol (Berenguer) o encara estudiants d'arquitectura o pels arquitectes municipals (aquest no podien bastir obra civil en les zones on exercien el seu càrrec i quan ho feien per legalitzar els plànols se servien de "firmons").
Escoles Pies Nº58 en l'actulitat
El projecte adjunt es troba en l'Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri.

Al segle XVII en el terreny que ocupa la torre de Sarrià hi havia una masia sobre la qual, al segle XIX es va construir l’actual torre modernista. Aquesta torre, junt a altres dues, formava part de les Tres Torres que van donar nom a aquest barri de Sarrià.

Va ser adquirida per la Congregació de Religioses Filipenses l’any 1915.

Alguns anys després, dirigit per l’arquitecte Sr. Ignasi Adroer, es va construir adossat a la torre,  un edifici de planta rectangular que intentà mantenir una unitat amb tot el conjunt.  Aquesta nova construcció va ser destinada a capella i a  sales i dormitoris d’ús de la Comunitat.


Durant la guerra civil es va confiscar tota la propietat   i es va destinar a Hospital.

Molts anys després d’acabada la guerra, a mitjans dels anys 50, la Torre de Tres Torres va tornar als seus propietaris, la Congregació de Religioses Filipenses.

Fins als anys 1973 – 1974  aquesta propietat  es va destinar  a Casa General i Noviciat de la Congregació.    A partir d’aquests anys  ha estat  residència de germanes grans.


L’any 2006, la Congregació atenta a les necessitats de la societat actual  i bevent  de les fonts del propi carisma institucional, va creure important dedicar la major part  de l’edifici  a Casa d’Espiritualitat , mantenint una part a residència de les germanes grans.

L'Edifici Mitre, buscant la modernitat...

Hi ha una bona part de l'arquitectura moderna de Barcelona, prèvia a les grans operacions urbanes que es realitzarien en les últimes dècades del segle passat, que cal analitzar en el seu context original per poder entendre les grans virtuts que s'amaguen després del tràfic generat per les infraestructures. Sens dubte hi ha el cas de l'Edifici Mitre, un emblema de l'arquitectura moderna a Barcelona, que entronca amb les idees corbusianas i altres projectes anteriors com la Casa Bloc, amb la qual inaugurem el nostre camí del Bloc fa pocs mesos. En aquesta ocasió ens anem a la Barcelona de finals de la dècada de 1950, de la mà del mestre Barba Corsini i l'esperit d'una ciutat moderna i funcional, o almenys l'intent.
Façana lateral vista desde la plaça Prat de la Riba.
L'Edifici Mitre és el resultat de dos condicionants principals: d'una banda el terreny estava dividit en parcel·les de diferents propietaris, el que va aconsellar la divisió de l'edifici en diverses unitats o cases independents. D'altra banda hi havia el plantejament econòmic, per ser habitatges de renda limitada, va obligar a estudiar una planta d'habitatges de superfície notablement reduïda. Així, partint de l'anterior, es va establir com a fi social del projecte el millorar l'estàndard normal en els habitatges de superfície semblant a les projectades, dissenyant uns habitatges petites, elàstics, fins i tot combinables, i organitzant en forma comuna per a tot l'edifici aquells serveis que no poden existir en habitatges de renda reduïda.

En l'època en què diversos promotors es van unir per a realitzar l'Edifici Mitre, l'emplaçament consistia en una zona suburbana, allunyat del centre bulliciós i de qualsevol avinguda de gran importància. El pla general urbanístic de l'època determinava el futur pas d'un cinturó (l'actual Ronda General Mitre) que passaria per la part posterior de l'edifici, permetent una façana principal tranquil·la, que s'obria a la panoràmica de tota la ciutat, i en la que es van plantejar terrasses per a cada un dels habitatges. El mateix Barba Corsini, en un text inclòs en Mitre, FJ Barba Corsini, publicat pel COAC, assegura que d'haver sabut que la ronda finalment passaria per la part frontal de l'edifici, segurament no hauria incitat al grup d'inversors a realitzar l'edifici .
Plantes amb diferents propostes d'apartaments o "studios".
Barba Corsini continua explicant que l'esquema final adoptat va ser el d'un bloc doble amb dos cossos paral·lels, un al llarg de Mitre i l'altre al llarg del carrer Buïgas, separats per una zona central on hi ha les caixes de les escales, els ascensors i els patis, que proporcionen llum i ventilació a la part posterior de les cèl·lules. Es tractava de projectar habitatges de lloguer i, us ho puc assegurar, llavors era difícil fer-ho de manera que funcionessin bé econòmicament. Per poder adaptar-se a les regulacions que estipulava la llei, s'havien de dissenyar habitatges de la mínima superfície permesa per la llei. Així va resultar l'esquema de petits apartaments, de 46 metres quadrats, que s'adequaven a la situació del mercat. L'objectiu era treure el màxim partit d'unes condicions legals determinades, però intentant millorar l'estàndard de vida al qual s'accedia habitualment en pisos tan petits. Per aconseguir-acordem disposar una sèrie de serveis comuns per a tot l'edifici i, a més, donar un màxim d'elasticitat dins de l'habitatge.

