PARRÒQUIA DE MARIA AUXILIADORA (ESGLÉSIA ANTIGA I CAN PRATS)
Església dissenyada en un particular llenguatge neogòtic en què tant les estructures com els elements ornamentals han estat reelaborats a la recerca d'un llenguatge propi. A la nau única amb capella, cal destacar la sorprenent estructura de coberta a dues vessants sobre complexos i ornamentats arcs diafragma de fusta que descansen a través de columnates exemptes en permòdols de pedra.
La façana s'organitza a manera de torre quadrada flanquejada per campanarets vuitavats; en la primera, s'hi ubiquen, de baix a dalt, l'accés geminat, la imatge de la titular sota dosser, finestrals, rellotge, galeria i coronament.
La torre Mariano Farriol
Si comparem aquesta torre amb el plànol de la desapareguda casa que Antoni Castanyer va fer edificar a la Carretera de Vallvidrera, podem observar que tant la forma de les obertures com les ornamentacions vegetals de les finestres són pràcticament iguals. Aquest fet em fa suposar que van ser projectades pel mateix arquitecte, és a dir, per Alfred Paluzie.
Aquest edifici, actualment en ús de bar, va ser bastit com a segona residència a la urbanització que va créixer al voltant del baixador de Tres Torres dels FFCC, prop del poble de Sarrià. S'inclou en els corrents modernistes de l'època, encara que amb una formalització classicista prou evident.
En l'actualitat manté bastants elements originals, tot i que l'habitatge ha estat molt transformat interiorment i amb alguna nova aportació formal a l'exterior, motivada per la transformacióde l'habitatge en el bar ''Dos Torres'' .
També s'ha de destacar la tanca de tancament i el templet situat a la cantonada de la Via Augusta i el carrer Vergós.
De Nena Casas a Tres Torres
“Tinc la sensació que el nom de Tres Torres el vam inventar nosaltres.” Quan parla de nosaltres,
Maurici Serrahima, es referia a una colla de nois que vivien a les
afores de Sarrià. Serrahima, polític i escriptor, ho confessava en els
seus dietaris, publicats a De mitja vida ençà (1970).
Tres Torres era un lloc molt poc urbanitzat. Era travessat per les vies del tren de Sarrià amb una petita estació a l’encreuament amb el carrer Anglí. L’estació es deia Enllaç, per la senzilla raó que allà hi passava el tramvia que anava al Peu de Funicular, d’on sortia el funicular que pujava a Vallvidrera. Fins l’any 1916 el tren de Sarrià només arribava a Sarrià.
L’any 1916 és un any mot important per a Tres Torres. És l’any en que el tramvia del carrer Anglí deixa de circular, ja que s’inaugura el tram del tren que va des de Sarrià fins a Les Planes, passant per les parades de Peu de Funicular i Baixador de Vallvidrera. Aquell any l’estació es va haver de buscar un nom alternatiu per a l’estació d’Enllaç, ja que ja no hi havia cap enllaç amb el tramvia. És llavors que va sorgir el nom de Tres Torres.
Segurament ja sabeu que el nom de Tres Torres sorgeix de l’existència de tres torres idèntiques. Però per què Serrahima i la seva colla van decidir anomenar aquell indret com a Tres Torres? Realment només hi havia tres torres a la zona? Les tres torres que han acabat donant nom al barri eren fruit de la urbanització d’una part d’una finca. Els tres socis, Climent Mas i els germans Romaní, es van repartir la parcel·la que havien adquirit i hi van construir tres cases, una per a cadascú d’ells.
Quan van aparèixer aquelles tres torres, però, hi havia torres i masies molt més importants a la zona. D’una banda, la Torre Gironella, construïda l’any 1886 i que donava nom a una petita barriada sorgida a finals del segle XIX, al voltant del carrer Alt de Gironella.
Però la finca més important de Tres Torres era Ca la Nena Casas. La masia es remunta almenys al segle XVII i donava nom a aquesta zona. Si Tres Torres volgués tornar als seus orígens i adoptar el seu nom històric, aquest seria Nena Casas. Als anys 1980 el topònim encara era emprat per alguns veïns de Sarrià, però avui ja ha caigut en desús. Parlar de Tres Torres és parlar de la immensa finca de Nena Casas, que abastava gran part del barri actual.
A l’encreuament del carrer Nena Casas amb Alt Gironella, els dos carrers més antics del barri, molt a prop de la Torre Gironella, hi trobem una torre modernista de grans dimensions, envoltada d’un gran jardí. De totes les torres que encara es conserven a Tres Torres, aquesta és sens dubte la més important.
