Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri.

Al segle XVII en el terreny que ocupa la torre de Sarrià hi havia una masia sobre la qual, al segle XIX es va construir l’actual torre modernista. Aquesta torre, junt a altres dues, formava part de les Tres Torres que van donar nom a aquest barri de Sarrià.

Va ser adquirida per la Congregació de Religioses Filipenses l’any 1915.

Alguns anys després, dirigit per l’arquitecte Sr. Ignasi Adroer, es va construir adossat a la torre,  un edifici de planta rectangular que intentà mantenir una unitat amb tot el conjunt.  Aquesta nova construcció va ser destinada a capella i a  sales i dormitoris d’ús de la Comunitat.


Durant la guerra civil es va confiscar tota la propietat   i es va destinar a Hospital.

Molts anys després d’acabada la guerra, a mitjans dels anys 50, la Torre de Tres Torres va tornar als seus propietaris, la Congregació de Religioses Filipenses.

Fins als anys 1973 – 1974  aquesta propietat  es va destinar  a Casa General i Noviciat de la Congregació.    A partir d’aquests anys  ha estat  residència de germanes grans.


L’any 2006, la Congregació atenta a les necessitats de la societat actual  i bevent  de les fonts del propi carisma institucional, va creure important dedicar la major part  de l’edifici  a Casa d’Espiritualitat , mantenint una part a residència de les germanes grans.

L'Edifici Mitre, buscant la modernitat...

Hi ha una bona part de l'arquitectura moderna de Barcelona, prèvia a les grans operacions urbanes que es realitzarien en les últimes dècades del segle passat, que cal analitzar en el seu context original per poder entendre les grans virtuts que s'amaguen després del tràfic generat per les infraestructures. Sens dubte hi ha el cas de l'Edifici Mitre, un emblema de l'arquitectura moderna a Barcelona, que entronca amb les idees corbusianas i altres projectes anteriors com la Casa Bloc, amb la qual inaugurem el nostre camí del Bloc fa pocs mesos. En aquesta ocasió ens anem a la Barcelona de finals de la dècada de 1950, de la mà del mestre Barba Corsini i l'esperit d'una ciutat moderna i funcional, o almenys l'intent.
Façana lateral vista desde la plaça Prat de la Riba.
L'Edifici Mitre és el resultat de dos condicionants principals: d'una banda el terreny estava dividit en parcel·les de diferents propietaris, el que va aconsellar la divisió de l'edifici en diverses unitats o cases independents. D'altra banda hi havia el plantejament econòmic, per ser habitatges de renda limitada, va obligar a estudiar una planta d'habitatges de superfície notablement reduïda. Així, partint de l'anterior, es va establir com a fi social del projecte el millorar l'estàndard normal en els habitatges de superfície semblant a les projectades, dissenyant uns habitatges petites, elàstics, fins i tot combinables, i organitzant en forma comuna per a tot l'edifici aquells serveis que no poden existir en habitatges de renda reduïda.

En l'època en què diversos promotors es van unir per a realitzar l'Edifici Mitre, l'emplaçament consistia en una zona suburbana, allunyat del centre bulliciós i de qualsevol avinguda de gran importància. El pla general urbanístic de l'època determinava el futur pas d'un cinturó (l'actual Ronda General Mitre) que passaria per la part posterior de l'edifici, permetent una façana principal tranquil·la, que s'obria a la panoràmica de tota la ciutat, i en la que es van plantejar terrasses per a cada un dels habitatges. El mateix Barba Corsini, en un text inclòs en Mitre, FJ Barba Corsini, publicat pel COAC, assegura que d'haver sabut que la ronda finalment passaria per la part frontal de l'edifici, segurament no hauria incitat al grup d'inversors a realitzar l'edifici .
Plantes amb diferents propostes d'apartaments o "studios".
Barba Corsini continua explicant que l'esquema final adoptat va ser el d'un bloc doble amb dos cossos paral·lels, un al llarg de Mitre i l'altre al llarg del carrer Buïgas, separats per una zona central on hi ha les caixes de les escales, els ascensors i els patis, que proporcionen llum i ventilació a la part posterior de les cèl·lules. Es tractava de projectar habitatges de lloguer i, us ho puc assegurar, llavors era difícil fer-ho de manera que funcionessin bé econòmicament. Per poder adaptar-se a les regulacions que estipulava la llei, s'havien de dissenyar habitatges de la mínima superfície permesa per la llei. Així va resultar l'esquema de petits apartaments, de 46 metres quadrats, que s'adequaven a la situació del mercat. L'objectiu era treure el màxim partit d'unes condicions legals determinades, però intentant millorar l'estàndard de vida al qual s'accedia habitualment en pisos tan petits. Per aconseguir-acordem disposar una sèrie de serveis comuns per a tot l'edifici i, a més, donar un màxim d'elasticitat dins de l'habitatge.