Mig segle ha passat des que els fullets de promoció del projecte anunciaven l'adaptació dels models dels països més avançats per tal d'oferir a la mestressa de casa tots els serveis necessaris per al seu confort. Es presentava no com un bloc d'habitatges, sinó com una petita ciutadella on es podien trobar serveis complementaris, bugaderies comunals, guarderia, un centre d'organització de serveis domèstics i tot un centre comercial.
Façana principal.
Xerrem amb alguns inquilins de l'edifici, uns temporals i d'altres que porten més d'una dècada, i ens expliquen que encara que ja no funciona com es va anunciar, si té prou vida de barri. És com un veïnatge. Felipe Ariza, arquitecte i veí de l'edifici per gairebé una dècada, comenta que era molt amic de la carnissera, de la fornera, amb qui xerrava sobre diversos temes. Coneixia diversos amics que vivien en el mateix edifici, veïns d'almenys uns 7 apartaments, amb els quals mantenia xerrades de passadís abans d'arribar a casa. A propòsit del disseny de caràcter avantguardista comenta que el millor és la flexibilitat dels apartaments. Tot i que tots són de la mateixa mida hi ha de moltíssims tipus: de dues habitacions, d'una, oberts (tipus loft), dividits, amb estudis o sense, units, d'alt standing o més populars. Des del principi van ser pensats així i considero que això va ser un encert.

No obstant això, continuant la nostra xerrada amb Ariza, puntualitza que molts detalls de l'edifici, en la seva opinió eren un mer esforç per semblar modern i que poc responien a la funcionalitat racional d'aquest moviment. Balcons falsos per aconseguir una composició de façana desitjada, igual que finestres altes i longitudinals que són pràcticament inaccessibles; els envans de fi espessor no aïllen prou o que la majoria de portes interiors han deixat de funcionar.
Interior d'un apartament recentment, llavors, ianugurat.
En qualsevol cas, donada l'especulació actual de l'habitatge, ens sembla interessant tornar la mirada a aquest projecte que, amb els seus 298 habitatges, continua sent un dels majors edificis d'habitatges de Barcelona. La flexibilitat de cada apartament, sumat als serveis comuns que complementaven el conjunt, és potser un dels primers exemples de bloc autosuficient que després s'han anat repetint en les seves múltiples variables fins als nostres dies.

L'únic orgue de Les Tres Torres

El Col·legi de les Teresianes o Col·legi Santa Teresa-Ganduxer és una escola al carrer de Ganduxer a l'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, i actualment al barri de les Tres Torres del districte de Sarrià - Sant Gervasi de Barcelona. L'escola imparteix tots els cursos de l'ensenyament reglat des del segon cicle d'educació infantil fins al batxillerat. Antigament, era una escola només per a noies, però a finals del segle XX va passar a ser mixta. Té un concert amb la Generalitat de Catalunya per a impartir els ensenyaments obligatoris.
Imatge de lórgue dins de l'església del col·legi.
L'edifici, obra de l'arquitecte modernista català Antoni Gaudí, fou concebut per Enric d'Ossó per a allotjar un col·legi i el convent de la congregació de religioses teresianes (Companyia de Santa Teresa de Jesús), que ell mateix havia fundat.

Va ser concebut per substituir l'immoble que fins llavors les religioses havien habitat al c/ Sant Elies, 4, del llavors municipi independent de Sant Gervasi de Cassoles. La casa va ser ocupada l'any 1886 i funcionava com a col·legi internat, noviciat i seu provincial en règim de lloguer. Aviat es veié la insuficiència del local i es compraren els terrenys actuals, llavors de fàcil accés per trobar-se prop del ferrocarril de Sarrià a Barcelona, llavors municipi independent i allunyat de Barcelona.

La construcció s'inicià el 1887 sota la direcció de l'arquitecte Joan Baptista Pons i Trabal, però el 1888 Ossó encarregà el projecte a Gaudí, que ja havia adquirit gran renom tant com a arquitecte com a persona devota, raó per la qual Ossó es decantà per ell. Les obres es van perllongar del 1888 al 1889.
Del projecte inicial de Pons i Trabal s'havia realitzat tan sols els fonaments. Gaudí acomplí la voluntat de l'orde de reflectir austeritat en l'edifici, en compliment del vot de pobresa; seguint les indicacions de les religioses, projectà un edifici sobri, realitzat en maó per fora, i amb alguns elements de maó per dins. Utilitzant l'argument que el maó no era car, i que no hi havia gran diferència de costos a col·locar les peces d'una manera o d'altra, fou creant elements decoratius on li fou possible, tant a l'exterior com a l'interior. També incorporà a la façana reixes de ferro forjat, un dels seus materials favorits, i la coronà amb un conjunt de merlets que suggereixen un castell, possible al·lusió a l'obra de santa Teresa El castell interior.

