Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle XX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle XX. Mostrar tots els missatges

Concertante

Després de 25 anys d’experiència pedagògica i 10 anys d’experiència professional en organització de cursos, concerts, concursos i festivals dels seus fundadors, obre la CORCERTANTE Barcelona.

Academia Internacional de Música, d’acord amb la seva llarga trajectòria professional. L’acadèmia ofereix la possibilitat de viure la música com un tot unificador, que fusiona  el llenguatge musical i la pràctica. Els alumnes desenvoluparan les habilitats musicals i les personals i, així, es facilita la unió entre el perfeccionament, l’exercici, les destreses individuals i la praxis musicals. D’aquesta manera, els alumnes podran iniciar-se, educar-se, especialitzar-se i, sobretot, viure amb la música.



Raúl Giménez i Assunto Nese s’uneixen en aquesta experiència pedagògica amb la intenció de fer una escola de música que ofereixi una formació completa als seus alumnes. D’un costat, a aquelles persones que s’inicien en l’estudi de la música i de l’altre, a professionals que necessiten perfeccionar-se.

Raúl Giménez, tenor argentí amb més de 30 anys d’experiència professional del cant i que ha actuat en els teatres més prestigiosos del món, s’uneix a Assunto Nese, amb 20 anys d’experiència com a pedagog i instrumentista, per crear una acadèmia internacional on l’art de la música estigui a l’abast de tothom.


El Plà Parcial de la Zona Nord de la Diagonal de l'any 1959

L'ordenació a la postguerra de la part alta de la Diagonal, a més d'una operació especulativa fou també de prestigi. Es volia una entrada a Barcelona ben espectacular i propangandìstica. Primer s'instal·là la Ciutat Universitària a Pedralbes (primera expulsió dels estudiants del centre de Barcelona), i després s'ordenaren, per a la futura residència de l'alta burgesia i del sector terciari més dinàmic, els espais més representatius.

Però al mateix temps, aquest pla serví per a il·luestrar el significat d'aquest sistema de gestió urbanística que és pròpiament tot pla parcial, el qual serveix per a la legalització de les irregularitats comeses. De 41 plans parcials aprovats i existents fins a l'any 1971 a Barcelona, el 25 per cent foren relitzats per legalitzar l'existència d'uns edificis, una zonificació o una trama de carrers, que ja eren relitzats amb interioritat a la redacció dels plans esmentats o que contràriament el Pla General o Comarcal, o bé per incrementar el volum edificable. El 60 per cent dels plans parcials esmentats aprovats augmentaven el volum edificable. En conjunt aquells 41 plans parcials mutiplicàven per a tot Barcelona el volum edificable per 1,8 de tal manera que si, segons el Pla General del 1953, Barcelona podia arribar fins als 2.400.000 d'habitans, amb els nous sostres permesos arribarà als 4.300.000.

Part d'aquest Pla General afectà el nostre barri el que llavors era Can Ràbia, és a dir l'Estadi de l'Espanyol que llavors consistia, segons la proposta en una "super" illa. Actuament en son sis i concretament afectava el que ara son els carrers de Ronda General Mitre, Carrer de Can Ràbia, Passeig Doctor Flèmig, Carre de Santa Fè de Nou Mèxic, Carrer de Bori i Fontestà, Av de Sarrià, Carrer de Ricard Zamora i Ricardo Villa.

Plan Parcial de Ordenació de la Zona Norte de la Avda. del Generalísimo Franco entre las Plazas de Calvo Sotelo y del Papa Pio XII y del Barrio de las Corts, Ajuntament de Barcelona.

El Pla en l'actulitat


El naixement del barri

Plàno d'alinecions dels principals carrers i plaçes del barri de Les Tres Torres de l'any 1902.
"Plano que acompaña la solitud suscrita de los Sres D. Clemente Mas, D. Manuel Romaní y D.Pedro Romaní para la petición de alineaciones y rasantes" firmat per l'arquitecte municipal J.Anselm Capdevila al setembre de 1902.

Entre altres curiositats es pot veure les propietats afectades i amb futures expropiacions que es van duu a terme seguidement de la seva urbanització. Es a partir d'aquestes alineacions que serugeix l'atual barri partit en dos per la Via Agusta pero degut a les alineacions de carres en cuadricula permeten la cohesió de les dos parts separades.

Clínica del Dr. Reverter

A tocar del baixador de Les Tres Torres, la gran mansió del carrer d’Anglí, 1, acollia la clínica que prestava serveis de cirurgia urinària a càrrec de Josep Maria Reverter i Girona, i de cirurgia general i ginecologia en mans del doctor Sixte Pérez i del Castillo. Reverter havia tingut un consultori de cirurgia urològica al carrer del Carme, 42 (1918).







