Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges

Any 1862 plànol d'Urbanització del Carrer Castellnou i Plaça Joaquim Pena

Buscant en el arxiu de l'Ajuntament de Barcelona hem trobat una plànol de planejament per a la futura urbanització del que ara son els Carrers de Castellnou, Plaça Joaquim pena i els altres carrers que atrevesen com serien els carrers Milanesat i Vergós.


Aquest plano data de l'any 1862 i duu el text següent:

Dª Raimunda Castellnou Solicitando Permiso para Urbanizar unos Terrenos de Su Propiedad Conocidos por Casa Nena-casas Formando Varias Calles.

L'arquitecte es Juan Cortés.






VIDEO: L'estadi de l'Espanyol quan era un camp de reclutament

VIDEO: L'estadi de l'Espanyol quan era un camp de reclutament.

El gener de 2019 en el programa de BTV anomenat "Va passar aquí" l'episodi tracta del fotògraf Robert Capa.

El camp de l'Espanyol es va inaugurar l'any 1923. L'any 1939 es va convertir en un camp de reclutament. Fotografía de Robert Capa. Imatge del Gener de 1939.


Aquest famós i prolífic fotògraf va arribar a Barcelona l'any 1936 i va fotografiar en l'antic Estadi del Reial Club Deportiu Español "Estadi de Sarrià", que llavors era un camp de reclutament i allistament de soldats en la població civil, com la població era reclutada tot donantlis uniformes i armament per que anessin a lluitar ja que la guerra es veia per perduda.

Es veu que les fotos que va fer varen ser les últimes que va fer a Barcelona abans de marxar degut a la guerra civil. Aixó va ser en aquest lloc el gener de 1939.

Adjuntem doncs el vídeo d'aquest programa tant interessant.


VIDEO



VIDEO



Soterrament de la línia ferroviària entre Sarrià i Plaça de Catalunya

Obres de soterrament de la línia ferroviària entre Sarrià i Plaça de Catalunya. Vista d'una explanada a la via Agusta on s'estan fent obres de soterrament de la xarxa ferroviària entre Sarrià i Plaça Catalunya. Any 1947. En l'actualitat correspondría a la Vis Augusta entre els carrers del Dr. Roux i Calatrava.






La desapareguda Villa Maria

Les Tres Torres, 1912 . Villa Maria . A la confluència dels carrers Nena Casas i Milanesat s'alçava Villa Maria.

Era una torre que va edificar el contratista local Joan Vilagut amb plànols signats pel mestre d'obres Ramon Ribera. No obstant l'arquitecte original era Arnau Calvet que és el mateix que va disenyar el "Cinema Spring" del Passeig de la Bonanova.


Fotografia signada per Joan Vilagut - col. Jorge Àlvarez. Imatge de l'any 1912.

Alçat i secció. Plànols signats per el arquitecte Arnau Calvet l'any 1910.

Aquest projecte va sortir a la revista "La Arquitectura Moderna" en el seu número del 30 d'Abril de 1913.

Imatge publicada a la revista "L'Arquitectura Moderna" de l'abril 1913.










El llegat de Dorotea de Chopitea en el nostre barri

Dorotea de Chopitea y de Villota (Santiago de Xile, 4 de juny de 1816 - Barcelona, 3 d'abril de 1891) va ser una laica salesiana xilena i catalana, protectora i benefactora de diversos ordes catòlics i promotora d'obres socials. Va ser proclamada venerable per l'Església catòlica el juny del 1983 i el seu procés de beatificació està en estudi. És recordada per les seves activitats en el camp de la beneficència.

Biografia


Nasqué a Xile, en el si d'una família aristòcrata. El seu pare era l'emigrant, comerciant i cavaller Pedro Nicolás de Chopitea y Aurrecoechea, originari de Lekeitio (País Basc), cosí germà de José Miguel Carrera. Sa mare fou Isabel de Villota, xilena. El 1819 la família s'instal·là a Barcelona, al barri de la Ribera, ja que l'any anterior Xile havia proclamat la seva independència.

Retrat de Dorotea de Chopitea on en el fons apareix el paisatge amb l'edifici "Can Prats" seu fundacional de les "Escoles Salesianes".


Durant tretze anys van residir al carrer Barra de Ferro prop de l'església de Santa Maria del Mar i de la casa d’un vell amic nascut a Xile, però de pare català (de Palafrugell), Josep Maria Serra, futur sogre de Dorotea.[1] Es casà molt jove, als setze anys d'edat (1832), amb Josep Maria Serra i Muñoz, també nascut a Santiago, però fill del palafrugellenc Marian Serra, industrial metal·lúrgic i que més tard seria cònsol del govern xilè a Barcelona i un dels tres fundadors del Banc de Barcelona. Establerts al carrer de Moncada, tingueren sis filles. De ben aviat, la família va començar a col·laborar en el patrocini d'obres pies, entre 1844 i 1882 va participar en la fundació del Col·legi del Sagrat Cor de Sarrià, poble on tenien la casa d'estiueig. El 1860, Dorotea va fundar una residència per als fills dels treballadors de tallers i fàbriques, que permetés tenir-ne cura mentre els pares estaven treballant, i el 1868 funda el primer hospital per a nens de tot l'estat, encarregat a sant Benet Menni. El 1873, la família es trasllada a un palau senyorial al nou Eixample de Barcelona, avui en dia l'Hotel Granvia, just a tocar del passeig de Gràcia.


