Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris patrimoni arquitectònic de barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris patrimoni arquitectònic de barcelona. Mostrar tots els missatges

La història esborrada de l’antic casino de les Tres Torres

La trajectòria d'aquest edifici modernista conegut com a Casa Urrutia i construït l'any 1905 és tot un misteri | Després d'anys d'abandonament, els nous propietaris convertiran l'immoble en pisos de luxe.


La Casa Urrutia del barri de les Tres Torres en una imatge de principis del segle XX.


Barcelona, 1905. Mentre la capital catalana s’obria al mar amb la construcció de la Via Laietana, que culminaria tres anys després connectant el centre de la ciutat amb el litoral, en una zona a la perifèria de Sant Gervasi començava a erigir-se al carrer del Rosari, 44, la Casa Urrutia, un edifici d’estil modernista que passaria a la posteritat per haver albergat suposadament l’antic casino de les Tres Torres. Amb els anys, la finca on està ubicada la casa acabaria flanquejada per les línies de ferrocarrils de Sarrià i, posteriorment, per l’actual Via Augusta, quedant la seva història esborrada i reduïda a una petita menció dins del catàleg municipal de patrimoni.

La majestuositat de l’edifici original té poc a veure amb l’actual aspecte decadent i desangelat que presenta la façana. Només la malla de color verd que penja del sostre i un cartell d’una promotora immobiliària semblen indicar que la casa no està abandonada. De fet, res més lluny de la realitat, ja que pròximament començaran les obres de reforma per convertir la finca en pisos de luxe. Aquests primers indicis d’activitat a la casa després d’anys sense moviment han estat precisament els culpables que diverses persones comencessin a moure fils per esbrinar la història que amaguen les gruixudes parets de pedra i el per què de la protecció com a Bé d’Interès Urbanístic (BIU) que ostenta l’immoble, tal com figura al Portal d’Informació Urbanística (PIU) de l’Ajuntament de Barcelona.


Una fotografia recent de la Casa Urrutia que mostra el seu estat de semiabandonament.

Un arxiu fantasma i l’escriptor de Valladolid.

La recerca en aquest particular paller la va iniciar l’any 2022 el despatx d’arquitectura Àgora, la companyia contractada pels nous propietaris dels terrenys per dur a terme la reforma de l’edifici. Amb l’ajuda de l’enginyer Artur Rojas i del Taller d’Història de Sarrià, l’empresa encapçalada per Jose Luis Cisneros i Joan Casals va començar a investigar els antecedents i recopilar documentació sobre la Casa Urrutia i la seva història. El procés, però, no va ser bufar i fer ampolles. “No sabem per què, però pràcticament no hi ha informació al respecte. Sabem que es va construir el 1905, que durant molts anys hi va viure una família a la planta principal i que la resta de l’espai el subarrendaven“, explica Cisneros en una conversa amb el TOT Barcelona.

Les gestions amb la Direcció de Patrimoni de l’Ajuntament i les visites a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona van permetre contrastar aquests primers indicis recavats, però, davant la sorpresa de l’equip d’arquitectes, no van permetre posar llum als múltiples clarobscurs de la història de l’edifici centenari. “És com si l’arxiu mai hagués existit. Potser algú se’l va emportar i no el va retornar“, cavil·la Cisneros, que no recorda haver-se trobat abans en una situació d’aquestes característiques. Un dels pocs documents als quals va tenir accés el despatx d’arquitectura és un contracte d’arrendament que va signar l’aleshores propietari amb Lope F. Martínez de Ribera, un periodista i escriptor de 34 anys natural de Valladolid que volia llogar un dels baixos de l’immoble per un any i que anys després faria carrera com a crític cinematogràfic en diversos mitjans barcelonins.

Un dels únics documents que es conserven del passat de la Casa Urrutia.


El record oblidat del casino.

Tanmateix, una de les incògnites més inversemblants al voltant d’aquesta casa és la presència pràcticament nul·la als arxius de cap referència a l’antic casino de les Tres Torres, que a priori va tenir la seva seu almenys durant uns quants anys en aquest edifici. Només en un llibre del periodista Antoni Capilla sobre aquesta zona de la capital catalana apareix una petita menció a l’immoble en qüestió i a l’activitat recreativa que hi tenia lloc: “Quan la Via Augusta no era més que un camí de ronda al costat de la via del tren de Sarrià, uns quants propietaris de la zona van decidir crear el Casino Tres Torres. La institució va ocupar breument l’anomenada Casa Urrutia, un senzill edifici quadrat i modernista amb façana d’estuc que imita la pedra i un notable jardí posterior presidit per una curiosa torrassa amb merlets”.

