Can Balasc

Una llarga cadena de fets atzarosos, batelles judicials i sucosos negocis immobiliaris ha salvat Can Balasc de l’enderroc. Avui, però, sobreviu, ben restaurada, a sobre de les sales de cinema Cinesa Diagonal com a restaurant de la cadena Burger King.


Segons el llibre “Masies de Les Corts”, es té constància de l’existència de la masia des del segle XVII. Com totes les masies, es va anar reconstruint diverses vegades. És probable que l’edific que veiem sigui de 1706. 308 anys allotjant una franquícia de menjar ràpid.

Avui en dia, la masia forma part del districte de Sarrià – Sant Gervasi, però fins l’any 1897 pertanyia al municipi de Les Corts. Can Balasc es troba entre dos torrents; el de Ballescà, al sud, i el de Magòria, al nord. Precisament aquest últim feia de frontera, des de 1835, entre Sarrià i Les Corts. Avui, la riera de Magòria ha desaparegut al seu pas per aquesta zona i la frontera entre els dos districtes ha passat a l’Avinguda de Sarrià.



Can Balasc formava part d’una antiga barriada, el Raval de Can Ràbia. El raval i la masia i l’hostal de Can Ràbia van desaparèixer als anys 1960 amb la construcció del Camp de Sarrià, que també va ser enderrocat als anys 1990. Avui, només un petit carrer porta el nom de Can Ràbia, tot recorrent blocs de pisos de luxe.



L’any 1903, moria Joan Fisas i Balasch. En el seu testament va intentar de totes les maneres possibles assegurar que la masia quedés en la família. La inauguració del Turó Park, l’any 1913, llavors un gran parc d’atraccions, va fer que pugés molt el valor dels terrenys de Can Balasc. El 1917, s’arrendava la finca al Real Polo Hockey Club de Barcelona. És aquí on va començar el projecte Piscines i Esports; un gran recinte dedicat a l’esport, que tindria piscines, pistes de polo o futbol.

L’any 1988, l’Ajuntament va deixar-se vendre la finca, que llavors era propietat seva, per a construir-hi un complex d’oci i esport privat, i que avui inclou els cines Cinesa Diagonal, cinc cadenes de menjar ràpid i un DIR. L’operació immobiliària va desencadenar un llarg litigi judicial i un moltes crítiques ciutadanes. Només una part va seguir sent d’accés públic per convertir-se en el parc Piscines i Esports. Can Balasc però, es va mantenir dempeus, però ara del tot fora de context.


La privatització ha salvat algunes masies de Barcelona de ser enderrocades. Però també ha fet que moltes es restaurin amb molt poc respecte, que es dediquin a usos molt diferents al del conreu o que sovint no estiguin oberts al públic.



Si avui aneu a Can Balasc, no trobareu cap referència a la història de l’edifici. Tampoc trobareu cap informació de la masia al web de l’ajuntament ni en les guies i rutes històriques editades pel consistori. Haureu d’anar a una altra masia de Les Corts, Can Rosés, que avui acull una biblioteca pública. Allà hi trobareu el llibre “Les Masies de Les Corts”, amagat darrere d’un taullel del segon pis, gairebé inaccessible. Publicat l’any 1993 és una de les millors obres sobre la història de Les Corts. Com era d’esperar, fa anys que ja no està a la venta i no s’ha reeditat mai.



A la pàgina 485 hi trobareu, finalment, el nom i la història de Can Balasc, una  part de l’oblidada memòria rural de Les Corts.

Llegeix l'artícle original: aquí

CARRETERA DE SARRIÀ (S.XIX - 1960's)

L'actual avinguda de Sarrià -que arrenca des de la cruïlla Urgell/París cap amunt- va ser abans carretera i el canvi de nom no va representar simplement una modernització del nomenclator de carrers, sino que pot visualitzar-se com el pas decissiu envers la definitiva i ja irreversible integració en el teixit urbà d'aquesta via, que en el passat travessava camps i finques, tot connectant la part més meridional de Les Corts amb el poble de Sarrià.   

Josep Maria Espinàs va escriure als anys 1960's algunes cròniques (recollides en el seu llibre Quinze anys de cafès de Barcelona. Dopesa. 1975) sobre la metamorfosis d'aquest carrer en les que, a més de palesar que a ciutats com Londres les Roads (carreteres) han tingut continuitat mantenint el seu nom original sense esdevenir oficialment Avenues (avingudes), en el cas de Barcelona el criteri (tenyit de provincialisme) ha estat ben diferent i ha conduit a l'inexorable canvi de denominació. 

La carretera de Sarrià era a finals del segle XIX, juntament amb el Camí Vell de Sarrià (que avui encara subsisteix en un tros minúscul de carrer al costat dels jardins de Joan Altisent), la via natural de pas des del pla de Barcelona cap a la vila de Sarrià. Camí comú de carros, diligències i dels primers vehicles a motor en arribar el segle XX, la seva evolució va quedar altament condicionada en la seva part superior per la construcció del camp de l'Espanyol el 1923 i pel desplegament del complex Piscines i Esports que va sobreviure fins ben entrats els anys 1980's.

La part més inferior fou trajecte de tramvies, que giraven per enfilar la Travessera de les Corts allà on hi hagué el canòdrom Loreto o seguien amunt per travessar la Diagonal camí de Sarrià. L'obertura de l'ampla Infanta Carlota Joaquima (avui Josep Tarradellas) el 1951, li va donar l'aire suficient per ser acabada d'edificar abans d'abandonar la condició  de carretera. 

A partir dels anys 1950's, la carretera de Sarrià va esdevenir en una de les artèries principals d'allò que anomenaren barri xino perfumat amb proliferació de bars i barres americanes i fins i tot d'alguns nuclis de prostitució de carrer, que van arribar a subsistir fins a finals del segle (cas del de la cruïlla Buenos Aires-Borrell).

L'esmentat treball de Josep Maria Espinàs ens il·lustra sobre aquesta evolució de carretera a avinguda, tot incloent un valuosíssim inventari de bars que a principis dels 1960's poblaven aquesta via  des de benzinera del seu punt de partença cap amunt. En aquest itinerari s'hi trobaben el petit i triangular Ven y Ven,  l'antiga taverna Viña Rosa (després esdevinguda bar i finalment restaurant), les barres americanes i altres locals de porta opaca i neons intermitents com el Club Galápago, Arachu, Las Vegas, Bali, Napoli i Gessamí (que encara subsisteix), la taverna Jaime, el bar Infanta contigu al cinema del mateix nom (que després va ser Aquitania i més tard la Filmoteca), el popular i modest bar Cantón, Las Flores de Mayo i ja arribant al camp dels pericos el restaurant La Manigua.  

Una ullada exhaustiva a hemeroteques i publicacions ens portarà fàcilment a concloure que fou a mitjans dels 1960's quan aquesta via abandonà progressivament la condició de carretera i començà a ser coneguda i reconeguda com avinguda. Probablement com apunta l'Espinàs, "carretera quedava massa pagès i avinguda resultava molt més fi".

