Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arquitectura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arquitectura. Mostrar tots els missatges

Edifici per a oficines al carrer Tres Torres nº7.

Aquest edifici es va construïr dins de la llavors anomenada zona calificada com "Especial de la Bonanova, sobre un solar en forma de L que donava als carrers de Tres Torres i Nena Casas.
Plànol de l'anomenada "Zona Especial de la Bonanova".
Estàva envoltat de velles edificacions entre mitgeres i en aquell temps fora de la ordenció vigent de la zona, i mentres aquest circumstància no es modifiqués, les prespectives del edifici, desde cualsevol punt de vista, tindríen un camp visual molt reduit.
Façana de carrer Nena Casas.
La necessitat que era de aprofitar al màxim el sòl, dins del programa establert, l'especial fora del solar i les normes d'edificació, van configurar la planta i la volumetria del edifici.

La construcció es va destinar a seu per a oficines d'una societat comercial.

Descripció de l'edifici

L'edifici projectat i pertant l'actual, ja que es conserva, té dos plantes sota resant i cuatre i àtic sobre el mateix. L'última planta, junt amb l'atic, constituiexen una vivenda en "dúplex" per a l'utilització dels directius de la mateixa empresa.
Fitxa de l'edifici.
Pràcticament tot el acabat exterior i part del seu interior es va realitzar amb aplacats de màrbre blanc del país i els tancaments exteriors i particions interiorsamb fusta i vidre fumats.
Plànol catastral.
L'aqrquitecte principal d'aquest edifici fou Francesc Galí i Casademont. Els col·lavoradors fóren Joan Esteve i Alías i Carles Oliver i Cornet, tots ells, aparelladors.


CAN PAVANA. VILLA PROVENCE. Sarrià. (S XVIII - 1959)

Sobre l'indret de avui s'estén la plaça d'Artós, existia una antiga casa rural que amb el temps quedaria integrada dins el casc urbà de Sarrià. La masia era coneguda com a Can Pavana i tenia la façana principal al capdamunt del passeig de Sant Joan Bosco.
Fotografía de l'any 1959.
A principis del segle XX la casa va ser objecte d'una profunda reforma que li va donar una aparença més de torre residencial i va passar a ser coneguda com a Villa Provence, nom que li va posar el ciutadà francès René D'Aulignac que n'era el propietari.
Plànol de Can Pavana.
L'any 1959 la casa va ser enderrocada i part del seu jardi es va conservar per urbanirzar l'actual plaça Artós.

CAMP DE FUTBOL DE SARRIÀ. RCD Espanyol. (1923-1997)

El 18 de febrer de 1923, l'Espanyol va inaugurar el seu camp a la carretera de Sarrià en un indret envoltat d'arbres i conegut com la Manigua de Ca'n Ràbia. La iniciativa de construir un camp propi havia estat promoguda pels germans De la Riva, destacats espanyolistes. La primera pedra s'havia col·locat l'últim dia de l'any 1922 i, per tant, el recinte es va construir en un temps rècord sota la supervisió de l'arquitecte Matías Colmenares. La previsió inicial d'aforament era de 40.000 espectadors, però l'empresa constructora va fer fallida i la capacitat de les graderies va quedar en només 10.000. El partit inaugural disputat contra el Sants acabà amb victòria blanc i blava per 4-1.
En els primers anys l'estadi era conegut com Ca'n Ràbia i va compartir veïnatge amb les instal·lacions esportives del Real Polo Jockey Club que eren una mica més avall en direcció a Barcelona. Després van ser substituides pel complex esportiu de Piscines i Esports.
Després de la guerra civil l'Espanyol va viure el recolzament del règim franquista que el veia amb més bons ulls que no pas el FC Barcelona que representava el catalanisme. El 1948 el club va poder comprar la propietat del camp, que encara pertanyia a la família De la Riva, per cinc milions de pessetes. El recinte es va anar ampliant poc a poc fins a convertir-se en un estadi. El 1951 va ser enderrocat el xalet que hi havia al gol sud i fou construida una nova graderia. El 30 de setembre de 1956 es va inaugurar la tribuna que donava a la banda de la carretera de Sarrià i uns anys després les torres d'enllumenat artificial.
La dècada dels seixanta va veure com en aquest estadi hi jugaven plegats en el mateix equip dues de les més grans estrelles que ha donat el futbol mundial: Laszlo Kubala i Alfredo Di Stéfano.
L'any 1973, sota la presidència de Manuel Meler, l'estadi es va completar amb la nova tribuna lateral de Piscines i Esports fins a assolir un aforament total de 41.000 espectadors.
Durant el Mundial de Futbol de 1982, Sarrià va viure els millors partits del campionat amb la presència de les seleccions d'Itàlia, Brasil i Argentina.
El 21 de juny de 1997 el vell estadi espanyolista va viure l'últim partit de la seva història. L'Espanyol s'imposà al València per 3-2. Tot seguit, el solar va ser venut a una promoció immobiliària prèvies les corresponents requalificacions i el club va poder sanejar la seva economia. Sarrià fou enderrocat mitjançant un sistema d'explosions controlades. Tot seguit, els pericos van passar a  disputar els seus partits a l'Estadi Olímpic de Montjuïc en règim de lloguer a l'Ajuntament, fins que finalment l'any 2009 l'Espanyol es va traslladar al seu nou estadi de Cornellà-El Prat.
Llegeix l'artícle en el seu lloc original.