Les vies del tren de Sarrià per la Via Augusta en una imatge de principis del segle XX.


Contradiccions i hipòtesis.


Aquesta referència, però, contrasta amb els resultats de l’anàlisi de l’estructura interior de la casa duta a terme pel despatx d’arquitectura Àgora, que conclouen que l’edifici no va albergar cap mena de gran equipament d’aquestes característiques. Per argumentar aquest posicionament, Cisneros apunta que tant la cuina com els lavabos són els originals que es van construir l’any 1905 i que la distribució interior no ha patit cap alteració rellevant que indiqui que es va utilitzar com a casino durant un període prolongat en el temps. “Sembla inviable que ho hagi sigut. No hi ha cap indici de canvi i tampoc figura cap modificació de l’activitat en el registre”, insisteix l’arquitecte.

Una de les hipòtesis que explicarien aquesta dicotomia respecte a l’existència de l’antic casino de les Tres Torres és que la Casa Urrutia no s’utilitzés ben bé com a negoci recreatiu, sinó que funcionés com una petita sala de joc familiar que obria les seves portes un cop o dos a la setmana. Així ho creu Jesús Mestre, un dels impulsors del Taller d’Història de Sarrià, que remarca que això explicaria per què l’activitat econòmica que hauria de generar i declarar aquest casino no figurava enlloc.

La Casa Urrutia del barri de les Tres Torres en una imatge de principis del segle XX.


La reforma, un punt d’inflexió per recuperar la història?


Tot aquest periple d’incògnites ens porta a la situació actual d’aquest edifici modernista del districte de Sarrià-Sant Gervasi, que després de gairebé quinze anys en estat de semi abandonament i amb una família que vivia a l’entresòl com a únics inquilins, tornarà a la vida gràcies a una profunda reforma que dividirà la finca en diversos habitatges. Aquesta remodelació s’haurà de fer seguint els criteris que marca el nivell de protecció per als Béns d’Interès Urbanístic (BIU), que en aquest cas concret implica que qualsevol intervenció que es faci ha de mantenir la volumetria i els elements originals de la façana. En aquest sentit, sí que es permet edificar una nova construcció a la finca, sempre que aquesta tingui un mínim de tres metres de separació amb l’edifici actual.

Una fotografia recent del pati de la Casa Urrutia, on es podria construir una nova edificació. Fotografia de Artur Rojas.



Consultats per aquest mitjà, des de l’Associació de Veïns de les Tres Torres asseguren que fins fa uns mesos desconeixen completament que la Casa Urrutia hauria estat la seu de l’antic casino del barri i lamenten l’estat semi-ruïnós que ha presentat el conjunt durant tots aquests anys. “Aquest edifici ha estat abandonat molt de temps. Millor que s’hi facin pisos que continuar així”, afirmen. Només el temps dirà si aquest serà el punt d’inflexió per recuperar la història esborrada de l’antic casino o si aquesta tornarà a guardar-se en un calaix a l’espera d’una nova oportunitat per fer-se un lloc en la memòria històrica del barri.


El Cementiri de Sarrià

Fins al segle XIX era costum enterrar els morts en els llocs sagrats o prop d’ells. Sabem que a Sarrià les famílies Angle, Puig Guiant, Cors, Pedralbes, Feu, Llanza, Corominas, Cuyàs, Rosès, Negrevernis, Piera, Molins, Casas, Canet, Viñals de la Torre, Modolell del Puig, Baxeras, Castelló, Nanot i Planes tenien la seva tomba dins l’antiga església gòtica, mentre que el fosar ocupava un espai al costat de l’edifici, com podem veure encara en algunes esglésies rurals antigues.

La situació dels cementiris fora dels nuclis urbans va començar al segle XIX impulsat per les epidèmies de còlera. L’any 1833 es produí a Espanya la primera epidèmia que causà la mort a milers de persones. Només a Barcelona i la seva rodalia entre el setembre i el novembre de 1834 van morir 2.042 afectats.
Imatge aèria del cementiri de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres.
L’Ajuntament de Sarrià, conscient del perill que representava per a la salut pública el fet que els cadàvers s’enterressin a les esglésies, va decidir enterrar els morts en un lloc lluny del nucli urbà, d’acord amb les normatives de sanitat. Es tractava d’uns terrenys que l’Ajuntament de Sarrià adquirí el 7 d’abril de 1835 als propietaris Mateo Sanges i Jaume Artigas. Els primers enterraments es produïren el 1835, però les primeres construccions, segons el projecte de l’arquitecte Francesc Renart i Arús, són de 1840.

