Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle XIX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle XIX. Mostrar tots els missatges

Plànol, del any 1864, de la antiga Carretera de Sarrià i en els terrenys de "Can Poc Oli"

Plànol, del any 1864, de la antiga Carretera de Sarrià i en els terrenys de "Can Poc Oli".


SARRIÀ) " 1864." TITLE='" ANTECEDENTES REFERENTE A ESTA SECCIÓN: ( CARRETERA DE SARRIÀ) " 1864.'> " ANTECEDENTES REFERENTE A ESTA SECCIÓN: ( CARRETERA DE SARRIÀ) " 1864.

 




MASOS DESAPAREGUTS - Can Batllera

Imagte del desaparegut Can Batllera.

Imatge de la matança del porc a Can Batllera del 31 de Gener de 1894. Era una diada significativa en el calendari de pagès. Era freqüent que aquell dia els propietaris anessin al mas, on se soliaaplegar molta gent.






La masia desapareguda de Can negre

La masia de Can Negre es situava entre Sarrià i Les Corts, més concretament en la finca número 13 de l’avinguda del General Mitre.

La construcció del mas era una casa-torre de planta rectangular i dos pisos coberts amb teulada que mostrava en la façana uns senzills esgrafiats geomètrics a base de tires i cercles. Era el centre d’una explotació que originàriament comprenia quatre mujades de terra, voltades per una paret de tàpia i que estaven regades per un cabal d’aigua procedent de Sarrià.

Finca d’origen desconegut; els primers propietaris dels quals hi ha la notícia era la família Prats al 1778. Va ser adquirida i enderrocada pel Reial Club Esportiu Espanyol, en ampliar el seu estadi l’any 1956.

Compartim amb vosaltres l'imatge que testimonia com era la seva arquitectura fet per

Can Negre l'any 1951.


ENLLAÇOS






Bibliografia:

MAÑÉ SÀBAT, A., Finques i masies del vell Sarrià. El Mirador - Jaume Gras i Bartrolí, Vilamòs.
NAVARRO MOLLEVÍ, I., 1993. Masies de Les Corts: Torres, masos i altres cases, Arxiu Municipal del Districte de Les Corts, Barcelona.


Any 1862 plànol d'Urbanització del Carrer Castellnou i Plaça Joaquim Pena

Buscant en el arxiu de l'Ajuntament de Barcelona hem trobat una plànol de planejament per a la futura urbanització del que ara son els Carrers de Castellnou, Plaça Joaquim pena i els altres carrers que atrevesen com serien els carrers Milanesat i Vergós.


Aquest plano data de l'any 1862 i duu el text següent:

Dª Raimunda Castellnou Solicitando Permiso para Urbanizar unos Terrenos de Su Propiedad Conocidos por Casa Nena-casas Formando Varias Calles.

L'arquitecte es Juan Cortés.






Les Escoles Professionals Salesianes

Escoles Professionals Salesianes són unes escoles de formació professional fundades el 1884 per la Congregació dels Salesians de Sarrià.

El centre fou fundat gràcies a Dorotea Chopitea, dona dedicada a promocionar obres de caritat arreu de la ciutat, que buscava la creació d'un centre d'ensenyament d'arts i oficis per a fills d'obrers que haguessin acabat l'ensenyament elemental. Al conèixer la feina dels Salesians, els convidà a establir-se a la ciutat. L'any 1883 va comprar la casa de Can Prats i l'adequà per a les activitats que portarien a terme els religiosos. Aquests arriben l'any 1884 i des de llavors s'han anat obrint les més diverses especialitats: sastreria, fusteria i enquadernació (1884) impremta (1885), tipografia (1887), manyeria (1890), mecànica (1920), electricitat (1940), electrònica (1965) informàtica (1981) i administració i finances (2008).

Fou premiada a les Escoles de l'Exposició del Foment del Treball Nacional el 1895 i des d'aleshores han obtingut nombroses condecoracions.


Entrada principal. Cantonada Passeig Sant Joan Bosco amb el carrer de Maria Auxiliadora.


L'escola de primer ensenyament va ser creada l'any 1891 amb el nom de Col·legi del Sant Àngel com a complement dels Tallers, per proporcionar 1a i 2a ensenyança als alumnes que no tinguessin edat suficient per accedir als Tallers. Inicialment tenia tant alumnes interns com externs, fins a la desaparició de l'internat el 1974.

A part, la seva Església s'inaugurà l'any 1901 i amb aquesta obra s'acabà una primera etapa d'expansions successives.

Durant la guerra civil espanyola fou clausurada i s'hi instal·là una fàbrica de material de guerra; el 26 de gener del 1939 foren dinamitats dos pavellons de tallers. El 1955 foren reconegudes oficialment dins els graus d'ensenyament i el 1956 foren declarades d'interès social.

Durant els anys 50 i 60 el centre pateix una profunda ampliació i renovació. D'aquesta època són la majoria de construccions actuals.

El 1984 van rebre la Creu de Sant Jordi. Es troben al passeig de Sant Joan Bosco núm. 42 (Escoles Professionals) i 74 (Col·legi), en un extrem del barri de les Tres Torres.

Batxillerat Internacional

Actualment, l'escola de Salesians de Sarrià compta amb la possibilitat de fer el batxillerat-internacional Programa del Diploma de Batxillerat Internacional. El reeixit mètode d'ensenyança únicament es troba disponible en escassos centres de Barcelona, i la demanda per accedir-hi augmenta exponencialment cada any.

