Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris masos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris masos. Mostrar tots els missatges

Plànol, del any 1864, de la antiga Carretera de Sarrià i en els terrenys de "Can Poc Oli"

Plànol, del any 1864, de la antiga Carretera de Sarrià i en els terrenys de "Can Poc Oli".


SARRIÀ) " 1864." TITLE='" ANTECEDENTES REFERENTE A ESTA SECCIÓN: ( CARRETERA DE SARRIÀ) " 1864.'> " ANTECEDENTES REFERENTE A ESTA SECCIÓN: ( CARRETERA DE SARRIÀ) " 1864.

 




MASOS DESAPAREGUTS - Can Batllera

Imagte del desaparegut Can Batllera.

Imatge de la matança del porc a Can Batllera del 31 de Gener de 1894. Era una diada significativa en el calendari de pagès. Era freqüent que aquell dia els propietaris anessin al mas, on se soliaaplegar molta gent.






La masia desapareguda de Can negre

La masia de Can Negre es situava entre Sarrià i Les Corts, més concretament en la finca número 13 de l’avinguda del General Mitre.

La construcció del mas era una casa-torre de planta rectangular i dos pisos coberts amb teulada que mostrava en la façana uns senzills esgrafiats geomètrics a base de tires i cercles. Era el centre d’una explotació que originàriament comprenia quatre mujades de terra, voltades per una paret de tàpia i que estaven regades per un cabal d’aigua procedent de Sarrià.

Finca d’origen desconegut; els primers propietaris dels quals hi ha la notícia era la família Prats al 1778. Va ser adquirida i enderrocada pel Reial Club Esportiu Espanyol, en ampliar el seu estadi l’any 1956.

Compartim amb vosaltres l'imatge que testimonia com era la seva arquitectura fet per

Can Negre l'any 1951.


ENLLAÇOS






Bibliografia:

MAÑÉ SÀBAT, A., Finques i masies del vell Sarrià. El Mirador - Jaume Gras i Bartrolí, Vilamòs.
NAVARRO MOLLEVÍ, I., 1993. Masies de Les Corts: Torres, masos i altres cases, Arxiu Municipal del Districte de Les Corts, Barcelona.


El sobrenom de Can Ràbia

Caseriu situat a la carretera que menava de Barcelona a les Corts i Sarrià.

Sembla que el sobrenom de Can Ràbia prové del següent: en una taverna situada a la carretera de Sarrià cantonada riera de Magòria, es feia menjar doncs era pas de carros i cavalleries, camí de Sarrià.

Conten que un dia uns nens jugaven amb el gos de la taverna fins que van fer-li mal; els crits del gos van alertar l'amo i aquest enfadat va atonyinar els nois. Els noiets com a venjança van començar a dir-li "rabiós, rabiós, ràbia, ràbia!!" i d'aquí nasqué el mot de Can Ràbia.



Imatge de "Can Ràbia" entre l'any 1950-1952.

Les tribulacions de la família Fontanellas

La finca dita del Marquès de Fontanellas estava a l’altra banda del torrent que avui és la Via Augusta i arribava des de més amunt del Passeig de la Bonanova fins el que seria la prolongació del carrer Hort de la vila. De fet a l’obrir el passeig de la Bonanova se li va partir la finca. No es tractava d’un noble d’estirp hereditària.

D. Francisco Fontanellas Calaf casat amb Eulalia Sala, havia nascut a Capellades a 1773 i era un important comerciant de colonials a Vilanova al 1810, i al 1822 ja s’havia establert a Barcelona com a proveïdor dels exèrcits. També va fundar una banca i va ser conseller del Banco de San Fernando. Poc abans de morir va aconseguir ser anomenat Marquès de Casa Fontanellas.

Al 1845 tenia 4 fills: Lamberto, Joaquina, Eulalia, i Claudio. Aquest últim tenia fama de tarambana i en expressió de l’època era un "calavera". Nascut a 1822 la tarda del 19 de setembre de 1845 va marxar de casa i es deia que havia anat a Amèrica. Passat un temps es va rebre avís que l’havien segrestat i es va demanar un rescat que ningú no va pagar, ni la família va moure un dit, a part de denunciar-ho a les autoritats.

L’any 1851 va morir el marquès D. Francisco deixant d’hereu a Lamberto que era el fill gran, encara que en el seu testament deixava una part de l’herència per quan tornés el desaparegut fill Claudio.

