Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris av sarrià. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris av sarrià. Mostrar tots els missatges

Plànol, del any 1864, de la antiga Carretera de Sarrià i en els terrenys de "Can Poc Oli"

Plànol, del any 1864, de la antiga Carretera de Sarrià i en els terrenys de "Can Poc Oli".


SARRIÀ) " 1864." TITLE='" ANTECEDENTES REFERENTE A ESTA SECCIÓN: ( CARRETERA DE SARRIÀ) " 1864.'> " ANTECEDENTES REFERENTE A ESTA SECCIÓN: ( CARRETERA DE SARRIÀ) " 1864.

 




Edifici de vivendes SEIDA, de Francesc Mitjans.

Es tracta d'un bloc aïllat de vivendes que està situat en un dels costats d'una illa triangular. L'edifici de vivendes es desenvolupa en una longitud de més de cent metres, i disposa de sis "caixes" d'escala que proporcionen accés a dos vivendes per replà cada una.


Situació


El bloc presenta dos façanes molt diferenciades, en funció de la seva situació. En la façana que dona a carrer dominen les grans superf´cies vidriades i les tarrasses, que ocupen la totalitat de la façana. El gruis de les tarrasses forma "brise-soleil", que es va interopin de forma alternativa mitjançans pèrgoles practicadas al portell.


Plantes

Planta d'anàlisis i façanes


La façana posterior està en forma de retranquieg amb uns patis exteriors que permeten augmentar la superfície de ventilació i així evitar els patits patis interiors.

L'estructura de l'edifici es de pilar i bigues de formigó armat amb un porxo a doble altura que l'eleva sobre xanques.






VIDEO: L'estadi de l'Espanyol quan era un camp de reclutament

VIDEO: L'estadi de l'Espanyol quan era un camp de reclutament.

El gener de 2019 en el programa de BTV anomenat "Va passar aquí" l'episodi tracta del fotògraf Robert Capa.

El camp de l'Espanyol es va inaugurar l'any 1923. L'any 1939 es va convertir en un camp de reclutament. Fotografía de Robert Capa. Imatge del Gener de 1939.


Aquest famós i prolífic fotògraf va arribar a Barcelona l'any 1936 i va fotografiar en l'antic Estadi del Reial Club Deportiu Español "Estadi de Sarrià", que llavors era un camp de reclutament i allistament de soldats en la població civil, com la població era reclutada tot donantlis uniformes i armament per que anessin a lluitar ja que la guerra es veia per perduda.

Es veu que les fotos que va fer varen ser les últimes que va fer a Barcelona abans de marxar degut a la guerra civil. Aixó va ser en aquest lloc el gener de 1939.

Adjuntem doncs el vídeo d'aquest programa tant interessant.


VIDEO



VIDEO



El sobrenom de Can Ràbia

Caseriu situat a la carretera que menava de Barcelona a les Corts i Sarrià.

Sembla que el sobrenom de Can Ràbia prové del següent: en una taverna situada a la carretera de Sarrià cantonada riera de Magòria, es feia menjar doncs era pas de carros i cavalleries, camí de Sarrià.

Conten que un dia uns nens jugaven amb el gos de la taverna fins que van fer-li mal; els crits del gos van alertar l'amo i aquest enfadat va atonyinar els nois. Els noiets com a venjança van començar a dir-li "rabiós, rabiós, ràbia, ràbia!!" i d'aquí nasqué el mot de Can Ràbia.



Imatge de "Can Ràbia" entre l'any 1950-1952.

La carretera de Sarrià l'any 1870

Al peu de les muntanyes, traçat del camí de Sarrià assenyalat per una filera d'arbres i alguna masia; en primer pla, a banda i banda, arbres.


Inscripció manuscrita a tinta "Carretera de Sarriá" a l'angle inferior dret 
Inscripció moderna a llapis al revers: "Lluís o Agustí Rigalt" 




Projecte d'una carretera desde Sarrià a Barcelona.

El dos d'Agost de l'any 1843 el llavors Ajuntament de Sarrià va encarregar un projecte de carretera als arquitectes Ramon Molet, Josep Mas i Vila, i Francesc Renart i Arús que no es va dur a terme a causa de les crocumstàcies polítiques que aleshores vivien Barcelona i el seu entorn.

