Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris barcelofília. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris barcelofília. Mostrar tots els missatges

El Xalet Barby

L'enginyer francés Philippe Barbry es va establir a Barcelona a començaments del segle XX i va arribar a presidir la companyia Central Catalana de Electricidad, empresa fundada el 1896 que, a partir de 1912, un cop fusionada amb Gas Lebon S.A, passaria a ser la Catalana de Gas y Electricidad.
Vista lateral de la mansió.

A l'any 1910 Barbry va encarregar els plànols d'un xalet per a la seva familia a Sarrià, que posteriorment construiria al Passeig del Bisbe Morgades (actualment de la Bonanova) sobre un terreny que arribava fins al carrer Cuyàs (avui Dalmases). La façana principal de la mansió quedava encarada cap al carrer Cuyàs i darrera del xalet hi havia un ampli jardí amb una altra entrada des de passeig de la Bonanova.

Plànol, signat per l'arquitecte Josep Masdeu, de la façana principal del xalet, any 1910.
Aquest xalet va ser una víctima més del procés de destrucció, pràcticament generalitzada, d'aquest tipus d'habitatges que va patir el passeig de la Bonanova a partir dels anys 1960's, quan l'especulació i els negocis immobiliaris van aixecar tota mena d'habitatges de luxe a la zona.
Emplaçament del xalet de Philippe Barbry en un plànol dels anys 1930's.

Can Comella

Construida el 1912 segons un projecte de l'arquitecte vigatà Josep Maria Pericas i Morros (1881-1966), aquesta casa ocupava la cantonada entre els carrers Nena Casas i Milanesat davant de la petita Plaça del Carril, tocant a Via Augusta, al barri de les Tres Torres.
Imatge de Can Comella en els seus últims temps, quan el rètol de la Comunitat de Propietaris Promsa ja anunciava el seu imminent enderrocament. Any 1971.
Emplaçament de Can Comellas prop de l'estació de les Tres Torres de la línia del carril de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Any 1933.
Pericas, que un any després va projectar el monument a Jacint Verdaguer, va rebre l'encàrrec d'aixecar la casa de part de l'industrial de Vic Jacint Comella i Colom (1860-1930), que havia estat soci del seu pare en els negocis de producció i distribució d'electricitat. Els seus elements més singulars eren la torre que s'enlairava a la part del darrera entre els dos cossos de l'edifici i l'arc de la porta d'accés situada al bell mig de la cantonada i que evocava l'estil romànic.
Vista aèria de Can Comella. Anys 1960.
Malauradament va ser enderrocat entre el 14 i el 19 de juny de 1971 quan al Col·legi Oficial d'Arquitectes s'estava tramitant el seu expedient per a catalogar-lo com a monument historicoartístic.
Edifici que es va construir al solar alliberat per l'enderrocament de Can Comella. (Font: GoogleEarth). Any 2004.

CAN PAVANA. VILLA PROVENCE. Sarrià. (S XVIII - 1959)

Sobre l'indret de avui s'estén la plaça d'Artós, existia una antiga casa rural que amb el temps quedaria integrada dins el casc urbà de Sarrià. La masia era coneguda com a Can Pavana i tenia la façana principal al capdamunt del passeig de Sant Joan Bosco.
Fotografía de l'any 1959.
A principis del segle XX la casa va ser objecte d'una profunda reforma que li va donar una aparença més de torre residencial i va passar a ser coneguda com a Villa Provence, nom que li va posar el ciutadà francès René D'Aulignac que n'era el propietari.
Plànol de Can Pavana.
L'any 1959 la casa va ser enderrocada i part del seu jardi es va conservar per urbanirzar l'actual plaça Artós.

CAMP DE FUTBOL DE SARRIÀ. RCD Espanyol. (1923-1997)

