Can Comella

Construida el 1912 segons un projecte de l'arquitecte vigatà Josep Maria Pericas i Morros (1881-1966), aquesta casa ocupava la cantonada entre els carrers Nena Casas i Milanesat davant de la petita Plaça del Carril, tocant a Via Augusta, al barri de les Tres Torres.

Imatge de Can Comella en els seus últims temps, quan el rètol de la Comunitat de Propietaris Promsa ja anunciava el seu imminent enderrocament. Any 1971.

Emplaçament de Can Comellas prop de l'estació de les Tres Torres de la línia del carril de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Any 1933.

Pericas, que un any després va projectar el monument a Jacint Verdaguer, va rebre l'encàrrec d'aixecar la casa de part de l'industrial de Vic Jacint Comella i Colom (1860-1930), que havia estat soci del seu pare en els negocis de producció i distribució d'electricitat. Els seus elements més singulars eren la torre que s'enlairava a la part del darrera entre els dos cossos de l'edifici i l'arc de la porta d'accés situada al bell mig de la cantonada i que evocava l'estil romànic.

Vista aèria de Can Comella. Anys 1960.

Malauradament va ser enderrocat entre el 14 i el 19 de juny de 1971 quan al Col·legi Oficial d'Arquitectes s'estava tramitant el seu expedient per a catalogar-lo com a monument historicoartístic.

Edifici que es va construir al solar alliberat per l'enderrocament de Can Comella. (Font: GoogleEarth). Any 2004.

Joaquim Pena i Costa

Joaquim Pena i Costa (Barcelona, 1873 - Barcelona, 1944) fou un musicòleg i crític musical. És un dels principals ideòlegs de la modernitat musical a Catalunya.

Biografia

Estudià Dret però mai no va exercir aquesta professió, ja que molt aviat es dedicà a la música, sobretot a la crítica musical. Inicià la seva carrera com a periodista a El Correo Catalán, on va fer publicacions tan importants com, per exemple, la crítica de l'estrena de Tristany i Isolda al Gran Teatre del Liceu.

Va ser fundador i crític musical de la revista Joventut setmanari editat entre el 1900 i 1906, publicant crítiques i comentaris sobre el festival de Bayreuth i contribuint altament en el debat sobre els principals corrents estètics europeus de principis del segle XX, per la qual cosa la revista va esdevenir una de les publicacions periòdiques més importants del modernisme català. Allà hi defensà apassionadament l'obra de Richard Wagner.

Va viure i morir a l'antiga plaça de Llevant, a Sarrià - Sant Gervasi, actualment dedicada al musicòleg.

Joaquim Pena i Richard Wagner

El 1901 fundà l'Associació Wagneriana de la qual va ser president entre l'any de la seva fundació, juntament amb Felip Pedrell, musicòleg, i el 1904. Va ser propietari molt actiu del Gran Teatre del Liceu, des d'on reivindicà la representació de les òperes wagnerianes amb tota dignitat i denuncià les irregularitats de la junta del moment.

Són molt conegudes les seves traduccions al català de les obres escèniques de Wagner, adaptades de tal manera que també podien ser cantades en aquest idioma. També va traduir algunes de les òperes de Gluck, Spontini, Mozart, Mússorgski, Rimski-Kórsakov, o de les cançons de Beethoven, Schubert, Schumann, Fauré i Bach, entre altres exemples.

Publicà reduccions per a cant i piano de Lohengrin (1906), Els mestres cantaires de Nuremberg (1907), Tannhäuser (1908), Tristany i Isolda (1910) i Parsifal (1929). Traduí els assaigs wagnerians La música del futur i Art i revolució.

A sota podem veure la descripció que li feia Josep Pla en la seva sèrie de retrats periodístics Homenots:

"L'altra persona seriosa era Joaquim Pena, crític musical wagneròman de formes rígidament ortodoxes, en el sentit que creia que en l'obra de Wagner, en l'estètica wagneriana, l'element bàsic era la poesia i subsidiàriament la música, importantíssima, certament, però no tant com la poesia, que constitueix el substràtum de la superestructura musical. L'estètica de Wagner havia convertit Joaquim Pena en un obsés ombrívol, sever, greu i separat".