Llavors l'enginyer Idelfons Cerdà projectà i dirigirí l'execució d'aquesta carretera de 3757,63 canes de Burgos.
El trejecte projectat
Aquesta carretera figura com acabada a mitjan 1850 substituint l'antic camí medieval estalviant 564 canes de recorregut. Tenia quatre fileres d'arbres que formaven una calçada central de 24 peus d'ample destinada al pas de carruatges i dos passeigs laterals pe a vianants de 15 peus d'amplada. El traçat és quasi recte des del Portal de l'Àngel fins a enllaçar amb el Carrer Major de Sarrià.

El pressupost de l'obra puajava a 306657,54 rals de billó, i incloïa 7 clavegueres i un pontó per salvar la riera de Margalló. És la primera obra de Idelfons Cerdà per a Barcelona que no seria respectada en el seu projecte d'Eixample de l'any 1859. Aquesta carretera, que ara porta el nom de Avinguda de Sarrià, actualment conserva el seu traçat des de la cruïlla dels carrers del Compte Urgell i de París fins a l'entrada del Carrer Major de Sarrià, i en desaparagué la restaen portar-se a terme el ja citat Eixample de Barcelona.
El trajecte actual
Actualualment mes del 50% del trajecte d'aquella carretera está interroput per la graella o cuadrícula d'illes de cases projectades per Idelfons Cerdà. El trajecte doncs d'ara va del Carrer París fins a la Plaça Prat de la Riba lloc d'enllac amb al Passeg Sant Joan Bosco que aquest conecta amb l boca del Carrer Major de Sarrià just a on es trova la Placá d'Artós.

CAMP DE FUTBOL DE SARRIÀ. RCD Espanyol. (1923-1997)

El 18 de febrer de 1923, l'Espanyol va inaugurar el seu camp a la carretera de Sarrià en un indret envoltat d'arbres i conegut com la Manigua de Ca'n Ràbia. La iniciativa de construir un camp propi havia estat promoguda pels germans De la Riva, destacats espanyolistes. La primera pedra s'havia col·locat l'últim dia de l'any 1922 i, per tant, el recinte es va construir en un temps rècord sota la supervisió de l'arquitecte Matías Colmenares. La previsió inicial d'aforament era de 40.000 espectadors, però l'empresa constructora va fer fallida i la capacitat de les graderies va quedar en només 10.000. El partit inaugural disputat contra el Sants acabà amb victòria blanc i blava per 4-1.
En els primers anys l'estadi era conegut com Ca'n Ràbia i va compartir veïnatge amb les instal·lacions esportives del Real Polo Jockey Club que eren una mica més avall en direcció a Barcelona. Després van ser substituides pel complex esportiu de Piscines i Esports.
Després de la guerra civil l'Espanyol va viure el recolzament del règim franquista que el veia amb més bons ulls que no pas el FC Barcelona que representava el catalanisme. El 1948 el club va poder comprar la propietat del camp, que encara pertanyia a la família De la Riva, per cinc milions de pessetes. El recinte es va anar ampliant poc a poc fins a convertir-se en un estadi. El 1951 va ser enderrocat el xalet que hi havia al gol sud i fou construida una nova graderia. El 30 de setembre de 1956 es va inaugurar la tribuna que donava a la banda de la carretera de Sarrià i uns anys després les torres d'enllumenat artificial.
La dècada dels seixanta va veure com en aquest estadi hi jugaven plegats en el mateix equip dues de les més grans estrelles que ha donat el futbol mundial: Laszlo Kubala i Alfredo Di Stéfano.
L'any 1973, sota la presidència de Manuel Meler, l'estadi es va completar amb la nova tribuna lateral de Piscines i Esports fins a assolir un aforament total de 41.000 espectadors.
Durant el Mundial de Futbol de 1982, Sarrià va viure els millors partits del campionat amb la presència de les seleccions d'Itàlia, Brasil i Argentina.
El 21 de juny de 1997 el vell estadi espanyolista va viure l'últim partit de la seva història. L'Espanyol s'imposà al València per 3-2. Tot seguit, el solar va ser venut a una promoció immobiliària prèvies les corresponents requalificacions i el club va poder sanejar la seva economia. Sarrià fou enderrocat mitjançant un sistema d'explosions controlades. Tot seguit, els pericos van passar a  disputar els seus partits a l'Estadi Olímpic de Montjuïc en règim de lloguer a l'Ajuntament, fins que finalment l'any 2009 l'Espanyol es va traslladar al seu nou estadi de Cornellà-El Prat.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original.