Enllaços externs




La desapareguda Villa Maria

Les Tres Torres, 1912 . Villa Maria . A la confluència dels carrers Nena Casas i Milanesat s'alçava Villa Maria.

Era una torre que va edificar el contratista local Joan Vilagut amb plànols signats pel mestre d'obres Ramon Ribera. No obstant l'arquitecte original era Arnau Calvet que és el mateix que va disenyar el "Cinema Spring" del Passeig de la Bonanova.


Fotografia signada per Joan Vilagut - col. Jorge Àlvarez. Imatge de l'any 1912.

Alçat i secció. Plànols signats per el arquitecte Arnau Calvet l'any 1910.

Aquest projecte va sortir a la revista "La Arquitectura Moderna" en el seu número del 30 d'Abril de 1913.

Imatge publicada a la revista "L'Arquitectura Moderna" de l'abril 1913.










Casa Joan Vilagut

Caseta entre mitgeres de planta baixa i terrat, de l'any 1904, obra del reconegut arquitecte modernista Bonaventura Conill Montobbio (Barcelona, 1876-1946).

La façana, simètrica, s'estructura en tres eixos marcats per les obertures, ressaltats amb parelles de pinacles que serveixen per delimitar les baranes del terrat.

Tot plegat adornat amb trets netament modernistes, tant en els estucats com en les baranes i reixes de forja, amb una falsa policromia afegida durant la restauració de 1990.













El llegat de Dorotea de Chopitea en el nostre barri

Dorotea de Chopitea y de Villota (Santiago de Xile, 4 de juny de 1816 - Barcelona, 3 d'abril de 1891) va ser una laica salesiana xilena i catalana, protectora i benefactora de diversos ordes catòlics i promotora d'obres socials. Va ser proclamada venerable per l'Església catòlica el juny del 1983 i el seu procés de beatificació està en estudi. És recordada per les seves activitats en el camp de la beneficència.

Biografia


Nasqué a Xile, en el si d'una família aristòcrata. El seu pare era l'emigrant, comerciant i cavaller Pedro Nicolás de Chopitea y Aurrecoechea, originari de Lekeitio (País Basc), cosí germà de José Miguel Carrera. Sa mare fou Isabel de Villota, xilena. El 1819 la família s'instal·là a Barcelona, al barri de la Ribera, ja que l'any anterior Xile havia proclamat la seva independència.

Retrat de Dorotea de Chopitea on en el fons apareix el paisatge amb l'edifici "Can Prats" seu fundacional de les "Escoles Salesianes".


Durant tretze anys van residir al carrer Barra de Ferro prop de l'església de Santa Maria del Mar i de la casa d’un vell amic nascut a Xile, però de pare català (de Palafrugell), Josep Maria Serra, futur sogre de Dorotea.[1] Es casà molt jove, als setze anys d'edat (1832), amb Josep Maria Serra i Muñoz, també nascut a Santiago, però fill del palafrugellenc Marian Serra, industrial metal·lúrgic i que més tard seria cònsol del govern xilè a Barcelona i un dels tres fundadors del Banc de Barcelona. Establerts al carrer de Moncada, tingueren sis filles. De ben aviat, la família va començar a col·laborar en el patrocini d'obres pies, entre 1844 i 1882 va participar en la fundació del Col·legi del Sagrat Cor de Sarrià, poble on tenien la casa d'estiueig. El 1860, Dorotea va fundar una residència per als fills dels treballadors de tallers i fàbriques, que permetés tenir-ne cura mentre els pares estaven treballant, i el 1868 funda el primer hospital per a nens de tot l'estat, encarregat a sant Benet Menni. El 1873, la família es trasllada a un palau senyorial al nou Eixample de Barcelona, avui en dia l'Hotel Granvia, just a tocar del passeig de Gràcia.


Tomba de Dorotea de Chopitea a l'església de la Parroquia Maria Auxiliadora.

En 1879 va col·laborar en la fundació de l'Hospital del Sagrat Cor i poc després, en 1882, enviudà. Des de llavors, es lliurà al compromís social i contribuí a fundar hospicis, asils, escoles, temples, etc. Tingué correspondència amb Sant Joan Bosco i amb el seu successor, el beat Miguel Rúa, i contribuí a la fundació d'obres socials dels salesians, com una escola taller a Sarrià (1884), a més de fundacions a Xile, a Santiago de Xile i Talca. Finançà la construcció de l'església del Sagrat Cor del carrer de Casp de Barcelona, dels jesuïtes, i promogué, arran de la visita de Joan Bosco a Barcelona, la construcció d'un temple al cim del Tibidabo.

A Barcelona finançà la creació de les Escoles Professionals de Sarrià, amb la primera escola-taller d'arts gràfiques de la ciutat, el Col·legi Salesià de Sant Josep, amb la seva església (a Rocafort, 42), i altres institucions religioses encaminades a l'educació i formació de joves pobres. Fora de Barcelona, contribuí juntament amb al pare Blas Cañas i el filantrop xilè Manuel Arriarán a la fundació dels col·legis salesians del Patrocini de Sant Josep i Maria Auxiliadora a Santiago de Xile.

Per la vinculació familiar amb Palafrugell, especialment amb Calella de Palafrugell, poble de mariners, i per la seva condició de catòlica, considerà que hi havia unes necessitats espirituals i de fe importants, i dedicà una especial part de la seva vida i fortuna. A Palafrugell es pot documentar el seu suport al Centre Catòlic i a la restauració de l'església de Sant Pere de Calella de Palafrugell.