El 18 de febrer de 1923, l'Espanyol va inaugurar el seu camp a la carretera de Sarrià en un indret envoltat d'arbres i conegut com la Manigua de Ca'n Ràbia. La iniciativa de construir un camp propi havia estat promoguda pels germans De la Riva, destacats espanyolistes. La primera pedra s'havia col·locat l'últim dia de l'any 1922 i, per tant, el recinte es va construir en un temps rècord sota la supervisió de l'arquitecte Matías Colmenares. La previsió inicial d'aforament era de 40.000 espectadors, però l'empresa constructora va fer fallida i la capacitat de les graderies va quedar en només 10.000. El partit inaugural disputat contra el Sants acabà amb victòria blanc i blava per 4-1.
En els primers anys l'estadi era conegut com Ca'n Ràbia i va compartir veïnatge amb les instal·lacions esportives del Real Polo Jockey Club que eren una mica més avall en direcció a Barcelona. Després van ser substituides pel complex esportiu de Piscines i Esports.
Després de la guerra civil l'Espanyol va viure el recolzament del règim franquista que el veia amb més bons ulls que no pas el FC Barcelona que representava el catalanisme. El 1948 el club va poder comprar la propietat del camp, que encara pertanyia a la família De la Riva, per cinc milions de pessetes. El recinte es va anar ampliant poc a poc fins a convertir-se en un estadi. El 1951 va ser enderrocat el xalet que hi havia al gol sud i fou construida una nova graderia. El 30 de setembre de 1956 es va inaugurar la tribuna que donava a la banda de la carretera de Sarrià i uns anys després les torres d'enllumenat artificial.
La dècada dels seixanta va veure com en aquest estadi hi jugaven plegats en el mateix equip dues de les més grans estrelles que ha donat el futbol mundial: Laszlo Kubala i Alfredo Di Stéfano.
L'any 1973, sota la presidència de Manuel Meler, l'estadi es va completar amb la nova tribuna lateral de Piscines i Esports fins a assolir un aforament total de 41.000 espectadors.
Durant el Mundial de Futbol de 1982, Sarrià va viure els millors partits del campionat amb la presència de les seleccions d'Itàlia, Brasil i Argentina.
El 21 de juny de 1997 el vell estadi espanyolista va viure l'últim partit de la seva història. L'Espanyol s'imposà al València per 3-2. Tot seguit, el solar va ser venut a una promoció immobiliària prèvies les corresponents requalificacions i el club va poder sanejar la seva economia. Sarrià fou enderrocat mitjançant un sistema d'explosions controlades. Tot seguit, els pericos van passar a  disputar els seus partits a l'Estadi Olímpic de Montjuïc en règim de lloguer a l'Ajuntament, fins que finalment l'any 2009 l'Espanyol es va traslladar al seu nou estadi de Cornellà-El Prat.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original.

JARDINES CASABLANCA/MEXICO-CASABLANCA. Carretera de Sarrià 107. (1949-1960)

Els Jardines Casablanca varen ser un altre dels locals de ball amb orquestra a l'aire lliure que prol·liferaren en la part alta de la Diagonal després de la Guerra Civil. Juntament amb El Cortijo, Copacabana, Rosaleda i més tard Bikini van consolidar una oferta lúdica que en aquells anys 1950's passava per ser la capdavantera en una zona encara amb molts espais per urbanitzar que a poc a poc va anar aplegant edificacions de classe alta.
Els Casablanca, oberts al públic a l'estiu de 1949, eren situats a pocs metres per sobre de la Diagonal en la vorera d'enfront de Piscines i Esports. Va començar essent un local d'estiu però ben aviat va incorporar un espai cobert actiu també a l'hivern anomenat México. Aixi doncs el conjunt va ser conegut com México-Casablanca  en aquella zona apartada de la carretera de Sarrià, però molt concorreguda i animada a les nits al costat de bars com La Manigua o Las Flores de Mayo.
Els Casablanca presentaven una oferta variada que va arribar a incloure fins i tot atraccions de patinatge acrobàtic a càrrec de The Rollying Star, així com espectacles de revista amb presència de vedettes com Huguette Ferli, Raquel Montenegro o Carmen Valenzuela. La cançó espanyola també hi tenia el seu racó amb espectacles com l'anomenat Spanish Show i actuacions d'artistes com Armonía Gómez, Mary Santander o Morenito de Valencia.
A començaments dels 1960's el local va desaparèixer i aviat fou substituit per una nova sala de festes anomenada 1400.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original.

EL NICOLÁS II. Restaurant Rus. Vodkeria. Avinguda Sarrià 137-139. (1970-1974)

Arribats els anys 1970's la tradicional dimonització amb que l'oficialisme franquista tractava tot allò relacionat amb la Unió Soviètica o que tingués alguna connotació russa, semblava que començava a superar-se. Des de feia uns anys el circ rus i els ballets d'aquells país actuaven regularment a Barcelona i en aquest context es va produir un altre detall cap a la normalitat. Fou l'obertura a la ciutat d'un restaurant rus. Es deia El Nicolás II i ocupava els baixos d'un dels comptats edificis nous que hi havia al tram de l'avinguda de Sarrià comprès entre la Diagonal i la plaça Espinosa de Los Monteros, que era el nom que duia durant el fraquisme l'actual plaça de Prat de la Riba. L'emplaçament del restaurant quedava just davant la vella tribuna del camp de l'Espanyol.
En realitat l'establiment de rus en tenia ben poca cosa. Els seus promotors eren autòctons i el negoci s'inscrivia en la linia dels restaurants espectacle que van proliferar en aquells anys, una proposta de diversió a taula, en la que el client cercava quelcom més que anar a menjar i beure. El Nicolás II, que també es presentava com una vodkeria, reproduia molt bé la decoració tipica de Sant Petersburg (aleshores Leningrado) on havien viscut els antics tzars com el que donava nom a l'establiment.
El local va obrir portes a començaments de l'hivern de 1970 i reproduia una fòrmula ja assajada a altres locals de restauració de l'època com La Bruxa Borracha o La Posada del Dimoni, que el feien ideal pels sopars de grups, de fi de curs, comiats de solter i altres celebracions amb gresca. No hi faltaven espectacles musicals i coreografies i el vodka corria d'allò més entre la parròquia.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original. 

