CRÒNICA
En la seva autobiografia, Ángel Orensanz fa constar aquesta obra com Sculptural environment in Sarrià.
Va ser realitzada el 1973. Format per unes cinc mil peces de ceràmica,
aquest immens mural ocupa les dues parets de l’andana, en tota la
llargada, i també les parets de sobre les escales de comunicació
subterrània entre les dues andanes laterals i la paret frontal de
l’andana central. Realitzada en uns colors semblants al mural de
ballarins que va fer per l’estació del metro de passeig de Gràcia a la
línia 3, verds i vermells foscos, aquesta no conté figures humanes, sinó
tan sols formes geomètriques. El mural està format en tota la seva
longitud per plafons de diferents mides separats entre sí per fines
franges ara pintades de verd lluent. La primera meitat dels anys setanta
van ser molt productius per a Orensanz a Barcelona, ja que va realitzar
cinc obres per a estacions de metro.
COMENTARIS
A
diferència de la figuració del vestíbul, en els dos extrems de les
andanes de l’estació de ferrocarrils de Sarrià veiem un fris format per
figures geomètriques circulars, arrodonides.
Els
colors són sobris: verd, vermell i blau que es van combinant. El fris és
unitari per les formes que s’articulen creant un motiu continu, però
l’artista va col·locar els plafons separats entre ells, fet que li
aporta un ritme visual que el fa més atractiu als ulls de l’espectador.
|
Detall |
El seu
emplaçament afavoreix que el viatger es fixi en la composició global, a
diferència d’altres obres que es troben situades en llocs més discrets o
menys apropiats.
La
tècnica escollida no és la més representativa de l’autor, ja que la seva
obra es caracteritza per les grans estructures de formes tubulars.
L’artista aragonès compta amb un reconegut prestigi internacional, les
seves escultures i instal·lacions es poden veure en les principals
capitals mundials.
Aquest és l'encàrrec més abstracte i més ambiciós de
tots els realitzats per Orensanz per als usuaris del transport públic a
Barcelona. La seva potenciació de les textures en els relleus torna a
ser molt expressionista i, com a l'estació del metro Girona, torna a
emprar una combinació de relleus corbs amb una retícula de línies
rectes; però aquí hi ha molt més cromatisme, doncs a més a més dels
habituals tons vermellosos d'altres cops va emprar blaus i, sobre tot
verds, incloent-hi un verd molt cridaner per a pintar la paret en les
fines franges que queden entre un plafó ceràmica i un altre. Hi ha un
possible origen organicista en totes aquestes grafies abstractes, ja que
estan inspirades en uns versos de Salvador Espriu sobre el bosc, segons
va precisar després el propi artista, a les memòries que va escriure
per a un llibre de Michel Tapié publicat el 1977: “Me propuse dotar
aquellos espacios vacíos de un pálpito ecologizador, selvático. A base
de formas reminiscentes de lo vegetal y lo fáunico, con un tratamiento
cromático basado en los azules” [Em vaig proposar dotar aquells espais
buits d'un batec ecologitzador, selvàtic. A base de formes reminiscents
d'allò vegetal i d'allò fàunic, amb un tractament cromàtic basat en els
blaus]. En aquest llibre, amb un peu de foto que els titula Emakimonos,
apareixen reproduïts aquests murals ceràmics només sortir del forn,
estesos en uns prats de Casetas (Saragossa), on Orensanz va comprovar
entusiasmat que guimbaven sobre ells les formigues —com a la pel·lícula
de Buñuel i Dalí Un chien andalou—.
Fusionava llavors aquest artista les influències japoneses tan volgudes dels informalistes i partidaris de l'art autre,
amb l'automatisme gestual de Miró i els surrealistes. La primera
d'aquestes dues vies la va culminar en els tres murals d'esmalts
ceràmics que el 1980-81 va fer per a la seu d'IBM a Boca Raton
(Florida), que de nou es desenvolupen extraordinàriament en llargada —4 x
15 m— i tenen també vius colors. La segona línia d'influències està
present en el mural ceràmic que el 1992 va realitzar (per a decorar un
mur reservat prèviament a Dalí, just davant d'un gran mural de Miró) a
l'aeroport de Barcelona, on de nou apareixen idèntiques grafies ovoides o
corbes, de reminiscències mironianes, amb colors verdosos i vermellosos
comparables amb els que havia emprat a l'estació Sarrià.
|