Morí a Barcelona el 3 d'abril de 1891, als 75 anys, deixant quasi tota la seva fortuna personal a la beneficència. Les seves filles continuaran les obres que van restar inacabades. El papa Benet XV va concedir a la seva néta Isidra Pons Serra, casada amb Sebastián Pascual i Bofarull, el títol pontifici de marquesa de Villota de San Martín.

Veneració


Tomba de Dorotea de Chopitea a Barcelona.
El seu cos reposa al Santuari Parroquial de Maria Auxiliadora de Sarrià (Barcelona), també fundat per ella (passeig de S. Joan Bosco, 74). Ben aviat, el 1892, se'n publicà una biografia, per Jaume Nonell, jesuïta, i una segona en 1926, del també jesuïta Jacint Alegre. El 1963 se'n publica la tercera, pel salesià Amadeo Burdeus. I el 2009, la quarta, pel salesià Ramon Alberdi.

El 1927 s'obre el procés de beatificació i es traslladen les seves restes des del cementiri del Poble Nou al Santuari de Maria Auxiliadora. Fou declarada venerable per sant Joan Pau II el 9 de juny de 1983 i actualment està oberta la seva causa debeatificació.

Obra


A més dels temples esmentats, es deuen al seu mecenatge, les escoles i col·legis:

Sagrat Cor - Sarrià (Religioses del Sagrat Cor de Jesús), carrer del Sagrat Cor, 25.
Sagrat Cor - Aldana (Religioses del Sagrat Cor de Jesús), carrer d'Aldana 1.
Sagrada Família (Paüles), carrer del Comte d'Urgell, 262.
Jesuïtes de Casp, carrer de Casp, 25.
Salesians de Sarrià, passeig de Sant Joan Bosco, 42.
Salesianes de Sarrià, passeig de Sant Joan Bosco, 24.
Salesians de Rocafort, carrer de Rocafort, 42.
La Salle Barceloneta, carrer de Balboa, 18.
Jesuïtes de Sarrià, carrer de Carrasco i Formiguera, 32.
Assumpció (Concepcionistes); primer a Triomf, 107 (Sant Martí de Provençals), avui a la Rambla del Poblenou, 94-96.
Sagrat Cor - Diputació (Religioses del Sagrat Cor de Jesús), al carrer de la Diputació, 326 (primer al 270).
La Salle Gràcia; primer a Església, 4 (Gràcia), avui a la plaça del Nord, 14.
Sant Vicenç de Paül (Paüles), carrer de les Carolines 16 (desaparegut com a col·legi).
La Salle Les Corts, avinguda de Sarrià, 8 (desaparegut).
La Salle Poble Sec, carrer de Blai, 42 (desaparegut).
Els hospitals fundats van ésser:

Hospital de Sant Joan de Déu (Germans Hospitalaris de Sant Joan de Déu), primer a les Corts i avui a Esplugues de Llobregat.
Hospital Sant Rafael (Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús), primer a les Corts, avui a la Vall d'Hebron.
Hospital del Sagrat Cor (Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús), primer als carrers del Comte Borrell i de Londres, avui al carrer de Viladomat, 288.
Hospital de Nens de Barcelona, primer anomenat Alberg de Sant Antoni (Paüles), carrer de Roger de Flor, 259.
Finalment, va fundar set residències per a gent gran i infants:

Asil de Sant Joan Baptista, avui Escola Sant Joan Baptista (Paüles), carrer de Balboa, 19-27.
Asil de Sant Rafael, avui Llar d'Infants de Sant Rafael (Paüles), carrer de Roger de Flor, 98.
Residència de Maria Reparadora (Reparadores), primer als carrers de Casp i de Girona, avui a Cerdanyola del Vallès.
Residència i Centre Social de Maria Immaculada (Religioses de Maria Immaculada), al carrer Comtal, 35, avui al carrer del Consell de Cent, 393-397.
Asil del carrer de la Lluna (desaparegut).
Asil del Bon Consell (Dominiques de la Presentació), on avui hi ha El Corte Inglés - Diagonal (desaparegut).
Asil d'Ancians (Germanetes dels Pobres), carrer del Comte Borrell, 159-169 (desaparegut).


Les tribulacions de la família Fontanellas

La finca dita del Marquès de Fontanellas estava a l’altra banda del torrent que avui és la Via Augusta i arribava des de més amunt del Passeig de la Bonanova fins el que seria la prolongació del carrer Hort de la vila. De fet a l’obrir el passeig de la Bonanova se li va partir la finca. No es tractava d’un noble d’estirp hereditària.

D. Francisco Fontanellas Calaf casat amb Eulalia Sala, havia nascut a Capellades a 1773 i era un important comerciant de colonials a Vilanova al 1810, i al 1822 ja s’havia establert a Barcelona com a proveïdor dels exèrcits. També va fundar una banca i va ser conseller del Banco de San Fernando. Poc abans de morir va aconseguir ser anomenat Marquès de Casa Fontanellas.

Al 1845 tenia 4 fills: Lamberto, Joaquina, Eulalia, i Claudio. Aquest últim tenia fama de tarambana i en expressió de l’època era un "calavera". Nascut a 1822 la tarda del 19 de setembre de 1845 va marxar de casa i es deia que havia anat a Amèrica. Passat un temps es va rebre avís que l’havien segrestat i es va demanar un rescat que ningú no va pagar, ni la família va moure un dit, a part de denunciar-ho a les autoritats.