Als angles de la façana, figuren uns pinacles de maó amb una columna helicoïdal culminada amb la creu de quatre braços, típica de les obres de Gaudí, i amb uns escuts de ceràmica amb diversos símbols definitoris de l'orde teresià: el mont Carmel coronat per la creu, el cor de la Verge coronat per espines i el de santa Teresa travessat per una fletxa.
A l'interior, existeix un passadís que és famós per la successió d'arcs parabòlics que conté. Aquests arcs de línies elegants no són merament decoratius, sinó que tenen la funció de sostenir el sostre i la planta superior. Gaudí utilitzà l'arc en paràbola com a element constructiu idoni, capaç de sostenir pesos elevats mitjançant perfils poc grossos.

El 1908, Gaudí projectà una capella que no arribà a realitzar per desacords amb la superiora del convent; l'actual, d'estil neogòtic, és obra de Gabriel Borrell i Cardona.

El projecte de L"Illa Flemming"

La urbanització dels voltants del vell estadi del Real Club Deportiu Espanyol en el barri de
Sarrià de Barcelona va alliberar una gran superfície de terreny edificable en una zona
privilegiada de la ciutat. El projecte s’ubicava entre l’avinguda del General Mitre i els carrers Dr.
Fleming i Can Ràbia, en una parcel·la trapezoïdal de gran impacte visual en el barri.
Soterrani "sales de cinema", parking...
L’àrea edificable de la parcel·la es concentrava en el seu perímetre, de forma semblant al tipus
d’edificació de la zona de l’Eixample, però aquesta solució no semblava la més adequada en
un barri de blocs aïllats i en una parcel·la situada en el centre de tota una sèrie de visuals que
volíem mantenir. Així doncs, es va concentrar l’edificació en dues torres i un bloc a la mateixa
alçada, situats en el perímetre del solar deixant un espai ajardinat en la seva part central.

Planta Baixa
Les dues torres, de planta quadrada, disposen dues vivendes per replà, de tipus convencional,
mentre que el bloc conté diferents apartaments per a persones grans, amb serveis comuns en
planta baixa (menjador, neteja, enfermeria,...). Sota el nivell del carrer, el programa es
completa amb una sèrie d’espais comercials, magatzems, aparcaments, multicines,... als que
s’hi té accés a través d’una plaça coberta per una gran pèrgola que flota entre el bloc
d’apartaments i una de les torres, emfatitzant el caràcter públic de l’espai i marcant la principal
cantonada del solar. Sobre aquest dens programa públic, aliè al bullici soterrat de l’activitat
comercial, es despleguen uns jardins privats orientats a sud, i protegits del soroll de les vies de
circulació que rodegen la parcel·la.
Vàries façanes i detalls
L’elevada densitat que la ordenança permetia es contraposa en l’expressió material de les
façanes, de marcat caràcter lleuger i livià que desdibuixa la massa d’allò edificat. El mateix
plantejament constructiu s’aplica als tres edificis, tancant la seva façana nord amb un aplacat
de pedra tallat per unes obertures marcadament horitzontals. La resta de les façanes es
composen d’una doble pell: un estucat vermell dividit per unes obertures verticals de terra a
sostre en la seva part interior, mentre que per fora, separada 60 cm de l’anterior, uns pannells
de lames de fusta es mouen aleatòriament depenent de l’activitat canviant dels seus habitants
al llarg de tot el dia. Això proporciona un espai exterior al voltant de totes les vivendes que
allarga virtualment l’espai interior, ampliant-se en arribar a l’espai de la sala d’estar per a crear
una terrassa que tant pot entendre’s com un interior o un exterior depenent de la posició dels
pannells.
Façanes Nord
A l’alçada de les primeres plantes dels edificis, una gran pèrgola d’acer coberta de vidre
translúcid protegeix la plaça d’accés als multicines disposada lleugerament sota el nivell del
carrer. Aquesta estructura es recolza en tres punts, separant-se lleugerament de les façanes
per a donar un aspecte de lleugeresa que sorprèn per les seves dimensions. Per la nit, la
pèrgola actua com una gran làmpara sobre la plaça, creant un joc d’il·luminació que es
contraposa a la llum que es filtra a través dels pannells de lames de fusta que recobreixen
gairebé completament els tres edificis.