Permís per a una lletería per a Pere Cardona Miquel

En Pere Cardona Miquel, que llavors vivía al carrer Gelabert, 28 de Barcelona demanà permís per a la instal·lació d'un local, als baixos del llavors anomenat carrer Adolf Blanch, 5, per a la venta i suministrament de llet.

El local el cual va poder obtenir el permís de lleteria estava situat a l'actual carrer Milanesat, 5 just a la plaça, llavors dita "de Llevant", Joaquim Pena.

L'edific en l'actualitat

El Sr Pere Cardona i Miquel va demanar els serveis d'un topògraf per que aquest demostrés que la seva nova lleteria estava com a mínim a 100 metres de cualsevol altra, tal i com deia la llei en aquell temps.

El topògraf va demostrar que realment la futura lleteria del seu client, en Pere, estava a uns 180 metres d'una altre existent situada al carrer Rosari i a uns 600 d'una altre lleteria.

No cal dir doncs que el permís li va ser favorable.

Curiositats del barri ben singulars que volem compartir amb tots vosaltres. Adjuntem els documents en format PDF trobats al Arxiu Municipal de Barcelona.

IMATGES DEL DOCUMENT DEL PERMÍS FAVORABLE


Pàgina 1


Pàgina 2


Pàgina 3


Pàgina 4: Plànol demostratiu


Pàgina 5


Pàgina 6

Casa Ribas ara Col·legi Major Universitari Sagrat Cor

Es tracta de una de les finques més antigues de les situades fora del nucli de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres. Ja es citada en una relació de 1791 on només parla de les finques Sentmenat, Gardenyes i Palacios. Inicialment tenia una extensió de 20.000 m2. Era propietat de la família Ribas que eren els marquesos d’Alfarràs.

El títol de Marqués d’Alfarràs va ser concedit a 1702 per felip V a Pere de Ribas Boixadors, originari Camprodon. Casat a 1671 amb Teresa Granollachs.

El segon marqués va ser el fill, Pere Ribas Granollachs casat a 1702 amb Esperança Castellvell.
El tercer marqués va ser el fill, Jeroni Ribas Castellvell casat a 1737 amb Ignasia Olzinelles.El va succeir la filla Teresa Ribas Olzinellas quarta marquesa d’Alfarràs, que va morir a 1796. S’havia casat l’any 1769 amb Joan A. Desvalls Ardena (1740-1820) que ja era marqués de Poal i Llupià. Aquest es qui va fer construir el Laberint d’Horta, l’any 1791.

Durant la seva vida va ser conegut com marqués d’Alfarràs, títol que mai va tenir doncs la marquesa era ella. Vivien a Barcelona al carrer Dormidor de Sant Francesc en una gran casa amb una biblioteca de més de 1.500 llibres.

Cal suposar que en construir a la finca del Laberint ja van perdre l’interès en la finca de Sarrià.A l’any 1865 ja ens apareix com a propietari de la finca en Josep Martí Fàbregas que amplia la casa i fa diferents obres. L’any 1896 el fill Josep Oriol Martí Ballús, demana permís per a obres millora, i a 1920 la filla Dolors Martí vda. de Ramon Albó es queixa de l'expropiacio de part de la finca per a ampliar l'estacio del tren.

Al 1917 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per adquirir una finca on volia fer l’escola de cecs i sords. Només es va presentar una proposta; la casa ribas de Sarrià.Va haver-hi moltes negociacions fins a 1919 en que estava a punt per a firmar els documents. No sabem perquè es va deixar córrer. Al final l’any 1922 l’Ajuntament de Barcelona va comprar a Ramon Miralles la finca de Vallvidrera, Villa Joana.(on havia mort Verdaguer)
 
Nuria Albó ens parla de la finca de Casa Ribas,al seu llibre: “Quan xiula el tren”. “El col.legi havia estat una casa senyorial que un matrimoni sense fills havia regalat a les monges del Sagrat Cor per que la dediquessin a hostatjar noies sense recursos que volien ser mestres. Després de la guerra també hi van fer batxillerat i van afegir-hi tota una ala on hi havia els dormitoris. L’avinguda dels plàtans donava a la antiga porta que ja no s’obria mai, i a la dreta hi havia una part del jardí, on només es podia anar els dies de festa, segurament per que era perillós a causa de la paret de tancament que per la part del jardí tenia nomes mig metre, però per la part de fora s’enfonsava profundament fins les vies del tren de l’estació de Sarrià. El col.legi era una antiga torre cedida a les monges. Era damunt l’estació de Sarrià, a l’altre banda de les vies, encara descobertes, i calia travessar un pontet de ferro.”

Tenia un pont de ferro per accedir al poble que travessava per sobre les vies del tren.
 
Tornat a la casa Ribas consta que a 1925 va passar a mans de les monges del Sagrat Cor, que la van utilitzar de diferents maneres: des del començament va ser pensionat, de 1961 a 1969 hi ha haver llar d’infants, de 1965 a 1976 formació professional, de 1966 a 1978 segona ensenyança, i a partir de 1965 fins avui Col.legi Major.