L’edifici modernista actual és obra d’Ignasi Maria Adrover i Calafell, construït l’any 1901. L’any 1915 l’edifici era adquirit per la congregació de les Religioses Filipenses i encara avui és la seva seu central a l’estat. És llavors que s’hi va afegir una ala més a l’edifici, respectant però, la construcció modernista.
Si ens mirem l’edifici modernista veurem que té un cert regust rural. Adrover i Calafell va respectar el caràcter i una petita per de l’estructura de l’antiga masia. Fins a cert punt, podríem considerar-la encara el vestigi d’una de les masies més importants de Sarrià.
Parlar de la Nena Casas és parlar de Ramona Castellnou, propietària de la gran heretat a mitjans del segle XIX. Castellnou és també el nom d’un dels carrers de Tres Torres. Nena Casas va ser el sobrenom que va rebre, segons sembla, per la gran quantitat de propietats (i cases) que tenia. No massa lluny, a la carretera de Collblanc, a l’Hospitalet, hi trobarem Ca la Pubilla Casas, construïda l’any 1771, i la pubilla que va acabar donant nom al barri, Josefa Casas Clavé. Us he deixat una incògnita per al final. On eren són les tres torres que van donar nom al barri? Eren situades al carrer Doctor Roux, entre els carrers Rosari i la Via Augusta.
El problema ve quan anem a la cruïlla de Doctor Roux amb Via Augusta. No hi trobarem cap de les torres antigues. Segons el web de l’ajuntament, encara en queda una. Però segons el nomenclàtor les tres torres han estat enderrocades. Si encara hi fos, hauria de ser la casa de Mariano Farriols, a l’encreuament del carrer Vergós amb Via Augusta, on actualment hi ha el restaurant Dos Torres.
Sigui com sigui, és possible, molt possible, que el nom d’un dels barris més benestants de Barcelona fos inventat per una colla d’adolescents, al mig d’un barri encara erm i despoblat, en un carrer polsegós i al costat de les vies d’un tren.
Tres Torres era un lloc molt poc urbanitzat. Era travessat per les vies del tren de Sarrià amb una petita estació a l’encreuament amb el carrer Anglí. L’estació es deia Enllaç, per la senzilla raó que allà hi passava el tramvia que anava al Peu de Funicular, d’on sortia el funicular que pujava a Vallvidrera. Fins l’any 1916 el tren de Sarrià només arribava a Sarrià.
L’any 1916 és un any mot important per a Tres Torres. És l’any en que el tramvia del carrer Anglí deixa de circular, ja que s’inaugura el tram del tren que va des de Sarrià fins a Les Planes, passant per les parades de Peu de Funicular i Baixador de Vallvidrera. Aquell any l’estació es va haver de buscar un nom alternatiu per a l’estació d’Enllaç, ja que ja no hi havia cap enllaç amb el tramvia. És llavors que va sorgir el nom de Tres Torres.
 |
| Fragment del mapa de Josep Maria Serra, de 1890. Hi veiem ressaltada aproximadament la zona de Tres Torres, a la zona entre els municipis de Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles. El barri està gairebé completament despoblat. Només hi veiem el Cementiri de Sarrià i una petita agrupació de cases disperses amb el nom de “Caserío de Gironella”. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. |
Segurament ja sabeu que el nom de Tres Torres sorgeix de l’existència de tres torres idèntiques. Però per què Serrahima i la seva colla van decidir anomenar aquell indret com a Tres Torres? Realment només hi havia tres torres a la zona? Les tres torres que han acabat donant nom al barri eren fruit de la urbanització d’una part d’una finca. Els tres socis, Climent Mas i els germans Romaní, es van repartir la parcel·la que havien adquirit i hi van construir tres cases, una per a cadascú d’ells.
Quan van aparèixer aquelles tres torres, però, hi havia torres i masies molt més importants a la zona. D’una banda, la Torre Gironella, construïda l’any 1886 i que donava nom a una petita barriada sorgida a finals del segle XIX, al voltant del carrer Alt de Gironella.
 |
| Torre Gironella, al passeig Sant Joan Bosco. |
Però la finca més important de Tres Torres era Ca la Nena Casas. La masia es remunta almenys al segle XVII i donava nom a aquesta zona. Si Tres Torres volgués tornar als seus orígens i adoptar el seu nom històric, aquest seria Nena Casas. Als anys 1980 el topònim encara era emprat per alguns veïns de Sarrià, però avui ja ha caigut en desús. Parlar de Tres Torres és parlar de la immensa finca de Nena Casas, que abastava gran part del barri actual.