JARDINES CASABLANCA/MEXICO-CASABLANCA. Carretera de Sarrià 107. (1949-1960)

Els Jardines Casablanca varen ser un altre dels locals de ball amb orquestra a l'aire lliure que prol·liferaren en la part alta de la Diagonal després de la Guerra Civil. Juntament amb El Cortijo, Copacabana, Rosaleda i més tard Bikini van consolidar una oferta lúdica que en aquells anys 1950's passava per ser la capdavantera en una zona encara amb molts espais per urbanitzar que a poc a poc va anar aplegant edificacions de classe alta.
Els Casablanca, oberts al públic a l'estiu de 1949, eren situats a pocs metres per sobre de la Diagonal en la vorera d'enfront de Piscines i Esports. Va començar essent un local d'estiu però ben aviat va incorporar un espai cobert actiu també a l'hivern anomenat México. Aixi doncs el conjunt va ser conegut com México-Casablanca  en aquella zona apartada de la carretera de Sarrià, però molt concorreguda i animada a les nits al costat de bars com La Manigua o Las Flores de Mayo.
Els Casablanca presentaven una oferta variada que va arribar a incloure fins i tot atraccions de patinatge acrobàtic a càrrec de The Rollying Star, així com espectacles de revista amb presència de vedettes com Huguette Ferli, Raquel Montenegro o Carmen Valenzuela. La cançó espanyola també hi tenia el seu racó amb espectacles com l'anomenat Spanish Show i actuacions d'artistes com Armonía Gómez, Mary Santander o Morenito de Valencia.
A començaments dels 1960's el local va desaparèixer i aviat fou substituit per una nova sala de festes anomenada 1400.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original.

EL NICOLÁS II. Restaurant Rus. Vodkeria. Avinguda Sarrià 137-139. (1970-1974)

Arribats els anys 1970's la tradicional dimonització amb que l'oficialisme franquista tractava tot allò relacionat amb la Unió Soviètica o que tingués alguna connotació russa, semblava que començava a superar-se. Des de feia uns anys el circ rus i els ballets d'aquells país actuaven regularment a Barcelona i en aquest context es va produir un altre detall cap a la normalitat. Fou l'obertura a la ciutat d'un restaurant rus. Es deia El Nicolás II i ocupava els baixos d'un dels comptats edificis nous que hi havia al tram de l'avinguda de Sarrià comprès entre la Diagonal i la plaça Espinosa de Los Monteros, que era el nom que duia durant el fraquisme l'actual plaça de Prat de la Riba. L'emplaçament del restaurant quedava just davant la vella tribuna del camp de l'Espanyol.
En realitat l'establiment de rus en tenia ben poca cosa. Els seus promotors eren autòctons i el negoci s'inscrivia en la linia dels restaurants espectacle que van proliferar en aquells anys, una proposta de diversió a taula, en la que el client cercava quelcom més que anar a menjar i beure. El Nicolás II, que també es presentava com una vodkeria, reproduia molt bé la decoració tipica de Sant Petersburg (aleshores Leningrado) on havien viscut els antics tzars com el que donava nom a l'establiment.
El local va obrir portes a començaments de l'hivern de 1970 i reproduia una fòrmula ja assajada a altres locals de restauració de l'època com La Bruxa Borracha o La Posada del Dimoni, que el feien ideal pels sopars de grups, de fi de curs, comiats de solter i altres celebracions amb gresca. No hi faltaven espectacles musicals i coreografies i el vodka corria d'allò més entre la parròquia.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original. 

Ca N'Orlando

De la finca de Ca n´Orlondo, també coneguda com Can Urblonda, se'n té notícia de la seva existència des de l'Edat Mitjana. Ocupava una superfície de més de sis hectàries en la zona que avui delimiten l'Avinguda de Sarrià, la Diagonal i els carrers Bori i Fontestà i Ganduxer. Va ser propietat dels marquesos de Castelldosrius i en la seva ultima etapa hi van residir els Sentmenat.