Imatges de l'estat actual del recinte.

L'Orgue de la Parròquia Francesa del carrer Anglí nº15

Aquest orgue, construït als anys 80, es trova en els baixos del carrer Anglí nº15, d'un edifici que exteriorment sembla el típic edifici plurifamiliar aïllat d'obre vista.

Cal indicar doncs que tot l'edific pertany a la Parroquia Francesa de Nostra Senyora de Lourdes i que pertant no es el que sembla si es veu des del carrer.

En la planta baixa es trova l'església i en els el nivells superiors altres dependències depenents de la parroquia. Aquest orgue pel lloc a on está instal·lat el converteixen en un cas ben curiós sense parlar d'orgues particulars que també es troven en residencies dins de edificis siguin plurifamiars i o aïllats o no.

Un cas ben curiós i original del barri de Les Tres Torres de Barcelona.




Enllaços


Casa al carrer Nena Casa, 15, any 1919.

Construir casa compuesta de planta baja y un piso en solar cuyo permiso para cercarlo tiene concedido y hecho el correspondiente depósito para construcción de la acera.


Aquest text és l'astracte d'un arxiu que hem trobat recentment al Arxiu Municipal de Barcelona on fa referencia al permís d'obres majors per a la construcción d'una casa unifamiliar aïlada situada actualmente al carrer de Nena Casas, 70 just al començament del xamfrà amb el carrer de Rosario.

Es tracta d'un edifici amb dos plantes, baixa i primera, d'estil modernista i diseñada per l'arquitecte Josep Sabadell.


Documentació gràfica, any 1919.
Actualment en l'amplaçament del desaparegut edifici s'erigeix un blog plurifamiliar edificat l'any 1965. Un altre testimoni del ric i desaparegut patrimoni arquitectónic del nostre barri.


Localització del desaparegut edifici al carrer de Nena Cases, 70 i/o 72, any 2015.

El Xalet Barby

L'enginyer francés Philippe Barbry es va establir a Barcelona a començaments del segle XX i va arribar a presidir la companyia Central Catalana de Electricidad, empresa fundada el 1896 que, a partir de 1912, un cop fusionada amb Gas Lebon S.A, passaria a ser la Catalana de Gas y Electricidad.
Vista lateral de la mansió.

A l'any 1910 Barbry va encarregar els plànols d'un xalet per a la seva familia a Sarrià, que posteriorment construiria al Passeig del Bisbe Morgades (actualment de la Bonanova) sobre un terreny que arribava fins al carrer Cuyàs (avui Dalmases). La façana principal de la mansió quedava encarada cap al carrer Cuyàs i darrera del xalet hi havia un ampli jardí amb una altra entrada des de passeig de la Bonanova.

Plànol, signat per l'arquitecte Josep Masdeu, de la façana principal del xalet, any 1910.
Aquest xalet va ser una víctima més del procés de destrucció, pràcticament generalitzada, d'aquest tipus d'habitatges que va patir el passeig de la Bonanova a partir dels anys 1960's, quan l'especulació i els negocis immobiliaris van aixecar tota mena d'habitatges de luxe a la zona.
Emplaçament del xalet de Philippe Barbry en un plànol dels anys 1930's.

Una petita casa ja desaparegura del carrer Escoles Pies, 58

Avui us presento una petita casa unifamiliar ja desapareguda. Es trobava al carrer de les Escoles Pies, al número 58, de Barcelona.

El propietari era Manuel Llambrichs i el seu autor el mestre d'obres Josep Graner Era d'una modernisme tardà, de l'any 1917, època en la qual ja manava el noucentisme.

La caseta presentava ferros amb filigranes modernistes, trencadís al damunt de les obertures, decoració floral i era asimétrica.

Josep Graner és amb tota seguretat l'autor més prolífic del modernisme i així ho recollo en el meu Inventari General del Modernisme, té obres no tan sols a Barcelona, sinó també a Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona i localitats tan llunyanes com Saragossa (on va ser un dels introductors d'aquest estil) i Palma de Mallorca. A més, té signats els plànols de la casa que va projectar Francesc Berenguer a Xixon.

El projecte del 1917
Graner, a banda del modernisme, va treballar en tots els altres estils de l'època: neoclassicisme, eclecticisme, noucentisme, neogòtic i també va projectar panteons.

Les seves obres més conegudes són la Casa de la Papallona al carrer Llançà de Barcelona, la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i Rocafort i els magatzems del carrer Ortigosa.

Moltes de les obres que ell signa (entre modernistes i la resta existeixen més de 1000 projectes signats per aquest autor) no eren d'ell: ell era tan sols el que les signava, ja que eren projectades per arquitectes sense títol (Berenguer) o encara estudiants d'arquitectura o pels arquitectes municipals (aquest no podien bastir obra civil en les zones on exercien el seu càrrec i quan ho feien per legalitzar els plànols se servien de "firmons").
Escoles Pies Nº58 en l'actulitat
El projecte adjunt es troba en l'Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

L'Edifici Mitre, buscant la modernitat...