Crític musical

Exercí la crítica a La Publicidad (1916-1918), on publicà cada setmana, a la secció Hojas musicales, els seus treballs musicològics. Fou el 1938 quan la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya li dedicà un homenatge per publicar el Cançoner selecte, una col·lecció de lieder traduïts al català. També traduí obres teòriques de Richard Wagner com la Música del pervindre. Quan Joaquim Pena deixà la crítica a La Publicidad, l'encarregat de substituir-lo va ser Jaume Pahissa.

Orquestra Pau Casals

Fou secretari de l'Orfeó Català i secretari del patronat de l'orquestra Pau Casals (1920-1939). "Heu's ací l'origen de l'ORQUESTRA PAU CASALS. Tot just fa quatre mesos, tantost tornant de sa darrera excursió artística, cregué arribada l'hora de convertir en obra sa trascendental pensada i comunicar-la als seus íntims [...] començaren tot seguit els treballs preparatoris". El fet que posseïssin l'Orfeó, la Banda Municipal i l'Orquestra Casals feia que Pena fos un gran engrescador de projectes per poder plantar cara a les grans capitals europees. Els programes de mà i les traduccions eren, quasi sempre, de Joaquim Pena.

La Plaça Joaquim Pena

Una selecció de les seves crítiques i treballs fou recollida al Llibre en honor de Joaquim Pena. També va escriure la biografia Enric Morera (1937) i va dirigir el Diccionario de la Música Labor (1940-1944).

• El fons personal de Joaquim Pena es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

Una petita casa ja desaparegura del carrer Escoles Pies, 58

Avui us presento una petita casa unifamiliar ja desapareguda. Es trobava al carrer de les Escoles Pies, al número 58, de Barcelona.

El propietari era Manuel Llambrichs i el seu autor el mestre d'obres Josep Graner Era d'una modernisme tardà, de l'any 1917, època en la qual ja manava el noucentisme.

La caseta presentava ferros amb filigranes modernistes, trencadís al damunt de les obertures, decoració floral i era asimétrica.

Josep Graner és amb tota seguretat l'autor més prolífic del modernisme i així ho recollo en el meu Inventari General del Modernisme, té obres no tan sols a Barcelona, sinó també a Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona i localitats tan llunyanes com Saragossa (on va ser un dels introductors d'aquest estil) i Palma de Mallorca. A més, té signats els plànols de la casa que va projectar Francesc Berenguer a Xixon.

El projecte del 1917

Graner, a banda del modernisme, va treballar en tots els altres estils de l'època: neoclassicisme, eclecticisme, noucentisme, neogòtic i també va projectar panteons.

Les seves obres més conegudes són la Casa de la Papallona al carrer Llançà de Barcelona, la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i Rocafort i els magatzems del carrer Ortigosa.

Moltes de les obres que ell signa (entre modernistes i la resta existeixen més de 1000 projectes signats per aquest autor) no eren d'ell: ell era tan sols el que les signava, ja que eren projectades per arquitectes sense títol (Berenguer) o encara estudiants d'arquitectura o pels arquitectes municipals (aquest no podien bastir obra civil en les zones on exercien el seu càrrec i quan ho feien per legalitzar els plànols se servien de "firmons").

Escoles Pies Nº58 en l'actulitat

El projecte adjunt es troba en l'Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

• Llegeix el artícle en el blog original.

Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri.

Al segle XVII en el terreny que ocupa la torre de Sarrià hi havia una masia sobre la qual, al segle XIX es va construir l’actual torre modernista. Aquesta torre, junt a altres dues, formava part de les Tres Torres que van donar nom a aquest barri de Sarrià.

Va ser adquirida per la Congregació de Religioses Filipenses l’any 1915.

Alguns anys després, dirigit per l’arquitecte Sr. Ignasi Adroer, es va construir adossat a la torre,  un edifici de planta rectangular que intentà mantenir una unitat amb tot el conjunt.  Aquesta nova construcció va ser destinada a capella i a  sales i dormitoris d’ús de la Comunitat.

Durant la guerra civil es va confiscar tota la propietat   i es va destinar a Hospital.

Molts anys després d’acabada la guerra, a mitjans dels anys 50, la Torre de Tres Torres va tornar als seus propietaris, la Congregació de Religioses Filipenses.

Fins als anys 1973 – 1974  aquesta propietat  es va destinar  a Casa General i Noviciat de la Congregació.    A partir d’aquests anys  ha estat  residència de germanes grans.