Llegeix l'artícle original: aquí. 

L'antic club de polo

Anualment el Polo organitzava des de 1908 el concurs hípic de Barcelona. L'any 1913 el Real Polo Club i el Jockey Club es varen fussionar i constituiren el Real Polo Jockey Club.
Als anys 1920's el Polo va tenir al seu club genets de gran prestigi, mentre que en categoria femenina l'amaçona Matilde Foix va ser la més destacada.

L'any 1910 l'aleshores anomenat Real Polo Club va adquirir uns amplis terrenys a l'indret de Can Ràbia contigus a la carretera de Sarrià, i situats entre la Diagonal i els terrenys on uns anys després s'aixecaria el camp de futbol del RCD Espanyol. Aquesta fou la primera seu social estable amb instal.lacions esportives pròpies de l'actual Reial Club de Polo fundat el 1897. El parc esportiu de Can Ràbia va ser inaugurat el 1911 i comprenia bàsicament una pista hípica amb graderies, un camp de gespa per a la pràctica del polo, un altre d'hoquei herba, a més dels serveis de quadres, casetes pels esportistes, un àmpli aparcament de carruatges i cotxes i uns espais socials al voltant d'un magnífic passeig ben ajardinat. Amb els temps s'hi afegiren també algunes pistes de tennis.

 *1933.- Plànol topogràfic de l'Ajuntament de Barcelona on es pot veure el recinte que integrava les instal·lacions esportives del Real Polo Jockey Club amb l'accés des de la carretera de Sarrià.  (Cliqueu a sobre per ampliar. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)´.

Finalment, l'any 1932 el club (que havia perdut el titol de Real a conseqüència de l'adveniment de la República) va abandonar les instal·lacions de la carretera de Sarrià i es traslladà als terrenys situats al final de la Diagonal on avui encara es troba establert. El parc esportiu de Can Ràbia va evolucionar fins convertir-se a partir de 1935 en Piscines i Esports 
 
Llegeix l'artícle original: aquí.

CINE SPRING. Passeig de la Bonanova (1911-1939 i 1955-1985) / CINE MURILLO (1939-1955)

Aixecat l'any 1911 per l'arquitecte Joaquím Font i Pedrosa (1871-1934), el cinema Spring del passeig de la Bonanova 103 va comencar a funcionar el 1911 amb un aforament per 770 espectadors

Arribada la dècada dels 1920's va ser reformat i ampliat fins assolir una capacitat de 1.250 butaques. En acabar la Guerra Civil, com molts altres cinemes, va tenir que canviar el nom. Spring no sonava gaire espanyol i li van posar el nom de Cine Murillo a partir del 7 de maig de 1939. La patriòtica denominació va romandre fins el 1955 any que va recuperar el seu nom de tota la vida. Durant la primera etapa del franquisme oferia sessions els dijous, dissabtes, diumenges i festius.

A finals dels 1970's, la sala va ser reconvertida en un cinema de repertori amb el nom de Cinestudio Spring, que projectava pel·lícules d'autor. Aquest últim periode va durar fins el 1984 quan va ser venut i enderrocat l'any següent. En el solar que ocupava s'hi construiren habitatges de luxe.

Llegeix l'artícle original: aquí.

Restaurant Dos Torres

Restaurant Dos Torres

El Restaurant Dos Torres es troba en ple barri de Sarrià.
Està situat a la Via Augusta, en una finca modernista de principis del segle XX plena d’història i de bellesa, que és patrimoni històric de la ciutat.

Després de cinc anys de reformes, aquesta i­cona burgesa de la Via Augusta s’ha recuperat per als ciutadans i els turistes de Barcelona.

Es tracta d’un edifici contemporani que presenta una decoració elegant, càlida i avantguardista i ofereix un ambient còmode, agradable i relaxat.

Una sèrie d’avatars han convertit el Restaurant Dos Torres en un dels pocs vestigis d’aquella Vi­a Augusta de cases senyorials, jardins frondosos i gent acomodada.

És un lloc de visita obligada per la història que desprèn.

Francesc Mariné i Martorell

Francesc Mariné i Martorell va ser un tècnic municipal de Sarrià, l’Hospitalet de Llobregat i Granollers.

La seva obra més important són les Escoles Pies de Sarrià (1891-93), bé que els plans —a causa de la incompatibilitat— són signats per Eduard Mercader i Secanella.

Altres obres seves són el Pla d’Alineacions de Sarrià (1888), la casa Martínez, al passatge d’Isabel, a Gràcia (1890), el xalet Sabater, a Sant Gervasi de Cassoles (1890), el cafè Alhambra, al passeig de Gràcia (1900), i la casa Tintoré, als carrers de Bailèn i Mallorca, a Barcelona (1901).

Planol de l'any 1896, troç corresponent al que es avui el barri de les Tres Torres.

A Pere Castelló

Escultura dedicada al metge Pere Castelló

 

A Barcelona hi ha deu monuments dedicats a metges catalans i dos a metges estrangers. Els catalans són els doctors Pi i Molist, Martí i Julià, Ignasi Barraquer, Jaume Ferran, Josep Girona, Jeroni de Moragas, Jacint Reventós, Bertomeu Robert, Josep Trueta i Pere Castelló. Els dos estrangers són Alexandre Fleming, descubridor de la penicil·lina, i Samuel Hahnemann, creador de l'homeopatia.

Pere Castelló és el que correspon a una època històrica més reculada, ja que va viure entre 1770 i 1850. Nascut a Guissona, va viure la major part de la seva vida a Madrid, on va ser metge de la família reial, primer amb Ferran VII i després amb Maria Cristina i Isabel II. L'autor del bust de bronze col·locat sobre una alta base en la plaça que porta el seu nom és un altre escultor contemporani d'ell, si bé més jove, Ponciano Ponzano, que va començar la seva carrera artística els anys trenta del segle XIX. Sembla però que aquest retrat del doctor Castelló no el va prendre al natural sinó que va fer servir algun retrat pictòric que li havien fet altres artistes, potser el de Vicente López que es conserva a la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense de Madrid. López sí que fou absolutament contemporani del doctor Castelló, ja que van néixer i morir gairebé els mateixos anys. Ponciano Ponzano, aragonès que va viure a Madrid la major part de la seva vida, com Castelló, és autor d'una obra molt extensa, majoritàriament de retrats i funerària, però la seva obra més popular és la última que va fer i la única en que va representar animals: els lleons de l'entrada del Congrés de Diputats.

