Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arquitectura desapareguda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arquitectura desapareguda. Mostrar tots els missatges

Plànol, del any 1864, de la antiga Carretera de Sarrià i en els terrenys de "Can Poc Oli"

Plànol, del any 1864, de la antiga Carretera de Sarrià i en els terrenys de "Can Poc Oli".


SARRIÀ) " 1864." TITLE='" ANTECEDENTES REFERENTE A ESTA SECCIÓN: ( CARRETERA DE SARRIÀ) " 1864.'> " ANTECEDENTES REFERENTE A ESTA SECCIÓN: ( CARRETERA DE SARRIÀ) " 1864.

 




La masia desapareguda de Can negre

La masia de Can Negre es situava entre Sarrià i Les Corts, més concretament en la finca número 13 de l’avinguda del General Mitre.

La construcció del mas era una casa-torre de planta rectangular i dos pisos coberts amb teulada que mostrava en la façana uns senzills esgrafiats geomètrics a base de tires i cercles. Era el centre d’una explotació que originàriament comprenia quatre mujades de terra, voltades per una paret de tàpia i que estaven regades per un cabal d’aigua procedent de Sarrià.

Finca d’origen desconegut; els primers propietaris dels quals hi ha la notícia era la família Prats al 1778. Va ser adquirida i enderrocada pel Reial Club Esportiu Espanyol, en ampliar el seu estadi l’any 1956.

Compartim amb vosaltres l'imatge que testimonia com era la seva arquitectura fet per

Can Negre l'any 1951.


ENLLAÇOS






Bibliografia:

MAÑÉ SÀBAT, A., Finques i masies del vell Sarrià. El Mirador - Jaume Gras i Bartrolí, Vilamòs.
NAVARRO MOLLEVÍ, I., 1993. Masies de Les Corts: Torres, masos i altres cases, Arxiu Municipal del Districte de Les Corts, Barcelona.


La desapareguda Villa Maria

Les Tres Torres, 1912 . Villa Maria . A la confluència dels carrers Nena Casas i Milanesat s'alçava Villa Maria.

Era una torre que va edificar el contratista local Joan Vilagut amb plànols signats pel mestre d'obres Ramon Ribera. No obstant l'arquitecte original era Arnau Calvet que és el mateix que va disenyar el "Cinema Spring" del Passeig de la Bonanova.


Fotografia signada per Joan Vilagut - col. Jorge Àlvarez. Imatge de l'any 1912.

Alçat i secció. Plànols signats per el arquitecte Arnau Calvet l'any 1910.

Aquest projecte va sortir a la revista "La Arquitectura Moderna" en el seu número del 30 d'Abril de 1913.

Imatge publicada a la revista "L'Arquitectura Moderna" de l'abril 1913.










El sobrenom de Can Ràbia

Caseriu situat a la carretera que menava de Barcelona a les Corts i Sarrià.

Sembla que el sobrenom de Can Ràbia prové del següent: en una taverna situada a la carretera de Sarrià cantonada riera de Magòria, es feia menjar doncs era pas de carros i cavalleries, camí de Sarrià.

Conten que un dia uns nens jugaven amb el gos de la taverna fins que van fer-li mal; els crits del gos van alertar l'amo i aquest enfadat va atonyinar els nois. Els noiets com a venjança van començar a dir-li "rabiós, rabiós, ràbia, ràbia!!" i d'aquí nasqué el mot de Can Ràbia.



Imatge de "Can Ràbia" entre l'any 1950-1952.

Les tribulacions de la família Fontanellas

La finca dita del Marquès de Fontanellas estava a l’altra banda del torrent que avui és la Via Augusta i arribava des de més amunt del Passeig de la Bonanova fins el que seria la prolongació del carrer Hort de la vila. De fet a l’obrir el passeig de la Bonanova se li va partir la finca. No es tractava d’un noble d’estirp hereditària.

D. Francisco Fontanellas Calaf casat amb Eulalia Sala, havia nascut a Capellades a 1773 i era un important comerciant de colonials a Vilanova al 1810, i al 1822 ja s’havia establert a Barcelona com a proveïdor dels exèrcits. També va fundar una banca i va ser conseller del Banco de San Fernando. Poc abans de morir va aconseguir ser anomenat Marquès de Casa Fontanellas.