L’any 1851 va morir el marquès D. Francisco deixant d’hereu a Lamberto que era el fill gran, encara que en el seu testament deixava una part de l’herència per quan tornés el desaparegut fill Claudio.

Van passar 10 anys més i un bon dia de 1861 va arribar una comunicació dient que en Claudio Fontanellas tornava en vaixell d’Amèrica. Es va enviar gent a esperar-lo al port i el van portar a casa. Tothom el va rebre i el varen reconèixer, germans, amics, cunyats. Al poc es va fer córrer que no era ell sinó un impostor i ràpidament un jutge el va tancar a la presó.

En els interrogatoris tot eren contradiccions. Els criats de Sarrià clarament deien que era el noi Claudio que havien conegut i el reconeixien per una fractura a la cama que s’havia fet al caure del cavall en les seves correries per Sarrià i Vallvidrera.

La carretera de Sarrià l'any 1870

Al peu de les muntanyes, traçat del camí de Sarrià assenyalat per una filera d'arbres i alguna masia; en primer pla, a banda i banda, arbres.


Inscripció manuscrita a tinta "Carretera de Sarriá" a l'angle inferior dret 
Inscripció moderna a llapis al revers: "Lluís o Agustí Rigalt" 




La finca de Can Gironella

Com ja sabeu era una gran finca situada a les afores de Sarrià on avui comença el Passeig de Sant Joan Bosco, on ara hi ha la Clínica Corachan, i la casa Santa Dorotea.

Quan es va vendre es va convertir en 18 finques on es van edificar cases.

A Sarrià coneixem als Gironella per la seva finca, no per la vinculació a Sarrià doncs no tenim noticies que participessin en la vida del poble. Els Gironella compraren diverses finques contigües entre 1772 i 1806.Vivien a Barcelona i lo de Sarrià era la finca de recreo.

Al moment de la venda la finca tenia 68.000 m2, i hi havia 3.000 arbres, entre ells 600 taronjers.
Procedia de la compra de 10 finques iniciada pel avi, Cristobal Gironella iniciada a l'any 1772.
A 1839 va decidir deixar la finca de Sarrià i se li va ocórrer fer una rifa.

El 15 d’agost de 1839 anuncia la venda de 21.000 paperetes a 4 duros cadascuna i obté permís del delegat d’hisenda per a fer la rifa a gener de 1840. La rifa no va arribar a fer-se doncs no es van vendre ni la meitat de les paperetes.

Al final a 1850 va vendre la finca per 41.250 lliures a Josep Buigas Gauran que ja tenia compradors per a les 18 parcel·les.

Miquel Clavé es va quedar la casa antiga.(avui es l'escola de les Salesianes).

A mitjans de 1852 ja s’havien fet la casa, Jaume Rigalt, Pere Costa, Ramon Yañez, Jacint Ratés, F. Jordana, Salvador Pons, Magí Puig ( dues cases), Joan Carsi, Josep Buxareu, i el propi Joseph Buidas.

Els que encara no s’havien fet la casa eren: Mariana Garriga de Lluch, Joan Casamitjana, Erasme Gassó, Baltasar Vernet, Carles Roger, Jaume Urgell, Felix Macià i Manel Camps.



Casa Ribas ara Col·legi Major Universitari Sagrat Cor

Es tracta de una de les finques més antigues de les situades fora del nucli de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres. Ja es citada en una relació de 1791 on només parla de les finques Sentmenat, Gardenyes i Palacios. Inicialment tenia una extensió de 20.000 m2. Era propietat de la família Ribas que eren els marquesos d’Alfarràs.

El títol de Marqués d’Alfarràs va ser concedit a 1702 per felip V a Pere de Ribas Boixadors, originari Camprodon. Casat a 1671 amb Teresa Granollachs.

El segon marqués va ser el fill, Pere Ribas Granollachs casat a 1702 amb Esperança Castellvell.
El tercer marqués va ser el fill, Jeroni Ribas Castellvell casat a 1737 amb Ignasia Olzinelles.El va succeir la filla Teresa Ribas Olzinellas quarta marquesa d’Alfarràs, que va morir a 1796. S’havia casat l’any 1769 amb Joan A. Desvalls Ardena (1740-1820) que ja era marqués de Poal i Llupià. Aquest es qui va fer construir el Laberint d’Horta, l’any 1791.

Durant la seva vida va ser conegut com marqués d’Alfarràs, títol que mai va tenir doncs la marquesa era ella. Vivien a Barcelona al carrer Dormidor de Sant Francesc en una gran casa amb una biblioteca de més de 1.500 llibres.

Cal suposar que en construir a la finca del Laberint ja van perdre l’interès en la finca de Sarrià.A l’any 1865 ja ens apareix com a propietari de la finca en Josep Martí Fàbregas que amplia la casa i fa diferents obres. L’any 1896 el fill Josep Oriol Martí Ballús, demana permís per a obres millora, i a 1920 la filla Dolors Martí vda. de Ramon Albó es queixa de l'expropiacio de part de la finca per a ampliar l'estacio del tren.