Tomba de Dorotea de Chopitea a l'església de la Parroquia Maria Auxiliadora.

En 1879 va col·laborar en la fundació de l'Hospital del Sagrat Cor i poc després, en 1882, enviudà. Des de llavors, es lliurà al compromís social i contribuí a fundar hospicis, asils, escoles, temples, etc. Tingué correspondència amb Sant Joan Bosco i amb el seu successor, el beat Miguel Rúa, i contribuí a la fundació d'obres socials dels salesians, com una escola taller a Sarrià (1884), a més de fundacions a Xile, a Santiago de Xile i Talca. Finançà la construcció de l'església del Sagrat Cor del carrer de Casp de Barcelona, dels jesuïtes, i promogué, arran de la visita de Joan Bosco a Barcelona, la construcció d'un temple al cim del Tibidabo.

A Barcelona finançà la creació de les Escoles Professionals de Sarrià, amb la primera escola-taller d'arts gràfiques de la ciutat, el Col·legi Salesià de Sant Josep, amb la seva església (a Rocafort, 42), i altres institucions religioses encaminades a l'educació i formació de joves pobres. Fora de Barcelona, contribuí juntament amb al pare Blas Cañas i el filantrop xilè Manuel Arriarán a la fundació dels col·legis salesians del Patrocini de Sant Josep i Maria Auxiliadora a Santiago de Xile.

Per la vinculació familiar amb Palafrugell, especialment amb Calella de Palafrugell, poble de mariners, i per la seva condició de catòlica, considerà que hi havia unes necessitats espirituals i de fe importants, i dedicà una especial part de la seva vida i fortuna. A Palafrugell es pot documentar el seu suport al Centre Catòlic i a la restauració de l'església de Sant Pere de Calella de Palafrugell.

Morí a Barcelona el 3 d'abril de 1891, als 75 anys, deixant quasi tota la seva fortuna personal a la beneficència. Les seves filles continuaran les obres que van restar inacabades. El papa Benet XV va concedir a la seva néta Isidra Pons Serra, casada amb Sebastián Pascual i Bofarull, el títol pontifici de marquesa de Villota de San Martín.

Veneració


Tomba de Dorotea de Chopitea a Barcelona.
El seu cos reposa al Santuari Parroquial de Maria Auxiliadora de Sarrià (Barcelona), també fundat per ella (passeig de S. Joan Bosco, 74). Ben aviat, el 1892, se'n publicà una biografia, per Jaume Nonell, jesuïta, i una segona en 1926, del també jesuïta Jacint Alegre. El 1963 se'n publica la tercera, pel salesià Amadeo Burdeus. I el 2009, la quarta, pel salesià Ramon Alberdi.

El 1927 s'obre el procés de beatificació i es traslladen les seves restes des del cementiri del Poble Nou al Santuari de Maria Auxiliadora. Fou declarada venerable per sant Joan Pau II el 9 de juny de 1983 i actualment està oberta la seva causa debeatificació.

Obra


A més dels temples esmentats, es deuen al seu mecenatge, les escoles i col·legis:

Sagrat Cor - Sarrià (Religioses del Sagrat Cor de Jesús), carrer del Sagrat Cor, 25.
Sagrat Cor - Aldana (Religioses del Sagrat Cor de Jesús), carrer d'Aldana 1.
Sagrada Família (Paüles), carrer del Comte d'Urgell, 262.
Jesuïtes de Casp, carrer de Casp, 25.
Salesians de Sarrià, passeig de Sant Joan Bosco, 42.
Salesianes de Sarrià, passeig de Sant Joan Bosco, 24.
Salesians de Rocafort, carrer de Rocafort, 42.
La Salle Barceloneta, carrer de Balboa, 18.
Jesuïtes de Sarrià, carrer de Carrasco i Formiguera, 32.
Assumpció (Concepcionistes); primer a Triomf, 107 (Sant Martí de Provençals), avui a la Rambla del Poblenou, 94-96.
Sagrat Cor - Diputació (Religioses del Sagrat Cor de Jesús), al carrer de la Diputació, 326 (primer al 270).
La Salle Gràcia; primer a Església, 4 (Gràcia), avui a la plaça del Nord, 14.
Sant Vicenç de Paül (Paüles), carrer de les Carolines 16 (desaparegut com a col·legi).
La Salle Les Corts, avinguda de Sarrià, 8 (desaparegut).
La Salle Poble Sec, carrer de Blai, 42 (desaparegut).
Els hospitals fundats van ésser:

Hospital de Sant Joan de Déu (Germans Hospitalaris de Sant Joan de Déu), primer a les Corts i avui a Esplugues de Llobregat.
Hospital Sant Rafael (Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús), primer a les Corts, avui a la Vall d'Hebron.
Hospital del Sagrat Cor (Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús), primer als carrers del Comte Borrell i de Londres, avui al carrer de Viladomat, 288.
Hospital de Nens de Barcelona, primer anomenat Alberg de Sant Antoni (Paüles), carrer de Roger de Flor, 259.
Finalment, va fundar set residències per a gent gran i infants:

Asil de Sant Joan Baptista, avui Escola Sant Joan Baptista (Paüles), carrer de Balboa, 19-27.
Asil de Sant Rafael, avui Llar d'Infants de Sant Rafael (Paüles), carrer de Roger de Flor, 98.
Residència de Maria Reparadora (Reparadores), primer als carrers de Casp i de Girona, avui a Cerdanyola del Vallès.
Residència i Centre Social de Maria Immaculada (Religioses de Maria Immaculada), al carrer Comtal, 35, avui al carrer del Consell de Cent, 393-397.
Asil del carrer de la Lluna (desaparegut).
Asil del Bon Consell (Dominiques de la Presentació), on avui hi ha El Corte Inglés - Diagonal (desaparegut).
Asil d'Ancians (Germanetes dels Pobres), carrer del Comte Borrell, 159-169 (desaparegut).


El sobrenom de Can Ràbia

Caseriu situat a la carretera que menava de Barcelona a les Corts i Sarrià.

Sembla que el sobrenom de Can Ràbia prové del següent: en una taverna situada a la carretera de Sarrià cantonada riera de Magòria, es feia menjar doncs era pas de carros i cavalleries, camí de Sarrià.

Conten que un dia uns nens jugaven amb el gos de la taverna fins que van fer-li mal; els crits del gos van alertar l'amo i aquest enfadat va atonyinar els nois. Els noiets com a venjança van començar a dir-li "rabiós, rabiós, ràbia, ràbia!!" i d'aquí nasqué el mot de Can Ràbia.



Imatge de "Can Ràbia" entre l'any 1950-1952.

Les tribulacions de la família Fontanellas

La finca dita del Marquès de Fontanellas estava a l’altra banda del torrent que avui és la Via Augusta i arribava des de més amunt del Passeig de la Bonanova fins el que seria la prolongació del carrer Hort de la vila. De fet a l’obrir el passeig de la Bonanova se li va partir la finca. No es tractava d’un noble d’estirp hereditària.

D. Francisco Fontanellas Calaf casat amb Eulalia Sala, havia nascut a Capellades a 1773 i era un important comerciant de colonials a Vilanova al 1810, i al 1822 ja s’havia establert a Barcelona com a proveïdor dels exèrcits. També va fundar una banca i va ser conseller del Banco de San Fernando. Poc abans de morir va aconseguir ser anomenat Marquès de Casa Fontanellas.

Al 1845 tenia 4 fills: Lamberto, Joaquina, Eulalia, i Claudio. Aquest últim tenia fama de tarambana i en expressió de l’època era un "calavera". Nascut a 1822 la tarda del 19 de setembre de 1845 va marxar de casa i es deia que havia anat a Amèrica. Passat un temps es va rebre avís que l’havien segrestat i es va demanar un rescat que ningú no va pagar, ni la família va moure un dit, a part de denunciar-ho a les autoritats.

L’any 1851 va morir el marquès D. Francisco deixant d’hereu a Lamberto que era el fill gran, encara que en el seu testament deixava una part de l’herència per quan tornés el desaparegut fill Claudio.

Van passar 10 anys més i un bon dia de 1861 va arribar una comunicació dient que en Claudio Fontanellas tornava en vaixell d’Amèrica. Es va enviar gent a esperar-lo al port i el van portar a casa. Tothom el va rebre i el varen reconèixer, germans, amics, cunyats. Al poc es va fer córrer que no era ell sinó un impostor i ràpidament un jutge el va tancar a la presó.

En els interrogatoris tot eren contradiccions. Els criats de Sarrià clarament deien que era el noi Claudio que havien conegut i el reconeixien per una fractura a la cama que s’havia fet al caure del cavall en les seves correries per Sarrià i Vallvidrera.

Construcció de 4 baixos cantonada Rosales-Calatrava

L'any 1931 es concedía el permís per a la construcció d'uns cuatre baixos i una tanca just a la cantonada del que ara és el carrer Calatrava i el carrer Rosales.

El projecte original plantejava cuatre vivendes en renglera d'una sola planta (baixos) i una de elles en xamflà.

Actualment i per sort aquest conjunt, (que està "abraçat" per una nau industrial d'aquells temps, any 1911"), constructiu encara es conserva i forma part del programa de protecció arquitectònica tal i com estipula el POUM de Barcelona i PGM aprovat inicialment l'any 1976.

No ens podem imaginar com seria el nostre barri si altres consjunts o cases aïllades com aquestes haguèssin passat a formar part del programa de protecció arquitèctònica ja que si el barri ara és bonic i tranquil encara ho seria molt més.

ACTUALITAT







ANY 1931



El naixement del barri

Plàno d'alinecions dels principals carrers i plaçes del barri de Les Tres Torres de l'any 1902.
"Plano que acompaña la solitud suscrita de los Sres D. Clemente Mas, D. Manuel Romaní y D.Pedro Romaní para la petición de alineaciones y rasantes" firmat per l'arquitecte municipal J.Anselm Capdevila al setembre de 1902.