Mig segle ha passat des que els fullets de promoció del projecte anunciaven l'adaptació dels models dels països més avançats per tal d'oferir a la mestressa de casa tots els serveis necessaris per al seu confort. Es presentava no com un bloc d'habitatges, sinó com una petita ciutadella on es podien trobar serveis complementaris, bugaderies comunals, guarderia, un centre d'organització de serveis domèstics i tot un centre comercial.
Façana principal.
Xerrem amb alguns inquilins de l'edifici, uns temporals i d'altres que porten més d'una dècada, i ens expliquen que encara que ja no funciona com es va anunciar, si té prou vida de barri. És com un veïnatge. Felipe Ariza, arquitecte i veí de l'edifici per gairebé una dècada, comenta que era molt amic de la carnissera, de la fornera, amb qui xerrava sobre diversos temes. Coneixia diversos amics que vivien en el mateix edifici, veïns d'almenys uns 7 apartaments, amb els quals mantenia xerrades de passadís abans d'arribar a casa. A propòsit del disseny de caràcter avantguardista comenta que el millor és la flexibilitat dels apartaments. Tot i que tots són de la mateixa mida hi ha de moltíssims tipus: de dues habitacions, d'una, oberts (tipus loft), dividits, amb estudis o sense, units, d'alt standing o més populars. Des del principi van ser pensats així i considero que això va ser un encert.

No obstant això, continuant la nostra xerrada amb Ariza, puntualitza que molts detalls de l'edifici, en la seva opinió eren un mer esforç per semblar modern i que poc responien a la funcionalitat racional d'aquest moviment. Balcons falsos per aconseguir una composició de façana desitjada, igual que finestres altes i longitudinals que són pràcticament inaccessibles; els envans de fi espessor no aïllen prou o que la majoria de portes interiors han deixat de funcionar.
Interior d'un apartament recentment, llavors, ianugurat.
En qualsevol cas, donada l'especulació actual de l'habitatge, ens sembla interessant tornar la mirada a aquest projecte que, amb els seus 298 habitatges, continua sent un dels majors edificis d'habitatges de Barcelona. La flexibilitat de cada apartament, sumat als serveis comuns que complementaven el conjunt, és potser un dels primers exemples de bloc autosuficient que després s'han anat repetint en les seves múltiples variables fins als nostres dies.

L'únic orgue de Les Tres Torres

El Col·legi de les Teresianes o Col·legi Santa Teresa-Ganduxer és una escola al carrer de Ganduxer a l'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, i actualment al barri de les Tres Torres del districte de Sarrià - Sant Gervasi de Barcelona. L'escola imparteix tots els cursos de l'ensenyament reglat des del segon cicle d'educació infantil fins al batxillerat. Antigament, era una escola només per a noies, però a finals del segle XX va passar a ser mixta. Té un concert amb la Generalitat de Catalunya per a impartir els ensenyaments obligatoris.
Imatge de lórgue dins de l'església del col·legi.
L'edifici, obra de l'arquitecte modernista català Antoni Gaudí, fou concebut per Enric d'Ossó per a allotjar un col·legi i el convent de la congregació de religioses teresianes (Companyia de Santa Teresa de Jesús), que ell mateix havia fundat.

Va ser concebut per substituir l'immoble que fins llavors les religioses havien habitat al c/ Sant Elies, 4, del llavors municipi independent de Sant Gervasi de Cassoles. La casa va ser ocupada l'any 1886 i funcionava com a col·legi internat, noviciat i seu provincial en règim de lloguer. Aviat es veié la insuficiència del local i es compraren els terrenys actuals, llavors de fàcil accés per trobar-se prop del ferrocarril de Sarrià a Barcelona, llavors municipi independent i allunyat de Barcelona.

La construcció s'inicià el 1887 sota la direcció de l'arquitecte Joan Baptista Pons i Trabal, però el 1888 Ossó encarregà el projecte a Gaudí, que ja havia adquirit gran renom tant com a arquitecte com a persona devota, raó per la qual Ossó es decantà per ell. Les obres es van perllongar del 1888 al 1889.
Del projecte inicial de Pons i Trabal s'havia realitzat tan sols els fonaments. Gaudí acomplí la voluntat de l'orde de reflectir austeritat en l'edifici, en compliment del vot de pobresa; seguint les indicacions de les religioses, projectà un edifici sobri, realitzat en maó per fora, i amb alguns elements de maó per dins. Utilitzant l'argument que el maó no era car, i que no hi havia gran diferència de costos a col·locar les peces d'una manera o d'altra, fou creant elements decoratius on li fou possible, tant a l'exterior com a l'interior. També incorporà a la façana reixes de ferro forjat, un dels seus materials favorits, i la coronà amb un conjunt de merlets que suggereixen un castell, possible al·lusió a l'obra de santa Teresa El castell interior.

Als angles de la façana, figuren uns pinacles de maó amb una columna helicoïdal culminada amb la creu de quatre braços, típica de les obres de Gaudí, i amb uns escuts de ceràmica amb diversos símbols definitoris de l'orde teresià: el mont Carmel coronat per la creu, el cor de la Verge coronat per espines i el de santa Teresa travessat per una fletxa.
A l'interior, existeix un passadís que és famós per la successió d'arcs parabòlics que conté. Aquests arcs de línies elegants no són merament decoratius, sinó que tenen la funció de sostenir el sostre i la planta superior. Gaudí utilitzà l'arc en paràbola com a element constructiu idoni, capaç de sostenir pesos elevats mitjançant perfils poc grossos.

El 1908, Gaudí projectà una capella que no arribà a realitzar per desacords amb la superiora del convent; l'actual, d'estil neogòtic, és obra de Gabriel Borrell i Cardona.