Quan un regidor de l'Ajuntament de Guissona, Jaume Alsina Oliva, va promoure la col·locació d'un monument al doctor Castelló a Barcelona, el Ple de l'Ajuntament de Barcelona va prendre l'11 de juliol de 1994, l'acord de fer una còpia del bust original fet per Ponzano, que es conserva a Madrid i, col·locada aquesta còpia sobre una base dissenyada per Josep Garganté Pujol, es va enjardinar l'entorn en una petita placeta de nova creació prop de Piscines i Esports, delimitada per l'avinguda de Sarrià, el carrer del doctor Fleming i el de Bori i Fontestà, a la que es va donar també el nom del qui fou nomenat marqués de la Salud el 1846 per Isabel II, a qui probablement havia ajudat a néixer, ja que el 1830 era catedràtic d'Obstetrícia del Real Colegio de Cirugía de San Carlos, a Madrid, i des del 1825 cirurgià de la família reial. El monument, però, no li fou dedicat per aquesta vinculació amb la corona sinó, en primer lloc, per ser fill de Guissona, municipi que el promovia, i també perquè fou el principal autor de la reforma del 1827, que uní els ensenyaments de Medicina i de Cirurgia. I això tot i que havia estat destituït del seu títol d'acadèmic el 1824, en ser restaurat l'absolutisme de Ferran VII, per les opinions que havia expressat durant el Trienni Liberal (1820-23). Però fou rehabilitat pocs mesos més tard. Per aquests valors, la Reial Acadèmia de Medicina va donar suport a la proposta guissonenca i s'adherí a l'acte d'inauguració, que va tenir lloc el diumenge 6 de novembre de 1994 pel matí.

Van estar presents en la inauguració els alcaldes de Barcelona i Guissona, el regidor del districte de Sarrià-Sant Gervasi, representants de la Reial Acadèmia de Medicina, i un gran nombre de veïns de Guissona traslladats en autocars especialment fletats per l'ocasió. L'acte es va incloure dintre el programa de la festa major de Guissona d'aquell any.

Després de la inauguració del monument i la nova placeta, on la Coral Vila de Guissona va cantar la sardana "Guissona", de Ramon Pujol Llanes, va tenir lloc un acte acadèmic organitzat per la Reial Acadèmia de Medicina, al col·legi de La Salle Bonanova, on la Coral va tornar a oferir un recital de cançons i on l'historiador Josep Maria Massens i Esplugues va glossar la figura del doctor Castelló. Després va haver-hi missa i un dinar de germanor de tots els guissonencs desplaçats a Barcelona per l'ocasió. 

• Més detalls

Escultures del jardí de la Biblioteca Clarà

Pati d'entrada a la Biblioteca Clarà.

La crisi provocada pel tancament del museu Clarà, al carrer de Calatrava, va desembocar en l'enderroc de la casa de l'escultor i en l'adaptació del seu estudi, obra de l'arquitecte Raimon Duran i Reynals (1947), com a biblioteca pública especialitzada en escultura. També es va decidir convertir el pati creat per la demolició de la casa en una exposició permanent de Clarà, amb cinc obres seves, quatre de les quals ja hi eren en el moment de la inauguració de la biblioteca, el divendres 25 de febrer de 2000. A l'acte van assistir l'alcalde, Joan Clos, i el regidor de Cultura, Ferran Mascarell. Les quatre estàtues eren Nu de dona (1930), Tors de dona (1938), Nu de dona ajaguda (1941) i Discòbol (1953). Més tard, al novembre, s'afegí a la sèria una estàtua més gran, Joventut (1928). També hi va haver una tímida manifestació dels Amics de Clarà, resignats, tanmateix, a l'evidència.

Com sigui que les escultures originals, de marbre i terra cuita, es trobaven molt malmeses pel pas dels anys, el novembre de l'any 2000 van ser substituïdes per còpies de bronze, moment en què es va afegir la cinquena obra esmentada. En aquest mateix jardí es conserva un bloc de marbre, que la mort va impedir a Clarà d'esculpir, on es va gravar un poema de Joan Maragall dedicat a l'escultor. Dalt de l'entrada a la casa hi ha uns relleus que representen dues dones assegudes, posats per l'autor el 1947. 

• Més detalls

Col·legi de Metges

Quan el Col·legi de Metges va traslladar la seva seu social des del Casal del Metge a la via Laietana, on era a lloguer, fins a l’edifici que ocupa, des del 1968, al passeig de la Bonanova, va encarregar al pintor Joan Vila Grau i al ceramista Jordi Aguadé un gran mural ceràmic per decorar el pany de paret que quedava nu a l’esquerra de la porta d’entrada. Vila Grau i Aguadé pertanyien al grup artístic La Cantonada en aquella època en què era corrent que els artistes d’avantguarda s’agrupessin per sentir-se més forts en l’angoixosa soledat de l’art imperant les primeres dècades del franquisme. Portaven ja algun temps treballant en projectes conjunts, tant en peces de contingut figuratiu com abstracte, i de petit format o de grans dimensions, aplicades a l’arquitectura, com va ser el cas de l’obra feta per al Col·legi de Metges.

L’encàrrec es va fer en l’època de la presidència del doctor Lluís Trías de Bes, en que també es va portar a terme la construcció de l’edifici al que està adossat el mural ceràmic. Aquest edifici es va aixecar en un solar adquirit pel Col·legi el juliol de 1964, situat entre el passeig de la Bonanova i el que aleshores eren les cotxeres de tramvies del carrer de Dalmases. L’arquitecte de l’edifici va ser Robert Terradas Via, autor, entre altres edificis, de dos dels edificis de la zona universitària de l’avinguda Diagonal: el d’Enginyers Industrials i el conjunt de Filosofia i Lletres.

Encara que l’edifici dóna per un dels seus costats al passeig de la Bonanova, l’entrada principal es va establir pel carrer de Vilana, el costat Llobregat del qual ocupa totalment. A l’esquerra d’aquesta porta, l’arquitecte va deixar un pany de paret despullat d’una superfície d’una mica més de 35 metres quadrats. És per a aquesta superfície que es va encarregar el mural ceràmic a Vila Grau i Aguadé, que el van cobrir de 198 peces de refractari de 40 x 40 cms cadascuna, cuites a 1300 graus i esmaltades a 1100. Fa 12,50 metres d’ample per dos i mig d’alt. El contingut no volia tenir cap significació determinada, encara que alguns hi han volgut veure al·lusions a instruments mèdics. És un pur joc de volums, formes i textures sobre diferents plans, utilitzant les tècniques de la ceràmica.

L’edifici, segons el projecte de Robert Terradas, el va començar a aixecar la constructora Huarte y Cía. l’estiu del 1966 i el va enllestir en un any. Va entrar en servei el 1968, el mateix any de realització del mural, i es va inaugurar oficialment el diumenge 15 de desembre d’aquell any, amb l’assistència d’autoritats civils i militars i la tradicional benedicció pel bisbe Modrego que, des de feia quasi dos anys ja no era arquebisbe de Barcelona (havia estat succeït pel polèmic Marcelo González) sinó que tenia el títol honorífic de bisbe de Monte Numídia.

Es va comentar aleshores que els metges no havien volgut ser menys que els arquitectes, que mitja dotzena d’anys abans havien inaugurat nova seu a la plaça Nova amb un mural de Picasso a la façana. Algun diari va arribar a parlar fins i tot de guerra de plafons.

