Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris decoració. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris decoració. Mostrar tots els missatges

Col·legi de Metges

Quan el Col·legi de Metges va traslladar la seva seu social des del Casal del Metge a la via Laietana, on era a lloguer, fins a l’edifici que ocupa, des del 1968, al passeig de la Bonanova, va encarregar al pintor Joan Vila Grau i al ceramista Jordi Aguadé un gran mural ceràmic per decorar el pany de paret que quedava nu a l’esquerra de la porta d’entrada. Vila Grau i Aguadé pertanyien al grup artístic La Cantonada en aquella època en què era corrent que els artistes d’avantguarda s’agrupessin per sentir-se més forts en l’angoixosa soledat de l’art imperant les primeres dècades del franquisme. Portaven ja algun temps treballant en projectes conjunts, tant en peces de contingut figuratiu com abstracte, i de petit format o de grans dimensions, aplicades a l’arquitectura, com va ser el cas de l’obra feta per al Col·legi de Metges.

L’encàrrec es va fer en l’època de la presidència del doctor Lluís Trías de Bes, en que també es va portar a terme la construcció de l’edifici al que està adossat el mural ceràmic. Aquest edifici es va aixecar en un solar adquirit pel Col·legi el juliol de 1964, situat entre el passeig de la Bonanova i el que aleshores eren les cotxeres de tramvies del carrer de Dalmases. L’arquitecte de l’edifici va ser Robert Terradas Via, autor, entre altres edificis, de dos dels edificis de la zona universitària de l’avinguda Diagonal: el d’Enginyers Industrials i el conjunt de Filosofia i Lletres.

http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/ObtenirImatgeAc.do?idioma=CA&signatura=ESMON555001_1_01&tipusImg=1Encara que l’edifici dóna per un dels seus costats al passeig de la Bonanova, l’entrada principal es va establir pel carrer de Vilana, el costat Llobregat del qual ocupa totalment. A l’esquerra d’aquesta porta, l’arquitecte va deixar un pany de paret despullat d’una superfície d’una mica més de 35 metres quadrats. És per a aquesta superfície que es va encarregar el mural ceràmic a Vila Grau i Aguadé, que el van cobrir de 198 peces de refractari de 40 x 40 cms cadascuna, cuites a 1300 graus i esmaltades a 1100. Fa 12,50 metres d’ample per dos i mig d’alt. El contingut no volia tenir cap significació determinada, encara que alguns hi han volgut veure al·lusions a instruments mèdics. És un pur joc de volums, formes i textures sobre diferents plans, utilitzant les tècniques de la ceràmica.

L’edifici, segons el projecte de Robert Terradas, el va començar a aixecar la constructora Huarte y Cía. l’estiu del 1966 i el va enllestir en un any. Va entrar en servei el 1968, el mateix any de realització del mural, i es va inaugurar oficialment el diumenge 15 de desembre d’aquell any, amb l’assistència d’autoritats civils i militars i la tradicional benedicció pel bisbe Modrego que, des de feia quasi dos anys ja no era arquebisbe de Barcelona (havia estat succeït pel polèmic Marcelo González) sinó que tenia el títol honorífic de bisbe de Monte Numídia.

Es va comentar aleshores que els metges no havien volgut ser menys que els arquitectes, que mitja dotzena d’anys abans havien inaugurat nova seu a la plaça Nova amb un mural de Picasso a la façana. Algun diari va arribar a parlar fins i tot de guerra de plafons.

Deu mesos després de la inauguració del Col·legi de Metges i del mural, el 13 d’octubre de 1969 es va inaugurar en el solar veí del carrer Dalmases, on hi havia hagut unes cotxeres de tramvies, un petit parc urbà que porta el nom de Jardins del Doctor Roig i Raventós, metge i escriptor mort precisament quan s’estava construint el nou edifici del Col·legi, el 1966. El nom va ser demanat pel Col·legi i a l’acte d’inauguració per l’alcalde Porcioles hi va assistir el president del Col·legi de Metges, Lluís Trías de Bes. 

