CRÒNICA
En la seva autobiografia, Ángel Orensanz fa constar aquesta obra com Sculptural environment in Sarrià.
Va ser realitzada el 1973. Format per unes cinc mil peces de ceràmica,
aquest immens mural ocupa les dues parets de l’andana, en tota la
llargada, i també les parets de sobre les escales de comunicació
subterrània entre les dues andanes laterals i la paret frontal de
l’andana central. Realitzada en uns colors semblants al mural de
ballarins que va fer per l’estació del metro de passeig de Gràcia a la
línia 3, verds i vermells foscos, aquesta no conté figures humanes, sinó
tan sols formes geomètriques. El mural està format en tota la seva
longitud per plafons de diferents mides separats entre sí per fines
franges ara pintades de verd lluent. La primera meitat dels anys setanta
van ser molt productius per a Orensanz a Barcelona, ja que va realitzar
cinc obres per a estacions de metro.
COMENTARIS
A
diferència de la figuració del vestíbul, en els dos extrems de les
andanes de l’estació de ferrocarrils de Sarrià veiem un fris format per
figures geomètriques circulars, arrodonides.
Els
colors són sobris: verd, vermell i blau que es van combinant. El fris és
unitari per les formes que s’articulen creant un motiu continu, però
l’artista va col·locar els plafons separats entre ells, fet que li
aporta un ritme visual que el fa més atractiu als ulls de l’espectador.
El seu
emplaçament afavoreix que el viatger es fixi en la composició global, a
diferència d’altres obres que es troben situades en llocs més discrets o
menys apropiats.
La
tècnica escollida no és la més representativa de l’autor, ja que la seva
obra es caracteritza per les grans estructures de formes tubulars.
L’artista aragonès compta amb un reconegut prestigi internacional, les
seves escultures i instal·lacions es poden veure en les principals
capitals mundials.
Aquest és l'encàrrec més abstracte i més ambiciós de
tots els realitzats per Orensanz per als usuaris del transport públic a
Barcelona. La seva potenciació de les textures en els relleus torna a
ser molt expressionista i, com a l'estació del metro Girona, torna a
emprar una combinació de relleus corbs amb una retícula de línies
rectes; però aquí hi ha molt més cromatisme, doncs a més a més dels
habituals tons vermellosos d'altres cops va emprar blaus i, sobre tot
verds, incloent-hi un verd molt cridaner per a pintar la paret en les
fines franges que queden entre un plafó ceràmica i un altre. Hi ha un
possible origen organicista en totes aquestes grafies abstractes, ja que
estan inspirades en uns versos de Salvador Espriu sobre el bosc, segons
va precisar després el propi artista, a les memòries que va escriure
per a un llibre de Michel Tapié publicat el 1977: “Me propuse dotar
aquellos espacios vacíos de un pálpito ecologizador, selvático. A base
de formas reminiscentes de lo vegetal y lo fáunico, con un tratamiento
cromático basado en los azules” [Em vaig proposar dotar aquells espais
buits d'un batec ecologitzador, selvàtic. A base de formes reminiscents
d'allò vegetal i d'allò fàunic, amb un tractament cromàtic basat en els
blaus]. En aquest llibre, amb un peu de foto que els titula Emakimonos,
apareixen reproduïts aquests murals ceràmics només sortir del forn,
estesos en uns prats de Casetas (Saragossa), on Orensanz va comprovar
entusiasmat que guimbaven sobre ells les formigues —com a la pel·lícula
de Buñuel i Dalí Un chien andalou—.
Fusionava llavors aquest artista les influències japoneses tan volgudes dels informalistes i partidaris de l'art autre,
amb l'automatisme gestual de Miró i els surrealistes. La primera
d'aquestes dues vies la va culminar en els tres murals d'esmalts
ceràmics que el 1980-81 va fer per a la seu d'IBM a Boca Raton
(Florida), que de nou es desenvolupen extraordinàriament en llargada —4 x
15 m— i tenen també vius colors. La segona línia d'influències està
present en el mural ceràmic que el 1992 va realitzar (per a decorar un
mur reservat prèviament a Dalí, just davant d'un gran mural de Miró) a
l'aeroport de Barcelona, on de nou apareixen idèntiques grafies ovoides o
corbes, de reminiscències mironianes, amb colors verdosos i vermellosos
comparables amb els que havia emprat a l'estació Sarrià.
