Sotarrament del Metro a Les Tres Torres

L'Exposició estaba distribuïda en una serie de seccions separades per mampares de fusta adecuadament il·luminades i decorades.

El seu contigut era:

Gràfics de les línies de transport urbà amb fotografíes dels models de vehícles empleats. Simplement com a plà d'informació en el que es podia apreciar l'exsistència de nuclis urbans sense mitjans de comunicació. Amb el mateix carácter informatiu es van exposar gràfics de la red general de desaigües i del estat del paviments dels carrers i les places de la ciudad.

Exposició durant el "Día del Urbanismo".

De major actulitat i per el seu interés per el públic resultaren les fotografíes de les obres de la transformació en subterràni del Ferrocarril de Sarrià i el projecte d'urbanització de la Via Augusta en el tram comprés entre els carrer Muntaner i Anglí de les cuals les seves caraterístiques eren:

Perfil transversal asimètric amb una calçada de 15 metres, andanes del costat mar de 5 metres d'amplada i de 10 metres del costat de montanya, per donar lloc a la formació d'un passeig amb arbolat. Separació de la calçada de tràfic amb les andanes mitjancant feixes verdes de 2,5 metres d'amplada. El problema que planteja la diferència de resants existent entre els edificis situats de la part de mar als oposats s'ha resolt projectant els passos de peatons a diferents nivells i salvant, doncs, amb trams d'escala situadas dins de la feixes verdes de protecció el desnivell variable existent amb relció a la calçada de tràfic.

Projecte original.

Amb aquesta situacio en resulta el perfil transversal de la Via Augusta que en aquest tram  de la forma que s'indica en el gràfic adjunt, utilitzant-se el desnivell existent entre el pas de pesatons i el carrer de servei per a situar els "vestíbuls" de l'estació de "Les Tres Torres" del ferrocarril de Sarrià i locals per a petits comerços o "tendes" de flors i petits comerços propis de la zona.

Un petit cinema desaparegut el "Cinema Spirng".

Tota una generació de sarrianencs i de “tres-torrencs” no poden entendre ni explicar la seva vida sense el Cine Spring. Aquesta sala, oberta al número 103 del passeig de la Bonanova, a tocar de la Via Augusta, va projectar pel•lícules des de la seva inauguració, l'any 1911, fins que va tancar el 1984. Tota una vida durant la qual va passar del cinema mut al cinema modern, convertint-se en un referent inel•ludible sarrianenc. El seu amo ja havia obert abans una altra sala amb el nom de Cinematògraf Edison, però va tancar-la el 1910 per centrar-se en el nou Cine Spring.

Imatge dels anys 40.

Les sessions tenien mitja part, durant la qual s'obrien les finestres per ventilar la sala i es venien tota mena de refrigeris i aperitius. Les cròniques locals asseguren que la sala era molt freda i que a l'hivern hi anaven quatre gats, alguns dels quals s'emportaven l'estufa de petroli des de casa per escalfar-se mentre veien un film. A partir de mitjans del anys 70 van començar les mítiques dobles sessions i els espectadors s'empassaven dues pel•lícules seguides. Qualsevol persona que fos jove durant els anys 70 i 80 ho ha de recordar inevitablement. Aquelles sessions maratonianes van ser el darrer intent dels cinemes de barri de salvar-se d'una extinció inevitable, que en el cas del Cine Spring va arribar el 1984. L'any següent el local va ser enderrocat per construir-hi un bloc d'habitatges.

Imatge actual de l'any 2014.

Al costat del cinema hi havia, segons diuen, un bar diminut l'amo del qual era un perfecte falangista. Retrats del dictador Franco i de Primo de Rivera omplien les parets. Precisament la dictadura va obligar, durant un temps, a canviar el nom del cinema perquè l'anglès no estava ben vist: el Cine Spring va passar a dir-se Cine Murillo. Absurditats de les dictadures, que per sort només va durar fins el 1952.

• Artícle relacionat: CINE SPRING. Passeig de la Bonanova (1911-1939 i 1955-1985) / CINE MURILLO (1939-1955)

Projecte d'una carretera desde Sarrià a Barcelona.

El dos d'Agost de l'any 1843 el llavors Ajuntament de Sarrià va encarregar un projecte de carretera als arquitectes Ramon Molet, Josep Mas i Vila, i Francesc Renart i Arús que no es va dur a terme a causa de les crocumstàcies polítiques que aleshores vivien Barcelona i el seu entorn.