Sant Jordi

Aquesta és una escultura urbana que té la característica singular d'haver estat inaugurada dues vegades. La primera va ser el dia 24 de novembre de l'any 1962, quan va obrir les portes el Centre Cardiovascular Sant Jordi, de la Via Augusta, a la porta del qual està situat. La Caixa de Pensions, promotora i propietària d'aquest centre mèdic, va decidir de comú acord amb l'arquitecte Ricard Ribas Seva, autor de l'edifici, de col·locar a l'entrada una imatge de sant Jordi, del qual la clínica havia pres el nom, que va ser encarregada a l'escultor Joaquim Ros.

http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/ObtenirImatgeAc.do?idioma=CA&signatura=ESMON5920_1_2&tipusImg=1La segona inauguració es va fer set mesos més tard, aprofitant una visita del cap d'Estat, Francisco Franco, a Barcelona, segons asseguren els directius actuals del centre mèdic. Franco va estar a Barcelona des del 13 al 30 de juny de 1963, amb un parèntesi de dos dies per visitar les ciutats del Vallès afectades per les riuades de la tardor anterior. Segons fonts de la clínica, un dels actes previstos va ser la visita del dictador a la nova clínica, ja en funcionament des del mes de novembre anterior, i per donar més solemnitat a l'acte s'hauria fet una segona inauguració de l'estàtua de Sant Jordi. Però no existeix cap constància a la premsa d'aquesta inauguració. Durant aquella estada, Franco havia inaugurat al castell de Montjuïc una altra escultura: la seva pròpia estàtua eqüestre, obra de Josep Viladomat.

Alba

L’escultor noucentista Martí Llauradó Mariscot va viure els últims dotze anys de la seva vida en una casa-estudi que s’havia fet els anys 1944-45 a la cruïlla del carrer de Vergós amb el de les Escoles Pies. Per aquest motiu es va donar el seu nom a la plaça que es va urbanitzar l’any 2001 al costat de la Clínica Corachán, en el mateix barri de les Tres Torres. Una dècada més tard es va posar a la plaça una obra seva, titulada Alba, un nu fet amb la que durant molts anys va ser la seva model, una adolescent que l’ajudava també en les feines domèstiques. Segons va explicar en l’acte inaugural el seu fill, Martí Llauradó Torné, la model l’anava a buscar a escola i jugava amb ell.

http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/ObtenirImatgeAc.do?idioma=CA&signatura=ESMON5040_1_1&tipusImg=1Quan es va fer, la plaça Martí Llauradó va marcar una fita en la història urbana de la ciutat en tractar-se d’un espai públic remodelat a partir d’algunes idees aportades pels alumnes de primària de dues escoles del districte, Orlandai i Nausica, sobretot pel que fa al mobiliari urbà i l’espai de jocs per infants. La inauguració es va fer el 21 de febrer del 2002, amb una festa on van participar els alumnes de les escoles.

Quasi deu anys més tard, el 13 de desembre del 2010, els alumnes de les escoles Nausica i Orlandai van tornar a participar en una altra festa d’inauguració a la plaça, el dia que s’hi va posar, en el costat del carrer Castellnou, un nu femení en bronze d’aproximadament un metre d’alçada, sobre una base d’un metre i mig, que l’autor havia titulat Alba i del que la família en conservava el guix. En l’acte hi va parlar la regidora del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, Sara Jaurrieta, i el fill de l’escultor, Martí Llauradó Torné, que als anys 1960 va pertànyer al grup de cançó dels Setze Jutges, amb el número 10.

Un altre nu femení semblant a aquest i basat segurament en la mateixa model adolescent havia estat posat el 1960 a la Rambla del Poblenou. La relació de l’escultor amb aquest altre barri rau en el fet que a la postguerra havia estat pres a la fàbrica d’El Cànem, convertida en camp de concentració de presos republicans.