A l’encreuament del carrer Nena Casas amb Alt Gironella, els dos carrers més antics del barri, molt a prop de la Torre Gironella, hi trobem una torre modernista de grans dimensions, envoltada d’un gran jardí. De totes les torres que encara es conserven a Tres Torres, aquesta és sens dubte la més important.
L’edifici modernista actual és obra d’Ignasi Maria Adrover i Calafell, construït l’any 1901. L’any 1915 l’edifici era adquirit per la congregació de les Religioses Filipenses i encara avui és la seva seu central a l’estat. És llavors que s’hi va afegir una ala més a l’edifici, respectant però, la construcció modernista.
 |
| Detall de Ca la Nena Casas. Font: Lloc web de les Religioses Filipenses. |
Si ens mirem l’edifici modernista veurem que té un cert regust rural. Adrover i Calafell va respectar el caràcter i una petita per de l’estructura de l’antiga masia. Fins a cert punt, podríem considerar-la encara el vestigi d’una de les masies més importants de Sarrià.
Parlar de la Nena Casas és parlar de Ramona Castellnou, propietària de la gran heretat a mitjans del segle XIX. Castellnou és també el nom d’un dels carrers de Tres Torres. Nena Casas va ser el sobrenom que va rebre, segons sembla, per la gran quantitat de propietats (i cases) que tenia. No massa lluny, a la carretera de Collblanc, a l’Hospitalet, hi trobarem Ca la Pubilla Casas, construïda l’any 1771, i la pubilla que va acabar donant nom al barri, Josefa Casas Clavé. Us he deixat una incògnita per al final. On eren són les tres torres que van donar nom al barri? Eren situades al carrer Doctor Roux, entre els carrers Rosari i la Via Augusta.
 |
| Imatge de la zona de Tres Torres per on passa la Via Augusta. Ressaltat en vermell la Via Augusta, en diagonal, i els carrers Doctor Roux, al centre, i Anglí, a l’esquerra. En el quadrat la casa Mariano Farriols. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. |
El problema ve quan anem a la cruïlla de Doctor Roux amb Via Augusta. No hi trobarem cap de les torres antigues. Segons el web de l’ajuntament, encara en queda una. Però segons el nomenclàtor les tres torres han estat enderrocades. Si encara hi fos, hauria de ser la casa de Mariano Farriols, a l’encreuament del carrer Vergós amb Via Augusta, on actualment hi ha el restaurant Dos Torres.
 |
| Casa Mariano Farriols des del carrer Vergós |
Sigui com sigui, és possible, molt possible, que el nom d’un dels barris més benestants de Barcelona fos inventat per una colla d’adolescents, al mig d’un barri encara erm i despoblat, en un carrer polsegós i al costat de les vies d’un tren.
A mitjans dels anys 1920's, quan l'actual Via Augusta encara era coneguda com l'Avinguda de Sarrià (l'actual avinguda era aleshores carretera),
va obrir un hotel a la cantonada amb el carrer Calatrava, que després
de canviar de direcció, va tenir força anomenda durant els anys 1930's
com a establiment de qualitat destinat a families estrangeres,
turistes i classes benestants. Era l'Hotel Bonanova, emplaçat en un
doble edifici de dues plantes rodejat de jardins, molt aprop de
l'estacio de Tres Torres del ferrocarril de Sarrià.
L'Exposició Internacional de 1929 va catapultar aquest establiment hoteler, que disposava de pista de tennis i el servei parlava alemany, francès i anglès. En només vuit minuts de tren (segons la publicitat de l'època) els clients podien plantar-se a la Plaça Catalunya.
CASA JOSEP CLARÀ. Calatrava 27
Situada al barri de les Tres Torres,
aquesta casa on va viure l'escultor olotí Josep Clarà i Ayats
(1878-1958) ha quedat vinculada a la polèmica sobre la conservació a
Barcelona de l'obra de l'artista. Era un habitatge unifamiliar emmarcat
per un petit jardí romàntic, al que l'edificació posterior del taller de
l'artista li va prendre espai. Allà va viure Clarà fins a la seva mort i
després hi va seguir vivint la seva germana. El seu alicient era no
només les obres de l'artista sino poder respirar l'ambient, l'entorn i
la decoració on va desenvolupar la seva obra.
