Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris via augusta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris via augusta. Mostrar tots els missatges

VIDEO: Sarrià i les Tres Torres, separats per una obra inacabada

Els veïns demanen connectar millor els dos barris recuperant la passarel·la que hi havia fa 15 anys, abans que es cobrissin les vies de FGC de Sarrià

Les associacions de veïns de les Tres Torres i de Sarrià demanen una connexió millor entre els dos barris, que es troben separats per sis carrils de la via Augusta. La cobertura de les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que es va fer el 2004, va eliminar la passarel·la que connectava la via Augusta amb al carrer del Cardenal Sentmenat i que facilitava l’accés entre els dos barris. Ja fa 15 anys que l’associació de veïns de Sarrià demana que la tornin a instal·lar, així com també, que es finalitzi l’obra de la cobertura de vies amb la urbanització dels Jardins d’Oriol Martorell.


Barris separats per una “autopista”


Per anar de les Tres Torres a Sarrià s’ha de travessar la via Augusta, que en aquest punt té sis carrils. Però els dos passos de vianants que ho permeten estan separats per mig quilòmetre –un a l’altura del carrer dels Vergós i l’altre al de l’Hort de la Vila-. I això suposa fer una volta important per poder creuar.


VIDEO





VIDEO



Per això, les dues entitats veïnals demanen que al mig de la via Augusta es recuperi una connexió que travessava les vies de FGC de Sarrià i que va desaparèixer quan es va fer l’obra de cobertura de les vies. “És una vergonya que estiguem totalment incomunicats per culpa de la deixadesa municipal durant fa molts anys“, reivindica Lluís Tusell, president de l’Associació de Veïns les Tres Torres.

La parada de ferrocarrils de Sarrià connecta els dos barris a través dels seus accessos, que tenen sortida al carrer del Cardenal Sentmenat i la via Augusta –vorera Besòs, al barri de les Tres Torres-, però els veïns consideren que aquesta no és una solució de connexió.


Els jardins oblidats d’Oriol Martorell


Les associacions de veïns demanen que es comenci a urbanitzar els Jardins d’Oriol Martorell, que estan planejats per situar-se sobre la cobertura de les vies de FGC de Sarrià, entre la via Augusta i el carrer del Cardenal Sentmenat. “Haurien de començar a fer, encara que sigui, una petita part dels jardins, per donar un to més amable a la via Augusta“, demana Eulàlia Marqués, de l’Associació de Veïns Sarrià. Els jardins estaven en fase de projecte i havien de començar a construir-se el 2009. Tindrien 10.000 m², 292 metres de longitud i 50 d’ample.

Actualment una part de l’espai que hauria de destinar-se als jardins, la que dona al carrer del Cardenal Sentmenat, hi ha instal·lat un punt verd que es va inaugurar fa un any. Just al costat, els veïns van crear fa cinc anys l’hort comunitari Espai Gardenyes, un espai autogestionat que depèn del pla Buits de l’Ajuntament.




Soterrament de la línia ferroviària entre Sarrià i Plaça de Catalunya

Obres de soterrament de la línia ferroviària entre Sarrià i Plaça de Catalunya. Vista d'una explanada a la via Agusta on s'estan fent obres de soterrament de la xarxa ferroviària entre Sarrià i Plaça Catalunya. Any 1947. En l'actualitat correspondría a la Vis Augusta entre els carrers del Dr. Roux i Calatrava.






Les tribulacions de la família Fontanellas

La finca dita del Marquès de Fontanellas estava a l’altra banda del torrent que avui és la Via Augusta i arribava des de més amunt del Passeig de la Bonanova fins el que seria la prolongació del carrer Hort de la vila. De fet a l’obrir el passeig de la Bonanova se li va partir la finca. No es tractava d’un noble d’estirp hereditària.

D. Francisco Fontanellas Calaf casat amb Eulalia Sala, havia nascut a Capellades a 1773 i era un important comerciant de colonials a Vilanova al 1810, i al 1822 ja s’havia establert a Barcelona com a proveïdor dels exèrcits. També va fundar una banca i va ser conseller del Banco de San Fernando. Poc abans de morir va aconseguir ser anomenat Marquès de Casa Fontanellas.

Al 1845 tenia 4 fills: Lamberto, Joaquina, Eulalia, i Claudio. Aquest últim tenia fama de tarambana i en expressió de l’època era un "calavera". Nascut a 1822 la tarda del 19 de setembre de 1845 va marxar de casa i es deia que havia anat a Amèrica. Passat un temps es va rebre avís que l’havien segrestat i es va demanar un rescat que ningú no va pagar, ni la família va moure un dit, a part de denunciar-ho a les autoritats.