Deu mesos després de la inauguració del Col·legi de Metges i del mural, el 13 d’octubre de 1969 es va inaugurar en el solar veí del carrer Dalmases, on hi havia hagut unes cotxeres de tramvies, un petit parc urbà que porta el nom de Jardins del Doctor Roig i Raventós, metge i escriptor mort precisament quan s’estava construint el nou edifici del Col·legi, el 1966. El nom va ser demanat pel Col·legi i a l’acte d’inauguració per l’alcalde Porcioles hi va assistir el president del Col·legi de Metges, Lluís Trías de Bes. 

• Més detalls

Sant Jordi

Aquesta és una escultura urbana que té la característica singular d'haver estat inaugurada dues vegades. La primera va ser el dia 24 de novembre de l'any 1962, quan va obrir les portes el Centre Cardiovascular Sant Jordi, de la Via Augusta, a la porta del qual està situat. La Caixa de Pensions, promotora i propietària d'aquest centre mèdic, va decidir de comú acord amb l'arquitecte Ricard Ribas Seva, autor de l'edifici, de col·locar a l'entrada una imatge de sant Jordi, del qual la clínica havia pres el nom, que va ser encarregada a l'escultor Joaquim Ros.

La segona inauguració es va fer set mesos més tard, aprofitant una visita del cap d'Estat, Francisco Franco, a Barcelona, segons asseguren els directius actuals del centre mèdic. Franco va estar a Barcelona des del 13 al 30 de juny de 1963, amb un parèntesi de dos dies per visitar les ciutats del Vallès afectades per les riuades de la tardor anterior. Segons fonts de la clínica, un dels actes previstos va ser la visita del dictador a la nova clínica, ja en funcionament des del mes de novembre anterior, i per donar més solemnitat a l'acte s'hauria fet una segona inauguració de l'estàtua de Sant Jordi. Però no existeix cap constància a la premsa d'aquesta inauguració. Durant aquella estada, Franco havia inaugurat al castell de Montjuïc una altra escultura: la seva pròpia estàtua eqüestre, obra de Josep Viladomat.

• Més detalls

Alba

L’escultor noucentista Martí Llauradó Mariscot va viure els últims dotze anys de la seva vida en una casa-estudi que s’havia fet els anys 1944-45 a la cruïlla del carrer de Vergós amb el de les Escoles Pies. Per aquest motiu es va donar el seu nom a la plaça que es va urbanitzar l’any 2001 al costat de la Clínica Corachán, en el mateix barri de les Tres Torres. Una dècada més tard es va posar a la plaça una obra seva, titulada Alba, un nu fet amb la que durant molts anys va ser la seva model, una adolescent que l’ajudava també en les feines domèstiques. Segons va explicar en l’acte inaugural el seu fill, Martí Llauradó Torné, la model l’anava a buscar a escola i jugava amb ell.

Quan es va fer, la plaça Martí Llauradó va marcar una fita en la història urbana de la ciutat en tractar-se d’un espai públic remodelat a partir d’algunes idees aportades pels alumnes de primària de dues escoles del districte, Orlandai i Nausica, sobretot pel que fa al mobiliari urbà i l’espai de jocs per infants. La inauguració es va fer el 21 de febrer del 2002, amb una festa on van participar els alumnes de les escoles.

Quasi deu anys més tard, el 13 de desembre del 2010, els alumnes de les escoles Nausica i Orlandai van tornar a participar en una altra festa d’inauguració a la plaça, el dia que s’hi va posar, en el costat del carrer Castellnou, un nu femení en bronze d’aproximadament un metre d’alçada, sobre una base d’un metre i mig, que l’autor havia titulat Alba i del que la família en conservava el guix. En l’acte hi va parlar la regidora del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, Sara Jaurrieta, i el fill de l’escultor, Martí Llauradó Torné, que als anys 1960 va pertànyer al grup de cançó dels Setze Jutges, amb el número 10.

Un altre nu femení semblant a aquest i basat segurament en la mateixa model adolescent havia estat posat el 1960 a la Rambla del Poblenou. La relació de l’escultor amb aquest altre barri rau en el fet que a la postguerra havia estat pres a la fàbrica d’El Cànem, convertida en camp de concentració de presos republicans.

• Més detalls

Sculptural Environment in Sarrià "Emokimonos"

CRÒNICA En la seva autobiografia, Ángel Orensanz fa constar aquesta obra com Sculptural environment in Sarrià. Va ser realitzada el 1973. Format per unes cinc mil peces de ceràmica, aquest immens mural ocupa les dues parets de l’andana, en tota la llargada, i també les parets de sobre les escales de comunicació subterrània entre les dues andanes laterals i la paret frontal de l’andana central. Realitzada en uns colors semblants al mural de ballarins que va fer per l’estació del metro de passeig de Gràcia a la línia 3, verds i vermells foscos, aquesta no conté figures humanes, sinó tan sols formes geomètriques. El mural està format en tota la seva longitud per plafons de diferents mides separats entre sí per fines franges ara pintades de verd lluent. La primera meitat dels anys setanta van ser molt productius per a Orensanz a Barcelona, ja que va realitzar cinc obres per a estacions de metro.  COMENTARIS A diferència de la figuració del vestíbul, en els dos extrems de les andanes de l’estació de ferrocarrils de Sarrià veiem un fris format per figures geomètriques circulars, arrodonides. Els colors són sobris: verd, vermell i blau que es van combinant. El fris és unitari per les formes que s’articulen creant un motiu continu, però l’artista va col·locar els plafons separats entre ells, fet que li aporta un ritme visual que el fa més atractiu als ulls de l’espectador. Detall El seu emplaçament afavoreix que el viatger es fixi en la composició global, a diferència d’altres obres que es troben situades en llocs més discrets o menys apropiats. La tècnica escollida no és la més representativa de l’autor, ja que la seva obra es caracteritza per les grans estructures de formes tubulars. L’artista aragonès compta amb un reconegut prestigi internacional, les seves escultures i instal·lacions es poden veure en les principals capitals mundials.  Aquest és l'encàrrec més abstracte i més ambiciós de tots els realitzats per Orensanz per als usuaris del transport públic a Barcelona. La seva potenciació de les textures en els relleus torna a ser molt expressionista i, com a l'estació del metro Girona, torna a emprar una combinació de relleus corbs amb una retícula de línies rectes; però aquí hi ha molt més cromatisme, doncs a més a més dels habituals tons vermellosos d'altres cops va emprar blaus i, sobre tot verds, incloent-hi un verd molt cridaner per a pintar la paret en les fines franges que queden entre un plafó ceràmica i un altre. Hi ha un possible origen organicista en totes aquestes grafies abstractes, ja que estan inspirades en uns versos de Salvador Espriu sobre el bosc, segons va precisar després el propi artista, a les memòries que va escriure per a un llibre de Michel Tapié publicat el 1977: “Me propuse dotar aquellos espacios vacíos de un pálpito ecologizador, selvático. A base de formas reminiscentes de lo vegetal y lo fáunico, con un tratamiento cromático basado en los azules” [Em vaig proposar dotar aquells espais buits d'un batec ecologitzador, selvàtic. A base de formes reminiscents d'allò vegetal i d'allò fàunic, amb un tractament cromàtic basat en els blaus]. En aquest llibre, amb un peu de foto que els titula Emakimonos, apareixen reproduïts aquests murals ceràmics només sortir del forn, estesos en uns prats de Casetas (Saragossa), on Orensanz va comprovar entusiasmat que guimbaven sobre ells les formigues —com a la pel·lícula de Buñuel i Dalí Un chien andalou—.  Fusionava llavors aquest artista les influències japoneses tan volgudes dels informalistes i partidaris de l'art autre, amb l'automatisme gestual de Miró i els surrealistes. La primera d'aquestes dues vies la va culminar en els tres murals d'esmalts ceràmics que el 1980-81 va fer per a la seu d'IBM a Boca Raton (Florida), que de nou es desenvolupen extraordinàriament en llargada —4 x 15 m— i tenen també vius colors. La segona línia d'influències està present en el mural ceràmic que el 1992 va realitzar (per a decorar un mur reservat prèviament a Dalí, just davant d'un gran mural de Miró) a l'aeroport de Barcelona, on de nou apareixen idèntiques grafies ovoides o corbes, de reminiscències mironianes, amb colors verdosos i vermellosos comparables amb els que havia emprat a l'estació Sarrià. Més detalls