Al 1917 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per adquirir una finca on volia fer l’escola de cecs i sords. Només es va presentar una proposta; la casa ribas de Sarrià.Va haver-hi moltes negociacions fins a 1919 en que estava a punt per a firmar els documents. No sabem perquè es va deixar córrer. Al final l’any 1922 l’Ajuntament de Barcelona va comprar a Ramon Miralles la finca de Vallvidrera, Villa Joana.(on havia mort Verdaguer)
 
Nuria Albó ens parla de la finca de Casa Ribas,al seu llibre: “Quan xiula el tren”. “El col.legi havia estat una casa senyorial que un matrimoni sense fills havia regalat a les monges del Sagrat Cor per que la dediquessin a hostatjar noies sense recursos que volien ser mestres. Després de la guerra també hi van fer batxillerat i van afegir-hi tota una ala on hi havia els dormitoris. L’avinguda dels plàtans donava a la antiga porta que ja no s’obria mai, i a la dreta hi havia una part del jardí, on només es podia anar els dies de festa, segurament per que era perillós a causa de la paret de tancament que per la part del jardí tenia nomes mig metre, però per la part de fora s’enfonsava profundament fins les vies del tren de l’estació de Sarrià. El col.legi era una antiga torre cedida a les monges. Era damunt l’estació de Sarrià, a l’altre banda de les vies, encara descobertes, i calia travessar un pontet de ferro.”

Tenia un pont de ferro per accedir al poble que travessava per sobre les vies del tren.
 
Tornat a la casa Ribas consta que a 1925 va passar a mans de les monges del Sagrat Cor, que la van utilitzar de diferents maneres: des del començament va ser pensionat, de 1961 a 1969 hi ha haver llar d’infants, de 1965 a 1976 formació professional, de 1966 a 1978 segona ensenyança, i a partir de 1965 fins avui Col.legi Major.

Imatges de l'estat actual del recinte.

Can Comella

Construida el 1912 segons un projecte de l'arquitecte vigatà Josep Maria Pericas i Morros (1881-1966), aquesta casa ocupava la cantonada entre els carrers Nena Casas i Milanesat davant de la petita Plaça del Carril, tocant a Via Augusta, al barri de les Tres Torres.
Imatge de Can Comella en els seus últims temps, quan el rètol de la Comunitat de Propietaris Promsa ja anunciava el seu imminent enderrocament. Any 1971.
Emplaçament de Can Comellas prop de l'estació de les Tres Torres de la línia del carril de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Any 1933.
Pericas, que un any després va projectar el monument a Jacint Verdaguer, va rebre l'encàrrec d'aixecar la casa de part de l'industrial de Vic Jacint Comella i Colom (1860-1930), que havia estat soci del seu pare en els negocis de producció i distribució d'electricitat. Els seus elements més singulars eren la torre que s'enlairava a la part del darrera entre els dos cossos de l'edifici i l'arc de la porta d'accés situada al bell mig de la cantonada i que evocava l'estil romànic.
Vista aèria de Can Comella. Anys 1960.
Malauradament va ser enderrocat entre el 14 i el 19 de juny de 1971 quan al Col·legi Oficial d'Arquitectes s'estava tramitant el seu expedient per a catalogar-lo com a monument historicoartístic.
Edifici que es va construir al solar alliberat per l'enderrocament de Can Comella. (Font: GoogleEarth). Any 2004.

Joaquim Pena i Costa

Joaquim Pena i Costa (Barcelona, 1873 - Barcelona, 1944) fou un musicòleg i crític musical. És un dels principals ideòlegs de la modernitat musical a Catalunya.

Biografia

Estudià Dret però mai no va exercir aquesta professió, ja que molt aviat es dedicà a la música, sobretot a la crítica musical. Inicià la seva carrera com a periodista a El Correo Catalán, on va fer publicacions tan importants com, per exemple, la crítica de l'estrena de Tristany i Isolda al Gran Teatre del Liceu.

Va ser fundador i crític musical de la revista Joventut setmanari editat entre el 1900 i 1906, publicant crítiques i comentaris sobre el festival de Bayreuth i contribuint altament en el debat sobre els principals corrents estètics europeus de principis del segle XX, per la qual cosa la revista va esdevenir una de les publicacions periòdiques més importants del modernisme català. Allà hi defensà apassionadament l'obra de Richard Wagner.

Va viure i morir a l'antiga plaça de Llevant, a Sarrià - Sant Gervasi, actualment dedicada al musicòleg.

Joaquim Pena i Richard Wagner

El 1901 fundà l'Associació Wagneriana de la qual va ser president entre l'any de la seva fundació, juntament amb Felip Pedrell, musicòleg, i el 1904. Va ser propietari molt actiu del Gran Teatre del Liceu, des d'on reivindicà la representació de les òperes wagnerianes amb tota dignitat i denuncià les irregularitats de la junta del moment.

Són molt conegudes les seves traduccions al català de les obres escèniques de Wagner, adaptades de tal manera que també podien ser cantades en aquest idioma. També va traduir algunes de les òperes de Gluck, Spontini, Mozart, Mússorgski, Rimski-Kórsakov, o de les cançons de Beethoven, Schubert, Schumann, Fauré i Bach, entre altres exemples.

Publicà reduccions per a cant i piano de Lohengrin (1906), Els mestres cantaires de Nuremberg (1907), Tannhäuser (1908), Tristany i Isolda (1910) i Parsifal (1929). Traduí els assaigs wagnerians La música del futur i Art i revolució.