L’any 1851 va morir el marquès D. Francisco deixant d’hereu a Lamberto que era el fill gran, encara que en el seu testament deixava una part de l’herència per quan tornés el desaparegut fill Claudio.

Van passar 10 anys més i un bon dia de 1861 va arribar una comunicació dient que en Claudio Fontanellas tornava en vaixell d’Amèrica. Es va enviar gent a esperar-lo al port i el van portar a casa. Tothom el va rebre i el varen reconèixer, germans, amics, cunyats. Al poc es va fer córrer que no era ell sinó un impostor i ràpidament un jutge el va tancar a la presó.

En els interrogatoris tot eren contradiccions. Els criats de Sarrià clarament deien que era el noi Claudio que havien conegut i el reconeixien per una fractura a la cama que s’havia fet al caure del cavall en les seves correries per Sarrià i Vallvidrera.

Instal·lació d'un ascensor a l'estació de Sarrià de FGC Ferrocarrils

Han començat les obres per instal·lar un ascensor a l'estació de Sarrià de FGC Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Els treballs duraran sis mesos i faran accessible l'estació des de l'accés més proper al barri a Hort de la Vila - Via Augusta (ja ho és a la banda de Sarrià).

A més de l'ascensor, es faran unes noves escales a la vorera de la Via Augusta (costat Les Tres Torres) i s'eliminaran les que hi ha a la illeta de Hort de la Vila, que guanyarà vorera i pas de vianants.



Plànol de l'ntervenció.

Casa Ribas ara Col·legi Major Universitari Sagrat Cor

Es tracta de una de les finques més antigues de les situades fora del nucli de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres. Ja es citada en una relació de 1791 on només parla de les finques Sentmenat, Gardenyes i Palacios. Inicialment tenia una extensió de 20.000 m2. Era propietat de la família Ribas que eren els marquesos d’Alfarràs.

El títol de Marqués d’Alfarràs va ser concedit a 1702 per felip V a Pere de Ribas Boixadors, originari Camprodon. Casat a 1671 amb Teresa Granollachs.

El segon marqués va ser el fill, Pere Ribas Granollachs casat a 1702 amb Esperança Castellvell.
El tercer marqués va ser el fill, Jeroni Ribas Castellvell casat a 1737 amb Ignasia Olzinelles.El va succeir la filla Teresa Ribas Olzinellas quarta marquesa d’Alfarràs, que va morir a 1796. S’havia casat l’any 1769 amb Joan A. Desvalls Ardena (1740-1820) que ja era marqués de Poal i Llupià. Aquest es qui va fer construir el Laberint d’Horta, l’any 1791.

Durant la seva vida va ser conegut com marqués d’Alfarràs, títol que mai va tenir doncs la marquesa era ella. Vivien a Barcelona al carrer Dormidor de Sant Francesc en una gran casa amb una biblioteca de més de 1.500 llibres.

Cal suposar que en construir a la finca del Laberint ja van perdre l’interès en la finca de Sarrià.A l’any 1865 ja ens apareix com a propietari de la finca en Josep Martí Fàbregas que amplia la casa i fa diferents obres. L’any 1896 el fill Josep Oriol Martí Ballús, demana permís per a obres millora, i a 1920 la filla Dolors Martí vda. de Ramon Albó es queixa de l'expropiacio de part de la finca per a ampliar l'estacio del tren.

Al 1917 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per adquirir una finca on volia fer l’escola de cecs i sords. Només es va presentar una proposta; la casa ribas de Sarrià.Va haver-hi moltes negociacions fins a 1919 en que estava a punt per a firmar els documents. No sabem perquè es va deixar córrer. Al final l’any 1922 l’Ajuntament de Barcelona va comprar a Ramon Miralles la finca de Vallvidrera, Villa Joana.(on havia mort Verdaguer)
 
Nuria Albó ens parla de la finca de Casa Ribas,al seu llibre: “Quan xiula el tren”. “El col.legi havia estat una casa senyorial que un matrimoni sense fills havia regalat a les monges del Sagrat Cor per que la dediquessin a hostatjar noies sense recursos que volien ser mestres. Després de la guerra també hi van fer batxillerat i van afegir-hi tota una ala on hi havia els dormitoris. L’avinguda dels plàtans donava a la antiga porta que ja no s’obria mai, i a la dreta hi havia una part del jardí, on només es podia anar els dies de festa, segurament per que era perillós a causa de la paret de tancament que per la part del jardí tenia nomes mig metre, però per la part de fora s’enfonsava profundament fins les vies del tren de l’estació de Sarrià. El col.legi era una antiga torre cedida a les monges. Era damunt l’estació de Sarrià, a l’altre banda de les vies, encara descobertes, i calia travessar un pontet de ferro.”