Ca N'Orlando

De la finca de Ca n´Orlondo, també coneguda com Can Urblonda, se'n té notícia de la seva existència des de l'Edat Mitjana. Ocupava una superfície de més de sis hectàries en la zona que avui delimiten l'Avinguda de Sarrià, la Diagonal i els carrers Bori i Fontestà i Ganduxer. Va ser propietat dels marquesos de Castelldosrius i en la seva ultima etapa hi van residir els Sentmenat.

La casa, situada al límit muntanya de la finca, contigua als terrenys que primer ocupà el Real Polo Jockey Club i després Piscines i Esports, era una construcció de planta baixa i dos pisos. S'hi accedia des d'un camí central des de la Diagonal que creuava una frondosa pineda de la que avui encara se'n poden veure alguns exemplars. L'obertura de la Diagonal més enllà de l'actual plaça de Francesc Macià, ja va obligar a l'expropiació d'una llesca considerable de terrenys de la finca. La casa però, no seria enderrocada fins a l'any 1949. El terreny continuà sense edificar fins ben entrats els anys 1960's.
Localització de Ca n'Orlondo (cercle vermell) cap a mitjans dels anys 1930's. La nova urbanització (en verd) de la Diagonal (aleshores Avinguda 14 d'abril), havia restat superfície a la finca. Al costat es veu l'accés principal als camps d'esport del Reial Polo Jockey Club i el carrer Anglesola, que aleshores creuava la Diagonal i arribava fins l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).
Fou aleshores quan els serveis immobiliaris de La Caixa de Pensions hi van aixecar un complex de pisos de luxe amb habitatges duplex envoltats d'una zona ajardinada i distribuits en diversos blocs, dels quals el més alt, dissenyat en forma de Y, supera les 15 plantes, i amb façanes formades per blocs de pedres compactades. El conjunt és obra dels arquitectes Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages, els mateixos que projectaren la Facultat de Dret de Pedralbes (premi FAD 1957). Es va construir per fases entre 1963 i 1967 i es completà el 1977 amb un últim bloc de menor alçada quan es va perllongar el carrer Bori i Fontestà fins a l'Avinguda de Sarrià.
Llegeix l'artícle original: aquí

CARRETERA DE SARRIÀ (S.XIX - 1960's)

L'actual avinguda de Sarrià -que arrenca des de la cruïlla Urgell/París cap amunt- va ser abans carretera i el canvi de nom no va representar simplement una modernització del nomenclator de carrers, sino que pot visualitzar-se com el pas decissiu envers la definitiva i ja irreversible integració en el teixit urbà d'aquesta via, que en el passat travessava camps i finques, tot connectant la part més meridional de Les Corts amb el poble de Sarrià.   
Josep Maria Espinàs va escriure als anys 1960's algunes cròniques (recollides en el seu llibre Quinze anys de cafès de Barcelona. Dopesa. 1975) sobre la metamorfosis d'aquest carrer en les que, a més de palesar que a ciutats com Londres les Roads (carreteres) han tingut continuitat mantenint el seu nom original sense esdevenir oficialment Avenues (avingudes), en el cas de Barcelona el criteri (tenyit de provincialisme) ha estat ben diferent i ha conduit a l'inexorable canvi de denominació. 
La carretera de Sarrià era a finals del segle XIX, juntament amb el Camí Vell de Sarrià (que avui encara subsisteix en un tros minúscul de carrer al costat dels jardins de Joan Altisent), la via natural de pas des del pla de Barcelona cap a la vila de Sarrià. Camí comú de carros, diligències i dels primers vehicles a motor en arribar el segle XX, la seva evolució va quedar altament condicionada en la seva part superior per la construcció del camp de l'Espanyol el 1923 i pel desplegament del complex Piscines i Esports que va sobreviure fins ben entrats els anys 1980's.
La part més inferior fou trajecte de tramvies, que giraven per enfilar la Travessera de les Corts allà on hi hagué el canòdrom Loreto o seguien amunt per travessar la Diagonal camí de Sarrià. L'obertura de l'ampla Infanta Carlota Joaquima (avui Josep Tarradellas) el 1951, li va donar l'aire suficient per ser acabada d'edificar abans d'abandonar la condició  de carretera. 
A partir dels anys 1950's, la carretera de Sarrià va esdevenir en una de les artèries principals d'allò que anomenaren barri xino perfumat amb proliferació de bars i barres americanes i fins i tot d'alguns nuclis de prostitució de carrer, que van arribar a subsistir fins a finals del segle (cas del de la cruïlla Buenos Aires-Borrell).
L'esmentat treball de Josep Maria Espinàs ens il·lustra sobre aquesta evolució de carretera a avinguda, tot incloent un valuosíssim inventari de bars que a principis dels 1960's poblaven aquesta via  des de benzinera del seu punt de partença cap amunt. En aquest itinerari s'hi trobaben el petit i triangular Ven y Ven,  l'antiga taverna Viña Rosa (després esdevinguda bar i finalment restaurant), les barres americanes i altres locals de porta opaca i neons intermitents com el Club Galápago, Arachu, Las Vegas, Bali, Napoli i Gessamí (que encara subsisteix), la taverna Jaime, el bar Infanta contigu al cinema del mateix nom (que després va ser Aquitania i més tard la Filmoteca), el popular i modest bar Cantón, Las Flores de Mayo i ja arribant al camp dels pericos el restaurant La Manigua.  
Una ullada exhaustiva a hemeroteques i publicacions ens portarà fàcilment a concloure que fou a mitjans dels 1960's quan aquesta via abandonà progressivament la condició de carretera i començà a ser coneguda i reconeguda com avinguda. Probablement com apunta l'Espinàs, "carretera quedava massa pagès i avinguda resultava molt més fi".