| |||
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle XX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle XX. Mostrar tots els missatges
Sculptural Environment in Sarrià "Emokimonos"
La casa del sultà (Muley Afid)
El sultà Muley Adif, fill de Hassan I i califa de Marraqueix, en 1908 va entaular una lluita fratricida per ocupar el tron del seu pare. Perduda la batalla, es va exiliar a Barcelona i després de viure un parell d'anys en el desaparegut Hotel Oriente, el 1911 va decidir establir-se definitivament a la ciutat i va encarregar a l'arquitecte Puig i Cadafalch, un dels més destacats del modernisme català que li construís una casa a la part alta de la ciutat, en l'actual Passeig Bonanova núm 55; és a dir en ple camp / muntanya ja que el Passeig de la Bonanova no es va inaugurar fins a 1942.
El 1914 la casa va quedar acabada i el sultà bandejat es va traslladar a viure-hi; però la seva estada va durar poc, dos anys més tard, el 1915, el sultà i la seva parella es van traslladar a França i la casa va ser tancada. A partir d'aquest moment només s'obria durant els escassos mesos d'estiu o hivern que passaven a Barcelona, que cada vegada van ser menys.
Aquesta casa, bastant desconeguda per als barcelonins que no siguin de la zona, és un edifici aïllat i envoltat d'un petit jardí, organitzat segons una complexa volumetria, amb terrasses i miradors prominents i amb una torre amb coronament agut que domina el conjunt. Exteriorment, les parets blanques es complementen amb l'ús del maó com a element decoratiu aplicat puntualment, juntament amb les teules vidriades de color verd i els plafons esgrafiats damunt les obertures, especialment a la tribuna decorada amb columnes salomòniques de maó.
El 1914 la casa va quedar acabada i el sultà bandejat es va traslladar a viure-hi; però la seva estada va durar poc, dos anys més tard, el 1915, el sultà i la seva parella es van traslladar a França i la casa va ser tancada. A partir d'aquest moment només s'obria durant els escassos mesos d'estiu o hivern que passaven a Barcelona, que cada vegada van ser menys.
Aquesta casa, bastant desconeguda per als barcelonins que no siguin de la zona, és un edifici aïllat i envoltat d'un petit jardí, organitzat segons una complexa volumetria, amb terrasses i miradors prominents i amb una torre amb coronament agut que domina el conjunt. Exteriorment, les parets blanques es complementen amb l'ús del maó com a element decoratiu aplicat puntualment, juntament amb les teules vidriades de color verd i els plafons esgrafiats damunt les obertures, especialment a la tribuna decorada amb columnes salomòniques de maó.
Al saló del pis superior hi ha un alt fris, que envolta tota l'habitació, amb imatges de nens jugant, gent a la platja, nois jugant a futbol, escenes d'equitació, carreres de cotxes i motos, caceres, avions volant, un gran billar, o pagès amb barretina fugint no se sap de què. Aquestes pintures han estat atribuïdes a Ricard Opisso, les figures a la fresca són de temàtica costumista i reflecteixen la vida quotidiana dels habitants d'aquells anys.
Al final de la seva vida, Muley Afid es va voler amb gratular amb la ciutat per haver-la abandonat per anar-se'n a residir a França i, en una altra de les seves excèntriques decisions que van ser moltes al llarg de la seva vida, va donar aquesta casa al Zoo de Barcelona per que cuidés com a una princesa a l'elefanta Júlia.
El 2002 la casa va ser completament restaurada pels arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas i actualment és la seu del Consolat General de Mèxic a Barcelona.
El 2002 la casa va ser completament restaurada pels arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas i actualment és la seu del Consolat General de Mèxic a Barcelona.
CASA CENTRAL DE RELIGIOSES FILIPENSES
Al segle XVII en el terreny que ocupa la Torre de Sarrià hi havia una
masia sobre la qual, durant el segle XIX, es va construir l’actual torre
modernista. Aquesta torre, juntament amb altres dues, formava part de
les Tres Torres que van donar nom a aquest barri de Sarrià.