Llavors l'enginyer Idelfons Cerdà projectà i dirigirí l'execució d'aquesta carretera de 3757,63 canes de Burgos.

El trejecte projectat

Aquesta carretera figura com acabada a mitjan 1850 substituint l'antic camí medieval estalviant 564 canes de recorregut. Tenia quatre fileres d'arbres que formaven una calçada central de 24 peus d'ample destinada al pas de carruatges i dos passeigs laterals pe a vianants de 15 peus d'amplada. El traçat és quasi recte des del Portal de l'Àngel fins a enllaçar amb el Carrer Major de Sarrià.

El pressupost de l'obra puajava a 306657,54 rals de billó, i incloïa 7 clavegueres i un pontó per salvar la riera de Margalló. És la primera obra de Idelfons Cerdà per a Barcelona que no seria respectada en el seu projecte d'Eixample de l'any 1859. Aquesta carretera, que ara porta el nom de Avinguda de Sarrià, actualment conserva el seu traçat des de la cruïlla dels carrers del Compte Urgell i de París fins a l'entrada del Carrer Major de Sarrià, i en desaparagué la restaen portar-se a terme el ja citat Eixample de Barcelona.

El trajecte actual

Actualualment mes del 50% del trajecte d'aquella carretera está interroput per la graella o cuadrícula d'illes de cases projectades per Idelfons Cerdà. El trajecte doncs d'ara va del Carrer París fins a la Plaça Prat de la Riba lloc d'enllac amb al Passeg Sant Joan Bosco que aquest conecta amb l boca del Carrer Major de Sarrià just a on es trova la Placá d'Artós.

Imatge del 1916

La Via Augusta, a l'alçada del carrer Anglí, del 1916. Si es mira amb atenció es pot veure que el tren està parat a una andana molt senzilla amb un petit edicle per a la venda de bitllets (al costat esquerre). Aquest baixador tant senzill és el de Tres Torres. Es va crear el 1906 com a punt de bifurcació entre la línia antiga de Sarrià i la branca nova de Vallvidrera (tramvia d'Anglí o tramvia "de cinc") que duia fins al peu del nou funicular. A la dreta del baixador es veu una petita caseta de fusta que correspon al refugi del guardaagulles que controla la bifurcació. L'edifici residencial situat davant del baixador encara existeix actualment. És el número 300 de la Via Augusta, cantonada amb el carrer dels Vergós.

CAN PAVANA. VILLA PROVENCE. Sarrià. (S XVIII - 1959)

Sobre l'indret de avui s'estén la plaça d'Artós, existia una antiga casa rural que amb el temps quedaria integrada dins el casc urbà de Sarrià. La masia era coneguda com a Can Pavana i tenia la façana principal al capdamunt del passeig de Sant Joan Bosco.

Fotografía de l'any 1959.

A principis del segle XX la casa va ser objecte d'una profunda reforma que li va donar una aparença més de torre residencial i va passar a ser coneguda com a Villa Provence, nom que li va posar el ciutadà francès René D'Aulignac que n'era el propietari.

Plànol de Can Pavana.

L'any 1959 la casa va ser enderrocada i part del seu jardi es va conservar per urbanirzar l'actual plaça Artós.

Història del barri de Les Tres Torres

Les Tres Torres va néixer com tal entre el 1901 i el 1903. Es tractava d'una zona a la perifèria de Sant Gervasi, prop del límit amb el terme municipal de Sarrià, i que n'acollia el cementiri. Es començà a urbanitzar per iniciativa d'uns veïns de Sants (els germans Romaní i Climent Mas). Van ser ells qui van construir tres torres, una per a cadascú, en uns terrenys de l'heretat Nena Cases. Aquestes torres són les que van donar nom al lloc, substituint a l'antic topònim Nena Cases, que era l'existent a finals del XIX. Una d'elles es conserva actualment , encara que modificada, a la cantonada Via Augusta-Doctor Roux. Amb el temps es van construir altres torres senyorials, però, com passa a la resta del districte, al llarg de la segona meitat del segle XX van deixar pas a pisos d'alt standing.


El Passeig Sant Joan Bosco anys 30.

A principis del segle XX, entre 1906 i 1916, es van construir estacions de ferrocarril, primer del de Sarrià i després de la línia de Les Planes (actualment dels FGC). També s'ha de destacar, al llarg de la primera meitat del segle XX, la instal·lació als descampats de les Tres Torres d'una sèrie de camps de futbol, condicionats pels mateixos usuaris. El principal club, abans de la guerra, era el Club Tres Torres, amb seu al carrer Milanesat.