A sota podem veure la descripció que li feia Josep Pla en la seva sèrie de retrats periodístics Homenots:

"L'altra persona seriosa era Joaquim Pena, crític musical wagneròman de formes rígidament ortodoxes, en el sentit que creia que en l'obra de Wagner, en l'estètica wagneriana, l'element bàsic era la poesia i subsidiàriament la música, importantíssima, certament, però no tant com la poesia, que constitueix el substràtum de la superestructura musical. L'estètica de Wagner havia convertit Joaquim Pena en un obsés ombrívol, sever, greu i separat".

Crític musical

Exercí la crítica a La Publicidad (1916-1918), on publicà cada setmana, a la secció Hojas musicales, els seus treballs musicològics. Fou el 1938 quan la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya li dedicà un homenatge per publicar el Cançoner selecte, una col·lecció de lieder traduïts al català. També traduí obres teòriques de Richard Wagner com la Música del pervindre. Quan Joaquim Pena deixà la crítica a La Publicidad, l'encarregat de substituir-lo va ser Jaume Pahissa.

Orquestra Pau Casals

Fou secretari de l'Orfeó Català i secretari del patronat de l'orquestra Pau Casals (1920-1939). "Heu's ací l'origen de l'ORQUESTRA PAU CASALS. Tot just fa quatre mesos, tantost tornant de sa darrera excursió artística, cregué arribada l'hora de convertir en obra sa trascendental pensada i comunicar-la als seus íntims [...] començaren tot seguit els treballs preparatoris". El fet que posseïssin l'Orfeó, la Banda Municipal i l'Orquestra Casals feia que Pena fos un gran engrescador de projectes per poder plantar cara a les grans capitals europees. Els programes de mà i les traduccions eren, quasi sempre, de Joaquim Pena.
La Plaça Joaquim Pena
Una selecció de les seves crítiques i treballs fou recollida al Llibre en honor de Joaquim Pena. També va escriure la biografia Enric Morera (1937) i va dirigir el Diccionario de la Música Labor (1940-1944).

Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri.

Al segle XVII en el terreny que ocupa la torre de Sarrià hi havia una masia sobre la qual, al segle XIX es va construir l’actual torre modernista. Aquesta torre, junt a altres dues, formava part de les Tres Torres que van donar nom a aquest barri de Sarrià.

Va ser adquirida per la Congregació de Religioses Filipenses l’any 1915.

Alguns anys després, dirigit per l’arquitecte Sr. Ignasi Adroer, es va construir adossat a la torre,  un edifici de planta rectangular que intentà mantenir una unitat amb tot el conjunt.  Aquesta nova construcció va ser destinada a capella i a  sales i dormitoris d’ús de la Comunitat.


Durant la guerra civil es va confiscar tota la propietat   i es va destinar a Hospital.

Molts anys després d’acabada la guerra, a mitjans dels anys 50, la Torre de Tres Torres va tornar als seus propietaris, la Congregació de Religioses Filipenses.

Fins als anys 1973 – 1974  aquesta propietat  es va destinar  a Casa General i Noviciat de la Congregació.    A partir d’aquests anys  ha estat  residència de germanes grans.


L’any 2006, la Congregació atenta a les necessitats de la societat actual  i bevent  de les fonts del propi carisma institucional, va creure important dedicar la major part  de l’edifici  a Casa d’Espiritualitat , mantenint una part a residència de les germanes grans.

Col·legi Santa Teresa-Ganduxer

El Col·legi Santa Teresa-Ganduxer realitza una missió d’església en el barri de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona des del 1886.
La configuració de l'escola com a comunitat educativa es manifesta sobretot en la comunió de criteris en el treball conjunt i en la participació corresponsable de tots els estaments en la tasca educativa i la gestió del centre. Aquesta comunitat educativa vol ser una comunitat cristiana, al servei de la persona i de la societat on viu.
Les germanes Teresianes, dedicades per vocació a aquesta tasca de l'educació, formen part de la comunitat educativa , i animen l'acció educativa de l'escola teresiana.

IDENTITAT DE L’ESCOLA TERESIANA

"A l'escola eduquem educant-nos des de la real itat que som i vivim, abraçada en la seva pluralitat i complexitat, i col·laborem en la seva transformació deixant-nos transformar, segons el projecte de Jesús. Eduquem per a una convivència pacífica, no violenta, des de la perspectiva local i planetària, promovent relacions de reciprocitat i corresponsabilitat entre homes i dones; despertant la consciència d’interdependència, formant-nos com a subjectes de trobada, capaços de col·laborar en la construcció d’una nova ciutadania democràtica, intercultural, incloent i solidària."
Proposta Educativa Teresiana pàg76

Estil educatiu de l'Escola Teresiana

L'Escola Teresiana es constitueix en comunitat que aprèn i vol fer viva aquesta afirmació: eduquem educant. Creu en la força transformadora de l'educació.
Volem ser:
  1. Escola en Pastoral: valors cristians, educació per a la transcendència, ensenyament religiós escolar, celebracions i festes religioses, Quart d'hora d'oració, animació pastoral de nens / es com Amics de Jesús.
  2. Escola oberta: inserida en el context sociocultural que li és propi, fomenta el desenvolupament integral de la persona, és acollidora i va més enllà de l'horari i matèries curriculars.
  3. Escola que opta per la persona a través de:
    • L'atenció a la diversitat, com a distintiu de l'Escola Teresiana.
    • L'acció tutorial, com a mitjà privilegiat per a l'atenció personal i / o grupal.
    • L'orientació educativa, acompanyant la tasca docent de les persones implicades en l'escola, la prevenció de problemes, la renovació pedagògica...
  4. Escola de qualitat:
    • Amb un tasca pedagògica que parteix de la pedagogia de la trobada i de l'aprenentatge cooperatiu que proposa la Proposta Educativa Teresiana (PET).
    • Que cuida la selecció i formació del personal en l'àmbit professional, en el sentit educatiu i en la identitat teresiana.
    • Que fomenta l'avaluació entesa com a procés de millora contínua.