La casa, situada al límit muntanya de la finca, contigua als terrenys que primer ocupà el Real Polo Jockey Club i després Piscines i Esports, era una construcció de planta baixa i dos pisos. S'hi accedia des d'un camí central des de la Diagonal que creuava una frondosa pineda de la que avui encara se'n poden veure alguns exemplars. L'obertura de la Diagonal més enllà de l'actual plaça de Francesc Macià, ja va obligar a l'expropiació d'una llesca considerable de terrenys de la finca. La casa però, no seria enderrocada fins a l'any 1949. El terreny continuà sense edificar fins ben entrats els anys 1960's.
Localització de Ca n'Orlondo (cercle vermell) cap a mitjans dels anys 1930's. La nova urbanització (en verd) de la Diagonal (aleshores Avinguda 14 d'abril), havia restat superfície a la finca. Al costat es veu l'accés principal als camps d'esport del Reial Polo Jockey Club i el carrer Anglesola, que aleshores creuava la Diagonal i arribava fins l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).
Fou aleshores quan els serveis immobiliaris de La Caixa de Pensions hi van aixecar un complex de pisos de luxe amb habitatges duplex envoltats d'una zona ajardinada i distribuits en diversos blocs, dels quals el més alt, dissenyat en forma de Y, supera les 15 plantes, i amb façanes formades per blocs de pedres compactades. El conjunt és obra dels arquitectes Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages, els mateixos que projectaren la Facultat de Dret de Pedralbes (premi FAD 1957). Es va construir per fases entre 1963 i 1967 i es completà el 1977 amb un últim bloc de menor alçada quan es va perllongar el carrer Bori i Fontestà fins a l'Avinguda de Sarrià.
Llegeix l'artícle original: aquí

CARRETERA DE SARRIÀ (S.XIX - 1960's)

L'actual avinguda de Sarrià -que arrenca des de la cruïlla Urgell/París cap amunt- va ser abans carretera i el canvi de nom no va representar simplement una modernització del nomenclator de carrers, sino que pot visualitzar-se com el pas decissiu envers la definitiva i ja irreversible integració en el teixit urbà d'aquesta via, que en el passat travessava camps i finques, tot connectant la part més meridional de Les Corts amb el poble de Sarrià.   
Josep Maria Espinàs va escriure als anys 1960's algunes cròniques (recollides en el seu llibre Quinze anys de cafès de Barcelona. Dopesa. 1975) sobre la metamorfosis d'aquest carrer en les que, a més de palesar que a ciutats com Londres les Roads (carreteres) han tingut continuitat mantenint el seu nom original sense esdevenir oficialment Avenues (avingudes), en el cas de Barcelona el criteri (tenyit de provincialisme) ha estat ben diferent i ha conduit a l'inexorable canvi de denominació. 
La carretera de Sarrià era a finals del segle XIX, juntament amb el Camí Vell de Sarrià (que avui encara subsisteix en un tros minúscul de carrer al costat dels jardins de Joan Altisent), la via natural de pas des del pla de Barcelona cap a la vila de Sarrià. Camí comú de carros, diligències i dels primers vehicles a motor en arribar el segle XX, la seva evolució va quedar altament condicionada en la seva part superior per la construcció del camp de l'Espanyol el 1923 i pel desplegament del complex Piscines i Esports que va sobreviure fins ben entrats els anys 1980's.
La part més inferior fou trajecte de tramvies, que giraven per enfilar la Travessera de les Corts allà on hi hagué el canòdrom Loreto o seguien amunt per travessar la Diagonal camí de Sarrià. L'obertura de l'ampla Infanta Carlota Joaquima (avui Josep Tarradellas) el 1951, li va donar l'aire suficient per ser acabada d'edificar abans d'abandonar la condició  de carretera. 
A partir dels anys 1950's, la carretera de Sarrià va esdevenir en una de les artèries principals d'allò que anomenaren barri xino perfumat amb proliferació de bars i barres americanes i fins i tot d'alguns nuclis de prostitució de carrer, que van arribar a subsistir fins a finals del segle (cas del de la cruïlla Buenos Aires-Borrell).
L'esmentat treball de Josep Maria Espinàs ens il·lustra sobre aquesta evolució de carretera a avinguda, tot incloent un valuosíssim inventari de bars que a principis dels 1960's poblaven aquesta via  des de benzinera del seu punt de partença cap amunt. En aquest itinerari s'hi trobaben el petit i triangular Ven y Ven,  l'antiga taverna Viña Rosa (després esdevinguda bar i finalment restaurant), les barres americanes i altres locals de porta opaca i neons intermitents com el Club Galápago, Arachu, Las Vegas, Bali, Napoli i Gessamí (que encara subsisteix), la taverna Jaime, el bar Infanta contigu al cinema del mateix nom (que després va ser Aquitania i més tard la Filmoteca), el popular i modest bar Cantón, Las Flores de Mayo i ja arribant al camp dels pericos el restaurant La Manigua.  
Una ullada exhaustiva a hemeroteques i publicacions ens portarà fàcilment a concloure que fou a mitjans dels 1960's quan aquesta via abandonà progressivament la condició de carretera i començà a ser coneguda i reconeguda com avinguda. Probablement com apunta l'Espinàs, "carretera quedava massa pagès i avinguda resultava molt més fi".