Va ser adquirida per la Congregació de Religioses Filipenses l’any 1915.
Alguns anys després, l’arquitecte Sr. Ignasi Adrover va dirigir la construcció d’un edifici de planta rectangular, adossat a la torre, que intentà mantenir una unitat amb tot el conjunt. Aquest nou espai va ser destinat a capella, i a sales i dormitoris d’ús de la Comunitat.
L'edificació actual, situada al mig d'un extens terreny enjardinat, és el resultat de l'ampliació d'un edifici anterior. La majoria d'elements usats són de llenguatge modernista (tant per les formes com per l'ús dels materials, com el maó vist, els elements vidriats, l'estuc...). En sobresurt la torre-mirador, amb una complicada solució de coberta i la fusteria i les vidrieres de les obertures principals.
Durant la Guerra Civil es va confiscar tota la propietat i es va
destinar a hospital. Molts anys després d’acabada la guerra, a mitjans
dels anys 50, la torre de Tres Torres va tornar als seus propietaris, la
Congregació de Religioses Filipenses.
Fins als anys 1973–1974 aquesta propietat es va destinar a Casa General i Noviciat de la Congregació. Des d’aleshores ha estat residència de germanes grans. L’any 2006, la Congregació, atenta a les necessitats de la societat actual i bevent de les fonts del propi carisma institucional, va creure important dedicar la major part de l’edifici a Casa d’Espiritualitat, mantenint una part com a residència de les germanes grans.
Va ser adquirida per la Congregació de Religioses Filipenses l’any 1915.
Alguns anys després, l’arquitecte Sr. Ignasi Adrover va dirigir la construcció d’un edifici de planta rectangular, adossat a la torre, que intentà mantenir una unitat amb tot el conjunt. Aquest nou espai va ser destinat a capella, i a sales i dormitoris d’ús de la Comunitat.
L'edificació actual, situada al mig d'un extens terreny enjardinat, és el resultat de l'ampliació d'un edifici anterior. La majoria d'elements usats són de llenguatge modernista (tant per les formes com per l'ús dels materials, com el maó vist, els elements vidriats, l'estuc...). En sobresurt la torre-mirador, amb una complicada solució de coberta i la fusteria i les vidrieres de les obertures principals.
Fins als anys 1973–1974 aquesta propietat es va destinar a Casa General i Noviciat de la Congregació. Des d’aleshores ha estat residència de germanes grans. L’any 2006, la Congregació, atenta a les necessitats de la societat actual i bevent de les fonts del propi carisma institucional, va creure important dedicar la major part de l’edifici a Casa d’Espiritualitat, mantenint una part com a residència de les germanes grans.
CASA URRUTIA (ANTIC CASINO DE LES TRES TORRES)
Edificació de planta baixa (desdoblada en semi-soterrani i entresòl), planta pis i coberta planta a la qual s'accedeix des d'un torreó emmerletat.
És una construcció de llenguatge modernista amb una clara definició de l'accés mitjançant el recurs d'introduir una tribuna central sobre la porta principal. Les obertures del semi-soterrani estan contingudes en l'element que actua de sòcol de l'edificació i les altres dues plantes queden emmarcades per una franja horitzontal que destaca de la resta de tractament de la façana (d'estuc imitant pedra). La barana del terrat no és original.
Es troba a la cantonada entre Àngel Guimerà i el carrer Rosari, tocant a
la Via Augusta. Al Catàleg del Patrimoni de l'Ajuntament n'ofereixen
molt poca informació, excepte informar entre parèntesi que era l'antic
Casino de les Tres Torres. Pista que a mi, per ara, no m'ha conduït
enlloc. La veritable Casa Urrutia és un d'aquells casalots amb un petit
jardí posterior que semblen escapats d'una novel·la de Mercè Rodoreda.