Ca N'Orlando

De la finca de Ca n´Orlondo, també coneguda com Can Urblonda, se'n té notícia de la seva existència des de l'Edat Mitjana. Ocupava una superfície de més de sis hectàries en la zona que avui delimiten l'Avinguda de Sarrià, la Diagonal i els carrers Bori i Fontestà i Ganduxer. Va ser propietat dels marquesos de Castelldosrius i en la seva ultima etapa hi van residir els Sentmenat.

La casa, situada al límit muntanya de la finca, contigua als terrenys que primer ocupà el Real Polo Jockey Club i després Piscines i Esports, era una construcció de planta baixa i dos pisos. S'hi accedia des d'un camí central des de la Diagonal que creuava una frondosa pineda de la que avui encara se'n poden veure alguns exemplars. L'obertura de la Diagonal més enllà de l'actual plaça de Francesc Macià, ja va obligar a l'expropiació d'una llesca considerable de terrenys de la finca. La casa però, no seria enderrocada fins a l'any 1949. El terreny continuà sense edificar fins ben entrats els anys 1960's.
Localització de Ca n'Orlondo (cercle vermell) cap a mitjans dels anys 1930's. La nova urbanització (en verd) de la Diagonal (aleshores Avinguda 14 d'abril), havia restat superfície a la finca. Al costat es veu l'accés principal als camps d'esport del Reial Polo Jockey Club i el carrer Anglesola, que aleshores creuava la Diagonal i arribava fins l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).
Fou aleshores quan els serveis immobiliaris de La Caixa de Pensions hi van aixecar un complex de pisos de luxe amb habitatges duplex envoltats d'una zona ajardinada i distribuits en diversos blocs, dels quals el més alt, dissenyat en forma de Y, supera les 15 plantes, i amb façanes formades per blocs de pedres compactades. El conjunt és obra dels arquitectes Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages, els mateixos que projectaren la Facultat de Dret de Pedralbes (premi FAD 1957). Es va construir per fases entre 1963 i 1967 i es completà el 1977 amb un últim bloc de menor alçada quan es va perllongar el carrer Bori i Fontestà fins a l'Avinguda de Sarrià.
Llegeix l'artícle original: aquí

CINE SPRING. Passeig de la Bonanova (1911-1939 i 1955-1985) / CINE MURILLO (1939-1955)

Aixecat l'any 1911 per l'arquitecte Joaquím Font i Pedrosa (1871-1934), el cinema Spring del passeig de la Bonanova 103 va comencar a funcionar el 1911 amb un aforament per 770 espectadors
Arribada la dècada dels 1920's va ser reformat i ampliat fins assolir una capacitat de 1.250 butaques. En acabar la Guerra Civil, com molts altres cinemes, va tenir que canviar el nom. Spring no sonava gaire espanyol i li van posar el nom de Cine Murillo a partir del 7 de maig de 1939. La patriòtica denominació va romandre fins el 1955 any que va recuperar el seu nom de tota la vida. Durant la primera etapa del franquisme oferia sessions els dijous, dissabtes, diumenges i festius.
A finals dels 1970's, la sala va ser reconvertida en un cinema de repertori amb el nom de Cinestudio Spring, que projectava pel·lícules d'autor. Aquest últim periode va durar fins el 1984 quan va ser venut i enderrocat l'any següent. En el solar que ocupava s'hi construiren habitatges de luxe.

Llegeix l'artícle original: aquí.

Francesc Mariné i Martorell

Francesc Mariné i Martorell va ser un tècnic municipal de Sarrià, l’Hospitalet de Llobregat i Granollers.