Col·legi Santa Teresa-Ganduxer

El Col·legi Santa Teresa-Ganduxer realitza una missió d’església en el barri de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona des del 1886.
La configuració de l'escola com a comunitat educativa es manifesta sobretot en la comunió de criteris en el treball conjunt i en la participació corresponsable de tots els estaments en la tasca educativa i la gestió del centre. Aquesta comunitat educativa vol ser una comunitat cristiana, al servei de la persona i de la societat on viu.
Les germanes Teresianes, dedicades per vocació a aquesta tasca de l'educació, formen part de la comunitat educativa , i animen l'acció educativa de l'escola teresiana.

IDENTITAT DE L’ESCOLA TERESIANA

"A l'escola eduquem educant-nos des de la real itat que som i vivim, abraçada en la seva pluralitat i complexitat, i col·laborem en la seva transformació deixant-nos transformar, segons el projecte de Jesús. Eduquem per a una convivència pacífica, no violenta, des de la perspectiva local i planetària, promovent relacions de reciprocitat i corresponsabilitat entre homes i dones; despertant la consciència d’interdependència, formant-nos com a subjectes de trobada, capaços de col·laborar en la construcció d’una nova ciutadania democràtica, intercultural, incloent i solidària."
Proposta Educativa Teresiana pàg76

Estil educatiu de l'Escola Teresiana

L'Escola Teresiana es constitueix en comunitat que aprèn i vol fer viva aquesta afirmació: eduquem educant. Creu en la força transformadora de l'educació.
Volem ser:
  1. Escola en Pastoral: valors cristians, educació per a la transcendència, ensenyament religiós escolar, celebracions i festes religioses, Quart d'hora d'oració, animació pastoral de nens / es com Amics de Jesús.
  2. Escola oberta: inserida en el context sociocultural que li és propi, fomenta el desenvolupament integral de la persona, és acollidora i va més enllà de l'horari i matèries curriculars.
  3. Escola que opta per la persona a través de:
    • L'atenció a la diversitat, com a distintiu de l'Escola Teresiana.
    • L'acció tutorial, com a mitjà privilegiat per a l'atenció personal i / o grupal.
    • L'orientació educativa, acompanyant la tasca docent de les persones implicades en l'escola, la prevenció de problemes, la renovació pedagògica...
  4. Escola de qualitat:
    • Amb un tasca pedagògica que parteix de la pedagogia de la trobada i de l'aprenentatge cooperatiu que proposa la Proposta Educativa Teresiana (PET).
    • Que cuida la selecció i formació del personal en l'àmbit professional, en el sentit educatiu i en la identitat teresiana.
    • Que fomenta l'avaluació entesa com a procés de millora contínua.

nuevo-edificio

A l'Escola Teresiana es cuiden especialment la selecció, l'acompanyament i la formació de tots els educadors / es per aconseguir la vinculació de tots /es al Projecte Educatiu.
L'organització i gestió educatives estan en funció dels fins de l'Escola Teresiana, aprenent en col·laboració. El Projecte Educatiu està animat per equips cohesionats, identificats i compromesos amb el desenvolupament de la missió de l'escola a través de projectes que posen en marxa les línies educatives del Centre.

Com ho fem

  • Animem un projecte evangelitzador que integra tot el que es fa al Centre: acadèmicament, socialment, festivament, culturalment, ... religiosament.
  • Oferim una manera organitzada i sistemàtica d’educar en comunitat educativa que treballa en equip, afavorint la cooperació de tots en un clima de diàleg i transparència.
  • Compromesos a que l’escola eduqui per a la vida i que la vida entri a l’escola, preparant els nostres alumnes per a la participació activa en la vida pública i cultural.
  • Busquen en tot la qualitat educativa mitjançant la competència professional i l’actualització dels docents, receptius a la vida i atents als progressos pedagògics.
  • Afavorim en l’alumnat el desenvolupament de l’autonomia personal i la responsabilitat, de manera que el rigor en el treball afavoreixi una constant millora dels resultats acadèmics.
  • Estem oberts a dialogar i a donar respostes a la problemàtica social.
  • Impulsem la implicació i el compromís del Personal de la Comunitat Educativa en el Projecte educatiu, i en la direcció i la gestió del Centre.
Com escola de la FUNDACIÓ ESCOLA TERESIANA volem oferir una escola cristiana de qualitat, inserta en la seva realitat i al servei de tots el homes

El projecte de L"Illa Flemming"

La urbanització dels voltants del vell estadi del Real Club Deportiu Espanyol en el barri de
Sarrià de Barcelona va alliberar una gran superfície de terreny edificable en una zona
privilegiada de la ciutat. El projecte s’ubicava entre l’avinguda del General Mitre i els carrers Dr.
Fleming i Can Ràbia, en una parcel·la trapezoïdal de gran impacte visual en el barri.
Soterrani "sales de cinema", parking...
L’àrea edificable de la parcel·la es concentrava en el seu perímetre, de forma semblant al tipus
d’edificació de la zona de l’Eixample, però aquesta solució no semblava la més adequada en
un barri de blocs aïllats i en una parcel·la situada en el centre de tota una sèrie de visuals que
volíem mantenir. Així doncs, es va concentrar l’edificació en dues torres i un bloc a la mateixa
alçada, situats en el perímetre del solar deixant un espai ajardinat en la seva part central.