L’any 2006, la Congregació atenta a les necessitats de la societat actual  i bevent  de les fonts del propi carisma institucional, va creure important dedicar la major part  de l’edifici  a Casa d’Espiritualitat , mantenint una part a residència de les germanes grans.

• Vistes del recinte de Sant Felip Neri a 360º.
• Pàgina web de Sant Felip Neri.

L'Edifici Mitre, buscant la modernitat...

Hi ha una bona part de l'arquitectura moderna de Barcelona, prèvia a les grans operacions urbanes que es realitzarien en les últimes dècades del segle passat, que cal analitzar en el seu context original per poder entendre les grans virtuts que s'amaguen després del tràfic generat per les infraestructures. Sens dubte hi ha el cas de l'Edifici Mitre, un emblema de l'arquitectura moderna a Barcelona, que entronca amb les idees corbusianas i altres projectes anteriors com la Casa Bloc, amb la qual inaugurem el nostre camí del Bloc fa pocs mesos. En aquesta ocasió ens anem a la Barcelona de finals de la dècada de 1950, de la mà del mestre Barba Corsini i l'esperit d'una ciutat moderna i funcional, o almenys l'intent.

Façana lateral vista desde la plaça Prat de la Riba.

L'Edifici Mitre és el resultat de dos condicionants principals: d'una banda el terreny estava dividit en parcel·les de diferents propietaris, el que va aconsellar la divisió de l'edifici en diverses unitats o cases independents. D'altra banda hi havia el plantejament econòmic, per ser habitatges de renda limitada, va obligar a estudiar una planta d'habitatges de superfície notablement reduïda. Així, partint de l'anterior, es va establir com a fi social del projecte el millorar l'estàndard normal en els habitatges de superfície semblant a les projectades, dissenyant uns habitatges petites, elàstics, fins i tot combinables, i organitzant en forma comuna per a tot l'edifici aquells serveis que no poden existir en habitatges de renda reduïda.

En l'època en què diversos promotors es van unir per a realitzar l'Edifici Mitre, l'emplaçament consistia en una zona suburbana, allunyat del centre bulliciós i de qualsevol avinguda de gran importància. El pla general urbanístic de l'època determinava el futur pas d'un cinturó (l'actual Ronda General Mitre) que passaria per la part posterior de l'edifici, permetent una façana principal tranquil·la, que s'obria a la panoràmica de tota la ciutat, i en la que es van plantejar terrasses per a cada un dels habitatges. El mateix Barba Corsini, en un text inclòs en Mitre, FJ Barba Corsini, publicat pel COAC, assegura que d'haver sabut que la ronda finalment passaria per la part frontal de l'edifici, segurament no hauria incitat al grup d'inversors a realitzar l'edifici .

Plantes amb diferents propostes d'apartaments o "studios".

Barba Corsini continua explicant que l'esquema final adoptat va ser el d'un bloc doble amb dos cossos paral·lels, un al llarg de Mitre i l'altre al llarg del carrer Buïgas, separats per una zona central on hi ha les caixes de les escales, els ascensors i els patis, que proporcionen llum i ventilació a la part posterior de les cèl·lules. Es tractava de projectar habitatges de lloguer i, us ho puc assegurar, llavors era difícil fer-ho de manera que funcionessin bé econòmicament. Per poder adaptar-se a les regulacions que estipulava la llei, s'havien de dissenyar habitatges de la mínima superfície permesa per la llei. Així va resultar l'esquema de petits apartaments, de 46 metres quadrats, que s'adequaven a la situació del mercat. L'objectiu era treure el màxim partit d'unes condicions legals determinades, però intentant millorar l'estàndard de vida al qual s'accedia habitualment en pisos tan petits. Per aconseguir-acordem disposar una sèrie de serveis comuns per a tot l'edifici i, a més, donar un màxim d'elasticitat dins de l'habitatge.

Mig segle ha passat des que els fullets de promoció del projecte anunciaven l'adaptació dels models dels països més avançats per tal d'oferir a la mestressa de casa tots els serveis necessaris per al seu confort. Es presentava no com un bloc d'habitatges, sinó com una petita ciutadella on es podien trobar serveis complementaris, bugaderies comunals, guarderia, un centre d'organització de serveis domèstics i tot un centre comercial.

Façana principal.