Entre altres curiositats es pot veure les propietats afectades i amb futures expropiacions que es van duu a terme seguidement de la seva urbanització. Es a partir d'aquestes alineacions que serugeix l'atual barri partit en dos per la Via Agusta pero degut a les alineacions de carres en cuadricula permeten la cohesió de les dos parts separades.

La finca de Can Gironella

Com ja sabeu era una gran finca situada a les afores de Sarrià on avui comença el Passeig de Sant Joan Bosco, on ara hi ha la Clínica Corachan, i la casa Santa Dorotea.

Quan es va vendre es va convertir en 18 finques on es van edificar cases.

A Sarrià coneixem als Gironella per la seva finca, no per la vinculació a Sarrià doncs no tenim noticies que participessin en la vida del poble. Els Gironella compraren diverses finques contigües entre 1772 i 1806.Vivien a Barcelona i lo de Sarrià era la finca de recreo.

Al moment de la venda la finca tenia 68.000 m2, i hi havia 3.000 arbres, entre ells 600 taronjers.
Procedia de la compra de 10 finques iniciada pel avi, Cristobal Gironella iniciada a l'any 1772.
A 1839 va decidir deixar la finca de Sarrià i se li va ocórrer fer una rifa.

El 15 d’agost de 1839 anuncia la venda de 21.000 paperetes a 4 duros cadascuna i obté permís del delegat d’hisenda per a fer la rifa a gener de 1840. La rifa no va arribar a fer-se doncs no es van vendre ni la meitat de les paperetes.

Al final a 1850 va vendre la finca per 41.250 lliures a Josep Buigas Gauran que ja tenia compradors per a les 18 parcel·les.

Miquel Clavé es va quedar la casa antiga.(avui es l'escola de les Salesianes).

A mitjans de 1852 ja s’havien fet la casa, Jaume Rigalt, Pere Costa, Ramon Yañez, Jacint Ratés, F. Jordana, Salvador Pons, Magí Puig ( dues cases), Joan Carsi, Josep Buxareu, i el propi Joseph Buidas.

Els que encara no s’havien fet la casa eren: Mariana Garriga de Lluch, Joan Casamitjana, Erasme Gassó, Baltasar Vernet, Carles Roger, Jaume Urgell, Felix Macià i Manel Camps.



Clínica del Dr. Reverter

A tocar del baixador de Les Tres Torres, la gran mansió del carrer d’Anglí, 1, acollia la clínica que prestava serveis de cirurgia urinària a càrrec de Josep Maria Reverter i Girona, i de cirurgia general i ginecologia en mans del doctor Sixte Pérez i del Castillo. Reverter havia tingut un consultori de cirurgia urològica al carrer del Carme, 42 (1918).







Permís per a una lletería per a Pere Cardona Miquel

En Pere Cardona Miquel, que llavors vivía al carrer Gelabert, 28 de Barcelona demanà permís per a la instal·lació d'un local, als baixos del llavors anomenat carrer Adolf Blanch, 5, per a la venta i suministrament de llet.

El local el cual va poder obtenir el permís de lleteria estava situat a l'actual carrer Milanesat, 5 just a la plaça, llavors dita "de Llevant", Joaquim Pena.

L'edific en l'actualitat

El Sr Pere Cardona i Miquel va demanar els serveis d'un topògraf per que aquest demostrés que la seva nova lleteria estava com a mínim a 100 metres de cualsevol altra, tal i com deia la llei en aquell temps.

El topògraf va demostrar que realment la futura lleteria del seu client, en Pere, estava a uns 180 metres d'una altre existent situada al carrer Rosari i a uns 600 d'una altre lleteria.

No cal dir doncs que el permís li va ser favorable.

Curiositats del barri ben singulars que volem compartir amb tots vosaltres. Adjuntem els documents en format PDF trobats al Arxiu Municipal de Barcelona.

IMATGES DEL DOCUMENT DEL PERMÍS FAVORABLE


Pàgina 1


Pàgina 2


Pàgina 3


Pàgina 4: Plànol demostratiu


Pàgina 5


Pàgina 6

Casa Ribas ara Col·legi Major Universitari Sagrat Cor

Es tracta de una de les finques més antigues de les situades fora del nucli de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres. Ja es citada en una relació de 1791 on només parla de les finques Sentmenat, Gardenyes i Palacios. Inicialment tenia una extensió de 20.000 m2. Era propietat de la família Ribas que eren els marquesos d’Alfarràs.

El títol de Marqués d’Alfarràs va ser concedit a 1702 per felip V a Pere de Ribas Boixadors, originari Camprodon. Casat a 1671 amb Teresa Granollachs.

El segon marqués va ser el fill, Pere Ribas Granollachs casat a 1702 amb Esperança Castellvell.
El tercer marqués va ser el fill, Jeroni Ribas Castellvell casat a 1737 amb Ignasia Olzinelles.El va succeir la filla Teresa Ribas Olzinellas quarta marquesa d’Alfarràs, que va morir a 1796. S’havia casat l’any 1769 amb Joan A. Desvalls Ardena (1740-1820) que ja era marqués de Poal i Llupià. Aquest es qui va fer construir el Laberint d’Horta, l’any 1791.