Planta Baixa
Les dues torres, de planta quadrada, disposen dues vivendes per replà, de tipus convencional,
mentre que el bloc conté diferents apartaments per a persones grans, amb serveis comuns en
planta baixa (menjador, neteja, enfermeria,...). Sota el nivell del carrer, el programa es
completa amb una sèrie d’espais comercials, magatzems, aparcaments, multicines,... als que
s’hi té accés a través d’una plaça coberta per una gran pèrgola que flota entre el bloc
d’apartaments i una de les torres, emfatitzant el caràcter públic de l’espai i marcant la principal
cantonada del solar. Sobre aquest dens programa públic, aliè al bullici soterrat de l’activitat
comercial, es despleguen uns jardins privats orientats a sud, i protegits del soroll de les vies de
circulació que rodegen la parcel·la.
Vàries façanes i detalls
L’elevada densitat que la ordenança permetia es contraposa en l’expressió material de les
façanes, de marcat caràcter lleuger i livià que desdibuixa la massa d’allò edificat. El mateix
plantejament constructiu s’aplica als tres edificis, tancant la seva façana nord amb un aplacat
de pedra tallat per unes obertures marcadament horitzontals. La resta de les façanes es
composen d’una doble pell: un estucat vermell dividit per unes obertures verticals de terra a
sostre en la seva part interior, mentre que per fora, separada 60 cm de l’anterior, uns pannells
de lames de fusta es mouen aleatòriament depenent de l’activitat canviant dels seus habitants
al llarg de tot el dia. Això proporciona un espai exterior al voltant de totes les vivendes que
allarga virtualment l’espai interior, ampliant-se en arribar a l’espai de la sala d’estar per a crear
una terrassa que tant pot entendre’s com un interior o un exterior depenent de la posició dels
pannells.
Façanes Nord
A l’alçada de les primeres plantes dels edificis, una gran pèrgola d’acer coberta de vidre
translúcid protegeix la plaça d’accés als multicines disposada lleugerament sota el nivell del
carrer. Aquesta estructura es recolza en tres punts, separant-se lleugerament de les façanes
per a donar un aspecte de lleugeresa que sorprèn per les seves dimensions. Per la nit, la
pèrgola actua com una gran làmpara sobre la plaça, creant un joc d’il·luminació que es
contraposa a la llum que es filtra a través dels pannells de lames de fusta que recobreixen
gairebé completament els tres edificis.

El Cementiri de Sarrià

Fins al segle XIX era costum enterrar els morts en els llocs sagrats o prop d’ells. Sabem que a Sarrià les famílies Angle, Puig Guiant, Cors, Pedralbes, Feu, Llanza, Corominas, Cuyàs, Rosès, Negrevernis, Piera, Molins, Casas, Canet, Viñals de la Torre, Modolell del Puig, Baxeras, Castelló, Nanot i Planes tenien la seva tomba dins l’antiga església gòtica, mentre que el fosar ocupava un espai al costat de l’edifici, com podem veure encara en algunes esglésies rurals antigues.

La situació dels cementiris fora dels nuclis urbans va començar al segle XIX impulsat per les epidèmies de còlera. L’any 1833 es produí a Espanya la primera epidèmia que causà la mort a milers de persones. Només a Barcelona i la seva rodalia entre el setembre i el novembre de 1834 van morir 2.042 afectats.
Imatge aèria del cementiri de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres.
L’Ajuntament de Sarrià, conscient del perill que representava per a la salut pública el fet que els cadàvers s’enterressin a les esglésies, va decidir enterrar els morts en un lloc lluny del nucli urbà, d’acord amb les normatives de sanitat. Es tractava d’uns terrenys que l’Ajuntament de Sarrià adquirí el 7 d’abril de 1835 als propietaris Mateo Sanges i Jaume Artigas. Els primers enterraments es produïren el 1835, però les primeres construccions, segons el projecte de l’arquitecte Francesc Renart i Arús, són de 1840.

Amb el pas del temps el recinte original resultà insuficient i el cementiri va haver d’ampliar-se fins a la superfície actual, de 4.560 m2.

El cementiri de Sarrià és, juntament amb el d’Horta, un dels més petits de Barcelona. Entre les sepultures destaquen les dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, l’ex-alcalde de Sarrià Ramon Miralles Vilalta i, naturalment, les de les famílies que han estat estretament lligades a Sarrià, com les Margenat, Mumbrú, Alós, Anzizu i Llança. Un dels primers panteons que es van construir fou el del farmacèutic Joan Margenat, síndic de l’Ajuntament, que morí assassinat per les forces de la Jamancia el 5 de setembre de 1843.

Sotarrament del Metro a Les Tres Torres

L'Exposició estaba distribuïda en una serie de seccions separades per mampares de fusta adecuadament il·luminades i decorades.

El seu contigut era:

Gràfics de les línies de transport urbà amb fotografíes dels models de vehícles empleats. Simplement com a plà d'informació en el que es podia apreciar l'exsistència de nuclis urbans sense mitjans de comunicació. Amb el mateix carácter informatiu es van exposar gràfics de la red general de desaigües i del estat del paviments dels carrers i les places de la ciudad.
Exposició durant el "Día del Urbanismo".
De major actulitat i per el seu interés per el públic resultaren les fotografíes de les obres de la transformació en subterràni del Ferrocarril de Sarrià i el projecte d'urbanització de la Via Augusta en el tram comprés entre els carrer Muntaner i Anglí de les cuals les seves caraterístiques eren:

Perfil transversal asimètric amb una calçada de 15 metres, andanes del costat mar de 5 metres d'amplada i de 10 metres del costat de montanya, per donar lloc a la formació d'un passeig amb arbolat. Separació de la calçada de tràfic amb les andanes mitjancant feixes verdes de 2,5 metres d'amplada. El problema que planteja la diferència de resants existent entre els edificis situats de la part de mar als oposats s'ha resolt projectant els passos de peatons a diferents nivells i salvant, doncs, amb trams d'escala situadas dins de la feixes verdes de protecció el desnivell variable existent amb relció a la calçada de tràfic.
Projecte original.
Amb aquesta situacio en resulta el perfil transversal de la Via Augusta que en aquest tram  de la forma que s'indica en el gràfic adjunt, utilitzant-se el desnivell existent entre el pas de pesatons i el carrer de servei per a situar els "vestíbuls" de l'estació de "Les Tres Torres" del ferrocarril de Sarrià i locals per a petits comerços o "tendes" de flors i petits comerços propis de la zona.