Xerrem amb alguns inquilins de l'edifici, uns temporals i d'altres que porten més d'una dècada, i ens expliquen que encara que ja no funciona com es va anunciar, si té prou vida de barri. És com un veïnatge. Felipe Ariza, arquitecte i veí de l'edifici per gairebé una dècada, comenta que era molt amic de la carnissera, de la fornera, amb qui xerrava sobre diversos temes. Coneixia diversos amics que vivien en el mateix edifici, veïns d'almenys uns 7 apartaments, amb els quals mantenia xerrades de passadís abans d'arribar a casa. A propòsit del disseny de caràcter avantguardista comenta que el millor és la flexibilitat dels apartaments. Tot i que tots són de la mateixa mida hi ha de moltíssims tipus: de dues habitacions, d'una, oberts (tipus loft), dividits, amb estudis o sense, units, d'alt standing o més populars. Des del principi van ser pensats així i considero que això va ser un encert.

No obstant això, continuant la nostra xerrada amb Ariza, puntualitza que molts detalls de l'edifici, en la seva opinió eren un mer esforç per semblar modern i que poc responien a la funcionalitat racional d'aquest moviment. Balcons falsos per aconseguir una composició de façana desitjada, igual que finestres altes i longitudinals que són pràcticament inaccessibles; els envans de fi espessor no aïllen prou o que la majoria de portes interiors han deixat de funcionar.

Interior d'un apartament recentment, llavors, ianugurat.

En qualsevol cas, donada l'especulació actual de l'habitatge, ens sembla interessant tornar la mirada a aquest projecte que, amb els seus 298 habitatges, continua sent un dels majors edificis d'habitatges de Barcelona. La flexibilitat de cada apartament, sumat als serveis comuns que complementaven el conjunt, és potser un dels primers exemples de bloc autosuficient que després s'han anat repetint en les seves múltiples variables fins als nostres dies.

• Llegir l'artícle en el seu context original

El Cementiri de Sarrià

Fins al segle XIX era costum enterrar els morts en els llocs sagrats o prop d’ells. Sabem que a Sarrià les famílies Angle, Puig Guiant, Cors, Pedralbes, Feu, Llanza, Corominas, Cuyàs, Rosès, Negrevernis, Piera, Molins, Casas, Canet, Viñals de la Torre, Modolell del Puig, Baxeras, Castelló, Nanot i Planes tenien la seva tomba dins l’antiga església gòtica, mentre que el fosar ocupava un espai al costat de l’edifici, com podem veure encara en algunes esglésies rurals antigues.

La situació dels cementiris fora dels nuclis urbans va començar al segle XIX impulsat per les epidèmies de còlera. L’any 1833 es produí a Espanya la primera epidèmia que causà la mort a milers de persones. Només a Barcelona i la seva rodalia entre el setembre i el novembre de 1834 van morir 2.042 afectats.

Imatge aèria del cementiri de Sarrià, dins del Barri de Les Tres Torres.

L’Ajuntament de Sarrià, conscient del perill que representava per a la salut pública el fet que els cadàvers s’enterressin a les esglésies, va decidir enterrar els morts en un lloc lluny del nucli urbà, d’acord amb les normatives de sanitat. Es tractava d’uns terrenys que l’Ajuntament de Sarrià adquirí el 7 d’abril de 1835 als propietaris Mateo Sanges i Jaume Artigas. Els primers enterraments es produïren el 1835, però les primeres construccions, segons el projecte de l’arquitecte Francesc Renart i Arús, són de 1840.

Amb el pas del temps el recinte original resultà insuficient i el cementiri va haver d’ampliar-se fins a la superfície actual, de 4.560 m2.

El cementiri de Sarrià és, juntament amb el d’Horta, un dels més petits de Barcelona. Entre les sepultures destaquen les dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, l’ex-alcalde de Sarrià Ramon Miralles Vilalta i, naturalment, les de les famílies que han estat estretament lligades a Sarrià, com les Margenat, Mumbrú, Alós, Anzizu i Llança. Un dels primers panteons que es van construir fou el del farmacèutic Joan Margenat, síndic de l’Ajuntament, que morí assassinat per les forces de la Jamancia el 5 de setembre de 1843.

Sotarrament del Metro a Les Tres Torres

L'Exposició estaba distribuïda en una serie de seccions separades per mampares de fusta adecuadament il·luminades i decorades.

El seu contigut era:

Gràfics de les línies de transport urbà amb fotografíes dels models de vehícles empleats. Simplement com a plà d'informació en el que es podia apreciar l'exsistència de nuclis urbans sense mitjans de comunicació. Amb el mateix carácter informatiu es van exposar gràfics de la red general de desaigües i del estat del paviments dels carrers i les places de la ciudad.