nuevo-edificio

A l'Escola Teresiana es cuiden especialment la selecció, l'acompanyament i la formació de tots els educadors / es per aconseguir la vinculació de tots /es al Projecte Educatiu.
L'organització i gestió educatives estan en funció dels fins de l'Escola Teresiana, aprenent en col·laboració. El Projecte Educatiu està animat per equips cohesionats, identificats i compromesos amb el desenvolupament de la missió de l'escola a través de projectes que posen en marxa les línies educatives del Centre.

Com ho fem

  • Animem un projecte evangelitzador que integra tot el que es fa al Centre: acadèmicament, socialment, festivament, culturalment, ... religiosament.
  • Oferim una manera organitzada i sistemàtica d’educar en comunitat educativa que treballa en equip, afavorint la cooperació de tots en un clima de diàleg i transparència.
  • Compromesos a que l’escola eduqui per a la vida i que la vida entri a l’escola, preparant els nostres alumnes per a la participació activa en la vida pública i cultural.
  • Busquen en tot la qualitat educativa mitjançant la competència professional i l’actualització dels docents, receptius a la vida i atents als progressos pedagògics.
  • Afavorim en l’alumnat el desenvolupament de l’autonomia personal i la responsabilitat, de manera que el rigor en el treball afavoreixi una constant millora dels resultats acadèmics.
  • Estem oberts a dialogar i a donar respostes a la problemàtica social.
  • Impulsem la implicació i el compromís del Personal de la Comunitat Educativa en el Projecte educatiu, i en la direcció i la gestió del Centre.
Com escola de la FUNDACIÓ ESCOLA TERESIANA volem oferir una escola cristiana de qualitat, inserta en la seva realitat i al servei de tots el homes

El Cementiri de Sarrià

Fins al segle XIX era costum enterrar els morts en els llocs sagrats o prop d’ells. Sabem que a Sarrià les famílies Angle, Puig Guiant, Cors, Pedralbes, Feu, Llanza, Corominas, Cuyàs, Rosès, Negrevernis, Piera, Molins, Casas, Canet, Viñals de la Torre, Modolell del Puig, Baxeras, Castelló, Nanot i Planes tenien la seva tomba dins l’antiga església gòtica, mentre que el fosar ocupava un espai al costat de l’edifici, com podem veure encara en algunes esglésies rurals antigues.

La situació dels cementiris fora dels nuclis urbans va començar al segle XIX impulsat per les epidèmies de còlera. L’any 1833 es produí a Espanya la primera epidèmia que causà la mort a milers de persones. Només a Barcelona i la seva rodalia entre el setembre i el novembre de 1834 van morir 2.042 afectats.
Imatge aèria del cementiri de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres.
L’Ajuntament de Sarrià, conscient del perill que representava per a la salut pública el fet que els cadàvers s’enterressin a les esglésies, va decidir enterrar els morts en un lloc lluny del nucli urbà, d’acord amb les normatives de sanitat. Es tractava d’uns terrenys que l’Ajuntament de Sarrià adquirí el 7 d’abril de 1835 als propietaris Mateo Sanges i Jaume Artigas. Els primers enterraments es produïren el 1835, però les primeres construccions, segons el projecte de l’arquitecte Francesc Renart i Arús, són de 1840.

Amb el pas del temps el recinte original resultà insuficient i el cementiri va haver d’ampliar-se fins a la superfície actual, de 4.560 m2.

El cementiri de Sarrià és, juntament amb el d’Horta, un dels més petits de Barcelona. Entre les sepultures destaquen les dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, l’ex-alcalde de Sarrià Ramon Miralles Vilalta i, naturalment, les de les famílies que han estat estretament lligades a Sarrià, com les Margenat, Mumbrú, Alós, Anzizu i Llança. Un dels primers panteons que es van construir fou el del farmacèutic Joan Margenat, síndic de l’Ajuntament, que morí assassinat per les forces de la Jamancia el 5 de setembre de 1843.

Projecte d'una carretera desde Sarrià a Barcelona.

El dos d'Agost de l'any 1843 el llavors Ajuntament de Sarrià va encarregar un projecte de carretera als arquitectes Ramon Molet, Josep Mas i Vila, i Francesc Renart i Arús que no es va dur a terme a causa de les crocumstàcies polítiques que aleshores vivien Barcelona i el seu entorn.

Llavors l'enginyer Idelfons Cerdà projectà i dirigirí l'execució d'aquesta carretera de 3757,63 canes de Burgos.
El trejecte projectat
Aquesta carretera figura com acabada a mitjan 1850 substituint l'antic camí medieval estalviant 564 canes de recorregut. Tenia quatre fileres d'arbres que formaven una calçada central de 24 peus d'ample destinada al pas de carruatges i dos passeigs laterals pe a vianants de 15 peus d'amplada. El traçat és quasi recte des del Portal de l'Àngel fins a enllaçar amb el Carrer Major de Sarrià.