Al 1845 tenia 4 fills: Lamberto, Joaquina, Eulalia, i Claudio. Aquest últim tenia fama de tarambana i en expressió de l’època era un "calavera". Nascut a 1822 la tarda del 19 de setembre de 1845 va marxar de casa i es deia que havia anat a Amèrica. Passat un temps es va rebre avís que l’havien segrestat i es va demanar un rescat que ningú no va pagar, ni la família va moure un dit, a part de denunciar-ho a les autoritats.

L’any 1851 va morir el marquès D. Francisco deixant d’hereu a Lamberto que era el fill gran, encara que en el seu testament deixava una part de l’herència per quan tornés el desaparegut fill Claudio.

Van passar 10 anys més i un bon dia de 1861 va arribar una comunicació dient que en Claudio Fontanellas tornava en vaixell d’Amèrica. Es va enviar gent a esperar-lo al port i el van portar a casa. Tothom el va rebre i el varen reconèixer, germans, amics, cunyats. Al poc es va fer córrer que no era ell sinó un impostor i ràpidament un jutge el va tancar a la presó.

En els interrogatoris tot eren contradiccions. Els criats de Sarrià clarament deien que era el noi Claudio que havien conegut i el reconeixien per una fractura a la cama que s’havia fet al caure del cavall en les seves correries per Sarrià i Vallvidrera.

Casa al carrer Nena Casa, 15, any 1919.

Construir casa compuesta de planta baja y un piso en solar cuyo permiso para cercarlo tiene concedido y hecho el correspondiente depósito para construcción de la acera.


Aquest text és l'astracte d'un arxiu que hem trobat recentment al Arxiu Municipal de Barcelona on fa referencia al permís d'obres majors per a la construcción d'una casa unifamiliar aïlada situada actualmente al carrer de Nena Casas, 70 just al començament del xamfrà amb el carrer de Rosario.

Es tracta d'un edifici amb dos plantes, baixa i primera, d'estil modernista i diseñada per l'arquitecte Josep Sabadell.


Documentació gràfica, any 1919.
Actualment en l'amplaçament del desaparegut edifici s'erigeix un blog plurifamiliar edificat l'any 1965. Un altre testimoni del ric i desaparegut patrimoni arquitectónic del nostre barri.


Localització del desaparegut edifici al carrer de Nena Cases, 70 i/o 72, any 2015.

El Xalet Barby

L'enginyer francés Philippe Barbry es va establir a Barcelona a començaments del segle XX i va arribar a presidir la companyia Central Catalana de Electricidad, empresa fundada el 1896 que, a partir de 1912, un cop fusionada amb Gas Lebon S.A, passaria a ser la Catalana de Gas y Electricidad.
Vista lateral de la mansió.

A l'any 1910 Barbry va encarregar els plànols d'un xalet per a la seva familia a Sarrià, que posteriorment construiria al Passeig del Bisbe Morgades (actualment de la Bonanova) sobre un terreny que arribava fins al carrer Cuyàs (avui Dalmases). La façana principal de la mansió quedava encarada cap al carrer Cuyàs i darrera del xalet hi havia un ampli jardí amb una altra entrada des de passeig de la Bonanova.

Plànol, signat per l'arquitecte Josep Masdeu, de la façana principal del xalet, any 1910.
Aquest xalet va ser una víctima més del procés de destrucció, pràcticament generalitzada, d'aquest tipus d'habitatges que va patir el passeig de la Bonanova a partir dels anys 1960's, quan l'especulació i els negocis immobiliaris van aixecar tota mena d'habitatges de luxe a la zona.
Emplaçament del xalet de Philippe Barbry en un plànol dels anys 1930's.

Can Comella

Construida el 1912 segons un projecte de l'arquitecte vigatà Josep Maria Pericas i Morros (1881-1966), aquesta casa ocupava la cantonada entre els carrers Nena Casas i Milanesat davant de la petita Plaça del Carril, tocant a Via Augusta, al barri de les Tres Torres.
Imatge de Can Comella en els seus últims temps, quan el rètol de la Comunitat de Propietaris Promsa ja anunciava el seu imminent enderrocament. Any 1971.
Emplaçament de Can Comellas prop de l'estació de les Tres Torres de la línia del carril de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Any 1933.
Pericas, que un any després va projectar el monument a Jacint Verdaguer, va rebre l'encàrrec d'aixecar la casa de part de l'industrial de Vic Jacint Comella i Colom (1860-1930), que havia estat soci del seu pare en els negocis de producció i distribució d'electricitat. Els seus elements més singulars eren la torre que s'enlairava a la part del darrera entre els dos cossos de l'edifici i l'arc de la porta d'accés situada al bell mig de la cantonada i que evocava l'estil romànic.
Vista aèria de Can Comella. Anys 1960.
Malauradament va ser enderrocat entre el 14 i el 19 de juny de 1971 quan al Col·legi Oficial d'Arquitectes s'estava tramitant el seu expedient per a catalogar-lo com a monument historicoartístic.
Edifici que es va construir al solar alliberat per l'enderrocament de Can Comella. (Font: GoogleEarth). Any 2004.