Exposició durant el "Día del Urbanismo".

De major actulitat i per el seu interés per el públic resultaren les fotografíes de les obres de la transformació en subterràni del Ferrocarril de Sarrià i el projecte d'urbanització de la Via Augusta en el tram comprés entre els carrer Muntaner i Anglí de les cuals les seves caraterístiques eren:

Perfil transversal asimètric amb una calçada de 15 metres, andanes del costat mar de 5 metres d'amplada i de 10 metres del costat de montanya, per donar lloc a la formació d'un passeig amb arbolat. Separació de la calçada de tràfic amb les andanes mitjancant feixes verdes de 2,5 metres d'amplada. El problema que planteja la diferència de resants existent entre els edificis situats de la part de mar als oposats s'ha resolt projectant els passos de peatons a diferents nivells i salvant, doncs, amb trams d'escala situadas dins de la feixes verdes de protecció el desnivell variable existent amb relció a la calçada de tràfic.

Projecte original.

Amb aquesta situacio en resulta el perfil transversal de la Via Augusta que en aquest tram  de la forma que s'indica en el gràfic adjunt, utilitzant-se el desnivell existent entre el pas de pesatons i el carrer de servei per a situar els "vestíbuls" de l'estació de "Les Tres Torres" del ferrocarril de Sarrià i locals per a petits comerços o "tendes" de flors i petits comerços propis de la zona.

Un petit cinema desaparegut el "Cinema Spirng".

Tota una generació de sarrianencs i de “tres-torrencs” no poden entendre ni explicar la seva vida sense el Cine Spring. Aquesta sala, oberta al número 103 del passeig de la Bonanova, a tocar de la Via Augusta, va projectar pel•lícules des de la seva inauguració, l'any 1911, fins que va tancar el 1984. Tota una vida durant la qual va passar del cinema mut al cinema modern, convertint-se en un referent inel•ludible sarrianenc. El seu amo ja havia obert abans una altra sala amb el nom de Cinematògraf Edison, però va tancar-la el 1910 per centrar-se en el nou Cine Spring.

Imatge dels anys 40.

Les sessions tenien mitja part, durant la qual s'obrien les finestres per ventilar la sala i es venien tota mena de refrigeris i aperitius. Les cròniques locals asseguren que la sala era molt freda i que a l'hivern hi anaven quatre gats, alguns dels quals s'emportaven l'estufa de petroli des de casa per escalfar-se mentre veien un film. A partir de mitjans del anys 70 van començar les mítiques dobles sessions i els espectadors s'empassaven dues pel•lícules seguides. Qualsevol persona que fos jove durant els anys 70 i 80 ho ha de recordar inevitablement. Aquelles sessions maratonianes van ser el darrer intent dels cinemes de barri de salvar-se d'una extinció inevitable, que en el cas del Cine Spring va arribar el 1984. L'any següent el local va ser enderrocat per construir-hi un bloc d'habitatges.

Imatge actual de l'any 2014.

Al costat del cinema hi havia, segons diuen, un bar diminut l'amo del qual era un perfecte falangista. Retrats del dictador Franco i de Primo de Rivera omplien les parets. Precisament la dictadura va obligar, durant un temps, a canviar el nom del cinema perquè l'anglès no estava ben vist: el Cine Spring va passar a dir-se Cine Murillo. Absurditats de les dictadures, que per sort només va durar fins el 1952.

• Artícle relacionat: CINE SPRING. Passeig de la Bonanova (1911-1939 i 1955-1985) / CINE MURILLO (1939-1955)

Projecte d'una carretera desde Sarrià a Barcelona.

El dos d'Agost de l'any 1843 el llavors Ajuntament de Sarrià va encarregar un projecte de carretera als arquitectes Ramon Molet, Josep Mas i Vila, i Francesc Renart i Arús que no es va dur a terme a causa de les crocumstàcies polítiques que aleshores vivien Barcelona i el seu entorn.

Llavors l'enginyer Idelfons Cerdà projectà i dirigirí l'execució d'aquesta carretera de 3757,63 canes de Burgos.