La tipologia urbana es caracteritza per un petit nucli més antic, al voltant del mercat (carrers Vergós / Escoles Pies), i les extensions més modernes amb edificacions obertes i edificis més alts. El barri incorpora també el sector de Can Ràbia, reurbanitzat amb edificis residencials després de la demolició del camp de futbol de l'Espanyol.

Ca N'Orlando

De la finca de Ca n´Orlondo, també coneguda com Can Urblonda, se'n té notícia de la seva existència des de l'Edat Mitjana. Ocupava una superfície de més de sis hectàries en la zona que avui delimiten l'Avinguda de Sarrià, la Diagonal i els carrers Bori i Fontestà i Ganduxer. Va ser propietat dels marquesos de Castelldosrius i en la seva ultima etapa hi van residir els Sentmenat.

La casa, situada al límit muntanya de la finca, contigua als terrenys que primer ocupà el Real Polo Jockey Club i després Piscines i Esports, era una construcció de planta baixa i dos pisos. S'hi accedia des d'un camí central des de la Diagonal que creuava una frondosa pineda de la que avui encara se'n poden veure alguns exemplars. L'obertura de la Diagonal més enllà de l'actual plaça de Francesc Macià, ja va obligar a l'expropiació d'una llesca considerable de terrenys de la finca. La casa però, no seria enderrocada fins a l'any 1949. El terreny continuà sense edificar fins ben entrats els anys 1960's.

Localització de Ca n'Orlondo (cercle vermell) cap a mitjans dels anys 1930's. La nova urbanització (en verd) de la Diagonal (aleshores Avinguda 14 d'abril), havia restat superfície a la finca. Al costat es veu l'accés principal als camps d'esport del Reial Polo Jockey Club i el carrer Anglesola, que aleshores creuava la Diagonal i arribava fins l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

Fou aleshores quan els serveis immobiliaris de La Caixa de Pensions hi van aixecar un complex de pisos de luxe amb habitatges duplex envoltats d'una zona ajardinada i distribuits en diversos blocs, dels quals el més alt, dissenyat en forma de Y, supera les 15 plantes, i amb façanes formades per blocs de pedres compactades. El conjunt és obra dels arquitectes Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages, els mateixos que projectaren la Facultat de Dret de Pedralbes (premi FAD 1957). Es va construir per fases entre 1963 i 1967 i es completà el 1977 amb un últim bloc de menor alçada quan es va perllongar el carrer Bori i Fontestà fins a l'Avinguda de Sarrià.
Llegeix l'artícle original: aquí

Francesc Mariné i Martorell

Francesc Mariné i Martorell va ser un tècnic municipal de Sarrià, l’Hospitalet de Llobregat i Granollers.

La seva obra més important són les Escoles Pies de Sarrià (1891-93), bé que els plans —a causa de la incompatibilitat— són signats per Eduard Mercader i Secanella.

Altres obres seves són el Pla d’Alineacions de Sarrià (1888), la casa Martínez, al passatge d’Isabel, a Gràcia (1890), el xalet Sabater, a Sant Gervasi de Cassoles (1890), el cafè Alhambra, al passeig de Gràcia (1900), i la casa Tintoré, als carrers de Bailèn i Mallorca, a Barcelona (1901).

Planol de l'any 1896, troç corresponent al que es avui el barri de les Tres Torres.

De Nena Casas a Tres Torres

“Tinc la sensació que el nom de Tres Torres el vam inventar nosaltres.” Quan parla de nosaltres, Maurici Serrahima, es referia a una colla de nois que vivien a les afores de Sarrià. Serrahima, polític i escriptor, ho confessava en els seus dietaris, publicats a De mitja vida ençà (1970).


Tres Torres era un lloc molt poc urbanitzat. Era travessat per les vies del tren de Sarrià amb una petita estació a l’encreuament amb el carrer Anglí. L’estació es deia Enllaç, per la senzilla raó que allà hi passava el tramvia que anava al Peu de Funicular, d’on sortia el funicular que pujava a Vallvidrera. Fins l’any 1916 el tren de Sarrià només arribava a Sarrià.
L’any 1916 és un any mot important per a Tres Torres. És l’any en que el tramvia del carrer Anglí deixa de circular, ja que s’inaugura el tram del tren que va des de Sarrià fins a Les Planes, passant per les parades de Peu de Funicular i Baixador de Vallvidrera. Aquell any l’estació es va haver de buscar un nom alternatiu per a l’estació d’Enllaç, ja que ja no hi havia cap enllaç amb el tramvia. És llavors que va sorgir el nom de Tres Torres.