Hi ha una bona part de l'arquitectura moderna de Barcelona, prèvia a les grans operacions urbanes que es realitzarien en les últimes dècades del segle passat, que cal analitzar en el seu context original per poder entendre les grans virtuts que s'amaguen després del tràfic generat per les infraestructures. Sens dubte hi ha el cas de l'Edifici Mitre, un emblema de l'arquitectura moderna a Barcelona, que entronca amb les idees corbusianas i altres projectes anteriors com la Casa Bloc, amb la qual inaugurem el nostre camí del Bloc fa pocs mesos. En aquesta ocasió ens anem a la Barcelona de finals de la dècada de 1950, de la mà del mestre Barba Corsini i l'esperit d'una ciutat moderna i funcional, o almenys l'intent.
Façana lateral vista desde la plaça Prat de la Riba.
L'Edifici Mitre és el resultat de dos condicionants principals: d'una banda el terreny estava dividit en parcel·les de diferents propietaris, el que va aconsellar la divisió de l'edifici en diverses unitats o cases independents. D'altra banda hi havia el plantejament econòmic, per ser habitatges de renda limitada, va obligar a estudiar una planta d'habitatges de superfície notablement reduïda. Així, partint de l'anterior, es va establir com a fi social del projecte el millorar l'estàndard normal en els habitatges de superfície semblant a les projectades, dissenyant uns habitatges petites, elàstics, fins i tot combinables, i organitzant en forma comuna per a tot l'edifici aquells serveis que no poden existir en habitatges de renda reduïda.

En l'època en què diversos promotors es van unir per a realitzar l'Edifici Mitre, l'emplaçament consistia en una zona suburbana, allunyat del centre bulliciós i de qualsevol avinguda de gran importància. El pla general urbanístic de l'època determinava el futur pas d'un cinturó (l'actual Ronda General Mitre) que passaria per la part posterior de l'edifici, permetent una façana principal tranquil·la, que s'obria a la panoràmica de tota la ciutat, i en la que es van plantejar terrasses per a cada un dels habitatges. El mateix Barba Corsini, en un text inclòs en Mitre, FJ Barba Corsini, publicat pel COAC, assegura que d'haver sabut que la ronda finalment passaria per la part frontal de l'edifici, segurament no hauria incitat al grup d'inversors a realitzar l'edifici .
Plantes amb diferents propostes d'apartaments o "studios".
Barba Corsini continua explicant que l'esquema final adoptat va ser el d'un bloc doble amb dos cossos paral·lels, un al llarg de Mitre i l'altre al llarg del carrer Buïgas, separats per una zona central on hi ha les caixes de les escales, els ascensors i els patis, que proporcionen llum i ventilació a la part posterior de les cèl·lules. Es tractava de projectar habitatges de lloguer i, us ho puc assegurar, llavors era difícil fer-ho de manera que funcionessin bé econòmicament. Per poder adaptar-se a les regulacions que estipulava la llei, s'havien de dissenyar habitatges de la mínima superfície permesa per la llei. Així va resultar l'esquema de petits apartaments, de 46 metres quadrats, que s'adequaven a la situació del mercat. L'objectiu era treure el màxim partit d'unes condicions legals determinades, però intentant millorar l'estàndard de vida al qual s'accedia habitualment en pisos tan petits. Per aconseguir-acordem disposar una sèrie de serveis comuns per a tot l'edifici i, a més, donar un màxim d'elasticitat dins de l'habitatge.

Mig segle ha passat des que els fullets de promoció del projecte anunciaven l'adaptació dels models dels països més avançats per tal d'oferir a la mestressa de casa tots els serveis necessaris per al seu confort. Es presentava no com un bloc d'habitatges, sinó com una petita ciutadella on es podien trobar serveis complementaris, bugaderies comunals, guarderia, un centre d'organització de serveis domèstics i tot un centre comercial.
Façana principal.
Xerrem amb alguns inquilins de l'edifici, uns temporals i d'altres que porten més d'una dècada, i ens expliquen que encara que ja no funciona com es va anunciar, si té prou vida de barri. És com un veïnatge. Felipe Ariza, arquitecte i veí de l'edifici per gairebé una dècada, comenta que era molt amic de la carnissera, de la fornera, amb qui xerrava sobre diversos temes. Coneixia diversos amics que vivien en el mateix edifici, veïns d'almenys uns 7 apartaments, amb els quals mantenia xerrades de passadís abans d'arribar a casa. A propòsit del disseny de caràcter avantguardista comenta que el millor és la flexibilitat dels apartaments. Tot i que tots són de la mateixa mida hi ha de moltíssims tipus: de dues habitacions, d'una, oberts (tipus loft), dividits, amb estudis o sense, units, d'alt standing o més populars. Des del principi van ser pensats així i considero que això va ser un encert.