El trejecte projectat

Aquesta carretera figura com acabada a mitjan 1850 substituint l'antic camí medieval estalviant 564 canes de recorregut. Tenia quatre fileres d'arbres que formaven una calçada central de 24 peus d'ample destinada al pas de carruatges i dos passeigs laterals pe a vianants de 15 peus d'amplada. El traçat és quasi recte des del Portal de l'Àngel fins a enllaçar amb el Carrer Major de Sarrià.

El pressupost de l'obra puajava a 306657,54 rals de billó, i incloïa 7 clavegueres i un pontó per salvar la riera de Margalló. És la primera obra de Idelfons Cerdà per a Barcelona que no seria respectada en el seu projecte d'Eixample de l'any 1859. Aquesta carretera, que ara porta el nom de Avinguda de Sarrià, actualment conserva el seu traçat des de la cruïlla dels carrers del Compte Urgell i de París fins a l'entrada del Carrer Major de Sarrià, i en desaparagué la restaen portar-se a terme el ja citat Eixample de Barcelona.

El trajecte actual

Actualualment mes del 50% del trajecte d'aquella carretera está interroput per la graella o cuadrícula d'illes de cases projectades per Idelfons Cerdà. El trajecte doncs d'ara va del Carrer París fins a la Plaça Prat de la Riba lloc d'enllac amb al Passeg Sant Joan Bosco que aquest conecta amb l boca del Carrer Major de Sarrià just a on es trova la Placá d'Artós.

Imatge del 1916

La Via Augusta, a l'alçada del carrer Anglí, del 1916. Si es mira amb atenció es pot veure que el tren està parat a una andana molt senzilla amb un petit edicle per a la venda de bitllets (al costat esquerre). Aquest baixador tant senzill és el de Tres Torres. Es va crear el 1906 com a punt de bifurcació entre la línia antiga de Sarrià i la branca nova de Vallvidrera (tramvia d'Anglí o tramvia "de cinc") que duia fins al peu del nou funicular. A la dreta del baixador es veu una petita caseta de fusta que correspon al refugi del guardaagulles que controla la bifurcació. L'edifici residencial situat davant del baixador encara existeix actualment. És el número 300 de la Via Augusta, cantonada amb el carrer dels Vergós.

CAN PAVANA. VILLA PROVENCE. Sarrià. (S XVIII - 1959)

Sobre l'indret de avui s'estén la plaça d'Artós, existia una antiga casa rural que amb el temps quedaria integrada dins el casc urbà de Sarrià. La masia era coneguda com a Can Pavana i tenia la façana principal al capdamunt del passeig de Sant Joan Bosco.

Fotografía de l'any 1959.

A principis del segle XX la casa va ser objecte d'una profunda reforma que li va donar una aparença més de torre residencial i va passar a ser coneguda com a Villa Provence, nom que li va posar el ciutadà francès René D'Aulignac que n'era el propietari.

Plànol de Can Pavana.

L'any 1959 la casa va ser enderrocada i part del seu jardi es va conservar per urbanirzar l'actual plaça Artós.

Història del barri de Les Tres Torres

Les Tres Torres va néixer com tal entre el 1901 i el 1903. Es tractava d'una zona a la perifèria de Sant Gervasi, prop del límit amb el terme municipal de Sarrià, i que n'acollia el cementiri. Es començà a urbanitzar per iniciativa d'uns veïns de Sants (els germans Romaní i Climent Mas). Van ser ells qui van construir tres torres, una per a cadascú, en uns terrenys de l'heretat Nena Cases. Aquestes torres són les que van donar nom al lloc, substituint a l'antic topònim Nena Cases, que era l'existent a finals del XIX. Una d'elles es conserva actualment , encara que modificada, a la cantonada Via Augusta-Doctor Roux. Amb el temps es van construir altres torres senyorials, però, com passa a la resta del districte, al llarg de la segona meitat del segle XX van deixar pas a pisos d'alt standing.


El Passeig Sant Joan Bosco anys 30.

A principis del segle XX, entre 1906 i 1916, es van construir estacions de ferrocarril, primer del de Sarrià i després de la línia de Les Planes (actualment dels FGC). També s'ha de destacar, al llarg de la primera meitat del segle XX, la instal·lació als descampats de les Tres Torres d'una sèrie de camps de futbol, condicionats pels mateixos usuaris. El principal club, abans de la guerra, era el Club Tres Torres, amb seu al carrer Milanesat.