Un petit cinema desaparegut el "Cinema Spirng".

Tota una generació de sarrianencs i de “tres-torrencs” no poden entendre ni explicar la seva vida sense el Cine Spring. Aquesta sala, oberta al número 103 del passeig de la Bonanova, a tocar de la Via Augusta, va projectar pel•lícules des de la seva inauguració, l'any 1911, fins que va tancar el 1984. Tota una vida durant la qual va passar del cinema mut al cinema modern, convertint-se en un referent inel•ludible sarrianenc. El seu amo ja havia obert abans una altra sala amb el nom de Cinematògraf Edison, però va tancar-la el 1910 per centrar-se en el nou Cine Spring.
Imatge dels anys 40.
Les sessions tenien mitja part, durant la qual s'obrien les finestres per ventilar la sala i es venien tota mena de refrigeris i aperitius. Les cròniques locals asseguren que la sala era molt freda i que a l'hivern hi anaven quatre gats, alguns dels quals s'emportaven l'estufa de petroli des de casa per escalfar-se mentre veien un film. A partir de mitjans del anys 70 van començar les mítiques dobles sessions i els espectadors s'empassaven dues pel•lícules seguides. Qualsevol persona que fos jove durant els anys 70 i 80 ho ha de recordar inevitablement. Aquelles sessions maratonianes van ser el darrer intent dels cinemes de barri de salvar-se d'una extinció inevitable, que en el cas del Cine Spring va arribar el 1984. L'any següent el local va ser enderrocat per construir-hi un bloc d'habitatges.
Imatge actual de l'any 2014.
Al costat del cinema hi havia, segons diuen, un bar diminut l'amo del qual era un perfecte falangista. Retrats del dictador Franco i de Primo de Rivera omplien les parets. Precisament la dictadura va obligar, durant un temps, a canviar el nom del cinema perquè l'anglès no estava ben vist: el Cine Spring va passar a dir-se Cine Murillo. Absurditats de les dictadures, que per sort només va durar fins el 1952.




Edifici per a oficines al carrer Tres Torres nº7.

Aquest edifici es va construïr dins de la llavors anomenada zona calificada com "Especial de la Bonanova, sobre un solar en forma de L que donava als carrers de Tres Torres i Nena Casas.
Plànol de l'anomenada "Zona Especial de la Bonanova".
Estàva envoltat de velles edificacions entre mitgeres i en aquell temps fora de la ordenció vigent de la zona, i mentres aquest circumstància no es modifiqués, les prespectives del edifici, desde cualsevol punt de vista, tindríen un camp visual molt reduit.
Façana de carrer Nena Casas.
La necessitat que era de aprofitar al màxim el sòl, dins del programa establert, l'especial fora del solar i les normes d'edificació, van configurar la planta i la volumetria del edifici.

La construcció es va destinar a seu per a oficines d'una societat comercial.

Descripció de l'edifici

L'edifici projectat i pertant l'actual, ja que es conserva, té dos plantes sota resant i cuatre i àtic sobre el mateix. L'última planta, junt amb l'atic, constituiexen una vivenda en "dúplex" per a l'utilització dels directius de la mateixa empresa.
Fitxa de l'edifici.
Pràcticament tot el acabat exterior i part del seu interior es va realitzar amb aplacats de màrbre blanc del país i els tancaments exteriors i particions interiorsamb fusta i vidre fumats.
Plànol catastral.
L'aqrquitecte principal d'aquest edifici fou Francesc Galí i Casademont. Els col·lavoradors fóren Joan Esteve i Alías i Carles Oliver i Cornet, tots ells, aparelladors.


Projecte d'una carretera desde Sarrià a Barcelona.

El dos d'Agost de l'any 1843 el llavors Ajuntament de Sarrià va encarregar un projecte de carretera als arquitectes Ramon Molet, Josep Mas i Vila, i Francesc Renart i Arús que no es va dur a terme a causa de les crocumstàcies polítiques que aleshores vivien Barcelona i el seu entorn.

Llavors l'enginyer Idelfons Cerdà projectà i dirigirí l'execució d'aquesta carretera de 3757,63 canes de Burgos.
El trejecte projectat
Aquesta carretera figura com acabada a mitjan 1850 substituint l'antic camí medieval estalviant 564 canes de recorregut. Tenia quatre fileres d'arbres que formaven una calçada central de 24 peus d'ample destinada al pas de carruatges i dos passeigs laterals pe a vianants de 15 peus d'amplada. El traçat és quasi recte des del Portal de l'Àngel fins a enllaçar amb el Carrer Major de Sarrià.