L'escultor, juntament amb la seva germana Carme, van fer hereu universal del seu llegat a l'Ajuntament de Barcelona el 1964. La voluntat de Clarà era que la col·lecció romangués a la seva casa taller del carrer Calatrava. L'any 1969 s'hi va inaugurar el Museu. Amb el pas dels anys, la baixa afluència de visitants (es parlava d'una mitjana de quatre diaris) va fer decidir l'Ajuntament a tancar-lo i traslladar part de la seva obra a Olot.
 |
| Actualment es la seu de la Biblioteca Josep Clarà. |
Al desembre de 1994 l'Ajuntament de Barcelona, el Museu Nacional d'Art
de Catalunya (MNAC) i l'Ajuntament d'Olot van signar un conveni que va
donar llum verda al trasllat progresssiu al Museu Comarcal de la
Garrotxa de més de set-centes escultures i altres peces de Clarà. Al
MNAC hi van quedar unes 100 escultures, a banda d'apunts, esbossos i uns
15.000 dibuixos realitzats per l'escultor, així com objectes d'ús
personal i mobiliari. Aquesta operació va comportar el desmantellament
efectiu de la casa taller de l'artista, que va quedar abandonada i sense
cap inversió en conservació per mantenir-la en el seu estat original.
El
gener del 1996 es va constituir l'Associació d'Amics del Museu Clarà,
presidida pel galerista Carles de Sicart Escoda, amb l'objectiu d'evitar
el trasllat total de les obres de Clara fora de Barcelona. Al mateix
temps, les associacions de col·leccionistes ja van posar de manifest que
la solució adoptada suposava un mal precedent i que en el futur
dificultaria que els artistes cedissin els seus béns a les institucions.
La reobertura del Museu Clarà del carrer de Calatrava va ser demanada
per l'Associació Catalana de Crítics d'Art i un grup de
quaranta professors d'història de l'art de la Universitat de Barcelona.
Paral.leament a Olot les associacions de veins i altres entitats
culturals varen reclamar el manteniment a la capital de la Garrotxa de
les obres de l'artista.
La
polèmica va arribar al seu punt més àlgid quan els dies 16 de març i 27
d'abril es van produir a Barcelona sengles manifestacions contra el
tancament del Museu. Finalment, el 17 de maig l'Ajuntament de Barcelona
va decidir que el MNAC es faria càrrec de la part del llegat Clarà que
es quedaria a Barcelona, i va autoritzar la permanència de les obres
traslladades a Olot.
A finals de 1996 la Casa Museu Clarà va ser tancada per l'Ajuntament que va aprovar la seva conversió en una biblioteca d'art noucentista dins de la xarxa de biblioteques de la Diputació.
Posteriorment,
a l'estiu de 1999 es va procedir a l'enderrocament de la casa.
L'Institut de Cultura de l'Ajuntament va al·legar que l'immoble es
trobava en estat ruinós i que no estava catalogat per no contenir
elements arquitectònics d'interès.
El
resultat de tot plegat no ha estat però, gaire feliç. Barcelona
continua tenint un deute pendent amb l'escultor d'Olot al que sembla com
si l'oficialitat no li hagi perdonat del tot que hagués treballat per
compte del franquisme en alguns monuments als caídos.
I la ciutat va perdre un altre edifici històric al que, a banda de l'escassa sensibilitat municipal, la seva llunyania del centre de la ciutat va condemnar encara més a l'enderroc.
ESTUDIS DE CINEMA KINEFON (1940-1951) i ESTUDIS BUCH-SAN JUAN (1953-1964). Carrer dels Vergós 2-4.
Acabada la Guerra Civil, Juan Homedes Mauri, un fabricant de licors de
Tortosa apassionat pel cinema, va obrir uns estudis cinematogràfics en
un antic magatzem de materials de construcció del carrer dels Vergós al
barri de les Tres Torres, que abans de la guerra ja havia acollit els
estudis de doblatge Trebor de Roberto Wahl.
Registrats com Estudis Kinefon S.A., disposaven inicialment d'un únic plató i un altre espai per rodatges exteriors amb decorats que als pocs mesos esdevindria segon plató. El 1942 s'incorporà un tercer plató al recinte, la qual cosa ve permetre un increment notable de l'activitat de rodatge possibilitant la producció de diversos films simultàniament.
Amb les successives ampliacions, a començaments dels anys 1950's la superfície dels estudis superava els 2500 metres quadrats i la seva capacitat anual de producció de pel·lícules era de 12 llargmetratges i 25 curts. No obstant això, fou en aquesta època quan Kinefon va començar a acusar la forta crisi que envaí el cinema espanyol arrel de l'arribada de les noves tècniques del color i el Cinemascope. Competir amb aquest nou estat de coses suposava el necessari abordatge de les adaptacions precises, ampliar i canviar la major part dels materials, les instal.lacions i els aparells dels estudis. D'altra banda, els fills i hereus de Juan Homedes, no tenien especial interès a continuar amb l'empresa del seu pare i, d'altra banda, el rodatge en exteriors creixia exponencialment en el món del cinema. Aquest canvi d'escenari del mercat va portar al tancament dels estudis a finals de 1951.
