L'actual avinguda de Sarrià
-que arrenca des de la cruïlla Urgell/París cap amunt- va ser abans
carretera i el canvi de nom no va representar simplement una
modernització del nomenclator de carrers, sino que pot visualitzar-se
com el pas decissiu envers la definitiva i ja irreversible integració en
el teixit urbà d'aquesta via, que en el passat travessava camps i
finques, tot connectant la part més meridional de Les Corts amb el poble
de Sarrià.
Josep Maria Espinàs va escriure als anys 1960's algunes cròniques (recollides en el seu llibre Quinze anys de cafès de Barcelona. Dopesa. 1975) sobre la metamorfosis d'aquest carrer en les que, a més de palesar que a ciutats com Londres les Roads (carreteres) han tingut continuitat mantenint el seu nom original sense esdevenir oficialment Avenues (avingudes),
en el cas de Barcelona el criteri (tenyit de provincialisme) ha estat
ben diferent i ha conduit a l'inexorable canvi de denominació.
La
carretera de Sarrià era a finals del segle XIX, juntament amb el Camí
Vell de Sarrià (que avui encara subsisteix en un tros minúscul de carrer
al costat dels jardins de Joan Altisent), la via natural de pas des del
pla de Barcelona cap a la vila de Sarrià. Camí comú de carros,
diligències i dels primers vehicles a motor en arribar el segle XX, la
seva evolució va quedar altament condicionada en la seva part superior
per la construcció del camp de l'Espanyol el 1923 i pel desplegament del
complex Piscines i Esports que va sobreviure fins ben entrats els anys
1980's.
La part més inferior fou trajecte de tramvies, que giraven per enfilar la Travessera de les Corts allà on hi hagué el canòdrom Loreto o seguien amunt per travessar la Diagonal camí de Sarrià. L'obertura de l'ampla Infanta Carlota Joaquima (avui
Josep Tarradellas) el 1951, li va donar l'aire suficient per
ser acabada d'edificar abans d'abandonar la condició de carretera.
A partir dels anys 1950's, la carretera de Sarrià va esdevenir en una de les artèries principals d'allò que anomenaren barri xino perfumat
amb proliferació de bars i barres americanes i fins i tot d'alguns
nuclis de prostitució de carrer, que van arribar a subsistir fins a
finals del segle (cas del de la cruïlla Buenos Aires-Borrell).
L'esmentat treball
de Josep Maria Espinàs ens il·lustra sobre aquesta evolució de
carretera a avinguda, tot incloent un valuosíssim inventari de bars que a
principis dels 1960's poblaven aquesta via des de benzinera del seu
punt de partença cap amunt. En aquest itinerari s'hi trobaben el petit i
triangular Ven y Ven, l'antiga taverna Viña Rosa
(després esdevinguda bar i finalment restaurant), les barres americanes i
altres locals de porta opaca i neons intermitents com el Club Galápago, Arachu, Las Vegas, Bali, Napoli i Gessamí (que encara subsisteix), la taverna Jaime, el bar Infanta contigu al cinema del mateix nom (que després va ser Aquitania i més tard la Filmoteca), el popular i modest bar Cantón, Las Flores de Mayo i ja arribant al camp dels pericos el restaurant La Manigua.
Una
ullada exhaustiva a hemeroteques i publicacions ens portarà fàcilment a
concloure que fou a mitjans dels 1960's quan aquesta via abandonà
progressivament la condició de carretera i començà a ser coneguda i
reconeguda com avinguda. Probablement com apunta l'Espinàs, "carretera
quedava massa pagès i avinguda resultava molt més fi".
Llegeix l'artícle original: aquí.
Llegeix l'artícle original: aquí.