Durant la seva vida va ser conegut com marqués d’Alfarràs, títol que mai va tenir doncs la marquesa era ella. Vivien a Barcelona al carrer Dormidor de Sant Francesc en una gran casa amb una biblioteca de més de 1.500 llibres.

Cal suposar que en construir a la finca del Laberint ja van perdre l’interès en la finca de Sarrià.A l’any 1865 ja ens apareix com a propietari de la finca en Josep Martí Fàbregas que amplia la casa i fa diferents obres. L’any 1896 el fill Josep Oriol Martí Ballús, demana permís per a obres millora, i a 1920 la filla Dolors Martí vda. de Ramon Albó es queixa de l'expropiacio de part de la finca per a ampliar l'estacio del tren.

Al 1917 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per adquirir una finca on volia fer l’escola de cecs i sords. Només es va presentar una proposta; la casa ribas de Sarrià.Va haver-hi moltes negociacions fins a 1919 en que estava a punt per a firmar els documents. No sabem perquè es va deixar córrer. Al final l’any 1922 l’Ajuntament de Barcelona va comprar a Ramon Miralles la finca de Vallvidrera, Villa Joana.(on havia mort Verdaguer)
 
Nuria Albó ens parla de la finca de Casa Ribas,al seu llibre: “Quan xiula el tren”. “El col.legi havia estat una casa senyorial que un matrimoni sense fills havia regalat a les monges del Sagrat Cor per que la dediquessin a hostatjar noies sense recursos que volien ser mestres. Després de la guerra també hi van fer batxillerat i van afegir-hi tota una ala on hi havia els dormitoris. L’avinguda dels plàtans donava a la antiga porta que ja no s’obria mai, i a la dreta hi havia una part del jardí, on només es podia anar els dies de festa, segurament per que era perillós a causa de la paret de tancament que per la part del jardí tenia nomes mig metre, però per la part de fora s’enfonsava profundament fins les vies del tren de l’estació de Sarrià. El col.legi era una antiga torre cedida a les monges. Era damunt l’estació de Sarrià, a l’altre banda de les vies, encara descobertes, i calia travessar un pontet de ferro.”

Tenia un pont de ferro per accedir al poble que travessava per sobre les vies del tren.
 
Tornat a la casa Ribas consta que a 1925 va passar a mans de les monges del Sagrat Cor, que la van utilitzar de diferents maneres: des del començament va ser pensionat, de 1961 a 1969 hi ha haver llar d’infants, de 1965 a 1976 formació professional, de 1966 a 1978 segona ensenyança, i a partir de 1965 fins avui Col.legi Major.

Imatges de l'estat actual del recinte.

El Xalet Barby

L'enginyer francés Philippe Barbry es va establir a Barcelona a començaments del segle XX i va arribar a presidir la companyia Central Catalana de Electricidad, empresa fundada el 1896 que, a partir de 1912, un cop fusionada amb Gas Lebon S.A, passaria a ser la Catalana de Gas y Electricidad.
Vista lateral de la mansió.

A l'any 1910 Barbry va encarregar els plànols d'un xalet per a la seva familia a Sarrià, que posteriorment construiria al Passeig del Bisbe Morgades (actualment de la Bonanova) sobre un terreny que arribava fins al carrer Cuyàs (avui Dalmases). La façana principal de la mansió quedava encarada cap al carrer Cuyàs i darrera del xalet hi havia un ampli jardí amb una altra entrada des de passeig de la Bonanova.

Plànol, signat per l'arquitecte Josep Masdeu, de la façana principal del xalet, any 1910.
Aquest xalet va ser una víctima més del procés de destrucció, pràcticament generalitzada, d'aquest tipus d'habitatges que va patir el passeig de la Bonanova a partir dels anys 1960's, quan l'especulació i els negocis immobiliaris van aixecar tota mena d'habitatges de luxe a la zona.
Emplaçament del xalet de Philippe Barbry en un plànol dels anys 1930's.

Can Comella

Construida el 1912 segons un projecte de l'arquitecte vigatà Josep Maria Pericas i Morros (1881-1966), aquesta casa ocupava la cantonada entre els carrers Nena Casas i Milanesat davant de la petita Plaça del Carril, tocant a Via Augusta, al barri de les Tres Torres.
Imatge de Can Comella en els seus últims temps, quan el rètol de la Comunitat de Propietaris Promsa ja anunciava el seu imminent enderrocament. Any 1971.
Emplaçament de Can Comellas prop de l'estació de les Tres Torres de la línia del carril de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Any 1933.
Pericas, que un any després va projectar el monument a Jacint Verdaguer, va rebre l'encàrrec d'aixecar la casa de part de l'industrial de Vic Jacint Comella i Colom (1860-1930), que havia estat soci del seu pare en els negocis de producció i distribució d'electricitat. Els seus elements més singulars eren la torre que s'enlairava a la part del darrera entre els dos cossos de l'edifici i l'arc de la porta d'accés situada al bell mig de la cantonada i que evocava l'estil romànic.
Vista aèria de Can Comella. Anys 1960.
Malauradament va ser enderrocat entre el 14 i el 19 de juny de 1971 quan al Col·legi Oficial d'Arquitectes s'estava tramitant el seu expedient per a catalogar-lo com a monument historicoartístic.
Edifici que es va construir al solar alliberat per l'enderrocament de Can Comella. (Font: GoogleEarth). Any 2004.