Fragment del mapa de Josep Maria Serra, de 1890. Hi veiem ressaltada aproximadament la zona de Tres Torres, a la zona entre els municipis de Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles. El barri està gairebé completament despoblat. Només hi veiem el Cementiri de Sarrià i una petita agrupació de cases disperses amb el nom de “Caserío de Gironella”. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Segurament ja sabeu que el nom de Tres Torres sorgeix de l’existència de tres torres idèntiques. Però per què Serrahima i la seva colla van decidir anomenar aquell indret com a Tres Torres? Realment només hi havia tres torres a la zona? Les tres torres que han acabat donant nom al barri eren fruit de la urbanització d’una part d’una finca. Els tres socis, Climent Mas i els germans Romaní, es van repartir la parcel·la que havien adquirit i hi van construir tres cases, una per a cadascú d’ells.
Quan van aparèixer aquelles tres torres, però, hi havia torres i masies molt més importants a la zona. D’una banda, la Torre Gironella, construïda l’any 1886 i que donava nom a una petita barriada sorgida a finals del segle XIX, al voltant del carrer Alt de Gironella.

Torre Gironella, al passeig Sant Joan Bosco.

Però la finca més important de Tres Torres era Ca la Nena Casas. La masia es remunta almenys al segle XVII i donava nom a aquesta zona. Si Tres Torres volgués tornar als seus orígens i adoptar el seu nom històric, aquest seria Nena Casas. Als anys 1980 el topònim encara era emprat per alguns veïns de Sarrià, però avui ja ha caigut en desús. Parlar de Tres Torres és parlar de la immensa finca de Nena Casas, que abastava gran part del barri actual.
A l’encreuament del carrer Nena Casas amb Alt Gironella, els dos carrers més antics del barri, molt a prop de la Torre Gironella, hi trobem una torre modernista de grans dimensions, envoltada d’un gran jardí. De totes les torres que encara es conserven a Tres Torres, aquesta és sens dubte la més important.

L’edifici modernista actual és obra d’Ignasi Maria Adrover i Calafell, construït l’any 1901. L’any 1915 l’edifici era adquirit per la congregació de les Religioses Filipenses i encara avui és la seva seu central a l’estat. És llavors que s’hi va afegir una ala més a l’edifici, respectant però, la construcció modernista.

Detall de Ca la Nena Casas. Font: Lloc web de les Religioses Filipenses.

Si ens mirem l’edifici modernista veurem que té un cert regust rural. Adrover i Calafell va respectar el caràcter i una petita per de l’estructura de l’antiga masia. Fins a cert punt, podríem considerar-la encara el vestigi d’una de les masies més importants de Sarrià.
Parlar de la Nena Casas és parlar de Ramona Castellnou, propietària de la gran heretat a mitjans del segle XIX. Castellnou és també el nom d’un dels carrers de Tres Torres. Nena Casas va ser el sobrenom que va rebre, segons sembla, per la gran quantitat de propietats (i cases) que tenia. No massa lluny, a la carretera de Collblanc, a l’Hospitalet, hi trobarem Ca la Pubilla Casas, construïda l’any 1771, i la pubilla que va acabar donant nom al barri, Josefa Casas Clavé. Us he deixat una incògnita per al final. On eren són les tres torres que van donar nom al barri? Eren situades al carrer Doctor Roux, entre els carrers Rosari i la Via Augusta.

Imatge de la zona de Tres Torres per on passa la Via Augusta. Ressaltat en vermell la Via Augusta, en diagonal, i els carrers Doctor Roux, al centre, i Anglí, a l’esquerra. En el quadrat la casa Mariano Farriols. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

El problema ve quan anem a la cruïlla de Doctor Roux amb Via Augusta. No hi trobarem cap de les torres antigues. Segons el web de l’ajuntament, encara en queda una. Però segons el nomenclàtor les tres torres han estat enderrocades. Si encara hi fos, hauria de ser la casa de Mariano Farriols, a l’encreuament del carrer Vergós amb Via Augusta, on actualment hi ha el restaurant Dos Torres.

Casa Mariano Farriols des del carrer Vergós

Sigui com sigui, és possible, molt possible, que el nom d’un dels barris més benestants de Barcelona fos inventat per una colla d’adolescents, al mig d’un barri encara erm i despoblat, en un carrer polsegós i al costat de les vies d’un tren.