Tenia un pont de ferro per accedir al poble que travessava per sobre les vies del tren.
 
Tornat a la casa Ribas consta que a 1925 va passar a mans de les monges del Sagrat Cor, que la van utilitzar de diferents maneres: des del començament va ser pensionat, de 1961 a 1969 hi ha haver llar d’infants, de 1965 a 1976 formació professional, de 1966 a 1978 segona ensenyança, i a partir de 1965 fins avui Col.legi Major.

Imatges de l'estat actual del recinte.

Sotarrament del Metro a Les Tres Torres

L'Exposició estaba distribuïda en una serie de seccions separades per mampares de fusta adecuadament il·luminades i decorades.

El seu contigut era:

Gràfics de les línies de transport urbà amb fotografíes dels models de vehícles empleats. Simplement com a plà d'informació en el que es podia apreciar l'exsistència de nuclis urbans sense mitjans de comunicació. Amb el mateix carácter informatiu es van exposar gràfics de la red general de desaigües i del estat del paviments dels carrers i les places de la ciudad.
Exposició durant el "Día del Urbanismo".
De major actulitat i per el seu interés per el públic resultaren les fotografíes de les obres de la transformació en subterràni del Ferrocarril de Sarrià i el projecte d'urbanització de la Via Augusta en el tram comprés entre els carrer Muntaner i Anglí de les cuals les seves caraterístiques eren:

Perfil transversal asimètric amb una calçada de 15 metres, andanes del costat mar de 5 metres d'amplada i de 10 metres del costat de montanya, per donar lloc a la formació d'un passeig amb arbolat. Separació de la calçada de tràfic amb les andanes mitjancant feixes verdes de 2,5 metres d'amplada. El problema que planteja la diferència de resants existent entre els edificis situats de la part de mar als oposats s'ha resolt projectant els passos de peatons a diferents nivells i salvant, doncs, amb trams d'escala situadas dins de la feixes verdes de protecció el desnivell variable existent amb relció a la calçada de tràfic.
Projecte original.
Amb aquesta situacio en resulta el perfil transversal de la Via Augusta que en aquest tram  de la forma que s'indica en el gràfic adjunt, utilitzant-se el desnivell existent entre el pas de pesatons i el carrer de servei per a situar els "vestíbuls" de l'estació de "Les Tres Torres" del ferrocarril de Sarrià i locals per a petits comerços o "tendes" de flors i petits comerços propis de la zona.

Imatge del 1916

La Via Augusta, a l'alçada del carrer Anglí, del 1916. Si es mira amb atenció es pot veure que el tren està parat a una andana molt senzilla amb un petit edicle per a la venda de bitllets (al costat esquerre). Aquest baixador tant senzill és el de Tres Torres. Es va crear el 1906 com a punt de bifurcació entre la línia antiga de Sarrià i la branca nova de Vallvidrera (tramvia d'Anglí o tramvia "de cinc") que duia fins al peu del nou funicular. A la dreta del baixador es veu una petita caseta de fusta que correspon al refugi del guardaagulles que controla la bifurcació. L'edifici residencial situat davant del baixador encara existeix actualment. És el número 300 de la Via Augusta, cantonada amb el carrer dels Vergós.

Restaurant Dos Torres

Restaurant Dos Torres


El Restaurant Dos Torres es troba en ple barri de Sarrià.
Està situat a la Via Augusta, en una finca modernista de principis del segle XX plena d’història i de bellesa, que és patrimoni històric de la ciutat.

Després de cinc anys de reformes, aquesta i­cona burgesa de la Via Augusta s’ha recuperat per als ciutadans i els turistes de Barcelona.



Es tracta d’un edifici contemporani que presenta una decoració elegant, càlida i avantguardista i ofereix un ambient còmode, agradable i relaxat.

Una sèrie d’avatars han convertit el Restaurant Dos Torres en un dels pocs vestigis d’aquella Vi­a Augusta de cases senyorials, jardins frondosos i gent acomodada.

És un lloc de visita obligada per la història que desprèn.