La casa del sultà (Muley Afid)

El sultà Muley Adif, fill de Hassan I i califa de Marraqueix, en 1908 va entaular una lluita fratricida per ocupar el tron del seu pare. Perduda la batalla, es va exiliar a Barcelona i després de viure un parell d'anys en el desaparegut Hotel Oriente, el 1911 va decidir establir-se definitivament a la ciutat i va encarregar a l'arquitecte Puig i Cadafalch, un dels més destacats del modernisme català que li construís una casa a la part alta de la ciutat, en l'actual Passeig Bonanova núm 55; és a dir en ple camp / muntanya ja que el Passeig de la Bonanova no es va inaugurar fins a 1942.

El 1914 la casa va quedar acabada i el sultà bandejat es va traslladar a viure-hi; però la seva estada va durar poc, dos anys més tard, el 1915, el sultà i la seva parella es van traslladar a França i la casa va ser tancada. A partir d'aquest moment només s'obria durant els escassos mesos d'estiu o hivern que passaven a Barcelona, ​​que cada vegada van ser menys.
 
Aquesta casa, bastant desconeguda per als barcelonins que no siguin de la zona, és un edifici aïllat i envoltat d'un petit jardí, organitzat segons una complexa volumetria, amb terrasses i miradors prominents i amb una torre amb coronament agut que domina el conjunt. Exteriorment, les parets blanques es complementen amb l'ús del maó com a element decoratiu aplicat puntualment, juntament amb les teules vidriades de color verd i els plafons esgrafiats damunt les obertures, especialment a la tribuna decorada amb columnes salomòniques de maó.

Al saló del pis superior hi ha un alt fris, que envolta tota l'habitació, amb imatges de nens jugant, gent a la platja, nois jugant a futbol, escenes d'equitació, carreres de cotxes i motos, caceres, avions volant, un gran billar, o pagès amb barretina fugint no se sap de què. Aquestes pintures han estat atribuïdes a Ricard Opisso, les figures a la fresca són de temàtica costumista i reflecteixen la vida quotidiana dels habitants d'aquells anys.

Al final de la seva vida, Muley Afid es va voler amb gratular amb la ciutat per haver-la abandonat per anar-se'n a residir a França i, en una altra de les seves excèntriques decisions que van ser moltes al llarg de la seva vida, va donar aquesta casa al Zoo de Barcelona per que cuidés com a una princesa a l'elefanta Júlia.

El 2002 la casa va ser completament restaurada pels arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas i actualment és la seu del Consolat General de Mèxic a Barcelona.

• Article a la Wikpedia
• Més fotos d'aquest edifici
• Fitxa completa

 

CASA CENTRAL DE RELIGIOSES FILIPENSES

Al segle XVII en el terreny que ocupa la Torre de Sarrià hi havia una masia sobre la qual, durant el segle XIX, es va construir l’actual torre modernista. Aquesta torre, juntament amb altres dues, formava part de les Tres Torres que van donar nom a aquest barri de Sarrià.
Va ser adquirida per la Congregació de Religioses Filipenses l’any 1915.

Alguns anys després, l’arquitecte Sr. Ignasi Adrover va dirigir la construcció d’un edifici de planta rectangular, adossat a la torre, que intentà mantenir una unitat amb tot el conjunt. Aquest nou espai va ser destinat a capella, i a sales i dormitoris d’ús de la Comunitat.

L'edificació actual, situada al mig d'un extens terreny enjardinat, és el resultat de l'ampliació d'un edifici anterior. La majoria d'elements usats són de llenguatge modernista (tant per les formes com per l'ús dels materials, com el maó vist, els elements vidriats, l'estuc...). En sobresurt la torre-mirador, amb una complicada solució de coberta i la fusteria i les vidrieres de les obertures principals.

Durant la Guerra Civil es va confiscar tota la propietat i es va destinar a hospital. Molts anys després d’acabada la guerra, a mitjans dels anys 50, la torre de Tres Torres va tornar als seus propietaris, la Congregació de Religioses Filipenses.

Fins als anys 1973–1974 aquesta propietat es va destinar a Casa General i Noviciat de la Congregació. Des d’aleshores ha estat residència de germanes grans. L’any 2006, la Congregació, atenta a les necessitats de la societat actual i bevent de les fonts del propi carisma institucional, va creure important dedicar la major part de l’edifici a Casa d’Espiritualitat, mantenint una part com a residència de les germanes grans.

• Més informació
• Web

TORRE GIRONELLA (COl·lEGI SANTA DOROTEA)

Construcció escolar desenvolupada en dos edificis ben diferenciats i amb un jardí del quals es conserven encara elements de la finca original. Un dels edificis és l'adaptació de l'antiga Torre Gironella mentre l'altre, alineat al carrer, ja fou edificat per a l'ús docent i s'hi produeix una modulació dels elements plens i buits.

Cal destacar la façana sud de l'edifici original que, tot i les modificacions realitzades, manté la simetria i la composició neoclàssica del cos central amb el porxo, les pilastres adossades i el coronament amb un element decoratiu ceràmic.

• Més informació
• Salesians Santa Dorotea

CASA URRUTIA (ANTIC CASINO DE LES TRES TORRES)

Edificació de planta baixa (desdoblada en semi-soterrani i entresòl), planta pis i coberta planta a la qual s'accedeix des d'un torreó emmerletat.