Joaquim Pena i Costa

Joaquim Pena i Costa (Barcelona, 1873 - Barcelona, 1944) fou un musicòleg i crític musical. És un dels principals ideòlegs de la modernitat musical a Catalunya.

Biografia

Estudià Dret però mai no va exercir aquesta professió, ja que molt aviat es dedicà a la música, sobretot a la crítica musical. Inicià la seva carrera com a periodista a El Correo Catalán, on va fer publicacions tan importants com, per exemple, la crítica de l'estrena de Tristany i Isolda al Gran Teatre del Liceu.

Va ser fundador i crític musical de la revista Joventut setmanari editat entre el 1900 i 1906, publicant crítiques i comentaris sobre el festival de Bayreuth i contribuint altament en el debat sobre els principals corrents estètics europeus de principis del segle XX, per la qual cosa la revista va esdevenir una de les publicacions periòdiques més importants del modernisme català. Allà hi defensà apassionadament l'obra de Richard Wagner.

Va viure i morir a l'antiga plaça de Llevant, a Sarrià - Sant Gervasi, actualment dedicada al musicòleg.

Joaquim Pena i Richard Wagner

El 1901 fundà l'Associació Wagneriana de la qual va ser president entre l'any de la seva fundació, juntament amb Felip Pedrell, musicòleg, i el 1904. Va ser propietari molt actiu del Gran Teatre del Liceu, des d'on reivindicà la representació de les òperes wagnerianes amb tota dignitat i denuncià les irregularitats de la junta del moment.

Són molt conegudes les seves traduccions al català de les obres escèniques de Wagner, adaptades de tal manera que també podien ser cantades en aquest idioma. També va traduir algunes de les òperes de Gluck, Spontini, Mozart, Mússorgski, Rimski-Kórsakov, o de les cançons de Beethoven, Schubert, Schumann, Fauré i Bach, entre altres exemples.

Publicà reduccions per a cant i piano de Lohengrin (1906), Els mestres cantaires de Nuremberg (1907), Tannhäuser (1908), Tristany i Isolda (1910) i Parsifal (1929). Traduí els assaigs wagnerians La música del futur i Art i revolució.

A sota podem veure la descripció que li feia Josep Pla en la seva sèrie de retrats periodístics Homenots:

"L'altra persona seriosa era Joaquim Pena, crític musical wagneròman de formes rígidament ortodoxes, en el sentit que creia que en l'obra de Wagner, en l'estètica wagneriana, l'element bàsic era la poesia i subsidiàriament la música, importantíssima, certament, però no tant com la poesia, que constitueix el substràtum de la superestructura musical. L'estètica de Wagner havia convertit Joaquim Pena en un obsés ombrívol, sever, greu i separat".

Crític musical

Exercí la crítica a La Publicidad (1916-1918), on publicà cada setmana, a la secció Hojas musicales, els seus treballs musicològics. Fou el 1938 quan la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya li dedicà un homenatge per publicar el Cançoner selecte, una col·lecció de lieder traduïts al català. També traduí obres teòriques de Richard Wagner com la Música del pervindre. Quan Joaquim Pena deixà la crítica a La Publicidad, l'encarregat de substituir-lo va ser Jaume Pahissa.

Orquestra Pau Casals

Fou secretari de l'Orfeó Català i secretari del patronat de l'orquestra Pau Casals (1920-1939). "Heu's ací l'origen de l'ORQUESTRA PAU CASALS. Tot just fa quatre mesos, tantost tornant de sa darrera excursió artística, cregué arribada l'hora de convertir en obra sa trascendental pensada i comunicar-la als seus íntims [...] començaren tot seguit els treballs preparatoris". El fet que posseïssin l'Orfeó, la Banda Municipal i l'Orquestra Casals feia que Pena fos un gran engrescador de projectes per poder plantar cara a les grans capitals europees. Els programes de mà i les traduccions eren, quasi sempre, de Joaquim Pena.
La Plaça Joaquim Pena
Una selecció de les seves crítiques i treballs fou recollida al Llibre en honor de Joaquim Pena. També va escriure la biografia Enric Morera (1937) i va dirigir el Diccionario de la Música Labor (1940-1944).

Una petita casa ja desaparegura del carrer Escoles Pies, 58

Avui us presento una petita casa unifamiliar ja desapareguda. Es trobava al carrer de les Escoles Pies, al número 58, de Barcelona.

El propietari era Manuel Llambrichs i el seu autor el mestre d'obres Josep Graner Era d'una modernisme tardà, de l'any 1917, època en la qual ja manava el noucentisme.

La caseta presentava ferros amb filigranes modernistes, trencadís al damunt de les obertures, decoració floral i era asimétrica.

Josep Graner és amb tota seguretat l'autor més prolífic del modernisme i així ho recollo en el meu Inventari General del Modernisme, té obres no tan sols a Barcelona, sinó també a Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona i localitats tan llunyanes com Saragossa (on va ser un dels introductors d'aquest estil) i Palma de Mallorca. A més, té signats els plànols de la casa que va projectar Francesc Berenguer a Xixon.