No obstant això, continuant la nostra xerrada amb Ariza, puntualitza que molts detalls de l'edifici, en la seva opinió eren un mer esforç per semblar modern i que poc responien a la funcionalitat racional d'aquest moviment. Balcons falsos per aconseguir una composició de façana desitjada, igual que finestres altes i longitudinals que són pràcticament inaccessibles; els envans de fi espessor no aïllen prou o que la majoria de portes interiors han deixat de funcionar.
Interior d'un apartament recentment, llavors, ianugurat.
En qualsevol cas, donada l'especulació actual de l'habitatge, ens sembla interessant tornar la mirada a aquest projecte que, amb els seus 298 habitatges, continua sent un dels majors edificis d'habitatges de Barcelona. La flexibilitat de cada apartament, sumat als serveis comuns que complementaven el conjunt, és potser un dels primers exemples de bloc autosuficient que després s'han anat repetint en les seves múltiples variables fins als nostres dies.

El projecte de L"Illa Flemming"

La urbanització dels voltants del vell estadi del Real Club Deportiu Espanyol en el barri de
Sarrià de Barcelona va alliberar una gran superfície de terreny edificable en una zona
privilegiada de la ciutat. El projecte s’ubicava entre l’avinguda del General Mitre i els carrers Dr.
Fleming i Can Ràbia, en una parcel·la trapezoïdal de gran impacte visual en el barri.
Soterrani "sales de cinema", parking...
L’àrea edificable de la parcel·la es concentrava en el seu perímetre, de forma semblant al tipus
d’edificació de la zona de l’Eixample, però aquesta solució no semblava la més adequada en
un barri de blocs aïllats i en una parcel·la situada en el centre de tota una sèrie de visuals que
volíem mantenir. Així doncs, es va concentrar l’edificació en dues torres i un bloc a la mateixa
alçada, situats en el perímetre del solar deixant un espai ajardinat en la seva part central.

Planta Baixa
Les dues torres, de planta quadrada, disposen dues vivendes per replà, de tipus convencional,
mentre que el bloc conté diferents apartaments per a persones grans, amb serveis comuns en
planta baixa (menjador, neteja, enfermeria,...). Sota el nivell del carrer, el programa es
completa amb una sèrie d’espais comercials, magatzems, aparcaments, multicines,... als que
s’hi té accés a través d’una plaça coberta per una gran pèrgola que flota entre el bloc
d’apartaments i una de les torres, emfatitzant el caràcter públic de l’espai i marcant la principal
cantonada del solar. Sobre aquest dens programa públic, aliè al bullici soterrat de l’activitat
comercial, es despleguen uns jardins privats orientats a sud, i protegits del soroll de les vies de
circulació que rodegen la parcel·la.
Vàries façanes i detalls
L’elevada densitat que la ordenança permetia es contraposa en l’expressió material de les
façanes, de marcat caràcter lleuger i livià que desdibuixa la massa d’allò edificat. El mateix
plantejament constructiu s’aplica als tres edificis, tancant la seva façana nord amb un aplacat
de pedra tallat per unes obertures marcadament horitzontals. La resta de les façanes es
composen d’una doble pell: un estucat vermell dividit per unes obertures verticals de terra a
sostre en la seva part interior, mentre que per fora, separada 60 cm de l’anterior, uns pannells
de lames de fusta es mouen aleatòriament depenent de l’activitat canviant dels seus habitants
al llarg de tot el dia. Això proporciona un espai exterior al voltant de totes les vivendes que
allarga virtualment l’espai interior, ampliant-se en arribar a l’espai de la sala d’estar per a crear
una terrassa que tant pot entendre’s com un interior o un exterior depenent de la posició dels
pannells.
Façanes Nord
A l’alçada de les primeres plantes dels edificis, una gran pèrgola d’acer coberta de vidre
translúcid protegeix la plaça d’accés als multicines disposada lleugerament sota el nivell del
carrer. Aquesta estructura es recolza en tres punts, separant-se lleugerament de les façanes
per a donar un aspecte de lleugeresa que sorprèn per les seves dimensions. Per la nit, la
pèrgola actua com una gran làmpara sobre la plaça, creant un joc d’il·luminació que es
contraposa a la llum que es filtra a través dels pannells de lames de fusta que recobreixen
gairebé completament els tres edificis.

Edifici per a oficines al carrer Tres Torres nº7.

