Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle XX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle XX. Mostrar tots els missatges

Edifici de vivendes SEIDA, de Francesc Mitjans.

Es tracta d'un bloc aïllat de vivendes que està situat en un dels costats d'una illa triangular. L'edifici de vivendes es desenvolupa en una longitud de més de cent metres, i disposa de sis "caixes" d'escala que proporcionen accés a dos vivendes per replà cada una.


Situació


El bloc presenta dos façanes molt diferenciades, en funció de la seva situació. En la façana que dona a carrer dominen les grans superf´cies vidriades i les tarrasses, que ocupen la totalitat de la façana. El gruis de les tarrasses forma "brise-soleil", que es va interopin de forma alternativa mitjançans pèrgoles practicadas al portell.


Plantes

Planta d'anàlisis i façanes


La façana posterior està en forma de retranquieg amb uns patis exteriors que permeten augmentar la superfície de ventilació i així evitar els patits patis interiors.

L'estructura de l'edifici es de pilar i bigues de formigó armat amb un porxo a doble altura que l'eleva sobre xanques.






VIDEO: L'estadi de l'Espanyol quan era un camp de reclutament

VIDEO: L'estadi de l'Espanyol quan era un camp de reclutament.

El gener de 2019 en el programa de BTV anomenat "Va passar aquí" l'episodi tracta del fotògraf Robert Capa.

El camp de l'Espanyol es va inaugurar l'any 1923. L'any 1939 es va convertir en un camp de reclutament. Fotografía de Robert Capa. Imatge del Gener de 1939.


Aquest famós i prolífic fotògraf va arribar a Barcelona l'any 1936 i va fotografiar en l'antic Estadi del Reial Club Deportiu Español "Estadi de Sarrià", que llavors era un camp de reclutament i allistament de soldats en la població civil, com la població era reclutada tot donantlis uniformes i armament per que anessin a lluitar ja que la guerra es veia per perduda.

Es veu que les fotos que va fer varen ser les últimes que va fer a Barcelona abans de marxar degut a la guerra civil. Aixó va ser en aquest lloc el gener de 1939.

Adjuntem doncs el vídeo d'aquest programa tant interessant.


VIDEO



VIDEO



Casa Joan Vilagut

Caseta entre mitgeres de planta baixa i terrat, de l'any 1904, obra del reconegut arquitecte modernista Bonaventura Conill Montobbio (Barcelona, 1876-1946).

La façana, simètrica, s'estructura en tres eixos marcats per les obertures, ressaltats amb parelles de pinacles que serveixen per delimitar les baranes del terrat.

Tot plegat adornat amb trets netament modernistes, tant en els estucats com en les baranes i reixes de forja, amb una falsa policromia afegida durant la restauració de 1990.













VIDEO: Dos videos del barri molt interesants de BARCELONA EN TEMPS PASSAT

Fa uns díes en el facebook van compartir amb nosaltres uns vídeos a on es pot observar com era el nostre barri.



En el primer video que és de l'any 1979 tracta d'un documental sobre l'encariment del petroli i de la negativa i excedent dependència en ell. Ja aquells temps es parlava del mal que el petroli feia en el clima, és a dir en altres paraules, en aqueslls temps ja es parlava del canvi climàtic.


VIDEO ANYS '60





En el segon video dels anys 60 podem veure en el minut 01:55 la boca del metro estació Sarrià. Ès un reportatge del ferrocaril de Barcelona a Sarrià. Es molt gratificant i interessant haber rebut aquests dos vídeos en el facebook del blog del Barri de Les Tres Torres.

Donem mil gràcies a BARCELONA EN TEMPS PASSAT. Aquí teniu el seu facebook: https://www.facebook.com/barcelonaentempspassat/ si us plau segui-los tene molts videos de Barcelona i com diuen ells "en temps passat".


Moltes gràcies de nou.



Reforma i Ampliació del Col·legi Oficial d'Enginyers de Camins, Canals i Ports

La seu del Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins ocupava un habitatge unifamiliar aïllat en un solar molt petit situat al barri de Les Tres Torres. La reforma i ampliació de la seu es va plantejar amb una exigència que condicionava de manera determinant el projecte. Aquesta era la construcció d’una sala d’actes amb capacitat per 150 persones.