La seva obra més important són les Escoles Pies de Sarrià (1891-93), bé que els plans —a causa de la incompatibilitat— són signats per Eduard Mercader i Secanella.

Altres obres seves són el Pla d’Alineacions de Sarrià (1888), la casa Martínez, al passatge d’Isabel, a Gràcia (1890), el xalet Sabater, a Sant Gervasi de Cassoles (1890), el cafè Alhambra, al passeig de Gràcia (1900), i la casa Tintoré, als carrers de Bailèn i Mallorca, a Barcelona (1901).



Planol de l'any 1896, troç corresponent al que es avui el barri de les Tres Torres.

La casa del sultà (Muley Afid)

El sultà Muley Adif, fill de Hassan I i califa de Marraqueix, en 1908 va entaular una lluita fratricida per ocupar el tron del seu pare. Perduda la batalla, es va exiliar a Barcelona i després de viure un parell d'anys en el desaparegut Hotel Oriente, el 1911 va decidir establir-se definitivament a la ciutat i va encarregar a l'arquitecte Puig i Cadafalch, un dels més destacats del modernisme català que li construís una casa a la part alta de la ciutat, en l'actual Passeig Bonanova núm 55; és a dir en ple camp / muntanya ja que el Passeig de la Bonanova no es va inaugurar fins a 1942.

El 1914 la casa va quedar acabada i el sultà bandejat es va traslladar a viure-hi; però la seva estada va durar poc, dos anys més tard, el 1915, el sultà i la seva parella es van traslladar a França i la casa va ser tancada. A partir d'aquest moment només s'obria durant els escassos mesos d'estiu o hivern que passaven a Barcelona, ​​que cada vegada van ser menys.
 
Aquesta casa, bastant desconeguda per als barcelonins que no siguin de la zona, és un edifici aïllat i envoltat d'un petit jardí, organitzat segons una complexa volumetria, amb terrasses i miradors prominents i amb una torre amb coronament agut que domina el conjunt. Exteriorment, les parets blanques es complementen amb l'ús del maó com a element decoratiu aplicat puntualment, juntament amb les teules vidriades de color verd i els plafons esgrafiats damunt les obertures, especialment a la tribuna decorada amb columnes salomòniques de maó.

Al saló del pis superior hi ha un alt fris, que envolta tota l'habitació, amb imatges de nens jugant, gent a la platja, nois jugant a futbol, escenes d'equitació, carreres de cotxes i motos, caceres, avions volant, un gran billar, o pagès amb barretina fugint no se sap de què. Aquestes pintures han estat atribuïdes a Ricard Opisso, les figures a la fresca són de temàtica costumista i reflecteixen la vida quotidiana dels habitants d'aquells anys.
Al final de la seva vida, Muley Afid es va voler amb gratular amb la ciutat per haver-la abandonat per anar-se'n a residir a França i, en una altra de les seves excèntriques decisions que van ser moltes al llarg de la seva vida, va donar aquesta casa al Zoo de Barcelona per que cuidés com a una princesa a l'elefanta Júlia.

El 2002 la casa va ser completament restaurada pels arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas i actualment és la seu del Consolat General de Mèxic a Barcelona.
 

CASA CENTRAL DE RELIGIOSES FILIPENSES

Al segle XVII en el terreny que ocupa la Torre de Sarrià hi havia una masia sobre la qual, durant el segle XIX, es va construir l’actual torre modernista. Aquesta torre, juntament amb altres dues, formava part de les Tres Torres que van donar nom a aquest barri de Sarrià.
Va ser adquirida per la Congregació de Religioses Filipenses l’any 1915.

Alguns anys després, l’arquitecte Sr. Ignasi Adrover va dirigir la construcció d’un edifici de planta rectangular, adossat a la torre, que intentà mantenir una unitat amb tot el conjunt. Aquest nou espai va ser destinat a capella, i a sales i dormitoris d’ús de la Comunitat.

L'edificació actual, situada al mig d'un extens terreny enjardinat, és el resultat de l'ampliació d'un edifici anterior. La majoria d'elements usats són de llenguatge modernista (tant per les formes com per l'ús dels materials, com el maó vist, els elements vidriats, l'estuc...). En sobresurt la torre-mirador, amb una complicada solució de coberta i la fusteria i les vidrieres de les obertures principals.


Durant la Guerra Civil es va confiscar tota la propietat i es va destinar a hospital. Molts anys després d’acabada la guerra, a mitjans dels anys 50, la torre de Tres Torres va tornar als seus propietaris, la Congregació de Religioses Filipenses.

