La crisi provocada pel tancament del museu Clarà, al
carrer de Calatrava, va desembocar en l'enderroc de la casa de
l'escultor i en l'adaptació del seu estudi, obra de l'arquitecte Raimon
Duran i Reynals (1947), com a biblioteca pública especialitzada en
escultura. També es va decidir convertir el pati creat per la demolició
de la casa en una exposició permanent de Clarà, amb cinc obres seves,
quatre de les quals ja hi eren en el moment de la inauguració de la
biblioteca, el divendres 25 de febrer de 2000. A l'acte van assistir
l'alcalde, Joan Clos, i el regidor de Cultura, Ferran Mascarell. Les
quatre estàtues eren
Nu de dona (1930),
Tors de dona (1938),
Nu de dona ajaguda (1941) i
Discòbol (1953). Més tard, al novembre, s'afegí a la sèria una estàtua més gran,
Joventut (1928). També hi va haver una tímida manifestació dels Amics de Clarà, resignats, tanmateix, a l'evidència.
Com sigui que les escultures originals, de marbre i
terra cuita, es trobaven molt malmeses pel pas dels anys, el novembre de
l'any 2000 van ser substituïdes per còpies de bronze, moment en què es
va afegir la cinquena obra esmentada. En aquest mateix jardí es conserva
un bloc de marbre, que la mort va impedir a Clarà d'esculpir, on es va
gravar un poema de Joan Maragall dedicat a l'escultor. Dalt de l'entrada
a la casa hi ha uns relleus que representen dues dones assegudes,
posats per l'autor el 1947.