Van passar 10 anys més i un bon dia de 1861 va arribar una comunicació dient que en Claudio Fontanellas tornava en vaixell d’Amèrica. Es va enviar gent a esperar-lo al port i el van portar a casa. Tothom el va rebre i el varen reconèixer, germans, amics, cunyats. Al poc es va fer córrer que no era ell sinó un impostor i ràpidament un jutge el va tancar a la presó.

En els interrogatoris tot eren contradiccions. Els criats de Sarrià clarament deien que era el noi Claudio que havien conegut i el reconeixien per una fractura a la cama que s’havia fet al caure del cavall en les seves correries per Sarrià i Vallvidrera.

CAN PAVANA. VILLA PROVENCE. Sarrià. (S XVIII - 1959)

Sobre l'indret de avui s'estén la plaça d'Artós, existia una antiga casa rural que amb el temps quedaria integrada dins el casc urbà de Sarrià. La masia era coneguda com a Can Pavana i tenia la façana principal al capdamunt del passeig de Sant Joan Bosco.
Fotografía de l'any 1959.
A principis del segle XX la casa va ser objecte d'una profunda reforma que li va donar una aparença més de torre residencial i va passar a ser coneguda com a Villa Provence, nom que li va posar el ciutadà francès René D'Aulignac que n'era el propietari.
Plànol de Can Pavana.
L'any 1959 la casa va ser enderrocada i part del seu jardi es va conservar per urbanirzar l'actual plaça Artós.

Ca N'Orlando

De la finca de Ca n´Orlondo, també coneguda com Can Urblonda, se'n té notícia de la seva existència des de l'Edat Mitjana. Ocupava una superfície de més de sis hectàries en la zona que avui delimiten l'Avinguda de Sarrià, la Diagonal i els carrers Bori i Fontestà i Ganduxer. Va ser propietat dels marquesos de Castelldosrius i en la seva ultima etapa hi van residir els Sentmenat.

La casa, situada al límit muntanya de la finca, contigua als terrenys que primer ocupà el Real Polo Jockey Club i després Piscines i Esports, era una construcció de planta baixa i dos pisos. S'hi accedia des d'un camí central des de la Diagonal que creuava una frondosa pineda de la que avui encara se'n poden veure alguns exemplars. L'obertura de la Diagonal més enllà de l'actual plaça de Francesc Macià, ja va obligar a l'expropiació d'una llesca considerable de terrenys de la finca. La casa però, no seria enderrocada fins a l'any 1949. El terreny continuà sense edificar fins ben entrats els anys 1960's.
Localització de Ca n'Orlondo (cercle vermell) cap a mitjans dels anys 1930's. La nova urbanització (en verd) de la Diagonal (aleshores Avinguda 14 d'abril), havia restat superfície a la finca. Al costat es veu l'accés principal als camps d'esport del Reial Polo Jockey Club i el carrer Anglesola, que aleshores creuava la Diagonal i arribava fins l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).
Fou aleshores quan els serveis immobiliaris de La Caixa de Pensions hi van aixecar un complex de pisos de luxe amb habitatges duplex envoltats d'una zona ajardinada i distribuits en diversos blocs, dels quals el més alt, dissenyat en forma de Y, supera les 15 plantes, i amb façanes formades per blocs de pedres compactades. El conjunt és obra dels arquitectes Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages, els mateixos que projectaren la Facultat de Dret de Pedralbes (premi FAD 1957). Es va construir per fases entre 1963 i 1967 i es completà el 1977 amb un últim bloc de menor alçada quan es va perllongar el carrer Bori i Fontestà fins a l'Avinguda de Sarrià.
Llegeix l'artícle original: aquí

Can Balasc

Una llarga cadena de fets atzarosos, batelles judicials i sucosos negocis immobiliaris ha salvat Can Balasc de l’enderroc. Avui, però, sobreviu, ben restaurada, a sobre de les sales de cinema Cinesa Diagonal com a restaurant de la cadena Burger King.


Segons el llibre “Masies de Les Corts”, es té constància de l’existència de la masia des del segle XVII. Com totes les masies, es va anar reconstruint diverses vegades. És probable que l’edific que veiem sigui de 1706. 308 anys allotjant una franquícia de menjar ràpid.
DSCN3399
Avui en dia, la masia forma part del districte de Sarrià – Sant Gervasi, però fins l’any 1897 pertanyia al municipi de Les Corts. Can Balasc es troba entre dos torrents; el de Ballescà, al sud, i el de Magòria, al nord. Precisament aquest últim feia de frontera, des de 1835, entre Sarrià i Les Corts. Avui, la riera de Magòria ha desaparegut al seu pas per aquesta zona i la frontera entre els dos districtes ha passat a l’Avinguda de Sarrià.



