Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris biblioteca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris biblioteca. Mostrar tots els missatges

La biblioteca Clarà

La Biblioteca

La Biblioteca Clarà, inaugurada el febrer del 2000, està situada a l'edifici obra de Duran i Reynals d'estil racionalista, que va ser el taller de l'escultor Josep Clarà i Ayats (Olot, 1878 - Barcelona, 1958). L'edifici està totalment rehabilitat i adequat a les necessitats d'una biblioteca moderna.

Al principi formava part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i la gestionava el Districte de Sarrià - Sant Gervasi en conveni amb la Diputació de Barcelona. Des de l'any 2001, forma part del Consorci de Biblioteques de Barcelona, tal com queda establert al Pla de biblioteques de Barcelona del 1998-2010.

Després d’una fase de rehabilitació i adaptació a les noves necessitats a càrrec de l’arquitecte Tonet Sunyer, va obrir les seves portes l’any 2000. Té 762 m2 distribuïts en 2 plantes i disposa de sala d’actes polivalent, amb capacitat per a 45 persones. 




La biblioteca està especialitzada en Noucentisme i Josep Clarà i és dipositària de la que va ser biblioteca personal de l’escultor i de la biblioteca del Museu Clarà. Té també quatre centres d’interès: òpera, àlbum il·lustrat, escultura catalana i racó de mares i pares. 

La programació vinculada a aquests centres d’interès, com l’Òpera Club, el Cicle d’exposicions l’Esperit de l’il·lustrador i els seminaris d’escultura són alguns dels seus projectes més destacats.

La Biblioteca Clarà com a objectiu principal esdevenir un espai de referència dins dels barris als quals dóna servei i un punt de difusió de la cultura i el coneixement i l’aprenentatge al llarg de la vida, així com de promoció de la lectura a través del seu fons documental, de la seva programació d’activitats i de la seva atenció propera i personalitzada. 

Font: Pàgina web de la Biblioteca Josep Clarà

Memoria: Any 2017


Josep Clarà

Olot, 16 de desembre de 1878 - Barcelona, 4 de novembre de 1958

Josep Clarà i Ayats va ser un escultor noucentista català. De família humil, va estudiar dibuix a Olot amb Josep Berga i Boix i a l'Escola de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc.

L'any 1900 es va traslladar a París, on va conèixer els escultors Aristides Maillol i Auguste Rodin. La seva escultura Deessa va representar el reconeixement oficial del seu talent. L'amistat amb la ballarina Isadora Duncan li va permetre realitzar els seus dibuixos més originals i espontanis. També va fer caps i retrats i cada vegada va donar més importància a la llum, i les seves escultures es van simplificar i es van alliberar de tot sentiment. Amb aquesta visió nova, l'any 1928 va reinterpretar Deessa i Serenitat (jardí de Montjuïc, Barcelona), i va crear Repòs (Museu d'Art Modern de Barcelona), que li va valer l'única medalla d'honor de l'Exposició Internacional de Barcelona (1929). El 1936 va crear una de les seves millors obres, per la síntesi de simplicitat, llum i serenitat: Puixança, i el 1941, Figura de dona.

Clarà representa la reacció classicista d'arrel mediterrània davant el modernisme d'arrel germànica i l'impressionisme rodinià.

La gran part del llegat de les seves obres són al Museu de la Garrotxa a Olot i al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) a Barcelona.

Font: Enciclopèdia catalana i Viquipèdia


Escultures del jardí de la Biblioteca Clarà


Pati d'entrada a la Biblioteca Clarà.
La crisi provocada pel tancament del museu Clarà, al carrer de Calatrava, va desembocar en l'enderroc de la casa de l'escultor i en l'adaptació del seu estudi, obra de l'arquitecte Raimon Duran i Reynals (1947), com a biblioteca pública especialitzada en escultura. També es va decidir convertir el pati creat per la demolició de la casa en una exposició permanent de Clarà, amb cinc obres seves, quatre de les quals ja hi eren en el moment de la inauguració de la biblioteca, el divendres 25 de febrer de 2000. A l'acte van assistir l'alcalde, Joan Clos, i el regidor de Cultura, Ferran Mascarell. Les quatre estàtues eren Nu de dona (1930), Tors de dona (1938), Nu de dona ajaguda (1941) i Discòbol (1953). Més tard, al novembre, s'afegí a la sèria una estàtua més gran, Joventut (1928). També hi va haver una tímida manifestació dels Amics de Clarà, resignats, tanmateix, a l'evidència.
Com sigui que les escultures originals, de marbre i terra cuita, es trobaven molt malmeses pel pas dels anys, el novembre de l'any 2000 van ser substituïdes per còpies de bronze, moment en què es va afegir la cinquena obra esmentada. En aquest mateix jardí es conserva un bloc de marbre, que la mort va impedir a Clarà d'esculpir, on es va gravar un poema de Joan Maragall dedicat a l'escultor. Dalt de l'entrada a la casa hi ha uns relleus que representen dues dones assegudes, posats per l'autor el 1947. 