Llegeix l'artícle original: aquí

L'antic club de polo

Anualment el Polo organitzava des de 1908 el concurs hípic de Barcelona. L'any 1913 el Real Polo Club i el Jockey Club es varen fussionar i constituiren el Real Polo Jockey Club.
Als anys 1920's el Polo va tenir al seu club genets de gran prestigi, mentre que en categoria femenina l'amaçona Matilde Foix va ser la més destacada.


L'any 1910 l'aleshores anomenat Real Polo Club va adquirir uns amplis terrenys a l'indret de Can Ràbia contigus a la carretera de Sarrià, i situats entre la Diagonal i els terrenys on uns anys després s'aixecaria el camp de futbol del RCD Espanyol. Aquesta fou la primera seu social estable amb instal.lacions esportives pròpies de l'actual Reial Club de Polo fundat el 1897. El parc esportiu de Can Ràbia va ser inaugurat el 1911 i comprenia bàsicament una pista hípica amb graderies, un camp de gespa per a la pràctica del polo, un altre d'hoquei herba, a més dels serveis de quadres, casetes pels esportistes, un àmpli aparcament de carruatges i cotxes i uns espais socials al voltant d'un magnífic passeig ben ajardinat. Amb els temps s'hi afegiren també algunes pistes de tennis.



 *1933.- Plànol topogràfic de l'Ajuntament de Barcelona on es pot veure el recinte que integrava les instal·lacions esportives del Real Polo Jockey Club amb l'accés des de la carretera de Sarrià.  (Cliqueu a sobre per ampliar. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)´.
Finalment, l'any 1932 el club (que havia perdut el titol de Real a conseqüència de l'adveniment de la República) va abandonar les instal·lacions de la carretera de Sarrià i es traslladà als terrenys situats al final de la Diagonal on avui encara es troba establert. El parc esportiu de Can Ràbia va evolucionar fins convertir-se a partir de 1935 en Piscines i Esports 
 
Llegeix l'artícle original: aquí.

A Pere Castelló

http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/ObtenirImatgeAc.do?idioma=CA&signatura=ESMON5028_1_3&tipusImg=2
Escultura dedicada al metge Pere Castelló

 

A Barcelona hi ha deu monuments dedicats a metges catalans i dos a metges estrangers. Els catalans són els doctors Pi i Molist, Martí i Julià, Ignasi Barraquer, Jaume Ferran, Josep Girona, Jeroni de Moragas, Jacint Reventós, Bertomeu Robert, Josep Trueta i Pere Castelló. Els dos estrangers són Alexandre Fleming, descubridor de la penicil·lina, i Samuel Hahnemann, creador de l'homeopatia.