Aquest edifici es va construïr dins de la llavors anomenada zona calificada com "Especial de la Bonanova, sobre un solar en forma de L que donava als carrers de Tres Torres i Nena Casas.
Plànol de l'anomenada "Zona Especial de la Bonanova".
Estàva envoltat de velles edificacions entre mitgeres i en aquell temps fora de la ordenció vigent de la zona, i mentres aquest circumstància no es modifiqués, les prespectives del edifici, desde cualsevol punt de vista, tindríen un camp visual molt reduit.
Façana de carrer Nena Casas.
La necessitat que era de aprofitar al màxim el sòl, dins del programa establert, l'especial fora del solar i les normes d'edificació, van configurar la planta i la volumetria del edifici.

La construcció es va destinar a seu per a oficines d'una societat comercial.

Descripció de l'edifici

L'edifici projectat i pertant l'actual, ja que es conserva, té dos plantes sota resant i cuatre i àtic sobre el mateix. L'última planta, junt amb l'atic, constituiexen una vivenda en "dúplex" per a l'utilització dels directius de la mateixa empresa.
Fitxa de l'edifici.
Pràcticament tot el acabat exterior i part del seu interior es va realitzar amb aplacats de màrbre blanc del país i els tancaments exteriors i particions interiorsamb fusta i vidre fumats.
Plànol catastral.
L'aqrquitecte principal d'aquest edifici fou Francesc Galí i Casademont. Els col·lavoradors fóren Joan Esteve i Alías i Carles Oliver i Cornet, tots ells, aparelladors.


Imatge del 1916

La Via Augusta, a l'alçada del carrer Anglí, del 1916. Si es mira amb atenció es pot veure que el tren està parat a una andana molt senzilla amb un petit edicle per a la venda de bitllets (al costat esquerre). Aquest baixador tant senzill és el de Tres Torres. Es va crear el 1906 com a punt de bifurcació entre la línia antiga de Sarrià i la branca nova de Vallvidrera (tramvia d'Anglí o tramvia "de cinc") que duia fins al peu del nou funicular. A la dreta del baixador es veu una petita caseta de fusta que correspon al refugi del guardaagulles que controla la bifurcació. L'edifici residencial situat davant del baixador encara existeix actualment. És el número 300 de la Via Augusta, cantonada amb el carrer dels Vergós.

CAN PAVANA. VILLA PROVENCE. Sarrià. (S XVIII - 1959)

Sobre l'indret de avui s'estén la plaça d'Artós, existia una antiga casa rural que amb el temps quedaria integrada dins el casc urbà de Sarrià. La masia era coneguda com a Can Pavana i tenia la façana principal al capdamunt del passeig de Sant Joan Bosco.
Fotografía de l'any 1959.
A principis del segle XX la casa va ser objecte d'una profunda reforma que li va donar una aparença més de torre residencial i va passar a ser coneguda com a Villa Provence, nom que li va posar el ciutadà francès René D'Aulignac que n'era el propietari.
Plànol de Can Pavana.
L'any 1959 la casa va ser enderrocada i part del seu jardi es va conservar per urbanirzar l'actual plaça Artós.

Història del barri de Les Tres Torres

Les Tres Torres va néixer com tal entre el 1901 i el 1903. Es tractava d'una zona a la perifèria de Sant Gervasi, prop del límit amb el terme municipal de Sarrià, i que n'acollia el cementiri. Es començà a urbanitzar per iniciativa d'uns veïns de Sants (els germans Romaní i Climent Mas). Van ser ells qui van construir tres torres, una per a cadascú, en uns terrenys de l'heretat Nena Cases. Aquestes torres són les que van donar nom al lloc, substituint a l'antic topònim Nena Cases, que era l'existent a finals del XIX. Una d'elles es conserva actualment , encara que modificada, a la cantonada Via Augusta-Doctor Roux. Amb el temps es van construir altres torres senyorials, però, com passa a la resta del districte, al llarg de la segona meitat del segle XX van deixar pas a pisos d'alt standing.

Història del barri de Les Tres Torres
El Passeig Sant Joan Bosco anys 30.
A principis del segle XX, entre 1906 i 1916, es van construir estacions de ferrocarril, primer del de Sarrià i després de la línia de Les Planes (actualment dels FGC). També s'ha de destacar, al llarg de la primera meitat del segle XX, la instal·lació als descampats de les Tres Torres d'una sèrie de camps de futbol, condicionats pels mateixos usuaris. El principal club, abans de la guerra, era el Club Tres Torres, amb seu al carrer Milanesat.

La tipologia urbana es caracteritza per un petit nucli més antic, al voltant del mercat (carrers Vergós / Escoles Pies), i les extensions més modernes amb edificacions obertes i edificis més alts. El barri incorpora també el sector de Can Ràbia, reurbanitzat amb edificis residencials després de la demolició del camp de futbol de l'Espanyol.