CASA JOSEP CLARÀ. Calatrava 27

Situada al barri de les Tres Torres, aquesta casa on va viure l'escultor olotí Josep Clarà i Ayats (1878-1958) ha quedat vinculada a la polèmica sobre la conservació a Barcelona de l'obra de l'artista. Era un habitatge unifamiliar emmarcat per un petit jardí romàntic, al que l'edificació posterior del taller de l'artista li va prendre espai. Allà va viure Clarà fins a la seva mort i després hi va seguir vivint la seva germana. El seu alicient era no només les obres de l'artista sino poder respirar l'ambient, l'entorn i la decoració on va desenvolupar la seva obra.

L'escultor, juntament amb la seva germana Carme, van fer hereu universal del seu llegat a l'Ajuntament de Barcelona el 1964. La voluntat de Clarà era que la col·lecció romangués a la seva casa taller del carrer Calatrava. L'any 1969 s'hi va inaugurar el Museu. Amb el pas dels anys, la baixa afluència de visitants (es parlava d'una mitjana de quatre diaris) va fer decidir l'Ajuntament a tancar-lo i traslladar part de la seva obra a Olot.
Actualment es la seu de la Biblioteca Josep Clarà.
Al desembre de 1994 l'Ajuntament de Barcelona, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i l'Ajuntament d'Olot van signar un conveni que va donar llum verda al trasllat progresssiu al Museu Comarcal de la Garrotxa de més de set-centes escultures i altres peces de Clarà. Al MNAC hi van quedar unes 100 escultures, a banda d'apunts, esbossos i uns 15.000 dibuixos realitzats per l'escultor, així com objectes d'ús personal i mobiliari. Aquesta operació va comportar el desmantellament efectiu de la casa taller de l'artista, que va quedar abandonada i sense cap inversió en conservació per mantenir-la en el seu estat original.
El gener del 1996 es va constituir l'Associació d'Amics del Museu Clarà, presidida pel galerista Carles de Sicart Escoda, amb l'objectiu d'evitar el trasllat total de les obres de Clara fora de Barcelona. Al mateix temps, les associacions de col·leccionistes ja van posar de manifest que la solució adoptada suposava un mal precedent i que en el futur dificultaria que els artistes cedissin els seus béns a les institucions. La reobertura del Museu Clarà del carrer de Calatrava va ser demanada per l'Associació Catalana de Crítics d'Art i un grup de quaranta professors d'història de l'art de la Universitat de Barcelona. Paral.leament a Olot les associacions de veins i altres entitats culturals varen reclamar el manteniment a la capital de la Garrotxa de les obres de l'artista.
La polèmica va arribar al seu punt més àlgid quan els dies 16 de març i 27 d'abril es van produir a Barcelona sengles manifestacions contra el tancament del Museu. Finalment, el 17 de maig l'Ajuntament de Barcelona va decidir que el MNAC es faria càrrec de la part del llegat Clarà que es quedaria a Barcelona, i va autoritzar la permanència de les obres traslladades a Olot.

A finals de 1996 la Casa Museu Clarà va ser tancada per l'Ajuntament que va aprovar la seva conversió en una biblioteca d'art noucentista dins de la xarxa de biblioteques de la Diputació.
Posteriorment, a l'estiu de 1999 es va procedir a l'enderrocament de la casa. L'Institut de Cultura de l'Ajuntament va al·legar que l'immoble es trobava en estat ruinós i que no estava catalogat per no contenir elements arquitectònics d'interès.
El resultat de tot plegat no ha estat però, gaire feliç. Barcelona continua tenint un deute pendent amb l'escultor d'Olot al que sembla com si l'oficialitat no li hagi perdonat del tot que hagués treballat per compte del franquisme en alguns monuments als caídos. 

I la ciutat va perdre un altre edifici històric al que, a banda de l'escassa sensibilitat municipal, la seva llunyania del centre de la ciutat va condemnar encara més a l'enderroc.