La tipologia urbana es caracteritza per un petit nucli més antic, al voltant del mercat (carrers Vergós / Escoles Pies), i les extensions més modernes amb edificacions obertes i edificis més alts. El barri incorpora també el sector de Can Ràbia, reurbanitzat amb edificis residencials després de la demolició del camp de futbol de l'Espanyol.

Ca N'Orlando

De la finca de Ca n´Orlondo, també coneguda com Can Urblonda, se'n té notícia de la seva existència des de l'Edat Mitjana. Ocupava una superfície de més de sis hectàries en la zona que avui delimiten l'Avinguda de Sarrià, la Diagonal i els carrers Bori i Fontestà i Ganduxer. Va ser propietat dels marquesos de Castelldosrius i en la seva ultima etapa hi van residir els Sentmenat.

La casa, situada al límit muntanya de la finca, contigua als terrenys que primer ocupà el Real Polo Jockey Club i després Piscines i Esports, era una construcció de planta baixa i dos pisos. S'hi accedia des d'un camí central des de la Diagonal que creuava una frondosa pineda de la que avui encara se'n poden veure alguns exemplars. L'obertura de la Diagonal més enllà de l'actual plaça de Francesc Macià, ja va obligar a l'expropiació d'una llesca considerable de terrenys de la finca. La casa però, no seria enderrocada fins a l'any 1949. El terreny continuà sense edificar fins ben entrats els anys 1960's.

Localització de Ca n'Orlondo (cercle vermell) cap a mitjans dels anys 1930's. La nova urbanització (en verd) de la Diagonal (aleshores Avinguda 14 d'abril), havia restat superfície a la finca. Al costat es veu l'accés principal als camps d'esport del Reial Polo Jockey Club i el carrer Anglesola, que aleshores creuava la Diagonal i arribava fins l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

Fou aleshores quan els serveis immobiliaris de La Caixa de Pensions hi van aixecar un complex de pisos de luxe amb habitatges duplex envoltats d'una zona ajardinada i distribuits en diversos blocs, dels quals el més alt, dissenyat en forma de Y, supera les 15 plantes, i amb façanes formades per blocs de pedres compactades. El conjunt és obra dels arquitectes Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages, els mateixos que projectaren la Facultat de Dret de Pedralbes (premi FAD 1957). Es va construir per fases entre 1963 i 1967 i es completà el 1977 amb un últim bloc de menor alçada quan es va perllongar el carrer Bori i Fontestà fins a l'Avinguda de Sarrià.
Llegeix l'artícle original: aquí

Francesc Mariné i Martorell

Francesc Mariné i Martorell va ser un tècnic municipal de Sarrià, l’Hospitalet de Llobregat i Granollers.

La seva obra més important són les Escoles Pies de Sarrià (1891-93), bé que els plans —a causa de la incompatibilitat— són signats per Eduard Mercader i Secanella.

Altres obres seves són el Pla d’Alineacions de Sarrià (1888), la casa Martínez, al passatge d’Isabel, a Gràcia (1890), el xalet Sabater, a Sant Gervasi de Cassoles (1890), el cafè Alhambra, al passeig de Gràcia (1900), i la casa Tintoré, als carrers de Bailèn i Mallorca, a Barcelona (1901).

Planol de l'any 1896, troç corresponent al que es avui el barri de les Tres Torres.

De Nena Casas a Tres Torres

“Tinc la sensació que el nom de Tres Torres el vam inventar nosaltres.” Quan parla de nosaltres, Maurici Serrahima, es referia a una colla de nois que vivien a les afores de Sarrià. Serrahima, polític i escriptor, ho confessava en els seus dietaris, publicats a De mitja vida ençà (1970).


Tres Torres era un lloc molt poc urbanitzat. Era travessat per les vies del tren de Sarrià amb una petita estació a l’encreuament amb el carrer Anglí. L’estació es deia Enllaç, per la senzilla raó que allà hi passava el tramvia que anava al Peu de Funicular, d’on sortia el funicular que pujava a Vallvidrera. Fins l’any 1916 el tren de Sarrià només arribava a Sarrià.
L’any 1916 és un any mot important per a Tres Torres. És l’any en que el tramvia del carrer Anglí deixa de circular, ja que s’inaugura el tram del tren que va des de Sarrià fins a Les Planes, passant per les parades de Peu de Funicular i Baixador de Vallvidrera. Aquell any l’estació es va haver de buscar un nom alternatiu per a l’estació d’Enllaç, ja que ja no hi havia cap enllaç amb el tramvia. És llavors que va sorgir el nom de Tres Torres.