El pressupost de l'obra puajava a 306657,54 rals de billó, i incloïa 7 clavegueres i un pontó per salvar la riera de Margalló. És la primera obra de Idelfons Cerdà per a Barcelona que no seria respectada en el seu projecte d'Eixample de l'any 1859. Aquesta carretera, que ara porta el nom de Avinguda de Sarrià, actualment conserva el seu traçat des de la cruïlla dels carrers del Compte Urgell i de París fins a l'entrada del Carrer Major de Sarrià, i en desaparagué la restaen portar-se a terme el ja citat Eixample de Barcelona.
El trajecte actual
Actualualment mes del 50% del trajecte d'aquella carretera está interroput per la graella o cuadrícula d'illes de cases projectades per Idelfons Cerdà. El trajecte doncs d'ara va del Carrer París fins a la Plaça Prat de la Riba lloc d'enllac amb al Passeg Sant Joan Bosco que aquest conecta amb l boca del Carrer Major de Sarrià just a on es trova la Placá d'Artós.

CARRETERA DE SARRIÀ (S.XIX - 1960's)

L'actual avinguda de Sarrià -que arrenca des de la cruïlla Urgell/París cap amunt- va ser abans carretera i el canvi de nom no va representar simplement una modernització del nomenclator de carrers, sino que pot visualitzar-se com el pas decissiu envers la definitiva i ja irreversible integració en el teixit urbà d'aquesta via, que en el passat travessava camps i finques, tot connectant la part més meridional de Les Corts amb el poble de Sarrià.   
Josep Maria Espinàs va escriure als anys 1960's algunes cròniques (recollides en el seu llibre Quinze anys de cafès de Barcelona. Dopesa. 1975) sobre la metamorfosis d'aquest carrer en les que, a més de palesar que a ciutats com Londres les Roads (carreteres) han tingut continuitat mantenint el seu nom original sense esdevenir oficialment Avenues (avingudes), en el cas de Barcelona el criteri (tenyit de provincialisme) ha estat ben diferent i ha conduit a l'inexorable canvi de denominació. 
La carretera de Sarrià era a finals del segle XIX, juntament amb el Camí Vell de Sarrià (que avui encara subsisteix en un tros minúscul de carrer al costat dels jardins de Joan Altisent), la via natural de pas des del pla de Barcelona cap a la vila de Sarrià. Camí comú de carros, diligències i dels primers vehicles a motor en arribar el segle XX, la seva evolució va quedar altament condicionada en la seva part superior per la construcció del camp de l'Espanyol el 1923 i pel desplegament del complex Piscines i Esports que va sobreviure fins ben entrats els anys 1980's.
La part més inferior fou trajecte de tramvies, que giraven per enfilar la Travessera de les Corts allà on hi hagué el canòdrom Loreto o seguien amunt per travessar la Diagonal camí de Sarrià. L'obertura de l'ampla Infanta Carlota Joaquima (avui Josep Tarradellas) el 1951, li va donar l'aire suficient per ser acabada d'edificar abans d'abandonar la condició  de carretera. 
A partir dels anys 1950's, la carretera de Sarrià va esdevenir en una de les artèries principals d'allò que anomenaren barri xino perfumat amb proliferació de bars i barres americanes i fins i tot d'alguns nuclis de prostitució de carrer, que van arribar a subsistir fins a finals del segle (cas del de la cruïlla Buenos Aires-Borrell).
L'esmentat treball de Josep Maria Espinàs ens il·lustra sobre aquesta evolució de carretera a avinguda, tot incloent un valuosíssim inventari de bars que a principis dels 1960's poblaven aquesta via  des de benzinera del seu punt de partença cap amunt. En aquest itinerari s'hi trobaben el petit i triangular Ven y Ven,  l'antiga taverna Viña Rosa (després esdevinguda bar i finalment restaurant), les barres americanes i altres locals de porta opaca i neons intermitents com el Club Galápago, Arachu, Las Vegas, Bali, Napoli i Gessamí (que encara subsisteix), la taverna Jaime, el bar Infanta contigu al cinema del mateix nom (que després va ser Aquitania i més tard la Filmoteca), el popular i modest bar Cantón, Las Flores de Mayo i ja arribant al camp dels pericos el restaurant La Manigua.  
Una ullada exhaustiva a hemeroteques i publicacions ens portarà fàcilment a concloure que fou a mitjans dels 1960's quan aquesta via abandonà progressivament la condició de carretera i començà a ser coneguda i reconeguda com avinguda. Probablement com apunta l'Espinàs, "carretera quedava massa pagès i avinguda resultava molt més fi".

Llegeix l'artícle original: aquí

Francesc Mariné i Martorell

Francesc Mariné i Martorell va ser un tècnic municipal de Sarrià, l’Hospitalet de Llobregat i Granollers.

La seva obra més important són les Escoles Pies de Sarrià (1891-93), bé que els plans —a causa de la incompatibilitat— són signats per Eduard Mercader i Secanella.

Altres obres seves són el Pla d’Alineacions de Sarrià (1888), la casa Martínez, al passatge d’Isabel, a Gràcia (1890), el xalet Sabater, a Sant Gervasi de Cassoles (1890), el cafè Alhambra, al passeig de Gràcia (1900), i la casa Tintoré, als carrers de Bailèn i Mallorca, a Barcelona (1901).



Planol de l'any 1896, troç corresponent al que es avui el barri de les Tres Torres.