El projecte del 1917
Graner, a banda del modernisme, va treballar en tots els altres estils de l'època: neoclassicisme, eclecticisme, noucentisme, neogòtic i també va projectar panteons.

Les seves obres més conegudes són la Casa de la Papallona al carrer Llançà de Barcelona, la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i Rocafort i els magatzems del carrer Ortigosa.

Moltes de les obres que ell signa (entre modernistes i la resta existeixen més de 1000 projectes signats per aquest autor) no eren d'ell: ell era tan sols el que les signava, ja que eren projectades per arquitectes sense títol (Berenguer) o encara estudiants d'arquitectura o pels arquitectes municipals (aquest no podien bastir obra civil en les zones on exercien el seu càrrec i quan ho feien per legalitzar els plànols se servien de "firmons").
Escoles Pies Nº58 en l'actulitat
El projecte adjunt es troba en l'Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri.

Al segle XVII en el terreny que ocupa la torre de Sarrià hi havia una masia sobre la qual, al segle XIX es va construir l’actual torre modernista. Aquesta torre, junt a altres dues, formava part de les Tres Torres que van donar nom a aquest barri de Sarrià.

Va ser adquirida per la Congregació de Religioses Filipenses l’any 1915.

Alguns anys després, dirigit per l’arquitecte Sr. Ignasi Adroer, es va construir adossat a la torre,  un edifici de planta rectangular que intentà mantenir una unitat amb tot el conjunt.  Aquesta nova construcció va ser destinada a capella i a  sales i dormitoris d’ús de la Comunitat.


Durant la guerra civil es va confiscar tota la propietat   i es va destinar a Hospital.

Molts anys després d’acabada la guerra, a mitjans dels anys 50, la Torre de Tres Torres va tornar als seus propietaris, la Congregació de Religioses Filipenses.

Fins als anys 1973 – 1974  aquesta propietat  es va destinar  a Casa General i Noviciat de la Congregació.    A partir d’aquests anys  ha estat  residència de germanes grans.


L’any 2006, la Congregació atenta a les necessitats de la societat actual  i bevent  de les fonts del propi carisma institucional, va creure important dedicar la major part  de l’edifici  a Casa d’Espiritualitat , mantenint una part a residència de les germanes grans.

L'Edifici Mitre, buscant la modernitat...

Hi ha una bona part de l'arquitectura moderna de Barcelona, prèvia a les grans operacions urbanes que es realitzarien en les últimes dècades del segle passat, que cal analitzar en el seu context original per poder entendre les grans virtuts que s'amaguen després del tràfic generat per les infraestructures. Sens dubte hi ha el cas de l'Edifici Mitre, un emblema de l'arquitectura moderna a Barcelona, que entronca amb les idees corbusianas i altres projectes anteriors com la Casa Bloc, amb la qual inaugurem el nostre camí del Bloc fa pocs mesos. En aquesta ocasió ens anem a la Barcelona de finals de la dècada de 1950, de la mà del mestre Barba Corsini i l'esperit d'una ciutat moderna i funcional, o almenys l'intent.
Façana lateral vista desde la plaça Prat de la Riba.
L'Edifici Mitre és el resultat de dos condicionants principals: d'una banda el terreny estava dividit en parcel·les de diferents propietaris, el que va aconsellar la divisió de l'edifici en diverses unitats o cases independents. D'altra banda hi havia el plantejament econòmic, per ser habitatges de renda limitada, va obligar a estudiar una planta d'habitatges de superfície notablement reduïda. Així, partint de l'anterior, es va establir com a fi social del projecte el millorar l'estàndard normal en els habitatges de superfície semblant a les projectades, dissenyant uns habitatges petites, elàstics, fins i tot combinables, i organitzant en forma comuna per a tot l'edifici aquells serveis que no poden existir en habitatges de renda reduïda.

En l'època en què diversos promotors es van unir per a realitzar l'Edifici Mitre, l'emplaçament consistia en una zona suburbana, allunyat del centre bulliciós i de qualsevol avinguda de gran importància. El pla general urbanístic de l'època determinava el futur pas d'un cinturó (l'actual Ronda General Mitre) que passaria per la part posterior de l'edifici, permetent una façana principal tranquil·la, que s'obria a la panoràmica de tota la ciutat, i en la que es van plantejar terrasses per a cada un dels habitatges. El mateix Barba Corsini, en un text inclòs en Mitre, FJ Barba Corsini, publicat pel COAC, assegura que d'haver sabut que la ronda finalment passaria per la part frontal de l'edifici, segurament no hauria incitat al grup d'inversors a realitzar l'edifici .
Plantes amb diferents propostes d'apartaments o "studios".
Barba Corsini continua explicant que l'esquema final adoptat va ser el d'un bloc doble amb dos cossos paral·lels, un al llarg de Mitre i l'altre al llarg del carrer Buïgas, separats per una zona central on hi ha les caixes de les escales, els ascensors i els patis, que proporcionen llum i ventilació a la part posterior de les cèl·lules. Es tractava de projectar habitatges de lloguer i, us ho puc assegurar, llavors era difícil fer-ho de manera que funcionessin bé econòmicament. Per poder adaptar-se a les regulacions que estipulava la llei, s'havien de dissenyar habitatges de la mínima superfície permesa per la llei. Així va resultar l'esquema de petits apartaments, de 46 metres quadrats, que s'adequaven a la situació del mercat. L'objectiu era treure el màxim partit d'unes condicions legals determinades, però intentant millorar l'estàndard de vida al qual s'accedia habitualment en pisos tan petits. Per aconseguir-acordem disposar una sèrie de serveis comuns per a tot l'edifici i, a més, donar un màxim d'elasticitat dins de l'habitatge.