Sculptural Environment in Sarrià "Emokimonos"


CRÒNICA
En la seva autobiografia, Ángel Orensanz fa constar aquesta obra com Sculptural environment in Sarrià. Va ser realitzada el 1973. Format per unes cinc mil peces de ceràmica, aquest immens mural ocupa les dues parets de l’andana, en tota la llargada, i també les parets de sobre les escales de comunicació subterrània entre les dues andanes laterals i la paret frontal de l’andana central. Realitzada en uns colors semblants al mural de ballarins que va fer per l’estació del metro de passeig de Gràcia a la línia 3, verds i vermells foscos, aquesta no conté figures humanes, sinó tan sols formes geomètriques. El mural està format en tota la seva longitud per plafons de diferents mides separats entre sí per fines franges ara pintades de verd lluent. La primera meitat dels anys setanta van ser molt productius per a Orensanz a Barcelona, ja que va realitzar cinc obres per a estacions de metro. 

COMENTARIS
A diferència de la figuració del vestíbul, en els dos extrems de les andanes de l’estació de ferrocarrils de Sarrià veiem un fris format per figures geomètriques circulars, arrodonides.

Els colors són sobris: verd, vermell i blau que es van combinant. El fris és unitari per les formes que s’articulen creant un motiu continu, però l’artista va col·locar els plafons separats entre ells, fet que li aporta un ritme visual que el fa més atractiu als ulls de l’espectador.
Detall
El seu emplaçament afavoreix que el viatger es fixi en la composició global, a diferència d’altres obres que es troben situades en llocs més discrets o menys apropiats.

La tècnica escollida no és la més representativa de l’autor, ja que la seva obra es caracteritza per les grans estructures de formes tubulars. L’artista aragonès compta amb un reconegut prestigi internacional, les seves escultures i instal·lacions es poden veure en les principals capitals mundials. 

Aquest és l'encàrrec més abstracte i més ambiciós de tots els realitzats per Orensanz per als usuaris del transport públic a Barcelona. La seva potenciació de les textures en els relleus torna a ser molt expressionista i, com a l'estació del metro Girona, torna a emprar una combinació de relleus corbs amb una retícula de línies rectes; però aquí hi ha molt més cromatisme, doncs a més a més dels habituals tons vermellosos d'altres cops va emprar blaus i, sobre tot verds, incloent-hi un verd molt cridaner per a pintar la paret en les fines franges que queden entre un plafó ceràmica i un altre. Hi ha un possible origen organicista en totes aquestes grafies abstractes, ja que estan inspirades en uns versos de Salvador Espriu sobre el bosc, segons va precisar després el propi artista, a les memòries que va escriure per a un llibre de Michel Tapié publicat el 1977: “Me propuse dotar aquellos espacios vacíos de un pálpito ecologizador, selvático. A base de formas reminiscentes de lo vegetal y lo fáunico, con un tratamiento cromático basado en los azules” [Em vaig proposar dotar aquells espais buits d'un batec ecologitzador, selvàtic. A base de formes reminiscents d'allò vegetal i d'allò fàunic, amb un tractament cromàtic basat en els blaus]. En aquest llibre, amb un peu de foto que els titula Emakimonos, apareixen reproduïts aquests murals ceràmics només sortir del forn, estesos en uns prats de Casetas (Saragossa), on Orensanz va comprovar entusiasmat que guimbaven sobre ells les formigues —com a la pel·lícula de Buñuel i Dalí Un chien andalou—. 

Fusionava llavors aquest artista les influències japoneses tan volgudes dels informalistes i partidaris de l'art autre, amb l'automatisme gestual de Miró i els surrealistes. La primera d'aquestes dues vies la va culminar en els tres murals d'esmalts ceràmics que el 1980-81 va fer per a la seu d'IBM a Boca Raton (Florida), que de nou es desenvolupen extraordinàriament en llargada —4 x 15 m— i tenen també vius colors. La segona línia d'influències està present en el mural ceràmic que el 1992 va realitzar (per a decorar un mur reservat prèviament a Dalí, just davant d'un gran mural de Miró) a l'aeroport de Barcelona, on de nou apareixen idèntiques grafies ovoides o corbes, de reminiscències mironianes, amb colors verdosos i vermellosos comparables amb els que havia emprat a l'estació Sarrià.