Després el recinte del carrer Vergós 2-4, cantonada amb Escoles Pies, fou dividit en diverses parts que ocuparen el Mercat de Tres Torres, l'editorial German Plaza i uns estudis més petits, els Buch San Juan, oberts el 1953 i orientats bàsicament a la publicitat, tot i que després de l'incendi i destrucció dels Estudis Orphea de Montjuïc el 1962, varen també servir per rodar els interiors d'uns quants films com Cena de matrimonios d'Alfonso Balcázar o Brillante porvenir de Vicente Aranda i altres titols menors de directors que tot just començaven com Camino, Font o Lorente. El 1964 els Estudis Buch San Juan varen tancar i el local fou ocupat pels Laboratoris de Cinema Riera i posteriorment per la productora Filmtel S.A.
Avui (2012), a banda del Mercat de Les Tres Torres, s'hi pot veure un centre esportiu privat de la cadena DIR.
Registrats com Estudis Kinefon S.A., disposaven inicialment d'un únic plató i un altre espai per rodatges exteriors amb decorats que als pocs mesos esdevindria segon plató. El 1942 s'incorporà un tercer plató al recinte, la qual cosa ve permetre un increment notable de l'activitat de rodatge possibilitant la producció de diversos films simultàniament.
Amb les successives ampliacions, a començaments dels anys 1950's la superfície dels estudis superava els 2500 metres quadrats i la seva capacitat anual de producció de pel·lícules era de 12 llargmetratges i 25 curts. No obstant això, fou en aquesta època quan Kinefon va començar a acusar la forta crisi que envaí el cinema espanyol arrel de l'arribada de les noves tècniques del color i el Cinemascope. Competir amb aquest nou estat de coses suposava el necessari abordatge de les adaptacions precises, ampliar i canviar la major part dels materials, les instal.lacions i els aparells dels estudis. D'altra banda, els fills i hereus de Juan Homedes, no tenien especial interès a continuar amb l'empresa del seu pare i, d'altra banda, el rodatge en exteriors creixia exponencialment en el món del cinema. Aquest canvi d'escenari del mercat va portar al tancament dels estudis a finals de 1951.
Després el recinte del carrer Vergós 2-4, cantonada amb Escoles Pies, fou dividit en diverses parts que ocuparen el Mercat de Tres Torres, l'editorial German Plaza i uns estudis més petits, els Buch San Juan, oberts el 1953 i orientats bàsicament a la publicitat, tot i que després de l'incendi i destrucció dels Estudis Orphea de Montjuïc el 1962, varen també servir per rodar els interiors d'uns quants films com Cena de matrimonios d'Alfonso Balcázar o Brillante porvenir de Vicente Aranda i altres titols menors de directors que tot just començaven com Camino, Font o Lorente. El 1964 els Estudis Buch San Juan varen tancar i el local fou ocupat pels Laboratoris de Cinema Riera i posteriorment per la productora Filmtel S.A.
Avui (2012), a banda del Mercat de Les Tres Torres, s'hi pot veure un centre esportiu privat de la cadena DIR.
Alguns dels films rodats als Estudis Kinefon:
Julieta y Romeo (J.M.Castellví, 1940)
El hombre que se quiso matar (R.Gil, 1942)
Hay un alto en el camino (J.Torremocha, 1941)
Por un amor (R.Gutiérrez, 1941)
La madre guapa (F.de Pomés, 1941)
El difunto es un vivo (I.F.Iquino, 1941)
El pobre rico (I.F.Iquino, 1942)
Los ladrones somos gente honrada (R.Gil, 1942)
Estaba escrito (A.Ulloa, 1945)
Noche sin cielo (I.F.Iquino, 1947)
Alma baturra (A.Sau Olite, 1947)
Un ladrón de guante blanco (R.Gascón, 1947)
La calle sin sol (R.Gil, 1948)
Si te hubieses casado conmigo (W.Tourjansky, 1948)
El misterioso viajero del Clipper (G.Pardo Delgrás, 1948)
La niña de Luzmela (R.Gascón, 1949)
Se le fue el novio (J.Salvador, 1949
Historia de una escalera (I.F.Iquino, 1950)
Catalina de Inglaterra (A.Ruiz Castillo, 1951)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)