CAMP DE FUTBOL DE SARRIÀ. RCD Espanyol. (1923-1997)

El 18 de febrer de 1923, l'Espanyol va inaugurar el seu camp a la carretera de Sarrià en un indret envoltat d'arbres i conegut com la Manigua de Ca'n Ràbia. La iniciativa de construir un camp propi havia estat promoguda pels germans De la Riva, destacats espanyolistes. La primera pedra s'havia col·locat l'últim dia de l'any 1922 i, per tant, el recinte es va construir en un temps rècord sota la supervisió de l'arquitecte Matías Colmenares. La previsió inicial d'aforament era de 40.000 espectadors, però l'empresa constructora va fer fallida i la capacitat de les graderies va quedar en només 10.000. El partit inaugural disputat contra el Sants acabà amb victòria blanc i blava per 4-1.
En els primers anys l'estadi era conegut com Ca'n Ràbia i va compartir veïnatge amb les instal·lacions esportives del Real Polo Jockey Club que eren una mica més avall en direcció a Barcelona. Després van ser substituides pel complex esportiu de Piscines i Esports.
Després de la guerra civil l'Espanyol va viure el recolzament del règim franquista que el veia amb més bons ulls que no pas el FC Barcelona que representava el catalanisme. El 1948 el club va poder comprar la propietat del camp, que encara pertanyia a la família De la Riva, per cinc milions de pessetes. El recinte es va anar ampliant poc a poc fins a convertir-se en un estadi. El 1951 va ser enderrocat el xalet que hi havia al gol sud i fou construida una nova graderia. El 30 de setembre de 1956 es va inaugurar la tribuna que donava a la banda de la carretera de Sarrià i uns anys després les torres d'enllumenat artificial.
La dècada dels seixanta va veure com en aquest estadi hi jugaven plegats en el mateix equip dues de les més grans estrelles que ha donat el futbol mundial: Laszlo Kubala i Alfredo Di Stéfano.
L'any 1973, sota la presidència de Manuel Meler, l'estadi es va completar amb la nova tribuna lateral de Piscines i Esports fins a assolir un aforament total de 41.000 espectadors.
Durant el Mundial de Futbol de 1982, Sarrià va viure els millors partits del campionat amb la presència de les seleccions d'Itàlia, Brasil i Argentina.
El 21 de juny de 1997 el vell estadi espanyolista va viure l'últim partit de la seva història. L'Espanyol s'imposà al València per 3-2. Tot seguit, el solar va ser venut a una promoció immobiliària prèvies les corresponents requalificacions i el club va poder sanejar la seva economia. Sarrià fou enderrocat mitjançant un sistema d'explosions controlades. Tot seguit, els pericos van passar a  disputar els seus partits a l'Estadi Olímpic de Montjuïc en règim de lloguer a l'Ajuntament, fins que finalment l'any 2009 l'Espanyol es va traslladar al seu nou estadi de Cornellà-El Prat.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original.

JARDINES CASABLANCA/MEXICO-CASABLANCA. Carretera de Sarrià 107. (1949-1960)

Els Jardines Casablanca varen ser un altre dels locals de ball amb orquestra a l'aire lliure que prol·liferaren en la part alta de la Diagonal després de la Guerra Civil. Juntament amb El Cortijo, Copacabana, Rosaleda i més tard Bikini van consolidar una oferta lúdica que en aquells anys 1950's passava per ser la capdavantera en una zona encara amb molts espais per urbanitzar que a poc a poc va anar aplegant edificacions de classe alta.
Els Casablanca, oberts al públic a l'estiu de 1949, eren situats a pocs metres per sobre de la Diagonal en la vorera d'enfront de Piscines i Esports. Va començar essent un local d'estiu però ben aviat va incorporar un espai cobert actiu també a l'hivern anomenat México. Aixi doncs el conjunt va ser conegut com México-Casablanca  en aquella zona apartada de la carretera de Sarrià, però molt concorreguda i animada a les nits al costat de bars com La Manigua o Las Flores de Mayo.
Els Casablanca presentaven una oferta variada que va arribar a incloure fins i tot atraccions de patinatge acrobàtic a càrrec de The Rollying Star, així com espectacles de revista amb presència de vedettes com Huguette Ferli, Raquel Montenegro o Carmen Valenzuela. La cançó espanyola també hi tenia el seu racó amb espectacles com l'anomenat Spanish Show i actuacions d'artistes com Armonía Gómez, Mary Santander o Morenito de Valencia.
A començaments dels 1960's el local va desaparèixer i aviat fou substituit per una nova sala de festes anomenada 1400.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original.