El pressupost de l'obra puajava a 306657,54 rals de billó, i incloïa 7 clavegueres i un pontó per salvar la riera de Margalló. És la primera obra de Idelfons Cerdà per a Barcelona que no seria respectada en el seu projecte d'Eixample de l'any 1859. Aquesta carretera, que ara porta el nom de Avinguda de Sarrià, actualment conserva el seu traçat des de la cruïlla dels carrers del Compte Urgell i de París fins a l'entrada del Carrer Major de Sarrià, i en desaparagué la restaen portar-se a terme el ja citat Eixample de Barcelona.
El trajecte actual
Actualualment mes del 50% del trajecte d'aquella carretera está interroput per la graella o cuadrícula d'illes de cases projectades per Idelfons Cerdà. El trajecte doncs d'ara va del Carrer París fins a la Plaça Prat de la Riba lloc d'enllac amb al Passeg Sant Joan Bosco que aquest conecta amb l boca del Carrer Major de Sarrià just a on es trova la Placá d'Artós.

Festa Major 2015

  • Divendres, 29 de maig a les 18 h
Plaça Joaquim Pena
Xocolatada i activitat infantil. Organitza L’Associació de veïns i veïnes de Les Tres Torres.
Biblioteca Clarà
A les 18 h
Lletra petita. Taller de descoberta. Dibuballa i Ballapinta. Coneix la història de la biblioteca a través del diàleg entre la dansa i la pintura. A partir dels 5 anys.
  • Dissabte, 30 de maig
Jardins del Camp de Sarrià
De les 10 a les 14 h
Activitat de civisme caní. M’agrada viure amb tu! Al Parc convivim tots.
Organitza el Districte de Sarrià-Sant Gervasi.
Plaça Joaquim Pena
De les 12 a les 14 h
XXI Concurs de dibuix infantil.
Organitza L’Associació de veïns i veïnes de Les Tres Torres.
A les 20 h
Concert de la Banda Municipal de Barcelona.
Organitza L’Associació de veïns i veïnes de Les Tres Torres, L’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Sarrià-Sant Gervasi.
A les 21.30 h
Sopar de carmanyola
Organitza L’Associació de veïns i veïnes de Les Tres Torres.
  • Diumenge, 31 de maig a les 13 h
Plaça Joaquim Pena
Missa a la plaça
A la finalització de l’acte s’oferirà un vermut a la plaça.
Organitza L’Associació de veïns i veïnes de Les Tres Torres.
A les 18 h
Exhibició de colles sardanistes i ballada de sardanes amb les cobles Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.
Organitza L’Associació de veïns i veïnes de Les Tres Torres, L’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Sarrià-Sant Gervasi.

Eleccions Municipals 2015

A la ciutat de Barcelona, la victòria a les eleccions municipals d'aquest diumenge va ser per Barcelona en Comú, liderada per Ada Colau, qui va obtenir 11 regidors. CiU, amb Xavier Trias al capdavant, va ser segona força amb 10 regidors. Tots els barris de la ciutat se'ls van repartir aquests dos partits.
En el mapa que trobareu a continuació, es poden veure els barris on Barcelona en Comú i CiU van aconseguir més vots respectivament. Els blaus, per CiU, i els verds, per BComú. El partit d'Ada Colau es va emportar 53 dels 73 barris que té la ciutat. Per la seva banda, Trias en va aconseguir 20.
En aquest segon mapa de calor, es poden veure els resultats de Barcelona en Comú, per percentatges, d'aquest diumenge 24 de maig. Com més fort és el color, més vots van obtenir. Si passeu el cursor per sobre o cliqueu, veureu el percentatge exacte i el partit més votat al barri en qüestió.
Els lloc en els que van obtenir més vots van ser els de la part nord, amb Vallbona, amb un 40,3% dels vots o Torre Baró, amb un 38,9%. Als punts on van tenir-ne menys són al que es coneix com al zona alta de Barcelona, amb Pedralbes, on només van obtenir un 5,4%, o Sant Gervasi, amb un 9%.
Similar a l'anterior però amb els percentatges aconseguits per CiU. El partit liderat per Trias a la capital catalana, on va aconseguir més vots va ser a les Tres Torres, amb un 45%, Sarrià, amb el 43,1% i a Sant Gervasi - la Bonanova (42,3%). Els llocs on CiU va ser la força menys votada van ser Torre Baró, amb un 4,3% dels vots i Ciutat Meridiana, amb un 5,2%.

Imatge del 1916

La Via Augusta, a l'alçada del carrer Anglí, del 1916. Si es mira amb atenció es pot veure que el tren està parat a una andana molt senzilla amb un petit edicle per a la venda de bitllets (al costat esquerre). Aquest baixador tant senzill és el de Tres Torres. Es va crear el 1906 com a punt de bifurcació entre la línia antiga de Sarrià i la branca nova de Vallvidrera (tramvia d'Anglí o tramvia "de cinc") que duia fins al peu del nou funicular. A la dreta del baixador es veu una petita caseta de fusta que correspon al refugi del guardaagulles que controla la bifurcació. L'edifici residencial situat davant del baixador encara existeix actualment. És el número 300 de la Via Augusta, cantonada amb el carrer dels Vergós.