Can Balasc formava part d’una antiga barriada, el Raval de Can Ràbia. El raval i la masia i l’hostal de Can Ràbia van desaparèixer als anys 1960 amb la construcció del Camp de Sarrià, que també va ser enderrocat als anys 1990. Avui, només un petit carrer porta el nom de Can Ràbia, tot recorrent blocs de pisos de luxe.



L’any 1903, moria Joan Fisas i Balasch. En el seu testament va intentar de totes les maneres possibles assegurar que la masia quedés en la família. La inauguració del Turó Park, l’any 1913, llavors un gran parc d’atraccions, va fer que pugés molt el valor dels terrenys de Can Balasc. El 1917, s’arrendava la finca al Real Polo Hockey Club de Barcelona. És aquí on va començar el projecte Piscines i Esports; un gran recinte dedicat a l’esport, que tindria piscines, pistes de polo o futbol.
les corts, 1921
L’any 1988, l’Ajuntament va deixar-se vendre la finca, que llavors era propietat seva, per a construir-hi un complex d’oci i esport privat, i que avui inclou els cines Cinesa Diagonal, cinc cadenes de menjar ràpid i un DIR. L’operació immobiliària va desencadenar un llarg litigi judicial i un moltes crítiques ciutadanes. Només una part va seguir sent d’accés públic per convertir-se en el parc Piscines i Esports. Can Balasc però, es va mantenir dempeus, però ara del tot fora de context.


La privatització ha salvat algunes masies de Barcelona de ser enderrocades. Però també ha fet que moltes es restaurin amb molt poc respecte, que es dediquin a usos molt diferents al del conreu o que sovint no estiguin oberts al públic.



Si avui aneu a Can Balasc, no trobareu cap referència a la història de l’edifici. Tampoc trobareu cap informació de la masia al web de l’ajuntament ni en les guies i rutes històriques editades pel consistori. Haureu d’anar a una altra masia de Les Corts, Can Rosés, que avui acull una biblioteca pública. Allà hi trobareu el llibre “Les Masies de Les Corts”, amagat darrere d’un taullel del segon pis, gairebé inaccessible. Publicat l’any 1993 és una de les millors obres sobre la història de Les Corts. Com era d’esperar, fa anys que ja no està a la venta i no s’ha reeditat mai.



A la pàgina 485 hi trobareu, finalment, el nom i la història de Can Balasc, una  part de l’oblidada memòria rural de Les Corts.

Llegeix l'artícle original: aquí

CAN NEGRE. Carretera de Sarrià (Segle XVIII-1956)

Can Negre era una de les antigues masies dels afores de Sarrià, camí de Barcelona. El seu emplaçament coincideix amb l'actual cruïlla de l'avinguda de Sarrià amb la Ronda del General Mitre, sobre l'illa triangular on hi ha la benzinera.
*1954.- El mas Can Negre pocs anys abans de la seva desaparició (Foto: B. Batlle Piera. Arxiu Històric de Les Corts)
Aquest mas era de superfície rectangular amb planta baixa i dos pisos i una façana en la que es distingien uns esgrafiats geomètrics formats per línies i cercles d'aparença molt senzilla. Les terres pertanyents al mas ocupaven una superfície de quatre mujades regades amb aigües procedents de Sarrià. Tot el terreny era perimetrat per una tàpia senzilla i austera. Els primers propietaris coneguts van ser la família Prats. Amb el pas dels anys la finca anà perdent superfície progressivament a causa de la creixent urbanització de la zona i dels nous carrers que s'hi obrien. En els darrers temps en quedava pràcticament només la masia sobre l'actual carrer de Ricard Zamora. La construcció de la tribuna principal del desaparegut estadi de Sarrià l'any 1956 i la reordenació de l'entorn van suposar l'enderrocament i desaparició definitiva de Can Negre.

La masia de Can Negre es situava entre Sarrià i Les Corts, més concretament en la finca número 13 de l’avinguda del General Mitre. La construcció del mas era una casa-torre de planta rectangular i dos pisos coberts amb teulada que mostrava en la façana uns senzills esgrafiats geomètrics a base de tires i cercles. Era el centre d’una explotació que originàriament comprenia quatre mujades de terra, voltades per una paret de tàpia i que estaven regades per un cabal d’aigua procedent de Sarrià. Finca d’origen desconegut; els primers propietaris dels quals hi ha la notícia era la família Prats al 1778. Va ser adquirida i enderrocada pel Reial Club Esportiu Espanyol, en ampliar el seu estadi l’any 1956.