Sant Jordi

Aquesta és una escultura urbana que té la característica singular d'haver estat inaugurada dues vegades. La primera va ser el dia 24 de novembre de l'any 1962, quan va obrir les portes el Centre Cardiovascular Sant Jordi, de la Via Augusta, a la porta del qual està situat. La Caixa de Pensions, promotora i propietària d'aquest centre mèdic, va decidir de comú acord amb l'arquitecte Ricard Ribas Seva, autor de l'edifici, de col·locar a l'entrada una imatge de sant Jordi, del qual la clínica havia pres el nom, que va ser encarregada a l'escultor Joaquim Ros.

http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/ObtenirImatgeAc.do?idioma=CA&signatura=ESMON5920_1_2&tipusImg=1La segona inauguració es va fer set mesos més tard, aprofitant una visita del cap d'Estat, Francisco Franco, a Barcelona, segons asseguren els directius actuals del centre mèdic. Franco va estar a Barcelona des del 13 al 30 de juny de 1963, amb un parèntesi de dos dies per visitar les ciutats del Vallès afectades per les riuades de la tardor anterior. Segons fonts de la clínica, un dels actes previstos va ser la visita del dictador a la nova clínica, ja en funcionament des del mes de novembre anterior, i per donar més solemnitat a l'acte s'hauria fet una segona inauguració de l'estàtua de Sant Jordi. Però no existeix cap constància a la premsa d'aquesta inauguració. Durant aquella estada, Franco havia inaugurat al castell de Montjuïc una altra escultura: la seva pròpia estàtua eqüestre, obra de Josep Viladomat.

Sculptural Environment in Sarrià "Emokimonos"


CRÒNICA
En la seva autobiografia, Ángel Orensanz fa constar aquesta obra com Sculptural environment in Sarrià. Va ser realitzada el 1973. Format per unes cinc mil peces de ceràmica, aquest immens mural ocupa les dues parets de l’andana, en tota la llargada, i també les parets de sobre les escales de comunicació subterrània entre les dues andanes laterals i la paret frontal de l’andana central. Realitzada en uns colors semblants al mural de ballarins que va fer per l’estació del metro de passeig de Gràcia a la línia 3, verds i vermells foscos, aquesta no conté figures humanes, sinó tan sols formes geomètriques. El mural està format en tota la seva longitud per plafons de diferents mides separats entre sí per fines franges ara pintades de verd lluent. La primera meitat dels anys setanta van ser molt productius per a Orensanz a Barcelona, ja que va realitzar cinc obres per a estacions de metro. 

COMENTARIS
A diferència de la figuració del vestíbul, en els dos extrems de les andanes de l’estació de ferrocarrils de Sarrià veiem un fris format per figures geomètriques circulars, arrodonides.

Els colors són sobris: verd, vermell i blau que es van combinant. El fris és unitari per les formes que s’articulen creant un motiu continu, però l’artista va col·locar els plafons separats entre ells, fet que li aporta un ritme visual que el fa més atractiu als ulls de l’espectador.
Detall
El seu emplaçament afavoreix que el viatger es fixi en la composició global, a diferència d’altres obres que es troben situades en llocs més discrets o menys apropiats.

La tècnica escollida no és la més representativa de l’autor, ja que la seva obra es caracteritza per les grans estructures de formes tubulars. L’artista aragonès compta amb un reconegut prestigi internacional, les seves escultures i instal·lacions es poden veure en les principals capitals mundials. 

Aquest és l'encàrrec més abstracte i més ambiciós de tots els realitzats per Orensanz per als usuaris del transport públic a Barcelona. La seva potenciació de les textures en els relleus torna a ser molt expressionista i, com a l'estació del metro Girona, torna a emprar una combinació de relleus corbs amb una retícula de línies rectes; però aquí hi ha molt més cromatisme, doncs a més a més dels habituals tons vermellosos d'altres cops va emprar blaus i, sobre tot verds, incloent-hi un verd molt cridaner per a pintar la paret en les fines franges que queden entre un plafó ceràmica i un altre. Hi ha un possible origen organicista en totes aquestes grafies abstractes, ja que estan inspirades en uns versos de Salvador Espriu sobre el bosc, segons va precisar després el propi artista, a les memòries que va escriure per a un llibre de Michel Tapié publicat el 1977: “Me propuse dotar aquellos espacios vacíos de un pálpito ecologizador, selvático. A base de formas reminiscentes de lo vegetal y lo fáunico, con un tratamiento cromático basado en los azules” [Em vaig proposar dotar aquells espais buits d'un batec ecologitzador, selvàtic. A base de formes reminiscents d'allò vegetal i d'allò fàunic, amb un tractament cromàtic basat en els blaus]. En aquest llibre, amb un peu de foto que els titula Emakimonos, apareixen reproduïts aquests murals ceràmics només sortir del forn, estesos en uns prats de Casetas (Saragossa), on Orensanz va comprovar entusiasmat que guimbaven sobre ells les formigues —com a la pel·lícula de Buñuel i Dalí Un chien andalou—. 