Fragment del mapa de Josep Maria Serra, de 1890. Hi veiem ressaltada aproximadament la zona de Tres Torres, a la zona entre els municipis de Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles. El barri està gairebé completament despoblat. Només hi veiem el Cementiri de Sarrià i una petita agrupació de cases disperses amb el nom de “Caserío de Gironella”. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Segurament ja sabeu que el nom de Tres Torres sorgeix de l’existència de tres torres idèntiques. Però per què Serrahima i la seva colla van decidir anomenar aquell indret com a Tres Torres? Realment només hi havia tres torres a la zona? Les tres torres que han acabat donant nom al barri eren fruit de la urbanització d’una part d’una finca. Els tres socis, Climent Mas i els germans Romaní, es van repartir la parcel·la que havien adquirit i hi van construir tres cases, una per a cadascú d’ells.
Quan van aparèixer aquelles tres torres, però, hi havia torres i masies molt més importants a la zona. D’una banda, la Torre Gironella, construïda l’any 1886 i que donava nom a una petita barriada sorgida a finals del segle XIX, al voltant del carrer Alt de Gironella.

Torre Gironella, al passeig Sant Joan Bosco.

Però la finca més important de Tres Torres era Ca la Nena Casas. La masia es remunta almenys al segle XVII i donava nom a aquesta zona. Si Tres Torres volgués tornar als seus orígens i adoptar el seu nom històric, aquest seria Nena Casas. Als anys 1980 el topònim encara era emprat per alguns veïns de Sarrià, però avui ja ha caigut en desús. Parlar de Tres Torres és parlar de la immensa finca de Nena Casas, que abastava gran part del barri actual.
A l’encreuament del carrer Nena Casas amb Alt Gironella, els dos carrers més antics del barri, molt a prop de la Torre Gironella, hi trobem una torre modernista de grans dimensions, envoltada d’un gran jardí. De totes les torres que encara es conserven a Tres Torres, aquesta és sens dubte la més important.

L’edifici modernista actual és obra d’Ignasi Maria Adrover i Calafell, construït l’any 1901. L’any 1915 l’edifici era adquirit per la congregació de les Religioses Filipenses i encara avui és la seva seu central a l’estat. És llavors que s’hi va afegir una ala més a l’edifici, respectant però, la construcció modernista.

Detall de Ca la Nena Casas. Font: Lloc web de les Religioses Filipenses.

Si ens mirem l’edifici modernista veurem que té un cert regust rural. Adrover i Calafell va respectar el caràcter i una petita per de l’estructura de l’antiga masia. Fins a cert punt, podríem considerar-la encara el vestigi d’una de les masies més importants de Sarrià.
Parlar de la Nena Casas és parlar de Ramona Castellnou, propietària de la gran heretat a mitjans del segle XIX. Castellnou és també el nom d’un dels carrers de Tres Torres. Nena Casas va ser el sobrenom que va rebre, segons sembla, per la gran quantitat de propietats (i cases) que tenia. No massa lluny, a la carretera de Collblanc, a l’Hospitalet, hi trobarem Ca la Pubilla Casas, construïda l’any 1771, i la pubilla que va acabar donant nom al barri, Josefa Casas Clavé. Us he deixat una incògnita per al final. On eren són les tres torres que van donar nom al barri? Eren situades al carrer Doctor Roux, entre els carrers Rosari i la Via Augusta.

Imatge de la zona de Tres Torres per on passa la Via Augusta. Ressaltat en vermell la Via Augusta, en diagonal, i els carrers Doctor Roux, al centre, i Anglí, a l’esquerra. En el quadrat la casa Mariano Farriols. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

El problema ve quan anem a la cruïlla de Doctor Roux amb Via Augusta. No hi trobarem cap de les torres antigues. Segons el web de l’ajuntament, encara en queda una. Però segons el nomenclàtor les tres torres han estat enderrocades. Si encara hi fos, hauria de ser la casa de Mariano Farriols, a l’encreuament del carrer Vergós amb Via Augusta, on actualment hi ha el restaurant Dos Torres.

Casa Mariano Farriols des del carrer Vergós

Sigui com sigui, és possible, molt possible, que el nom d’un dels barris més benestants de Barcelona fos inventat per una colla d’adolescents, al mig d’un barri encara erm i despoblat, en un carrer polsegós i al costat de les vies d’un tren.