És una construcció de llenguatge modernista amb una clara definició de l'accés mitjançant el recurs d'introduir una tribuna central sobre la porta principal. Les obertures del semi-soterrani estan contingudes en l'element que actua de sòcol de l'edificació i les altres dues plantes queden emmarcades per una franja horitzontal que destaca de la resta de tractament de la façana (d'estuc imitant pedra). La barana del terrat no és original.

Imatge de la façana lateral on s'observa el torreó

Es troba a la cantonada entre Àngel Guimerà i el carrer Rosari, tocant a la Via Augusta. Al Catàleg del Patrimoni de l'Ajuntament n'ofereixen molt poca informació, excepte informar entre parèntesi que era l'antic Casino de les Tres Torres. Pista que a mi, per ara, no m'ha conduït enlloc. La veritable Casa Urrutia és un d'aquells casalots amb un petit jardí posterior que semblen escapats d'una novel·la de Mercè Rodoreda.

• Més informació

PARRÒQUIA DE MARIA AUXILIADORA (ESGLÉSIA ANTIGA I CAN PRATS)

Església dissenyada en un particular llenguatge neogòtic en què tant les estructures com els elements ornamentals han estat reelaborats a la recerca d'un llenguatge propi. A la nau única amb capella, cal destacar la sorprenent estructura de coberta a dues vessants sobre complexos i ornamentats arcs diafragma de fusta que descansen a través de columnates exemptes en permòdols de pedra.

La façana s'organitza a manera de torre quadrada flanquejada per campanarets vuitavats; en la primera, s'hi ubiquen, de baix a dalt, l'accés geminat, la imatge de la titular sota dosser, finestrals, rellotge, galeria i coronament.

• Més informació

La torre Mariano Farriol

La casa que ens ocupa es troba entre la Via Augusta i el carrer dels Vergós, 35. Era la torre propietat de Mariano Farriols, edificada el 1914 però projectada al 1908 i de la qual no se'n tenen plànols. Fa poc ha estat restaurada.
Si comparem aquesta torre amb el plànol de la desapareguda casa que Antoni Castanyer va fer edificar a la Carretera de Vallvidrera, podem observar que tant la forma de les obertures com les ornamentacions vegetals de les finestres són pràcticament iguals. Aquest fet em fa suposar que van ser projectades pel mateix arquitecte, és a dir, per Alfred Paluzie.

Paluzie va ser arquitecte municipal d'Olot, ciutat on va desenvolupar gairebé tota la seva millor obra modernista.

Aquest edifici, actualment en ús de bar, va ser bastit com a segona residència a la urbanització que va créixer al voltant del baixador de Tres Torres dels FFCC, prop del poble de Sarrià. S'inclou en els corrents modernistes de l'època, encara que amb una formalització classicista prou evident.

En l'actualitat manté bastants elements originals, tot i que l'habitatge ha estat molt transformat interiorment i amb alguna nova aportació formal a l'exterior, motivada per la transformacióde l'habitatge en el bar ''Dos Torres'' .

També s'ha de destacar la tanca de tancament i el templet situat a la cantonada de la Via Augusta i el carrer Vergós.

De Nena Casas a Tres Torres

“Tinc la sensació que el nom de Tres Torres el vam inventar nosaltres.” Quan parla de nosaltres, Maurici Serrahima, es referia a una colla de nois que vivien a les afores de Sarrià. Serrahima, polític i escriptor, ho confessava en els seus dietaris, publicats a De mitja vida ençà (1970).


Tres Torres era un lloc molt poc urbanitzat. Era travessat per les vies del tren de Sarrià amb una petita estació a l’encreuament amb el carrer Anglí. L’estació es deia Enllaç, per la senzilla raó que allà hi passava el tramvia que anava al Peu de Funicular, d’on sortia el funicular que pujava a Vallvidrera. Fins l’any 1916 el tren de Sarrià només arribava a Sarrià.
L’any 1916 és un any mot important per a Tres Torres. És l’any en que el tramvia del carrer Anglí deixa de circular, ja que s’inaugura el tram del tren que va des de Sarrià fins a Les Planes, passant per les parades de Peu de Funicular i Baixador de Vallvidrera. Aquell any l’estació es va haver de buscar un nom alternatiu per a l’estació d’Enllaç, ja que ja no hi havia cap enllaç amb el tramvia. És llavors que va sorgir el nom de Tres Torres.

Fragment del mapa de Josep Maria Serra, de 1890. Hi veiem ressaltada aproximadament la zona de Tres Torres, a la zona entre els municipis de Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles. El barri està gairebé completament despoblat. Només hi veiem el Cementiri de Sarrià i una petita agrupació de cases disperses amb el nom de “Caserío de Gironella”. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Segurament ja sabeu que el nom de Tres Torres sorgeix de l’existència de tres torres idèntiques. Però per què Serrahima i la seva colla van decidir anomenar aquell indret com a Tres Torres? Realment només hi havia tres torres a la zona? Les tres torres que han acabat donant nom al barri eren fruit de la urbanització d’una part d’una finca. Els tres socis, Climent Mas i els germans Romaní, es van repartir la parcel·la que havien adquirit i hi van construir tres cases, una per a cadascú d’ells.
Quan van aparèixer aquelles tres torres, però, hi havia torres i masies molt més importants a la zona. D’una banda, la Torre Gironella, construïda l’any 1886 i que donava nom a una petita barriada sorgida a finals del segle XIX, al voltant del carrer Alt de Gironella.

Torre Gironella, al passeig Sant Joan Bosco.

Però la finca més important de Tres Torres era Ca la Nena Casas. La masia es remunta almenys al segle XVII i donava nom a aquesta zona. Si Tres Torres volgués tornar als seus orígens i adoptar el seu nom històric, aquest seria Nena Casas. Als anys 1980 el topònim encara era emprat per alguns veïns de Sarrià, però avui ja ha caigut en desús. Parlar de Tres Torres és parlar de la immensa finca de Nena Casas, que abastava gran part del barri actual.
A l’encreuament del carrer Nena Casas amb Alt Gironella, els dos carrers més antics del barri, molt a prop de la Torre Gironella, hi trobem una torre modernista de grans dimensions, envoltada d’un gran jardí. De totes les torres que encara es conserven a Tres Torres, aquesta és sens dubte la més important.

L’edifici modernista actual és obra d’Ignasi Maria Adrover i Calafell, construït l’any 1901. L’any 1915 l’edifici era adquirit per la congregació de les Religioses Filipenses i encara avui és la seva seu central a l’estat. És llavors que s’hi va afegir una ala més a l’edifici, respectant però, la construcció modernista.

Detall de Ca la Nena Casas. Font: Lloc web de les Religioses Filipenses.