Donades les dimensions de l’edifici a ampliar i del solar, l’única solució possible era la d’ubicar dita sala en planta soterrani ocupant el subsòl del pati frontal de l’edifici existent. Per tal de resoldre de manera funcional els accessos a la sala i donar una  resposta adequada a les necessitats d’evacuació es va dissenyar la reforma i ampliació eliminant l’escala de l’edifici existent. Aquesta es va desplaçar a la nova construcció conjuntament amb l’ascensor i els servies higiènics de cada planta. D’aquesta manera, s’alliberava de circulacions verticals l’edifici vell destintant-lo a zona noble de planta baixa, i a oficines la resta de plantes.




Els tancaments exteriors responien a una plantejament inicial de respecte a l’edificació existent, mantenint el revoc, pintura i fusteries originals, excepte en el cos central, en el que la modificació radical va fer necessari un tractament d’alumini. L’edificació nova es va resoldre amb obra vista de totxo premsat agafada amb morter de cal.


Els paviments escollits fores el marbre travertí en el zona de la nova construcció, el parquet de tarima clavada de fusta d’Iroko en les zones nobles i el sintètic de PVC en les oficines.

L’estructura de la sala d’actes soterrada es va resoldre mitjançant una volta de formigó armat subjectada pels murs laterals de contenció de terres. La volta es va deixar de formigó vist utilitzant per l’encofrat planxes de canyís.



Construcció de 4 baixos cantonada Rosales-Calatrava

L'any 1931 es concedía el permís per a la construcció d'uns cuatre baixos i una tanca just a la cantonada del que ara és el carrer Calatrava i el carrer Rosales.

El projecte original plantejava cuatre vivendes en renglera d'una sola planta (baixos) i una de elles en xamflà.

Actualment i per sort aquest conjunt, (que està "abraçat" per una nau industrial d'aquells temps, any 1911"), constructiu encara es conserva i forma part del programa de protecció arquitectònica tal i com estipula el POUM de Barcelona i PGM aprovat inicialment l'any 1976.

No ens podem imaginar com seria el nostre barri si altres consjunts o cases aïllades com aquestes haguèssin passat a formar part del programa de protecció arquitèctònica ja que si el barri ara és bonic i tranquil encara ho seria molt més.

ACTUALITAT







ANY 1931



Concertante

Després de 25 anys d’experiència pedagògica i 10 anys d’experiència professional en organització de cursos, concerts, concursos i festivals dels seus fundadors, obre la CORCERTANTE Barcelona.

Academia Internacional de Música, d’acord amb la seva llarga trajectòria professional. L’acadèmia ofereix la possibilitat de viure la música com un tot unificador, que fusiona  el llenguatge musical i la pràctica. Els alumnes desenvoluparan les habilitats musicals i les personals i, així, es facilita la unió entre el perfeccionament, l’exercici, les destreses individuals i la praxis musicals. D’aquesta manera, els alumnes podran iniciar-se, educar-se, especialitzar-se i, sobretot, viure amb la música.



Raúl Giménez i Assunto Nese s’uneixen en aquesta experiència pedagògica amb la intenció de fer una escola de música que ofereixi una formació completa als seus alumnes. D’un costat, a aquelles persones que s’inicien en l’estudi de la música i de l’altre, a professionals que necessiten perfeccionar-se.

Raúl Giménez, tenor argentí amb més de 30 anys d’experiència professional del cant i que ha actuat en els teatres més prestigiosos del món, s’uneix a Assunto Nese, amb 20 anys d’experiència com a pedagog i instrumentista, per crear una acadèmia internacional on l’art de la música estigui a l’abast de tothom.


El Plà Parcial de la Zona Nord de la Diagonal de l'any 1959

L'ordenació a la postguerra de la part alta de la Diagonal, a més d'una operació especulativa fou també de prestigi. Es volia una entrada a Barcelona ben espectacular i propangandìstica. Primer s'instal·là la Ciutat Universitària a Pedralbes (primera expulsió dels estudiants del centre de Barcelona), i després s'ordenaren, per a la futura residència de l'alta burgesia i del sector terciari més dinàmic, els espais més representatius.