Fusionava llavors aquest artista les influències japoneses tan volgudes dels informalistes i partidaris de l'art autre, amb l'automatisme gestual de Miró i els surrealistes. La primera d'aquestes dues vies la va culminar en els tres murals d'esmalts ceràmics que el 1980-81 va fer per a la seu d'IBM a Boca Raton (Florida), que de nou es desenvolupen extraordinàriament en llargada —4 x 15 m— i tenen també vius colors. La segona línia d'influències està present en el mural ceràmic que el 1992 va realitzar (per a decorar un mur reservat prèviament a Dalí, just davant d'un gran mural de Miró) a l'aeroport de Barcelona, on de nou apareixen idèntiques grafies ovoides o corbes, de reminiscències mironianes, amb colors verdosos i vermellosos comparables amb els que havia emprat a l'estació Sarrià.

La torre Mariano Farriol

La casa que ens ocupa es troba entre la Via Augusta i el carrer dels Vergós, 35. Era la torre propietat de Mariano Farriols, edificada el 1914 però projectada al 1908 i de la qual no se'n tenen plànols. Fa poc ha estat restaurada.
Si comparem aquesta torre amb el plànol de la desapareguda casa que Antoni Castanyer va fer edificar a la Carretera de Vallvidrera, podem observar que tant la forma de les obertures com les ornamentacions vegetals de les finestres són pràcticament iguals. Aquest fet em fa suposar que van ser projectades pel mateix arquitecte, és a dir, per Alfred Paluzie.

Paluzie va ser arquitecte municipal d'Olot, ciutat on va desenvolupar gairebé tota la seva millor obra modernista.

Aquest edifici, actualment en ús de bar, va ser bastit com a segona residència a la urbanització que va créixer al voltant del baixador de Tres Torres dels FFCC, prop del poble de Sarrià. S'inclou en els corrents modernistes de l'època, encara que amb una formalització classicista prou evident.

En l'actualitat manté bastants elements originals, tot i que l'habitatge ha estat molt transformat interiorment i amb alguna nova aportació formal a l'exterior, motivada per la transformacióde l'habitatge en el bar ''Dos Torres'' .

També s'ha de destacar la tanca de tancament i el templet situat a la cantonada de la Via Augusta i el carrer Vergós.
A mitjans dels anys 1920's, quan l'actual Via Augusta encara era coneguda com l'Avinguda de Sarrià (l'actual avinguda era aleshores carretera), va obrir un hotel a la cantonada amb el carrer Calatrava, que després de canviar de direcció, va tenir força anomenda durant els anys 1930's com a establiment de qualitat destinat a families estrangeres, turistes i classes benestants. Era l'Hotel Bonanova, emplaçat en un doble edifici de dues plantes rodejat de jardins, molt aprop de l'estacio de Tres Torres del ferrocarril de Sarrià. 

L'Exposició Internacional de 1929 va catapultar aquest establiment hoteler, que disposava de pista de tennis i el servei parlava alemany, francès i anglès. En només vuit minuts de tren (segons la publicitat de l'època) els clients podien plantar-se a la Plaça Catalunya.

BAIXADOR DE LES TRES TORRES. Ferrocarril de Barcelona a Sarrià. (1906 -1951)

El baixador de Les Tres Torres era una petita estació de superficie de la línia del ferrocarril de Barcelona a Sarrià. Inicialment era coneguda amb el nom d'Enllaç. Es va posar en servei el 1906, tot i que els trens ja hi passaven des de 1863. L'estació tenia enllaç amb la línia del tramvia que portava fins al Peu del Funicular pujant pel carrer Anglí. Disposava de dues vies generals i andanes laterals cobertes amb marquesines. L'andana del cantó muntanya era doble i cobria a la vegada la part del tren de Sarrià i la del tramvia d'Anglí. 
*1915.- Vista del baixador de Les Tres Torres on es pot apreciar el ramal d'enllaç del tramvia que portava fins al Peu del Funicular amb el topall de la via visible al costat de l'andana. La finca de l'esquerra acull avui el conegut restaurant Dos Torres.
L'any 1919 es van suprimir els tramvies directes Plaça Catalunya-Anglí i ja no era possible fer-hi el transbordament en desaparèixer l'enllaç. L'actual Via Augusta era coneguda aleshores com avinguda de Sarrià en aquell sector.
El baixador va desaparèixer a començaments dels anys 1950's arrel del cobriment de les vies del tram comprès entre les estacions de Muntaner i Sarrià. La nova estació soterrada va entrar en servei el 1952 sota la Via Augusta entre els carrers Àngel Guimerà i Doctor Roux.