Fins als anys 1973–1974 aquesta propietat es va destinar a Casa General i Noviciat de la Congregació. Des d’aleshores ha estat residència de germanes grans. L’any 2006, la Congregació, atenta a les necessitats de la societat actual i bevent de les fonts del propi carisma institucional, va creure important dedicar la major part de l’edifici a Casa d’Espiritualitat, mantenint una part com a residència de les germanes grans.

TORRE GIRONELLA (COl·lEGI SANTA DOROTEA)

Construcció escolar desenvolupada en dos edificis ben diferenciats i amb un jardí del quals es conserven encara elements de la finca original. Un dels edificis és l'adaptació de l'antiga Torre Gironella mentre l'altre, alineat al carrer, ja fou edificat per a l'ús docent i s'hi produeix una modulació dels elements plens i buits.

Cal destacar la façana sud de l'edifici original que, tot i les modificacions realitzades, manté la simetria i la composició neoclàssica del cos central amb el porxo, les pilastres adossades i el coronament amb un element decoratiu ceràmic.

CASA URRUTIA (ANTIC CASINO DE LES TRES TORRES)

Edificació de planta baixa (desdoblada en semi-soterrani i entresòl), planta pis i coberta planta a la qual s'accedeix des d'un torreó emmerletat.

És una construcció de llenguatge modernista amb una clara definició de l'accés mitjançant el recurs d'introduir una tribuna central sobre la porta principal. Les obertures del semi-soterrani estan contingudes en l'element que actua de sòcol de l'edificació i les altres dues plantes queden emmarcades per una franja horitzontal que destaca de la resta de tractament de la façana (d'estuc imitant pedra). La barana del terrat no és original.
Imatge de la façana lateral on s'observa el torreó
Es troba a la cantonada entre Àngel Guimerà i el carrer Rosari, tocant a la Via Augusta. Al Catàleg del Patrimoni de l'Ajuntament n'ofereixen molt poca informació, excepte informar entre parèntesi que era l'antic Casino de les Tres Torres. Pista que a mi, per ara, no m'ha conduït enlloc. La veritable Casa Urrutia és un d'aquells casalots amb un petit jardí posterior que semblen escapats d'una novel·la de Mercè Rodoreda.

PARRÒQUIA DE MARIA AUXILIADORA (ESGLÉSIA ANTIGA I CAN PRATS)

Església dissenyada en un particular llenguatge neogòtic en què tant les estructures com els elements ornamentals han estat reelaborats a la recerca d'un llenguatge propi. A la nau única amb capella, cal destacar la sorprenent estructura de coberta a dues vessants sobre complexos i ornamentats arcs diafragma de fusta que descansen a través de columnates exemptes en permòdols de pedra.
La façana s'organitza a manera de torre quadrada flanquejada per campanarets vuitavats; en la primera, s'hi ubiquen, de baix a dalt, l'accés geminat, la imatge de la titular sota dosser, finestrals, rellotge, galeria i coronament.

La torre Mariano Farriol

La casa que ens ocupa es troba entre la Via Augusta i el carrer dels Vergós, 35. Era la torre propietat de Mariano Farriols, edificada el 1914 però projectada al 1908 i de la qual no se'n tenen plànols. Fa poc ha estat restaurada.
Si comparem aquesta torre amb el plànol de la desapareguda casa que Antoni Castanyer va fer edificar a la Carretera de Vallvidrera, podem observar que tant la forma de les obertures com les ornamentacions vegetals de les finestres són pràcticament iguals. Aquest fet em fa suposar que van ser projectades pel mateix arquitecte, és a dir, per Alfred Paluzie.

Paluzie va ser arquitecte municipal d'Olot, ciutat on va desenvolupar gairebé tota la seva millor obra modernista.

Aquest edifici, actualment en ús de bar, va ser bastit com a segona residència a la urbanització que va créixer al voltant del baixador de Tres Torres dels FFCC, prop del poble de Sarrià. S'inclou en els corrents modernistes de l'època, encara que amb una formalització classicista prou evident.

En l'actualitat manté bastants elements originals, tot i que l'habitatge ha estat molt transformat interiorment i amb alguna nova aportació formal a l'exterior, motivada per la transformacióde l'habitatge en el bar ''Dos Torres'' .

També s'ha de destacar la tanca de tancament i el templet situat a la cantonada de la Via Augusta i el carrer Vergós.