Però al mateix temps, aquest pla serví per a il·luestrar el significat d'aquest sistema de gestió urbanística que és pròpiament tot pla parcial, el qual serveix per a la legalització de les irregularitats comeses. De 41 plans parcials aprovats i existents fins a l'any 1971 a Barcelona, el 25 per cent foren relitzats per legalitzar l'existència d'uns edificis, una zonificació o una trama de carrers, que ja eren relitzats amb interioritat a la redacció dels plans esmentats o que contràriament el Pla General o Comarcal, o bé per incrementar el volum edificable. El 60 per cent dels plans parcials esmentats aprovats augmentaven el volum edificable. En conjunt aquells 41 plans parcials mutiplicàven per a tot Barcelona el volum edificable per 1,8 de tal manera que si, segons el Pla General del 1953, Barcelona podia arribar fins als 2.400.000 d'habitans, amb els nous sostres permesos arribarà als 4.300.000.

Part d'aquest Pla General afectà el nostre barri el que llavors era Can Ràbia, és a dir l'Estadi de l'Espanyol que llavors consistia, segons la proposta en una "super" illa. Actuament en son sis i concretament afectava el que ara son els carrers de Ronda General Mitre, Carrer de Can Ràbia, Passeig Doctor Flèmig, Carre de Santa Fè de Nou Mèxic, Carrer de Bori i Fontestà, Av de Sarrià, Carrer de Ricard Zamora i Ricardo Villa.

Plan Parcial de Ordenació de la Zona Norte de la Avda. del Generalísimo Franco entre las Plazas de Calvo Sotelo y del Papa Pio XII y del Barrio de las Corts, Ajuntament de Barcelona.

El Pla en l'actulitat


El naixement del barri

Plàno d'alinecions dels principals carrers i plaçes del barri de Les Tres Torres de l'any 1902.
"Plano que acompaña la solitud suscrita de los Sres D. Clemente Mas, D. Manuel Romaní y D.Pedro Romaní para la petición de alineaciones y rasantes" firmat per l'arquitecte municipal J.Anselm Capdevila al setembre de 1902.

Entre altres curiositats es pot veure les propietats afectades i amb futures expropiacions que es van duu a terme seguidement de la seva urbanització. Es a partir d'aquestes alineacions que serugeix l'atual barri partit en dos per la Via Agusta pero degut a les alineacions de carres en cuadricula permeten la cohesió de les dos parts separades.

Clínica del Dr. Reverter

A tocar del baixador de Les Tres Torres, la gran mansió del carrer d’Anglí, 1, acollia la clínica que prestava serveis de cirurgia urinària a càrrec de Josep Maria Reverter i Girona, i de cirurgia general i ginecologia en mans del doctor Sixte Pérez i del Castillo. Reverter havia tingut un consultori de cirurgia urològica al carrer del Carme, 42 (1918).







Permís per a una lletería per a Pere Cardona Miquel

En Pere Cardona Miquel, que llavors vivía al carrer Gelabert, 28 de Barcelona demanà permís per a la instal·lació d'un local, als baixos del llavors anomenat carrer Adolf Blanch, 5, per a la venta i suministrament de llet.

El local el cual va poder obtenir el permís de lleteria estava situat a l'actual carrer Milanesat, 5 just a la plaça, llavors dita "de Llevant", Joaquim Pena.

L'edific en l'actualitat

El Sr Pere Cardona i Miquel va demanar els serveis d'un topògraf per que aquest demostrés que la seva nova lleteria estava com a mínim a 100 metres de cualsevol altra, tal i com deia la llei en aquell temps.

El topògraf va demostrar que realment la futura lleteria del seu client, en Pere, estava a uns 180 metres d'una altre existent situada al carrer Rosari i a uns 600 d'una altre lleteria.

No cal dir doncs que el permís li va ser favorable.

Curiositats del barri ben singulars que volem compartir amb tots vosaltres. Adjuntem els documents en format PDF trobats al Arxiu Municipal de Barcelona.

IMATGES DEL DOCUMENT DEL PERMÍS FAVORABLE


Pàgina 1


Pàgina 2


Pàgina 3


Pàgina 4: Plànol demostratiu


Pàgina 5


Pàgina 6

Casa Ribas ara Col·legi Major Universitari Sagrat Cor

Es tracta de una de les finques més antigues de les situades fora del nucli de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres. Ja es citada en una relació de 1791 on només parla de les finques Sentmenat, Gardenyes i Palacios. Inicialment tenia una extensió de 20.000 m2. Era propietat de la família Ribas que eren els marquesos d’Alfarràs.