Una petita casa ja desaparegura del carrer Escoles Pies, 58

Avui us presento una petita casa unifamiliar ja desapareguda. Es trobava al carrer de les Escoles Pies, al número 58, de Barcelona.

El propietari era Manuel Llambrichs i el seu autor el mestre d'obres Josep Graner Era d'una modernisme tardà, de l'any 1917, època en la qual ja manava el noucentisme.

La caseta presentava ferros amb filigranes modernistes, trencadís al damunt de les obertures, decoració floral i era asimétrica.

Josep Graner és amb tota seguretat l'autor més prolífic del modernisme i així ho recollo en el meu Inventari General del Modernisme, té obres no tan sols a Barcelona, sinó també a Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona i localitats tan llunyanes com Saragossa (on va ser un dels introductors d'aquest estil) i Palma de Mallorca. A més, té signats els plànols de la casa que va projectar Francesc Berenguer a Xixon.

El projecte del 1917
Graner, a banda del modernisme, va treballar en tots els altres estils de l'època: neoclassicisme, eclecticisme, noucentisme, neogòtic i també va projectar panteons.

Les seves obres més conegudes són la Casa de la Papallona al carrer Llançà de Barcelona, la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i Rocafort i els magatzems del carrer Ortigosa.

Moltes de les obres que ell signa (entre modernistes i la resta existeixen més de 1000 projectes signats per aquest autor) no eren d'ell: ell era tan sols el que les signava, ja que eren projectades per arquitectes sense títol (Berenguer) o encara estudiants d'arquitectura o pels arquitectes municipals (aquest no podien bastir obra civil en les zones on exercien el seu càrrec i quan ho feien per legalitzar els plànols se servien de "firmons").
Escoles Pies Nº58 en l'actulitat
El projecte adjunt es troba en l'Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

CAN NEGRE. Carretera de Sarrià (Segle XVIII-1956)

Can Negre era una de les antigues masies dels afores de Sarrià, camí de Barcelona. El seu emplaçament coincideix amb l'actual cruïlla de l'avinguda de Sarrià amb la Ronda del General Mitre, sobre l'illa triangular on hi ha la benzinera.
*1954.- El mas Can Negre pocs anys abans de la seva desaparició (Foto: B. Batlle Piera. Arxiu Històric de Les Corts)
Aquest mas era de superfície rectangular amb planta baixa i dos pisos i una façana en la que es distingien uns esgrafiats geomètrics formats per línies i cercles d'aparença molt senzilla. Les terres pertanyents al mas ocupaven una superfície de quatre mujades regades amb aigües procedents de Sarrià. Tot el terreny era perimetrat per una tàpia senzilla i austera. Els primers propietaris coneguts van ser la família Prats. Amb el pas dels anys la finca anà perdent superfície progressivament a causa de la creixent urbanització de la zona i dels nous carrers que s'hi obrien. En els darrers temps en quedava pràcticament només la masia sobre l'actual carrer de Ricard Zamora. La construcció de la tribuna principal del desaparegut estadi de Sarrià l'any 1956 i la reordenació de l'entorn van suposar l'enderrocament i desaparició definitiva de Can Negre.

La masia de Can Negre es situava entre Sarrià i Les Corts, més concretament en la finca número 13 de l’avinguda del General Mitre. La construcció del mas era una casa-torre de planta rectangular i dos pisos coberts amb teulada que mostrava en la façana uns senzills esgrafiats geomètrics a base de tires i cercles. Era el centre d’una explotació que originàriament comprenia quatre mujades de terra, voltades per una paret de tàpia i que estaven regades per un cabal d’aigua procedent de Sarrià. Finca d’origen desconegut; els primers propietaris dels quals hi ha la notícia era la família Prats al 1778. Va ser adquirida i enderrocada pel Reial Club Esportiu Espanyol, en ampliar el seu estadi l’any 1956.