És una construcció de llenguatge modernista amb una clara definició de l'accés mitjançant el recurs d'introduir una tribuna central sobre la porta principal. Les obertures del semi-soterrani estan contingudes en l'element que actua de sòcol de l'edificació i les altres dues plantes queden emmarcades per una franja horitzontal que destaca de la resta de tractament de la façana (d'estuc imitant pedra). La barana del terrat no és original.
 |
| Imatge de la façana lateral on s'observa el torreó |
PARRÒQUIA DE MARIA AUXILIADORA (ESGLÉSIA ANTIGA I CAN PRATS)
Església dissenyada en un particular llenguatge neogòtic en què tant les estructures com els elements ornamentals han estat reelaborats a la recerca d'un llenguatge propi. A la nau única amb capella, cal destacar la sorprenent estructura de coberta a dues vessants sobre complexos i ornamentats arcs diafragma de fusta que descansen a través de columnates exemptes en permòdols de pedra.
La façana s'organitza a manera de torre quadrada flanquejada per campanarets vuitavats; en la primera, s'hi ubiquen, de baix a dalt, l'accés geminat, la imatge de la titular sota dosser, finestrals, rellotge, galeria i coronament.
La torre Mariano Farriol
Si comparem aquesta torre amb el plànol de la desapareguda casa que Antoni Castanyer va fer edificar a la Carretera de Vallvidrera, podem observar que tant la forma de les obertures com les ornamentacions vegetals de les finestres són pràcticament iguals. Aquest fet em fa suposar que van ser projectades pel mateix arquitecte, és a dir, per Alfred Paluzie.
Aquest edifici, actualment en ús de bar, va ser bastit com a segona residència a la urbanització que va créixer al voltant del baixador de Tres Torres dels FFCC, prop del poble de Sarrià. S'inclou en els corrents modernistes de l'època, encara que amb una formalització classicista prou evident.
En l'actualitat manté bastants elements originals, tot i que l'habitatge ha estat molt transformat interiorment i amb alguna nova aportació formal a l'exterior, motivada per la transformacióde l'habitatge en el bar ''Dos Torres'' .
També s'ha de destacar la tanca de tancament i el templet situat a la cantonada de la Via Augusta i el carrer Vergós.
A mitjans dels anys 1920's, quan l'actual Via Augusta encara era coneguda com l'Avinguda de Sarrià (l'actual avinguda era aleshores carretera),
va obrir un hotel a la cantonada amb el carrer Calatrava, que després
de canviar de direcció, va tenir força anomenda durant els anys 1930's
com a establiment de qualitat destinat a families estrangeres,
turistes i classes benestants. Era l'Hotel Bonanova, emplaçat en un
doble edifici de dues plantes rodejat de jardins, molt aprop de
l'estacio de Tres Torres del ferrocarril de Sarrià.
L'Exposició Internacional de 1929 va catapultar aquest establiment hoteler, que disposava de pista de tennis i el servei parlava alemany, francès i anglès. En només vuit minuts de tren (segons la publicitat de l'època) els clients podien plantar-se a la Plaça Catalunya.
BAIXADOR DE LES TRES TORRES. Ferrocarril de Barcelona a Sarrià. (1906 -1951)
El baixador de
Les Tres Torres era una petita estació de superficie de la línia del
ferrocarril de Barcelona a Sarrià. Inicialment era coneguda amb el nom
d'Enllaç. Es va posar en servei el 1906, tot i que els trens ja hi
passaven des de 1863. L'estació tenia enllaç amb la línia del tramvia
que portava fins al Peu del Funicular pujant pel carrer Anglí. Disposava
de dues vies generals i andanes laterals cobertes amb marquesines.
L'andana del cantó muntanya era doble i cobria a la vegada la part del
tren de Sarrià i la del tramvia d'Anglí.
 |
*1915.-
Vista del baixador de Les Tres Torres on es pot apreciar el ramal
d'enllaç del tramvia que portava fins al Peu del Funicular amb el topall
de la via visible al costat de l'andana. La finca de l'esquerra acull
avui el conegut restaurant Dos Torres.
|
L'any 1919 es
van suprimir els tramvies directes Plaça Catalunya-Anglí i ja no era
possible fer-hi el transbordament en desaparèixer l'enllaç. L'actual Via
Augusta era coneguda aleshores com avinguda de Sarrià en aquell sector.
El baixador va
desaparèixer a començaments dels anys 1950's arrel del cobriment de les
vies del tram comprès entre les estacions de Muntaner i Sarrià. La nova
estació soterrada va entrar en servei el 1952 sota la Via Augusta entre
els carrers Àngel Guimerà i Doctor Roux.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)