El títol de Marqués d’Alfarràs va ser concedit a 1702 per felip V a Pere de Ribas Boixadors, originari Camprodon. Casat a 1671 amb Teresa Granollachs.

El segon marqués va ser el fill, Pere Ribas Granollachs casat a 1702 amb Esperança Castellvell.
El tercer marqués va ser el fill, Jeroni Ribas Castellvell casat a 1737 amb Ignasia Olzinelles.El va succeir la filla Teresa Ribas Olzinellas quarta marquesa d’Alfarràs, que va morir a 1796. S’havia casat l’any 1769 amb Joan A. Desvalls Ardena (1740-1820) que ja era marqués de Poal i Llupià. Aquest es qui va fer construir el Laberint d’Horta, l’any 1791.

Durant la seva vida va ser conegut com marqués d’Alfarràs, títol que mai va tenir doncs la marquesa era ella. Vivien a Barcelona al carrer Dormidor de Sant Francesc en una gran casa amb una biblioteca de més de 1.500 llibres.

Cal suposar que en construir a la finca del Laberint ja van perdre l’interès en la finca de Sarrià.A l’any 1865 ja ens apareix com a propietari de la finca en Josep Martí Fàbregas que amplia la casa i fa diferents obres. L’any 1896 el fill Josep Oriol Martí Ballús, demana permís per a obres millora, i a 1920 la filla Dolors Martí vda. de Ramon Albó es queixa de l'expropiacio de part de la finca per a ampliar l'estacio del tren.

Al 1917 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per adquirir una finca on volia fer l’escola de cecs i sords. Només es va presentar una proposta; la casa ribas de Sarrià.Va haver-hi moltes negociacions fins a 1919 en que estava a punt per a firmar els documents. No sabem perquè es va deixar córrer. Al final l’any 1922 l’Ajuntament de Barcelona va comprar a Ramon Miralles la finca de Vallvidrera, Villa Joana.(on havia mort Verdaguer)
 
Nuria Albó ens parla de la finca de Casa Ribas,al seu llibre: “Quan xiula el tren”. “El col.legi havia estat una casa senyorial que un matrimoni sense fills havia regalat a les monges del Sagrat Cor per que la dediquessin a hostatjar noies sense recursos que volien ser mestres. Després de la guerra també hi van fer batxillerat i van afegir-hi tota una ala on hi havia els dormitoris. L’avinguda dels plàtans donava a la antiga porta que ja no s’obria mai, i a la dreta hi havia una part del jardí, on només es podia anar els dies de festa, segurament per que era perillós a causa de la paret de tancament que per la part del jardí tenia nomes mig metre, però per la part de fora s’enfonsava profundament fins les vies del tren de l’estació de Sarrià. El col.legi era una antiga torre cedida a les monges. Era damunt l’estació de Sarrià, a l’altre banda de les vies, encara descobertes, i calia travessar un pontet de ferro.”

Tenia un pont de ferro per accedir al poble que travessava per sobre les vies del tren.
 
Tornat a la casa Ribas consta que a 1925 va passar a mans de les monges del Sagrat Cor, que la van utilitzar de diferents maneres: des del començament va ser pensionat, de 1961 a 1969 hi ha haver llar d’infants, de 1965 a 1976 formació professional, de 1966 a 1978 segona ensenyança, i a partir de 1965 fins avui Col.legi Major.

Imatges de l'estat actual del recinte.

L'Orgue de la Parròquia Francesa del carrer Anglí nº15

Aquest orgue, construït als anys 80, es trova en els baixos del carrer Anglí nº15, d'un edifici que exteriorment sembla el típic edifici plurifamiliar aïllat d'obre vista.

Cal indicar doncs que tot l'edific pertany a la Parroquia Francesa de Nostra Senyora de Lourdes i que pertant no es el que sembla si es veu des del carrer.

En la planta baixa es trova l'església i en els el nivells superiors altres dependències depenents de la parroquia. Aquest orgue pel lloc a on está instal·lat el converteixen en un cas ben curiós sense parlar d'orgues particulars que també es troven en residencies dins de edificis siguin plurifamiars i o aïllats o no.