Mig segle ha passat des que els fullets de promoció del projecte anunciaven l'adaptació dels models dels països més avançats per tal d'oferir a la mestressa de casa tots els serveis necessaris per al seu confort. Es presentava no com un bloc d'habitatges, sinó com una petita ciutadella on es podien trobar serveis complementaris, bugaderies comunals, guarderia, un centre d'organització de serveis domèstics i tot un centre comercial.
Façana principal.
Xerrem amb alguns inquilins de l'edifici, uns temporals i d'altres que porten més d'una dècada, i ens expliquen que encara que ja no funciona com es va anunciar, si té prou vida de barri. És com un veïnatge. Felipe Ariza, arquitecte i veí de l'edifici per gairebé una dècada, comenta que era molt amic de la carnissera, de la fornera, amb qui xerrava sobre diversos temes. Coneixia diversos amics que vivien en el mateix edifici, veïns d'almenys uns 7 apartaments, amb els quals mantenia xerrades de passadís abans d'arribar a casa. A propòsit del disseny de caràcter avantguardista comenta que el millor és la flexibilitat dels apartaments. Tot i que tots són de la mateixa mida hi ha de moltíssims tipus: de dues habitacions, d'una, oberts (tipus loft), dividits, amb estudis o sense, units, d'alt standing o més populars. Des del principi van ser pensats així i considero que això va ser un encert.

No obstant això, continuant la nostra xerrada amb Ariza, puntualitza que molts detalls de l'edifici, en la seva opinió eren un mer esforç per semblar modern i que poc responien a la funcionalitat racional d'aquest moviment. Balcons falsos per aconseguir una composició de façana desitjada, igual que finestres altes i longitudinals que són pràcticament inaccessibles; els envans de fi espessor no aïllen prou o que la majoria de portes interiors han deixat de funcionar.
Interior d'un apartament recentment, llavors, ianugurat.
En qualsevol cas, donada l'especulació actual de l'habitatge, ens sembla interessant tornar la mirada a aquest projecte que, amb els seus 298 habitatges, continua sent un dels majors edificis d'habitatges de Barcelona. La flexibilitat de cada apartament, sumat als serveis comuns que complementaven el conjunt, és potser un dels primers exemples de bloc autosuficient que després s'han anat repetint en les seves múltiples variables fins als nostres dies.

El Cementiri de Sarrià

Fins al segle XIX era costum enterrar els morts en els llocs sagrats o prop d’ells. Sabem que a Sarrià les famílies Angle, Puig Guiant, Cors, Pedralbes, Feu, Llanza, Corominas, Cuyàs, Rosès, Negrevernis, Piera, Molins, Casas, Canet, Viñals de la Torre, Modolell del Puig, Baxeras, Castelló, Nanot i Planes tenien la seva tomba dins l’antiga església gòtica, mentre que el fosar ocupava un espai al costat de l’edifici, com podem veure encara en algunes esglésies rurals antigues.

La situació dels cementiris fora dels nuclis urbans va començar al segle XIX impulsat per les epidèmies de còlera. L’any 1833 es produí a Espanya la primera epidèmia que causà la mort a milers de persones. Només a Barcelona i la seva rodalia entre el setembre i el novembre de 1834 van morir 2.042 afectats.
Imatge aèria del cementiri de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres.
L’Ajuntament de Sarrià, conscient del perill que representava per a la salut pública el fet que els cadàvers s’enterressin a les esglésies, va decidir enterrar els morts en un lloc lluny del nucli urbà, d’acord amb les normatives de sanitat. Es tractava d’uns terrenys que l’Ajuntament de Sarrià adquirí el 7 d’abril de 1835 als propietaris Mateo Sanges i Jaume Artigas. Els primers enterraments es produïren el 1835, però les primeres construccions, segons el projecte de l’arquitecte Francesc Renart i Arús, són de 1840.

Amb el pas del temps el recinte original resultà insuficient i el cementiri va haver d’ampliar-se fins a la superfície actual, de 4.560 m2.

El cementiri de Sarrià és, juntament amb el d’Horta, un dels més petits de Barcelona. Entre les sepultures destaquen les dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, l’ex-alcalde de Sarrià Ramon Miralles Vilalta i, naturalment, les de les famílies que han estat estretament lligades a Sarrià, com les Margenat, Mumbrú, Alós, Anzizu i Llança. Un dels primers panteons que es van construir fou el del farmacèutic Joan Margenat, síndic de l’Ajuntament, que morí assassinat per les forces de la Jamancia el 5 de setembre de 1843.