Amb el pas del temps el recinte original resultà insuficient i el cementiri va haver d’ampliar-se fins a la superfície actual, de 4.560 m2.

El cementiri de Sarrià és, juntament amb el d’Horta, un dels més petits de Barcelona. Entre les sepultures destaquen les dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, l’ex-alcalde de Sarrià Ramon Miralles Vilalta i, naturalment, les de les famílies que han estat estretament lligades a Sarrià, com les Margenat, Mumbrú, Alós, Anzizu i Llança. Un dels primers panteons que es van construir fou el del farmacèutic Joan Margenat, síndic de l’Ajuntament, que morí assassinat per les forces de la Jamancia el 5 de setembre de 1843.

La casa del sultà (Muley Afid)

El sultà Muley Adif, fill de Hassan I i califa de Marraqueix, en 1908 va entaular una lluita fratricida per ocupar el tron del seu pare. Perduda la batalla, es va exiliar a Barcelona i després de viure un parell d'anys en el desaparegut Hotel Oriente, el 1911 va decidir establir-se definitivament a la ciutat i va encarregar a l'arquitecte Puig i Cadafalch, un dels més destacats del modernisme català que li construís una casa a la part alta de la ciutat, en l'actual Passeig Bonanova núm 55; és a dir en ple camp / muntanya ja que el Passeig de la Bonanova no es va inaugurar fins a 1942.

El 1914 la casa va quedar acabada i el sultà bandejat es va traslladar a viure-hi; però la seva estada va durar poc, dos anys més tard, el 1915, el sultà i la seva parella es van traslladar a França i la casa va ser tancada. A partir d'aquest moment només s'obria durant els escassos mesos d'estiu o hivern que passaven a Barcelona, ​​que cada vegada van ser menys.
 
Aquesta casa, bastant desconeguda per als barcelonins que no siguin de la zona, és un edifici aïllat i envoltat d'un petit jardí, organitzat segons una complexa volumetria, amb terrasses i miradors prominents i amb una torre amb coronament agut que domina el conjunt. Exteriorment, les parets blanques es complementen amb l'ús del maó com a element decoratiu aplicat puntualment, juntament amb les teules vidriades de color verd i els plafons esgrafiats damunt les obertures, especialment a la tribuna decorada amb columnes salomòniques de maó.

Al saló del pis superior hi ha un alt fris, que envolta tota l'habitació, amb imatges de nens jugant, gent a la platja, nois jugant a futbol, escenes d'equitació, carreres de cotxes i motos, caceres, avions volant, un gran billar, o pagès amb barretina fugint no se sap de què. Aquestes pintures han estat atribuïdes a Ricard Opisso, les figures a la fresca són de temàtica costumista i reflecteixen la vida quotidiana dels habitants d'aquells anys.
Al final de la seva vida, Muley Afid es va voler amb gratular amb la ciutat per haver-la abandonat per anar-se'n a residir a França i, en una altra de les seves excèntriques decisions que van ser moltes al llarg de la seva vida, va donar aquesta casa al Zoo de Barcelona per que cuidés com a una princesa a l'elefanta Júlia.

El 2002 la casa va ser completament restaurada pels arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas i actualment és la seu del Consolat General de Mèxic a Barcelona.
 

CASA CENTRAL DE RELIGIOSES FILIPENSES

Al segle XVII en el terreny que ocupa la Torre de Sarrià hi havia una masia sobre la qual, durant el segle XIX, es va construir l’actual torre modernista. Aquesta torre, juntament amb altres dues, formava part de les Tres Torres que van donar nom a aquest barri de Sarrià.
Va ser adquirida per la Congregació de Religioses Filipenses l’any 1915.

Alguns anys després, l’arquitecte Sr. Ignasi Adrover va dirigir la construcció d’un edifici de planta rectangular, adossat a la torre, que intentà mantenir una unitat amb tot el conjunt. Aquest nou espai va ser destinat a capella, i a sales i dormitoris d’ús de la Comunitat.

L'edificació actual, situada al mig d'un extens terreny enjardinat, és el resultat de l'ampliació d'un edifici anterior. La majoria d'elements usats són de llenguatge modernista (tant per les formes com per l'ús dels materials, com el maó vist, els elements vidriats, l'estuc...). En sobresurt la torre-mirador, amb una complicada solució de coberta i la fusteria i les vidrieres de les obertures principals.