EL NICOLÁS II. Restaurant Rus. Vodkeria. Avinguda Sarrià 137-139. (1970-1974)

Arribats els anys 1970's la tradicional dimonització amb que l'oficialisme franquista tractava tot allò relacionat amb la Unió Soviètica o que tingués alguna connotació russa, semblava que començava a superar-se. Des de feia uns anys el circ rus i els ballets d'aquells país actuaven regularment a Barcelona i en aquest context es va produir un altre detall cap a la normalitat. Fou l'obertura a la ciutat d'un restaurant rus. Es deia El Nicolás II i ocupava els baixos d'un dels comptats edificis nous que hi havia al tram de l'avinguda de Sarrià comprès entre la Diagonal i la plaça Espinosa de Los Monteros, que era el nom que duia durant el fraquisme l'actual plaça de Prat de la Riba. L'emplaçament del restaurant quedava just davant la vella tribuna del camp de l'Espanyol.
En realitat l'establiment de rus en tenia ben poca cosa. Els seus promotors eren autòctons i el negoci s'inscrivia en la linia dels restaurants espectacle que van proliferar en aquells anys, una proposta de diversió a taula, en la que el client cercava quelcom més que anar a menjar i beure. El Nicolás II, que també es presentava com una vodkeria, reproduia molt bé la decoració tipica de Sant Petersburg (aleshores Leningrado) on havien viscut els antics tzars com el que donava nom a l'establiment.
El local va obrir portes a començaments de l'hivern de 1970 i reproduia una fòrmula ja assajada a altres locals de restauració de l'època com La Bruxa Borracha o La Posada del Dimoni, que el feien ideal pels sopars de grups, de fi de curs, comiats de solter i altres celebracions amb gresca. No hi faltaven espectacles musicals i coreografies i el vodka corria d'allò més entre la parròquia.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original. 

CARRETERA DE SARRIÀ (S.XIX - 1960's)

L'actual avinguda de Sarrià -que arrenca des de la cruïlla Urgell/París cap amunt- va ser abans carretera i el canvi de nom no va representar simplement una modernització del nomenclator de carrers, sino que pot visualitzar-se com el pas decissiu envers la definitiva i ja irreversible integració en el teixit urbà d'aquesta via, que en el passat travessava camps i finques, tot connectant la part més meridional de Les Corts amb el poble de Sarrià.   
Josep Maria Espinàs va escriure als anys 1960's algunes cròniques (recollides en el seu llibre Quinze anys de cafès de Barcelona. Dopesa. 1975) sobre la metamorfosis d'aquest carrer en les que, a més de palesar que a ciutats com Londres les Roads (carreteres) han tingut continuitat mantenint el seu nom original sense esdevenir oficialment Avenues (avingudes), en el cas de Barcelona el criteri (tenyit de provincialisme) ha estat ben diferent i ha conduit a l'inexorable canvi de denominació. 
La carretera de Sarrià era a finals del segle XIX, juntament amb el Camí Vell de Sarrià (que avui encara subsisteix en un tros minúscul de carrer al costat dels jardins de Joan Altisent), la via natural de pas des del pla de Barcelona cap a la vila de Sarrià. Camí comú de carros, diligències i dels primers vehicles a motor en arribar el segle XX, la seva evolució va quedar altament condicionada en la seva part superior per la construcció del camp de l'Espanyol el 1923 i pel desplegament del complex Piscines i Esports que va sobreviure fins ben entrats els anys 1980's.
La part més inferior fou trajecte de tramvies, que giraven per enfilar la Travessera de les Corts allà on hi hagué el canòdrom Loreto o seguien amunt per travessar la Diagonal camí de Sarrià. L'obertura de l'ampla Infanta Carlota Joaquima (avui Josep Tarradellas) el 1951, li va donar l'aire suficient per ser acabada d'edificar abans d'abandonar la condició  de carretera. 
A partir dels anys 1950's, la carretera de Sarrià va esdevenir en una de les artèries principals d'allò que anomenaren barri xino perfumat amb proliferació de bars i barres americanes i fins i tot d'alguns nuclis de prostitució de carrer, que van arribar a subsistir fins a finals del segle (cas del de la cruïlla Buenos Aires-Borrell).
L'esmentat treball de Josep Maria Espinàs ens il·lustra sobre aquesta evolució de carretera a avinguda, tot incloent un valuosíssim inventari de bars que a principis dels 1960's poblaven aquesta via  des de benzinera del seu punt de partença cap amunt. En aquest itinerari s'hi trobaben el petit i triangular Ven y Ven,  l'antiga taverna Viña Rosa (després esdevinguda bar i finalment restaurant), les barres americanes i altres locals de porta opaca i neons intermitents com el Club Galápago, Arachu, Las Vegas, Bali, Napoli i Gessamí (que encara subsisteix), la taverna Jaime, el bar Infanta contigu al cinema del mateix nom (que després va ser Aquitania i més tard la Filmoteca), el popular i modest bar Cantón, Las Flores de Mayo i ja arribant al camp dels pericos el restaurant La Manigua.  
Una ullada exhaustiva a hemeroteques i publicacions ens portarà fàcilment a concloure que fou a mitjans dels 1960's quan aquesta via abandonà progressivament la condició de carretera i començà a ser coneguda i reconeguda com avinguda. Probablement com apunta l'Espinàs, "carretera quedava massa pagès i avinguda resultava molt més fi".

Llegeix l'artícle original: aquí