Llegeix l'artícle original: aquí

L'antic club de polo

Anualment el Polo organitzava des de 1908 el concurs hípic de Barcelona. L'any 1913 el Real Polo Club i el Jockey Club es varen fussionar i constituiren el Real Polo Jockey Club.
Als anys 1920's el Polo va tenir al seu club genets de gran prestigi, mentre que en categoria femenina l'amaçona Matilde Foix va ser la més destacada.


L'any 1910 l'aleshores anomenat Real Polo Club va adquirir uns amplis terrenys a l'indret de Can Ràbia contigus a la carretera de Sarrià, i situats entre la Diagonal i els terrenys on uns anys després s'aixecaria el camp de futbol del RCD Espanyol. Aquesta fou la primera seu social estable amb instal.lacions esportives pròpies de l'actual Reial Club de Polo fundat el 1897. El parc esportiu de Can Ràbia va ser inaugurat el 1911 i comprenia bàsicament una pista hípica amb graderies, un camp de gespa per a la pràctica del polo, un altre d'hoquei herba, a més dels serveis de quadres, casetes pels esportistes, un àmpli aparcament de carruatges i cotxes i uns espais socials al voltant d'un magnífic passeig ben ajardinat. Amb els temps s'hi afegiren també algunes pistes de tennis.



 *1933.- Plànol topogràfic de l'Ajuntament de Barcelona on es pot veure el recinte que integrava les instal·lacions esportives del Real Polo Jockey Club amb l'accés des de la carretera de Sarrià.  (Cliqueu a sobre per ampliar. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)´.
Finalment, l'any 1932 el club (que havia perdut el titol de Real a conseqüència de l'adveniment de la República) va abandonar les instal·lacions de la carretera de Sarrià i es traslladà als terrenys situats al final de la Diagonal on avui encara es troba establert. El parc esportiu de Can Ràbia va evolucionar fins convertir-se a partir de 1935 en Piscines i Esports 
 
Llegeix l'artícle original: aquí.

CINE SPRING. Passeig de la Bonanova (1911-1939 i 1955-1985) / CINE MURILLO (1939-1955)

Aixecat l'any 1911 per l'arquitecte Joaquím Font i Pedrosa (1871-1934), el cinema Spring del passeig de la Bonanova 103 va comencar a funcionar el 1911 amb un aforament per 770 espectadors
Arribada la dècada dels 1920's va ser reformat i ampliat fins assolir una capacitat de 1.250 butaques. En acabar la Guerra Civil, com molts altres cinemes, va tenir que canviar el nom. Spring no sonava gaire espanyol i li van posar el nom de Cine Murillo a partir del 7 de maig de 1939. La patriòtica denominació va romandre fins el 1955 any que va recuperar el seu nom de tota la vida. Durant la primera etapa del franquisme oferia sessions els dijous, dissabtes, diumenges i festius.
A finals dels 1970's, la sala va ser reconvertida en un cinema de repertori amb el nom de Cinestudio Spring, que projectava pel·lícules d'autor. Aquest últim periode va durar fins el 1984 quan va ser venut i enderrocat l'any següent. En el solar que ocupava s'hi construiren habitatges de luxe.

Llegeix l'artícle original: aquí.