Durant la Guerra Civil es va confiscar tota la propietat i es va destinar a hospital. Molts anys després d’acabada la guerra, a mitjans dels anys 50, la torre de Tres Torres va tornar als seus propietaris, la Congregació de Religioses Filipenses.

Fins als anys 1973–1974 aquesta propietat es va destinar a Casa General i Noviciat de la Congregació. Des d’aleshores ha estat residència de germanes grans. L’any 2006, la Congregació, atenta a les necessitats de la societat actual i bevent de les fonts del propi carisma institucional, va creure important dedicar la major part de l’edifici a Casa d’Espiritualitat, mantenint una part com a residència de les germanes grans.

TORRE GIRONELLA (COl·lEGI SANTA DOROTEA)

Construcció escolar desenvolupada en dos edificis ben diferenciats i amb un jardí del quals es conserven encara elements de la finca original. Un dels edificis és l'adaptació de l'antiga Torre Gironella mentre l'altre, alineat al carrer, ja fou edificat per a l'ús docent i s'hi produeix una modulació dels elements plens i buits.

Cal destacar la façana sud de l'edifici original que, tot i les modificacions realitzades, manté la simetria i la composició neoclàssica del cos central amb el porxo, les pilastres adossades i el coronament amb un element decoratiu ceràmic.

CASA URRUTIA (ANTIC CASINO DE LES TRES TORRES)

Edificació de planta baixa (desdoblada en semi-soterrani i entresòl), planta pis i coberta planta a la qual s'accedeix des d'un torreó emmerletat.

És una construcció de llenguatge modernista amb una clara definició de l'accés mitjançant el recurs d'introduir una tribuna central sobre la porta principal. Les obertures del semi-soterrani estan contingudes en l'element que actua de sòcol de l'edificació i les altres dues plantes queden emmarcades per una franja horitzontal que destaca de la resta de tractament de la façana (d'estuc imitant pedra). La barana del terrat no és original.
Imatge de la façana lateral on s'observa el torreó
Es troba a la cantonada entre Àngel Guimerà i el carrer Rosari, tocant a la Via Augusta. Al Catàleg del Patrimoni de l'Ajuntament n'ofereixen molt poca informació, excepte informar entre parèntesi que era l'antic Casino de les Tres Torres. Pista que a mi, per ara, no m'ha conduït enlloc. La veritable Casa Urrutia és un d'aquells casalots amb un petit jardí posterior que semblen escapats d'una novel·la de Mercè Rodoreda.

PARRÒQUIA DE MARIA AUXILIADORA (ESGLÉSIA ANTIGA I CAN PRATS)

Església dissenyada en un particular llenguatge neogòtic en què tant les estructures com els elements ornamentals han estat reelaborats a la recerca d'un llenguatge propi. A la nau única amb capella, cal destacar la sorprenent estructura de coberta a dues vessants sobre complexos i ornamentats arcs diafragma de fusta que descansen a través de columnates exemptes en permòdols de pedra.
La façana s'organitza a manera de torre quadrada flanquejada per campanarets vuitavats; en la primera, s'hi ubiquen, de baix a dalt, l'accés geminat, la imatge de la titular sota dosser, finestrals, rellotge, galeria i coronament.

La torre Mariano Farriol

La casa que ens ocupa es troba entre la Via Augusta i el carrer dels Vergós, 35. Era la torre propietat de Mariano Farriols, edificada el 1914 però projectada al 1908 i de la qual no se'n tenen plànols. Fa poc ha estat restaurada.
Si comparem aquesta torre amb el plànol de la desapareguda casa que Antoni Castanyer va fer edificar a la Carretera de Vallvidrera, podem observar que tant la forma de les obertures com les ornamentacions vegetals de les finestres són pràcticament iguals. Aquest fet em fa suposar que van ser projectades pel mateix arquitecte, és a dir, per Alfred Paluzie.

Paluzie va ser arquitecte municipal d'Olot, ciutat on va desenvolupar gairebé tota la seva millor obra modernista.

Aquest edifici, actualment en ús de bar, va ser bastit com a segona residència a la urbanització que va créixer al voltant del baixador de Tres Torres dels FFCC, prop del poble de Sarrià. S'inclou en els corrents modernistes de l'època, encara que amb una formalització classicista prou evident.

En l'actualitat manté bastants elements originals, tot i que l'habitatge ha estat molt transformat interiorment i amb alguna nova aportació formal a l'exterior, motivada per la transformacióde l'habitatge en el bar ''Dos Torres'' .

També s'ha de destacar la tanca de tancament i el templet situat a la cantonada de la Via Augusta i el carrer Vergós.