Si ens mirem l’edifici modernista veurem que té un cert regust rural. Adrover i Calafell va respectar el caràcter i una petita per de l’estructura de l’antiga masia. Fins a cert punt, podríem considerar-la encara el vestigi d’una de les masies més importants de Sarrià.
Parlar de la Nena Casas és parlar de Ramona Castellnou, propietària de la gran heretat a mitjans del segle XIX. Castellnou és també el nom d’un dels carrers de Tres Torres. Nena Casas va ser el sobrenom que va rebre, segons sembla, per la gran quantitat de propietats (i cases) que tenia. No massa lluny, a la carretera de Collblanc, a l’Hospitalet, hi trobarem Ca la Pubilla Casas, construïda l’any 1771, i la pubilla que va acabar donant nom al barri, Josefa Casas Clavé. Us he deixat una incògnita per al final. On eren són les tres torres que van donar nom al barri? Eren situades al carrer Doctor Roux, entre els carrers Rosari i la Via Augusta.

Imatge de la zona de Tres Torres per on passa la Via Augusta. Ressaltat en vermell la Via Augusta, en diagonal, i els carrers Doctor Roux, al centre, i Anglí, a l’esquerra. En el quadrat la casa Mariano Farriols. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

El problema ve quan anem a la cruïlla de Doctor Roux amb Via Augusta. No hi trobarem cap de les torres antigues. Segons el web de l’ajuntament, encara en queda una. Però segons el nomenclàtor les tres torres han estat enderrocades. Si encara hi fos, hauria de ser la casa de Mariano Farriols, a l’encreuament del carrer Vergós amb Via Augusta, on actualment hi ha el restaurant Dos Torres.

Casa Mariano Farriols des del carrer Vergós

Sigui com sigui, és possible, molt possible, que el nom d’un dels barris més benestants de Barcelona fos inventat per una colla d’adolescents, al mig d’un barri encara erm i despoblat, en un carrer polsegós i al costat de les vies d’un tren.

A mitjans dels anys 1920's, quan l'actual Via Augusta encara era coneguda com l'Avinguda de Sarrià (l'actual avinguda era aleshores carretera), va obrir un hotel a la cantonada amb el carrer Calatrava, que després de canviar de direcció, va tenir força anomenda durant els anys 1930's com a establiment de qualitat destinat a families estrangeres, turistes i classes benestants. Era l'Hotel Bonanova, emplaçat en un doble edifici de dues plantes rodejat de jardins, molt aprop de l'estacio de Tres Torres del ferrocarril de Sarrià. 

L'Exposició Internacional de 1929 va catapultar aquest establiment hoteler, que disposava de pista de tennis i el servei parlava alemany, francès i anglès. En només vuit minuts de tren (segons la publicitat de l'època) els clients podien plantar-se a la Plaça Catalunya.

CASA JOSEP CLARÀ. Calatrava 27

Situada al barri de les Tres Torres, aquesta casa on va viure l'escultor olotí Josep Clarà i Ayats (1878-1958) ha quedat vinculada a la polèmica sobre la conservació a Barcelona de l'obra de l'artista. Era un habitatge unifamiliar emmarcat per un petit jardí romàntic, al que l'edificació posterior del taller de l'artista li va prendre espai. Allà va viure Clarà fins a la seva mort i després hi va seguir vivint la seva germana. El seu alicient era no només les obres de l'artista sino poder respirar l'ambient, l'entorn i la decoració on va desenvolupar la seva obra.

L'escultor, juntament amb la seva germana Carme, van fer hereu universal del seu llegat a l'Ajuntament de Barcelona el 1964. La voluntat de Clarà era que la col·lecció romangués a la seva casa taller del carrer Calatrava. L'any 1969 s'hi va inaugurar el Museu. Amb el pas dels anys, la baixa afluència de visitants (es parlava d'una mitjana de quatre diaris) va fer decidir l'Ajuntament a tancar-lo i traslladar part de la seva obra a Olot.

Actualment es la seu de la Biblioteca Josep Clarà.

Al desembre de 1994 l'Ajuntament de Barcelona, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i l'Ajuntament d'Olot van signar un conveni que va donar llum verda al trasllat progresssiu al Museu Comarcal de la Garrotxa de més de set-centes escultures i altres peces de Clarà. Al MNAC hi van quedar unes 100 escultures, a banda d'apunts, esbossos i uns 15.000 dibuixos realitzats per l'escultor, així com objectes d'ús personal i mobiliari. Aquesta operació va comportar el desmantellament efectiu de la casa taller de l'artista, que va quedar abandonada i sense cap inversió en conservació per mantenir-la en el seu estat original.

El gener del 1996 es va constituir l'Associació d'Amics del Museu Clarà, presidida pel galerista Carles de Sicart Escoda, amb l'objectiu d'evitar el trasllat total de les obres de Clara fora de Barcelona. Al mateix temps, les associacions de col·leccionistes ja van posar de manifest que la solució adoptada suposava un mal precedent i que en el futur dificultaria que els artistes cedissin els seus béns a les institucions. La reobertura del Museu Clarà del carrer de Calatrava va ser demanada per l'Associació Catalana de Crítics d'Art i un grup de quaranta professors d'història de l'art de la Universitat de Barcelona. Paral.leament a Olot les associacions de veins i altres entitats culturals varen reclamar el manteniment a la capital de la Garrotxa de les obres de l'artista.

La polèmica va arribar al seu punt més àlgid quan els dies 16 de març i 27 d'abril es van produir a Barcelona sengles manifestacions contra el tancament del Museu. Finalment, el 17 de maig l'Ajuntament de Barcelona va decidir que el MNAC es faria càrrec de la part del llegat Clarà que es quedaria a Barcelona, i va autoritzar la permanència de les obres traslladades a Olot.

A finals de 1996 la Casa Museu Clarà va ser tancada per l'Ajuntament que va aprovar la seva conversió en una biblioteca d'art noucentista dins de la xarxa de biblioteques de la Diputació.

Posteriorment, a l'estiu de 1999 es va procedir a l'enderrocament de la casa. L'Institut de Cultura de l'Ajuntament va al·legar que l'immoble es trobava en estat ruinós i que no estava catalogat per no contenir elements arquitectònics d'interès.

El resultat de tot plegat no ha estat però, gaire feliç. Barcelona continua tenint un deute pendent amb l'escultor d'Olot al que sembla com si l'oficialitat no li hagi perdonat del tot que hagués treballat per compte del franquisme en alguns monuments als caídos. 

I la ciutat va perdre un altre edifici històric al que, a banda de l'escassa sensibilitat municipal, la seva llunyania del centre de la ciutat va condemnar encara més a l'enderroc.

• Enllaç a la Biblioteca Josep Clarà 
• Enllaç a l'artcle "Escultures del jardí de la Bibloteca Clarà".

ESTUDIS DE CINEMA KINEFON (1940-1951) i ESTUDIS BUCH-SAN JUAN (1953-1964). Carrer dels Vergós 2-4.

Acabada la Guerra Civil, Juan Homedes Mauri, un fabricant de licors de Tortosa apassionat pel cinema, va obrir uns estudis cinematogràfics en un antic magatzem de materials de construcció del carrer dels Vergós al barri de les Tres Torres, que abans de la guerra ja havia acollit els estudis de doblatge Trebor de Roberto Wahl.