CAN PAVANA. VILLA PROVENCE. Sarrià. (S XVIII - 1959)

Sobre l'indret de avui s'estén la plaça d'Artós, existia una antiga casa rural que amb el temps quedaria integrada dins el casc urbà de Sarrià. La masia era coneguda com a Can Pavana i tenia la façana principal al capdamunt del passeig de Sant Joan Bosco.
Fotografía de l'any 1959.
A principis del segle XX la casa va ser objecte d'una profunda reforma que li va donar una aparença més de torre residencial i va passar a ser coneguda com a Villa Provence, nom que li va posar el ciutadà francès René D'Aulignac que n'era el propietari.
Plànol de Can Pavana.
L'any 1959 la casa va ser enderrocada i part del seu jardi es va conservar per urbanirzar l'actual plaça Artós.

Història del barri de Les Tres Torres

Les Tres Torres va néixer com tal entre el 1901 i el 1903. Es tractava d'una zona a la perifèria de Sant Gervasi, prop del límit amb el terme municipal de Sarrià, i que n'acollia el cementiri. Es començà a urbanitzar per iniciativa d'uns veïns de Sants (els germans Romaní i Climent Mas). Van ser ells qui van construir tres torres, una per a cadascú, en uns terrenys de l'heretat Nena Cases. Aquestes torres són les que van donar nom al lloc, substituint a l'antic topònim Nena Cases, que era l'existent a finals del XIX. Una d'elles es conserva actualment , encara que modificada, a la cantonada Via Augusta-Doctor Roux. Amb el temps es van construir altres torres senyorials, però, com passa a la resta del districte, al llarg de la segona meitat del segle XX van deixar pas a pisos d'alt standing.

Història del barri de Les Tres Torres
El Passeig Sant Joan Bosco anys 30.
A principis del segle XX, entre 1906 i 1916, es van construir estacions de ferrocarril, primer del de Sarrià i després de la línia de Les Planes (actualment dels FGC). També s'ha de destacar, al llarg de la primera meitat del segle XX, la instal·lació als descampats de les Tres Torres d'una sèrie de camps de futbol, condicionats pels mateixos usuaris. El principal club, abans de la guerra, era el Club Tres Torres, amb seu al carrer Milanesat.

La tipologia urbana es caracteritza per un petit nucli més antic, al voltant del mercat (carrers Vergós / Escoles Pies), i les extensions més modernes amb edificacions obertes i edificis més alts. El barri incorpora també el sector de Can Ràbia, reurbanitzat amb edificis residencials després de la demolició del camp de futbol de l'Espanyol.

CAMP DE FUTBOL DE SARRIÀ. RCD Espanyol. (1923-1997)

El 18 de febrer de 1923, l'Espanyol va inaugurar el seu camp a la carretera de Sarrià en un indret envoltat d'arbres i conegut com la Manigua de Ca'n Ràbia. La iniciativa de construir un camp propi havia estat promoguda pels germans De la Riva, destacats espanyolistes. La primera pedra s'havia col·locat l'últim dia de l'any 1922 i, per tant, el recinte es va construir en un temps rècord sota la supervisió de l'arquitecte Matías Colmenares. La previsió inicial d'aforament era de 40.000 espectadors, però l'empresa constructora va fer fallida i la capacitat de les graderies va quedar en només 10.000. El partit inaugural disputat contra el Sants acabà amb victòria blanc i blava per 4-1.
En els primers anys l'estadi era conegut com Ca'n Ràbia i va compartir veïnatge amb les instal·lacions esportives del Real Polo Jockey Club que eren una mica més avall en direcció a Barcelona. Després van ser substituides pel complex esportiu de Piscines i Esports.
Després de la guerra civil l'Espanyol va viure el recolzament del règim franquista que el veia amb més bons ulls que no pas el FC Barcelona que representava el catalanisme. El 1948 el club va poder comprar la propietat del camp, que encara pertanyia a la família De la Riva, per cinc milions de pessetes. El recinte es va anar ampliant poc a poc fins a convertir-se en un estadi. El 1951 va ser enderrocat el xalet que hi havia al gol sud i fou construida una nova graderia. El 30 de setembre de 1956 es va inaugurar la tribuna que donava a la banda de la carretera de Sarrià i uns anys després les torres d'enllumenat artificial.
La dècada dels seixanta va veure com en aquest estadi hi jugaven plegats en el mateix equip dues de les més grans estrelles que ha donat el futbol mundial: Laszlo Kubala i Alfredo Di Stéfano.
L'any 1973, sota la presidència de Manuel Meler, l'estadi es va completar amb la nova tribuna lateral de Piscines i Esports fins a assolir un aforament total de 41.000 espectadors.
Durant el Mundial de Futbol de 1982, Sarrià va viure els millors partits del campionat amb la presència de les seleccions d'Itàlia, Brasil i Argentina.
El 21 de juny de 1997 el vell estadi espanyolista va viure l'últim partit de la seva història. L'Espanyol s'imposà al València per 3-2. Tot seguit, el solar va ser venut a una promoció immobiliària prèvies les corresponents requalificacions i el club va poder sanejar la seva economia. Sarrià fou enderrocat mitjançant un sistema d'explosions controlades. Tot seguit, els pericos van passar a  disputar els seus partits a l'Estadi Olímpic de Montjuïc en règim de lloguer a l'Ajuntament, fins que finalment l'any 2009 l'Espanyol es va traslladar al seu nou estadi de Cornellà-El Prat.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original.