Un cas ben curiós i original del barri de Les Tres Torres de Barcelona.




Enllaços


Casa al carrer Nena Casa, 15, any 1919.

Construir casa compuesta de planta baja y un piso en solar cuyo permiso para cercarlo tiene concedido y hecho el correspondiente depósito para construcción de la acera.


Aquest text és l'astracte d'un arxiu que hem trobat recentment al Arxiu Municipal de Barcelona on fa referencia al permís d'obres majors per a la construcción d'una casa unifamiliar aïlada situada actualmente al carrer de Nena Casas, 70 just al començament del xamfrà amb el carrer de Rosario.

Es tracta d'un edifici amb dos plantes, baixa i primera, d'estil modernista i diseñada per l'arquitecte Josep Sabadell.


Documentació gràfica, any 1919.
Actualment en l'amplaçament del desaparegut edifici s'erigeix un blog plurifamiliar edificat l'any 1965. Un altre testimoni del ric i desaparegut patrimoni arquitectónic del nostre barri.


Localització del desaparegut edifici al carrer de Nena Cases, 70 i/o 72, any 2015.

El Xalet Barby

L'enginyer francés Philippe Barbry es va establir a Barcelona a començaments del segle XX i va arribar a presidir la companyia Central Catalana de Electricidad, empresa fundada el 1896 que, a partir de 1912, un cop fusionada amb Gas Lebon S.A, passaria a ser la Catalana de Gas y Electricidad.
Vista lateral de la mansió.

A l'any 1910 Barbry va encarregar els plànols d'un xalet per a la seva familia a Sarrià, que posteriorment construiria al Passeig del Bisbe Morgades (actualment de la Bonanova) sobre un terreny que arribava fins al carrer Cuyàs (avui Dalmases). La façana principal de la mansió quedava encarada cap al carrer Cuyàs i darrera del xalet hi havia un ampli jardí amb una altra entrada des de passeig de la Bonanova.

Plànol, signat per l'arquitecte Josep Masdeu, de la façana principal del xalet, any 1910.
Aquest xalet va ser una víctima més del procés de destrucció, pràcticament generalitzada, d'aquest tipus d'habitatges que va patir el passeig de la Bonanova a partir dels anys 1960's, quan l'especulació i els negocis immobiliaris van aixecar tota mena d'habitatges de luxe a la zona.
Emplaçament del xalet de Philippe Barbry en un plànol dels anys 1930's.

Joaquim Pena i Costa

Joaquim Pena i Costa (Barcelona, 1873 - Barcelona, 1944) fou un musicòleg i crític musical. És un dels principals ideòlegs de la modernitat musical a Catalunya.

Biografia

Estudià Dret però mai no va exercir aquesta professió, ja que molt aviat es dedicà a la música, sobretot a la crítica musical. Inicià la seva carrera com a periodista a El Correo Catalán, on va fer publicacions tan importants com, per exemple, la crítica de l'estrena de Tristany i Isolda al Gran Teatre del Liceu.

Va ser fundador i crític musical de la revista Joventut setmanari editat entre el 1900 i 1906, publicant crítiques i comentaris sobre el festival de Bayreuth i contribuint altament en el debat sobre els principals corrents estètics europeus de principis del segle XX, per la qual cosa la revista va esdevenir una de les publicacions periòdiques més importants del modernisme català. Allà hi defensà apassionadament l'obra de Richard Wagner.

Va viure i morir a l'antiga plaça de Llevant, a Sarrià - Sant Gervasi, actualment dedicada al musicòleg.

Joaquim Pena i Richard Wagner

El 1901 fundà l'Associació Wagneriana de la qual va ser president entre l'any de la seva fundació, juntament amb Felip Pedrell, musicòleg, i el 1904. Va ser propietari molt actiu del Gran Teatre del Liceu, des d'on reivindicà la representació de les òperes wagnerianes amb tota dignitat i denuncià les irregularitats de la junta del moment.

Són molt conegudes les seves traduccions al català de les obres escèniques de Wagner, adaptades de tal manera que també podien ser cantades en aquest idioma. També va traduir algunes de les òperes de Gluck, Spontini, Mozart, Mússorgski, Rimski-Kórsakov, o de les cançons de Beethoven, Schubert, Schumann, Fauré i Bach, entre altres exemples.