Registrats com Estudis Kinefon S.A., disposaven inicialment d'un únic plató i un altre espai per rodatges exteriors amb decorats que als pocs mesos esdevindria segon plató. El 1942 s'incorporà un tercer plató al recinte, la qual cosa ve permetre un increment notable de l'activitat de rodatge possibilitant la producció de diversos films simultàniament.  

Amb les successives ampliacions, a començaments dels anys 1950's la superfície dels estudis superava els 2500 metres quadrats i la seva capacitat anual de producció de pel·lícules era de 12 llargmetratges i 25 curts. No obstant això, fou en aquesta època quan Kinefon va començar a acusar la forta crisi que envaí el cinema espanyol arrel de l'arribada de les noves tècniques del color i el Cinemascope. Competir amb aquest nou estat de coses suposava el necessari abordatge de les adaptacions precises, ampliar i canviar la major part dels materials, les instal.lacions i els aparells dels estudis. D'altra banda, els fills i hereus de Juan Homedes, no tenien especial interès a continuar amb l'empresa del seu pare i, d'altra banda, el rodatge en exteriors creixia exponencialment en el món del cinema. Aquest canvi d'escenari del mercat va portar al tancament dels estudis a finals de 1951.

Després el recinte del carrer Vergós 2-4, cantonada amb Escoles Pies, fou dividit en diverses parts que ocuparen el Mercat de Tres Torres, l'editorial German Plaza i uns estudis més petits, els Buch San Juan, oberts el 1953 i orientats bàsicament a la publicitat, tot i que després de l'incendi i destrucció dels Estudis Orphea de Montjuïc el 1962, varen també servir per rodar els interiors d'uns quants films com Cena de matrimonios d'Alfonso Balcázar o Brillante porvenir de Vicente Aranda i altres titols menors de directors que tot just començaven com Camino, Font o Lorente.  El 1964 els Estudis Buch San Juan varen tancar i el local fou ocupat pels Laboratoris de Cinema Riera i posteriorment per la productora Filmtel S.A.    
Avui (2012), a banda del Mercat de Les Tres Torres, s'hi pot veure un centre esportiu privat de la cadena DIR.

Alguns dels films rodats als Estudis Kinefon:

 

Julieta y Romeo (J.M.Castellví, 1940)

El hombre que se quiso matar (R.Gil, 1942)

Hay un alto en el camino (J.Torremocha, 1941)

Por un amor (R.Gutiérrez, 1941)

La madre guapa (F.de Pomés, 1941)

El difunto es un vivo (I.F.Iquino, 1941)

El pobre rico (I.F.Iquino, 1942)

Los ladrones somos gente honrada (R.Gil, 1942)

Estaba escrito (A.Ulloa, 1945)

Noche sin cielo (I.F.Iquino, 1947)

Alma baturra (A.Sau Olite, 1947)

Un ladrón de guante blanco (R.Gascón, 1947)

La calle sin sol (R.Gil, 1948)

Si te hubieses casado conmigo (W.Tourjansky, 1948)

El misterioso viajero del Clipper (G.Pardo Delgrás, 1948)

La niña de Luzmela (R.Gascón, 1949)

Se le fue el novio (J.Salvador, 1949

Historia de una escalera (I.F.Iquino, 1950)

Catalina de Inglaterra (A.Ruiz Castillo, 1951)  

CAN NEGRE. Carretera de Sarrià (Segle XVIII-1956)

Can Negre era una de les antigues masies dels afores de Sarrià, camí de Barcelona. El seu emplaçament coincideix amb l'actual cruïlla de l'avinguda de Sarrià amb la Ronda del General Mitre, sobre l'illa triangular on hi ha la benzinera.

*1954.- El mas Can Negre pocs anys abans de la seva desaparició (Foto: B. Batlle Piera. Arxiu Històric de Les Corts)

Aquest mas era de superfície rectangular amb planta baixa i dos pisos i una façana en la que es distingien uns esgrafiats geomètrics formats per línies i cercles d'aparença molt senzilla. Les terres pertanyents al mas ocupaven una superfície de quatre mujades regades amb aigües procedents de Sarrià. Tot el terreny era perimetrat per una tàpia senzilla i austera. Els primers propietaris coneguts van ser la família Prats. Amb el pas dels anys la finca anà perdent superfície progressivament a causa de la creixent urbanització de la zona i dels nous carrers que s'hi obrien. En els darrers temps en quedava pràcticament només la masia sobre l'actual carrer de Ricard Zamora. La construcció de la tribuna principal del desaparegut estadi de Sarrià l'any 1956 i la reordenació de l'entorn van suposar l'enderrocament i desaparició definitiva de Can Negre.

La masia de Can Negre es situava entre Sarrià i Les Corts, més concretament en la finca número 13 de l’avinguda del General Mitre. La construcció del mas era una casa-torre de planta rectangular i dos pisos coberts amb teulada que mostrava en la façana uns senzills esgrafiats geomètrics a base de tires i cercles. Era el centre d’una explotació que originàriament comprenia quatre mujades de terra, voltades per una paret de tàpia i que estaven regades per un cabal d’aigua procedent de Sarrià. Finca d’origen desconegut; els primers propietaris dels quals hi ha la notícia era la família Prats al 1778. Va ser adquirida i enderrocada pel Reial Club Esportiu Espanyol, en ampliar el seu estadi l’any 1956. 

• Carta Arqueològica de Can Negre

BAIXADOR DE LES TRES TORRES. Ferrocarril de Barcelona a Sarrià. (1906 -1951)

El baixador de Les Tres Torres era una petita estació de superficie de la línia del ferrocarril de Barcelona a Sarrià. Inicialment era coneguda amb el nom d'Enllaç. Es va posar en servei el 1906, tot i que els trens ja hi passaven des de 1863. L'estació tenia enllaç amb la línia del tramvia que portava fins al Peu del Funicular pujant pel carrer Anglí. Disposava de dues vies generals i andanes laterals cobertes amb marquesines. L'andana del cantó muntanya era doble i cobria a la vegada la part del tren de Sarrià i la del tramvia d'Anglí. 

*1915.- Vista del baixador de Les Tres Torres on es pot apreciar el ramal d'enllaç del tramvia que portava fins al Peu del Funicular amb el topall de la via visible al costat de l'andana. La finca de l'esquerra acull avui el conegut restaurant Dos Torres.

L'any 1919 es van suprimir els tramvies directes Plaça Catalunya-Anglí i ja no era possible fer-hi el transbordament en desaparèixer l'enllaç. L'actual Via Augusta era coneguda aleshores com avinguda de Sarrià en aquell sector.

El baixador va desaparèixer a començaments dels anys 1950's arrel del cobriment de les vies del tram comprès entre les estacions de Muntaner i Sarrià. La nova estació soterrada va entrar en servei el 1952 sota la Via Augusta entre els carrers Àngel Guimerà i Doctor Roux.