JARDINES CASABLANCA/MEXICO-CASABLANCA. Carretera de Sarrià 107. (1949-1960)

Els Jardines Casablanca varen ser un altre dels locals de ball amb orquestra a l'aire lliure que prol·liferaren en la part alta de la Diagonal després de la Guerra Civil. Juntament amb El Cortijo, Copacabana, Rosaleda i més tard Bikini van consolidar una oferta lúdica que en aquells anys 1950's passava per ser la capdavantera en una zona encara amb molts espais per urbanitzar que a poc a poc va anar aplegant edificacions de classe alta.
Els Casablanca, oberts al públic a l'estiu de 1949, eren situats a pocs metres per sobre de la Diagonal en la vorera d'enfront de Piscines i Esports. Va començar essent un local d'estiu però ben aviat va incorporar un espai cobert actiu també a l'hivern anomenat México. Aixi doncs el conjunt va ser conegut com México-Casablanca  en aquella zona apartada de la carretera de Sarrià, però molt concorreguda i animada a les nits al costat de bars com La Manigua o Las Flores de Mayo.
Els Casablanca presentaven una oferta variada que va arribar a incloure fins i tot atraccions de patinatge acrobàtic a càrrec de The Rollying Star, així com espectacles de revista amb presència de vedettes com Huguette Ferli, Raquel Montenegro o Carmen Valenzuela. La cançó espanyola també hi tenia el seu racó amb espectacles com l'anomenat Spanish Show i actuacions d'artistes com Armonía Gómez, Mary Santander o Morenito de Valencia.
A començaments dels 1960's el local va desaparèixer i aviat fou substituit per una nova sala de festes anomenada 1400.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original.

EL NICOLÁS II. Restaurant Rus. Vodkeria. Avinguda Sarrià 137-139. (1970-1974)

Arribats els anys 1970's la tradicional dimonització amb que l'oficialisme franquista tractava tot allò relacionat amb la Unió Soviètica o que tingués alguna connotació russa, semblava que començava a superar-se. Des de feia uns anys el circ rus i els ballets d'aquells país actuaven regularment a Barcelona i en aquest context es va produir un altre detall cap a la normalitat. Fou l'obertura a la ciutat d'un restaurant rus. Es deia El Nicolás II i ocupava els baixos d'un dels comptats edificis nous que hi havia al tram de l'avinguda de Sarrià comprès entre la Diagonal i la plaça Espinosa de Los Monteros, que era el nom que duia durant el fraquisme l'actual plaça de Prat de la Riba. L'emplaçament del restaurant quedava just davant la vella tribuna del camp de l'Espanyol.
En realitat l'establiment de rus en tenia ben poca cosa. Els seus promotors eren autòctons i el negoci s'inscrivia en la linia dels restaurants espectacle que van proliferar en aquells anys, una proposta de diversió a taula, en la que el client cercava quelcom més que anar a menjar i beure. El Nicolás II, que també es presentava com una vodkeria, reproduia molt bé la decoració tipica de Sant Petersburg (aleshores Leningrado) on havien viscut els antics tzars com el que donava nom a l'establiment.
El local va obrir portes a començaments de l'hivern de 1970 i reproduia una fòrmula ja assajada a altres locals de restauració de l'època com La Bruxa Borracha o La Posada del Dimoni, que el feien ideal pels sopars de grups, de fi de curs, comiats de solter i altres celebracions amb gresca. No hi faltaven espectacles musicals i coreografies i el vodka corria d'allò més entre la parròquia.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original. 

Ca N'Orlando

De la finca de Ca n´Orlondo, també coneguda com Can Urblonda, se'n té notícia de la seva existència des de l'Edat Mitjana. Ocupava una superfície de més de sis hectàries en la zona que avui delimiten l'Avinguda de Sarrià, la Diagonal i els carrers Bori i Fontestà i Ganduxer. Va ser propietat dels marquesos de Castelldosrius i en la seva ultima etapa hi van residir els Sentmenat.

La casa, situada al límit muntanya de la finca, contigua als terrenys que primer ocupà el Real Polo Jockey Club i després Piscines i Esports, era una construcció de planta baixa i dos pisos. S'hi accedia des d'un camí central des de la Diagonal que creuava una frondosa pineda de la que avui encara se'n poden veure alguns exemplars. L'obertura de la Diagonal més enllà de l'actual plaça de Francesc Macià, ja va obligar a l'expropiació d'una llesca considerable de terrenys de la finca. La casa però, no seria enderrocada fins a l'any 1949. El terreny continuà sense edificar fins ben entrats els anys 1960's.
Localització de Ca n'Orlondo (cercle vermell) cap a mitjans dels anys 1930's. La nova urbanització (en verd) de la Diagonal (aleshores Avinguda 14 d'abril), havia restat superfície a la finca. Al costat es veu l'accés principal als camps d'esport del Reial Polo Jockey Club i el carrer Anglesola, que aleshores creuava la Diagonal i arribava fins l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).
Fou aleshores quan els serveis immobiliaris de La Caixa de Pensions hi van aixecar un complex de pisos de luxe amb habitatges duplex envoltats d'una zona ajardinada i distribuits en diversos blocs, dels quals el més alt, dissenyat en forma de Y, supera les 15 plantes, i amb façanes formades per blocs de pedres compactades. El conjunt és obra dels arquitectes Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages, els mateixos que projectaren la Facultat de Dret de Pedralbes (premi FAD 1957). Es va construir per fases entre 1963 i 1967 i es completà el 1977 amb un últim bloc de menor alçada quan es va perllongar el carrer Bori i Fontestà fins a l'Avinguda de Sarrià.
Llegeix l'artícle original: aquí