Publicà reduccions per a cant i piano de Lohengrin (1906), Els mestres cantaires de Nuremberg (1907), Tannhäuser (1908), Tristany i Isolda (1910) i Parsifal (1929). Traduí els assaigs wagnerians La música del futur i Art i revolució.

A sota podem veure la descripció que li feia Josep Pla en la seva sèrie de retrats periodístics Homenots:

"L'altra persona seriosa era Joaquim Pena, crític musical wagneròman de formes rígidament ortodoxes, en el sentit que creia que en l'obra de Wagner, en l'estètica wagneriana, l'element bàsic era la poesia i subsidiàriament la música, importantíssima, certament, però no tant com la poesia, que constitueix el substràtum de la superestructura musical. L'estètica de Wagner havia convertit Joaquim Pena en un obsés ombrívol, sever, greu i separat".

Crític musical

Exercí la crítica a La Publicidad (1916-1918), on publicà cada setmana, a la secció Hojas musicales, els seus treballs musicològics. Fou el 1938 quan la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya li dedicà un homenatge per publicar el Cançoner selecte, una col·lecció de lieder traduïts al català. També traduí obres teòriques de Richard Wagner com la Música del pervindre. Quan Joaquim Pena deixà la crítica a La Publicidad, l'encarregat de substituir-lo va ser Jaume Pahissa.

Orquestra Pau Casals

Fou secretari de l'Orfeó Català i secretari del patronat de l'orquestra Pau Casals (1920-1939). "Heu's ací l'origen de l'ORQUESTRA PAU CASALS. Tot just fa quatre mesos, tantost tornant de sa darrera excursió artística, cregué arribada l'hora de convertir en obra sa trascendental pensada i comunicar-la als seus íntims [...] començaren tot seguit els treballs preparatoris". El fet que posseïssin l'Orfeó, la Banda Municipal i l'Orquestra Casals feia que Pena fos un gran engrescador de projectes per poder plantar cara a les grans capitals europees. Els programes de mà i les traduccions eren, quasi sempre, de Joaquim Pena.
La Plaça Joaquim Pena
Una selecció de les seves crítiques i treballs fou recollida al Llibre en honor de Joaquim Pena. També va escriure la biografia Enric Morera (1937) i va dirigir el Diccionario de la Música Labor (1940-1944).

Una petita casa ja desaparegura del carrer Escoles Pies, 58

Avui us presento una petita casa unifamiliar ja desapareguda. Es trobava al carrer de les Escoles Pies, al número 58, de Barcelona.

El propietari era Manuel Llambrichs i el seu autor el mestre d'obres Josep Graner Era d'una modernisme tardà, de l'any 1917, època en la qual ja manava el noucentisme.

La caseta presentava ferros amb filigranes modernistes, trencadís al damunt de les obertures, decoració floral i era asimétrica.

Josep Graner és amb tota seguretat l'autor més prolífic del modernisme i així ho recollo en el meu Inventari General del Modernisme, té obres no tan sols a Barcelona, sinó també a Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona i localitats tan llunyanes com Saragossa (on va ser un dels introductors d'aquest estil) i Palma de Mallorca. A més, té signats els plànols de la casa que va projectar Francesc Berenguer a Xixon.

El projecte del 1917
Graner, a banda del modernisme, va treballar en tots els altres estils de l'època: neoclassicisme, eclecticisme, noucentisme, neogòtic i també va projectar panteons.

Les seves obres més conegudes són la Casa de la Papallona al carrer Llançà de Barcelona, la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i Rocafort i els magatzems del carrer Ortigosa.

Moltes de les obres que ell signa (entre modernistes i la resta existeixen més de 1000 projectes signats per aquest autor) no eren d'ell: ell era tan sols el que les signava, ja que eren projectades per arquitectes sense títol (Berenguer) o encara estudiants d'arquitectura o pels arquitectes municipals (aquest no podien bastir obra civil en les zones on exercien el seu càrrec i quan ho feien per legalitzar els plànols se servien de "firmons").
Escoles Pies Nº58 en l'actulitat
El projecte adjunt es troba en l'Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.