Pere Castelló és el que correspon a una època històrica més reculada, ja que va viure entre 1770 i 1850. Nascut a Guissona, va viure la major part de la seva vida a Madrid, on va ser metge de la família reial, primer amb Ferran VII i després amb Maria Cristina i Isabel II. L'autor del bust de bronze col·locat sobre una alta base en la plaça que porta el seu nom és un altre escultor contemporani d'ell, si bé més jove, Ponciano Ponzano, que va començar la seva carrera artística els anys trenta del segle XIX. Sembla però que aquest retrat del doctor Castelló no el va prendre al natural sinó que va fer servir algun retrat pictòric que li havien fet altres artistes, potser el de Vicente López que es conserva a la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense de Madrid. López sí que fou absolutament contemporani del doctor Castelló, ja que van néixer i morir gairebé els mateixos anys. Ponciano Ponzano, aragonès que va viure a Madrid la major part de la seva vida, com Castelló, és autor d'una obra molt extensa, majoritàriament de retrats i funerària, però la seva obra més popular és la última que va fer i la única en que va representar animals: els lleons de l'entrada del Congrés de Diputats.
Quan un regidor de l'Ajuntament de Guissona, Jaume Alsina Oliva, va promoure la col·locació d'un monument al doctor Castelló a Barcelona, el Ple de l'Ajuntament de Barcelona va prendre l'11 de juliol de 1994, l'acord de fer una còpia del bust original fet per Ponzano, que es conserva a Madrid i, col·locada aquesta còpia sobre una base dissenyada per Josep Garganté Pujol, es va enjardinar l'entorn en una petita placeta de nova creació prop de Piscines i Esports, delimitada per l'avinguda de Sarrià, el carrer del doctor Fleming i el de Bori i Fontestà, a la que es va donar també el nom del qui fou nomenat marqués de la Salud el 1846 per Isabel II, a qui probablement havia ajudat a néixer, ja que el 1830 era catedràtic d'Obstetrícia del Real Colegio de Cirugía de San Carlos, a Madrid, i des del 1825 cirurgià de la família reial. El monument, però, no li fou dedicat per aquesta vinculació amb la corona sinó, en primer lloc, per ser fill de Guissona, municipi que el promovia, i també perquè fou el principal autor de la reforma del 1827, que uní els ensenyaments de Medicina i de Cirurgia. I això tot i que havia estat destituït del seu títol d'acadèmic el 1824, en ser restaurat l'absolutisme de Ferran VII, per les opinions que havia expressat durant el Trienni Liberal (1820-23). Però fou rehabilitat pocs mesos més tard. Per aquests valors, la Reial Acadèmia de Medicina va donar suport a la proposta guissonenca i s'adherí a l'acte d'inauguració, que va tenir lloc el diumenge 6 de novembre de 1994 pel matí.

Van estar presents en la inauguració els alcaldes de Barcelona i Guissona, el regidor del districte de Sarrià-Sant Gervasi, representants de la Reial Acadèmia de Medicina, i un gran nombre de veïns de Guissona traslladats en autocars especialment fletats per l'ocasió. L'acte es va incloure dintre el programa de la festa major de Guissona d'aquell any.

Després de la inauguració del monument i la nova placeta, on la Coral Vila de Guissona va cantar la sardana "Guissona", de Ramon Pujol Llanes, va tenir lloc un acte acadèmic organitzat per la Reial Acadèmia de Medicina, al col·legi de La Salle Bonanova, on la Coral va tornar a oferir un recital de cançons i on l'historiador Josep Maria Massens i Esplugues va glossar la figura del doctor Castelló. Després va haver-hi missa i un dinar de germanor de tots els guissonencs desplaçats a Barcelona per l'ocasió. 

CAN NEGRE. Carretera de Sarrià (Segle XVIII-1956)

Can Negre era una de les antigues masies dels afores de Sarrià, camí de Barcelona. El seu emplaçament coincideix amb l'actual cruïlla de l'avinguda de Sarrià amb la Ronda del General Mitre, sobre l'illa triangular on hi ha la benzinera.
*1954.- El mas Can Negre pocs anys abans de la seva desaparició (Foto: B. Batlle Piera. Arxiu Històric de Les Corts)
Aquest mas era de superfície rectangular amb planta baixa i dos pisos i una façana en la que es distingien uns esgrafiats geomètrics formats per línies i cercles d'aparença molt senzilla. Les terres pertanyents al mas ocupaven una superfície de quatre mujades regades amb aigües procedents de Sarrià. Tot el terreny era perimetrat per una tàpia senzilla i austera. Els primers propietaris coneguts van ser la família Prats. Amb el pas dels anys la finca anà perdent superfície progressivament a causa de la creixent urbanització de la zona i dels nous carrers que s'hi obrien. En els darrers temps en quedava pràcticament només la masia sobre l'actual carrer de Ricard Zamora. La construcció de la tribuna principal del desaparegut estadi de Sarrià l'any 1956 i la reordenació de l'entorn van suposar l'enderrocament i desaparició definitiva de Can Negre.

La masia de Can Negre es situava entre Sarrià i Les Corts, més concretament en la finca número 13 de l’avinguda del General Mitre. La construcció del mas era una casa-torre de planta rectangular i dos pisos coberts amb teulada que mostrava en la façana uns senzills esgrafiats geomètrics a base de tires i cercles. Era el centre d’una explotació que originàriament comprenia quatre mujades de terra, voltades per una paret de tàpia i que estaven regades per un cabal d’aigua procedent de Sarrià. Finca d’origen desconegut; els primers propietaris dels quals hi ha la notícia era la família Prats al 1778. Va ser adquirida i enderrocada pel Reial Club Esportiu Espanyol, en ampliar el seu estadi l’any 1956.